dilluns, 31 de maig de 2010

Los Manolos, Luz de Gas, 29 de maig


En defensa de la rumba. Així va ser la nit de dissabte, una reivindicació i defensa de la rumba catalana com a part importantíssima de la cultura catalana. Menys sardanes i més rumba catalana, digueren. Per un incult com jo, desconeixedor total d’aquest estil i que fins fa poc deia: però si totes les cançons són iguals!, una nit molt instructiva.

Los Manolos celebraven el seu vintè aniversari i més que un concert va ser una festa. Una festa amb la família i els amics. Hi havia tothom, els pares de les criatures, gent del seu barri (Hostafrancs), el rei de la rumba (Peret), qualcuns alumnes avançats (Sabor de Gràcia i Gertrudis) i altres amics com Carles Flavià, Queco Novell i Manel Fuentes. Tot en una sala tan selecta com la Luz de Gas. Realment no vaig llegir bé la jugada. Vestit amb calçons curts i aubarques era impossible triomfar allà, on tothom anava tan ben vestit. M’hauria d’haver engalanat amb camisa i corbata. segur que hagués sortit d’allà acompanyat de qualcuna de les dones altes i elegants que es trobaven a la sala.

La rumba és música de barri. La rumba és festa. La rumba va néixer de la convergència de varis estils, com el flamenc i les havaneres cubanes. És tot sentiment per al poble gità. La rumba és germanor. Ja se sap que les millors cançons d’aquest grup són versions, ja siguin d’en Peret o d’altres estils aliens. Una de les primeres cançons que sonaren foren La Noche del Hawaiano o Manolo, hazte tu la cena solo. Tot d’una van pujar el cantant de Sabor de Gràcia i els de Gertrudis per fer un parell de cançons, entre elles una nova versió de El meu Avi, una antiga havanera amb un missatge molt reivindicatiu:


Quan el "Català" sortia a la mar
els nois de Calella
feien un cremat
mans a la guitarra solien cantar:
Visca Catalunya! Visca el "Català"!



Finalment va arribar el moment més esperat de la nit. Un emocionat Peret va pujar a l’escenari i van començar a cantar cançons segons el que demanava el públic. Caigueren Don Toribio, El Muerto Vivo, La fiesta no es Para Feos y la corejada Una Lágrima entre d’altres. S’ho passava tant bé en Peret, que no hi havia qui el tragués de l’escenari! Finalment van arribar les grans cançons, que tothom esperava com: Hace tanta Calor, El ventilador i la mítica All My loving amb en Manel Fuentes, en Queco Novell i en Carles Flavià cantant. Repetició del Muerto Vivo, presentació de la banda i fins un altra. Com? Impossible! Faltava l’èxtasi final, que va arribar amb Amigos Para Siempre. Invasió de l’escenari per part del públic per cantar tots junts Amics per sempre!! L’esperit dels jocs olímpics aparegué a la sala durant uns minuts.

El públic va disfrutar però no crec que tant com Los Manolos. Quan un grup s’ho passa tant be, es nota molt. I dissabte va ser el cas.

dimecres, 26 de maig de 2010

Els Pets - Agost (2004)


Nou disc d’Els Pets. Es diu Fràgil, ja a la venda. Fa 10 anys (10 anys?!? com passa el temps!) me’l hagués anat a comprar sense pensar-ho i, segurament, sense escoltar-lo. Avui en dia.. és una altra història. Fa molt que lis he perdut la pista. Vaig flipar amb Sol, vaig disfrutar de l’alegre Respira i, fins i tot, em vaig comprar el recopilatori MALACARA. Aquí me vaig quedar. La mort anunciada del rock català i el descobriment d’altres sons els va deixar dins un calaix amb l’etiqueta de grup de la meva adolescència.

Així que he decidit continuar allà on ho vaig deixar. Agost: 2004. Un disc que baixa les revolucions de Respira, un poc com va passar amb Sol després de la bomba Bon Dia, però més accentuat. Comença amb Soroll, una d’aquestes cançons que tan bé saben fer. Crítica mordaç a la societat del consum a la qual es venen esportistes, famosos i, també, músics. Quantes vegades no mos ha fet mal veure una cançó estimada a les ordres d’una multinacional? La cançó es resumeix perfectament amb una frase d’en Joan Reig (bateria):

Tria bé la samarreta
Que t’has de posar demà.
Pot mostrar que encara penses
O només ser un anunci ambulant

Així és una cançó típica d’Els Pets: lletres que fan pensar amb música que fa ballar.

