diumenge, 28 de febrer de 2010

L.A., Sala Sidecar, 27 de febrer


Per cortesia de Radio 3, i el seu programa 180 grados (que vos recoman) ahir vaig poder assistir gratuïtament al concert de L.A. a la sala Sidecar. Un cartell anunciava el Sold Out del concert, cosa que també havien aconseguit a Madrid. Curiosa la Sala Sidecar, no hi havia estat mai. Petita, llarga i prima, plena de gent... em vaig poder imaginar perfectament com devien ser els concerts dels Beatles a The Cavern.

El concert va començar amb les primeres notes de Close To You, seguint Perfect Combination i Heavenly Hell. En Lluís Albert, acompanyat pels seus escuders mallorquins van tocar la totalitat del seu darrer disc, Heavenly Hell, com si es tractés del seu primer disc. Personalment, millor, perquè no conec gaire els seus altres treballs. La única cançó que coneixia dels seus discs anteriors és What I’m fighting For, cançó que feia anys que volia escoltar des de que va caure a les meves mans en un cd promocional de la fira del disc a Mallorca. Gran cançó si senyor, que va anar creixent poc a poc. També van avançar qualque cançó nova i van fer una versió de Girls Just Want to Have Fun. La més coreada, sens dubte, va ser Hands. Per al final van deixar les cançons més tranquil·les del disc com The Sweetest Goodbye, Microphones and Medicines o la darrera Stop de Clocks, on en Lluís Albert va acabar la cançó tocant la bateria. I es que en Lluís Albert ha picat molta pedra abans d’arribar fins aquí, fent de bateria de nombroses bandes mallorquines. Hora i quart de concert, dos bisos, i bones sensacions. I es que en directe sonen molt més rockers que en disc.

dijous, 25 de febrer de 2010

Good news, Bad news...

Avui els que patim la malaltia del rock n roll ens hem quedat sense la nostra dosi. I avui era forta. S'han cancel·lat els concerts de Airbourne tant a Barcelona com a Bilbao degut a la indisposició del cantant. Pel que se veu, ahir a Madrid ja estava bastant fotut de la veu i una faringitis l'ha deixat fora de combat. Si no sabeu qui són Airbourne, només dir-vos que són d'Australia, està format per dos germans.... i sonen a AC/DC pels quatre costats! Hard-rock en vena, si senyor. I en directe pel que diuen, s'hi deixen la pell. Per això la gran decepció d'avui per aquesta cancel·lació tant sobtada. Els malats del rock haurem de conformar-mos amb mirar videos de youtube com aquest i esperar que les dos mesos que falten ara pel concert no es facin molt llargs.
-
-
Però no tot son males noticies.... L'escena en català està d'enhorabona. I es que torna a la càrrega Obrint Pas! Després d'un merescut any sabàtic on s'ha arribat a especular amb la seva separació, els valencians han comunicat a la seva web el seu retorn al camp de batalla, avançant les primeres dates de concerts i que també estan començant a compondre cançons per un nou disc. Torna la gran banda reivindicativa del nostre país. La flama continua encesa, i per molt de temps!

dijous, 18 de febrer de 2010

L.A. de gira

Tornam a la càrrega amb el bloc després d'unes merescudes vacances. Nou curs, nou quadrimestre, i, per sort, noves cites de concerts. I es que la rutina s’ha d’embellir amb petites alegries. Ja ho diu un amic meu: “sempre s’ha de tenir una entrada de qualque concert dins la cartera”.