A continuació una cançó totalment oposada, Agost. La millor cançó del disc amb diferència. Una dolça melodia de piano ens acompanya durant aquesta història dividida en 3 parts de la vida d’una persona: el petit Cisquet i el seu primer petó “amb gust de sal de mar i a nit plena d’estrelles”; el Cesc, que tot mirant la seva filla decideix de anar a per el segon fill; i el senyor Francesc que assagut en un bar gaudeix del millor que li queda, l’amor de la seva dona. Tres moments amb l’estiu i el mar de fons.


Que arribi l’agost
Feixuc i mandrós,
Que ens fa recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc

No poden tenir més raó. Que arribi l’Agost ja!!! Musicalment aquesta cançó és una delícia. De fet, costa creure que un grup que va començar anomenant-se Els Pets i fent cançons com Qui s’ha Llufat? o Profilàctic pugui evolucionar tant amb els anys per fer una cançó de tanta bellesa. Recorda i molt a La vida es bonica (però a vegades complicada), una de les perles de Sol. Dues cançons i dues cares distintes.

Recordem que el disc es va editar el 2004. És a dir, Guerra d’Irak, i milers de manifestacions contra la guerra. Per als que mos va pillar joves, va ser molt excitant. Pensant que vivíem en un món en pau i que les guerres només eren coses dels llibres d’història, el jovent es va trobar de cop un dia i un altra al carrer cridant NO A LA GUERRA. Per molts va ser la seva primera manifestació. D’això parla Pau, un nom gens escollit a l’atzar, que parla d’un al·lot que vol canviar el món. Es veu que en Lluís Gavaldà es va trobar una manifestació d’estudiants que tallaven la Diagonal protestant contra la guerra. Això el va inspirar per aquesta cançó, per demostrar que la típica idea de que els joves no tenen ideals no és del tot cert. Hi ha tot d’històries anònimes que es mouen per canviar el món.


A partir d’aquí em costa destacar cançons. No es que estiguin malament, però el disc baixa massa les revolucions per al meu gust. Massa mitjos temps, massa piano, massa dolçor... Quedes un poc empatxat de tanta sucre. Així i tot, destacaria Perquè no vens, amb una lletra que recorda molt a No tornaràs de Sol. La Colla, la divertida el Meu veí de sota o l’alegre Descafeïnat, que tot i el seu títol, és l’ingredient ideal per no caure adormit a la segona part de disc.

Per lo vist, al següent disc segueixen per aquest camí de mitjos temps. Ja veurem que tal. Sempre em quedaré amb els Pets directes i festius, però està clar que a tothom li arriba la maduresa.

SOROLL
-



AGOST
-

dijous, 20 de maig de 2010

Joan Miquel Oliver, Plaça Reial, 19 de maig


Una petita dosi de Joan Miquel Oliver sempre va be per suportar el mono d’Antònia Font que tenim alguns. La seva carrera en solitari ja està be…. Però que voleu que vos digui... volem Antònia Font ja!!

En un marc incomparable, la Plaça Reial, que gaudeix d’una acústica envejable, i envoltats de runes romanes la petita colònia estudiantil mallorquina es donà cita per veure al nostre compatriota en un concert molt familiar. Diuen que el compositor més influent de la música catalana de la darrera dècada. I segurament encerten.

Tancava en Joan Miquel Oliver el Festival de Poesia de Barcelona, i com a tal, va ser un concert semiacústic, sense bateria (en Pere Debon havia caigut malalt) i amb el públic assegut en cadires. Va tocar casi totes les cançons del seu darrer disc, Bombón Mallorquín. Així començà amb Polo de llimona, Somiers i Final Feliç entre d’altres. Molt ben acompanyat d’en Toni Pastor, de vegades fent tota la part rítmica amb baix i plat, i de vegades fent autèntiques locures amb un llaüt. Vaja geni!