Una de les cites que vull destacar és L.A., ja que des de aquest bloc s’intenta recolzar els artistes de les Balears. Després de veure cancel·lada la seva gira el passat gener, els mallorquins la reprenen fent concerts per tot l'estat. Aquestes són les dates:

18/02 Sevilla
19/02 Córdoba
20/02 Màlaga
25/02 Madrid
26/02 Valencia
27/02 Barcelona
11/03 A Coruña
12/03 Gijón
13/03 Vigo
18/03 Toledo
19/03 Pamplona
20/03 Bilbao

Ja vos vaig parlar de L.A., grup indie pop que acaba de gravar un gran disc, Heavenly Hell. La cosa és que L.A. és en Louis Albert, cantant i ànima del grup. Ell tot sol va compondre i gravar el disc, per la qual cosa serà interessant veure com funcionen com a banda. El concert a Barcelona és a la sala Sidecar i intentaré no perdre-me’l. Precisament, L.A. acaben de gravar el videoclip de la primera cançó de Heavenly Hell, Crystal Clear. Així comença el disc de L.A.:



dimecres, 3 de febrer de 2010

Eddie Vedder - Into The Wild (2007)


Aquesta és la història d’en Christopher J. McCandless.

En Chris era un jove de 22 anys, gran atleta i estudiant, amb un futur prometedor. Però ho va deixar tot enrere a la recerca d’aventures. Recent llicenciat de ciències polítiques, barallat amb sons pares i fart de viure en aquesta societat malalta, va donar tots els seus doblers a una ONG i va partir, sense dir res a ningú, a realitzar un viatge a la recerca d’ell mateix.

Amb la idea final de anar a Alaska, va anar divagant per l’oest dels Estats Units coneixent gent i tenint grans experiències, fent-se dir Alexander Supertramp. El final del viatge, i el seu gran desig, era viure sol a Alaska, en la natura extrema, lluny de la civilització. Tristament, la història no té final feliç, ja que als 4 mesos d’estar a Alaska, sol i aïllat, moria desnutrit. Qualcuns diran que estava loco o que enlloc de intentar canviar el món, en va fugir. Per altres, entre els que m’incluesc és tot un símbol. El que es segur es que es va atrevir a fer una cosa que a molts ens agradaria fer, però pocs s’hi atreveixen: rompre les cadenes que ens lliguen a aquesta societat capitalista i ser, realment, lliures.

Aquesta història, que posa els pels de punta, va inspirar en Jon Krakauer per fer-ne un llibre el 1997. Anys més tard, en Sean Penn en faria una pel·lícula. La pel·lícula explica el seu viatge cap a Alaska, i està molt ben feta. Només pels paisatges espectaculars que hi surten i la història en si, ja val la pena. Però a més d’això, hi ha la excepcional música. En Sean Penn li va demanar al seu amic Eddie Vedder que en fes la banda sonora. I el resultat és el primer disc en solitari del cantant de Pearl Jam. Gravat per ell tot sol (ell va tocar tots els instruments), es tracta d’un disc de folk amb grans cançons que t’arriben a l’ànima. Les cançons tenen una instrumentació molt bàsica, qualcunes només s’acompanyen de guitarra i mandolina, però són d’una gran bellesa. Són cançons que posteriorment han influït en el darrer disc de Pearl Jam, en temes com Just Breathe o The End.

Tot i que potser els millors temes (Hard Sun i Society) no són escrits per ell, la resta no baixen el gran nivell com Rise, Long Nights, Guaranteed o No Ceiling. Són cançons que escoltant-les, fan ganes de agafar la motxilla i escapar-se cap a la natura. Com va fer en Christopher.

Hard Sun parla sobre la naturalesa, i lo dura que és la vida. Però si apreciam i estimam la natura, tot serà més fàcil. Es ideal per escoltar mentre imaginam que pujam una muntanya en plena naturalesa. Society és una crítica a la societat consumista en la que vivim, que sempre vol més, i de la qual el protagonista no en vol formar part. Finalment, a Guaranteed, explica que ell no vol deixar que la moderna tecnologia el mantingui empresonat en la societat. Ell sap que pot ser lliure i feliç, sense tenir que acceptar ni lleis ni restriccions, amb una vida més senzilla. Es una cançó de gran bellesa amb només la guitarra i la veu de n’Eddie Vedder que reflecteix a la perfecció com era en Christopher McCandless.


“Leave it to me as I find a way to be
Consider me a satelite for ever orbiting
I Knew all the rules but the rules did not know me
Guaranteed...”



INTO THE WILD – TRAILER





HARD SUN





SOCIETY





GUARANTEED