Amb el seu humor fi, en va deixar caure algunes entre cançó i cançó, com quan va dir que fotia fresca... i que perfavor tanquessin la porta! També va ajudar a seure a la gent llogant cadires. Del darrer disc caigueren totes menys, evidentment, fantasia MIDI. També caigueren d’anteriors treballs com Surfistes en Càmera Lenta, Emerson Fittipaldi o M’encanta París. Una gran Arbre que mira Farola va donar pas a Lego i finalment, a les seves dues millors cançons: la bella sa Núvia Morta i l’alegre Hansel i Gretel. Finalment va anunciar que faria un solo de guitarra i després de fer un poc de renou, va dir: menos mal que cant be! També va deixar caure la seva ja típica interpretació del Coche Fantastico i va acabar amb Ai Las!

Una nit molt agradable en un punt màgic de la ciutat, amb cert olor a estiu.

dissabte, 15 de maig de 2010

Berri Txarrak, sala Apolo, 14 de maig

Res millor per acabar una setmana estressant que un bon concert. Pujava jo les escales de la Sala Apolo i sentia: Visca Cuba, Visca Fidel Castro i visca el Che Guevara!!! Mmm que? M’ho havia d’esperar només pel seu símbol de la falç comunista: un grup polític. Eina: el grup que va néixer de les cendres d’Inadaptats. Proclames socialistes i independentistes amb música punk.

Poc a poc es va anar omplint la sala per al plat fort. M’havien comentat que la darrera visita de Berri Txarrak a l’Apolo no havia estat gran cosa. Que lis havia fallat el so. Idò ahir tot el contrari. Amb un so potent i contundent desencadenaren una autèntica tempesta a la sala. Començaren amb Etorkizuneko Aurrekari Guztiak i seguiren amb Folklore, dues cançons del seu darrer disc Payola. Del darrer disc les tocaren casi totes, mentre les intercalaven amb temes de Jaio.Musika.Hil. Un dels primers himnes que sonaren va ser precisament la cançó que dona nom al seu penúltim disc. Així caigueren Kezkak, Isiltzen Banaiz, Hasi Eta Bakatu, Breyten, Payola... Els focus semblaven llamps, la música tronava, i el terra de la sala vibrava. Tot seguit una linia de baix posava un poc de fre: una corejada Oreka. També tocaren algunes cançons de Libre© o més antigues i tot com Ikasten. Després de Jainko Ateoa i les inseparables Zertarako Amestu/Berba Eta Irudia, una brutal Denak Ez Du Balio. Aquesta és el seu temasso. Esper veure qualque vegada aquesta cançó cantada amb en Tim McIlrath. Ahir la seva part la cantarem el públic.

Amb aquesta s’en van anar. 1 hora? Impossible. La sala volia més. No n’hi ha prou, no n’hi ha prou!! No funcionava. Inevitablement es començaren a cantar himnes del Barça. I això si que va funcionar. Van sortir de nou duent en Gorka una camiseta del Barça. Deliri a la sala. I varen tocar Dortoken Mendean i Achtung!!. S’acostava al final i arribaren les covers. La ja fixa en el seu setlist Sols El Poble Salva El Poble de KOP, i la que ja es comentava de Kyuss Green Machine. Ja faltava poc. Vaig repassar mentalment... no faltava cap temasso no? Estava equivocat. Per acabar, un autèntic himne Maravillas. Havia d’acabar així, amb tota la sala cantant Nafarrooaaaaaaa!!!!

Laster arte, Berri Txarrak!

dimarts, 11 de maig de 2010

Primeres impressions de Hidden State.

Avui m'he sentit una mica crític musical. No m'he sentit com el tio de Almoust Famous però casi. Com si d'un important mitjà de comunicació formés part, he anat a Aloud Music on mos han deixat escoltar, en exclusiva, el nou disc de Nothink. Buff... només una escolta? Com ho fan els crítics per parlar d'un disc amb només una escolta? Amb prou feines puc recordar cap cançó! Supos que hauria d'haver estat més professional, prendre notes i tal....

Els d'Aloud son molt bona gent. Mos han dit que la majoria dels allà presents erem bloggers o gent que te pagines web. Estic content que es doni importància als blocs de música perquè, com ells mateixos han reconegut, hi ha revistes que ni s'escolten el disc quan en fan la crítica. Senzillament fan un copiar pegar de la nota de promoció i ja esta. Desde aquí vull agrair-lis una vegada més la invitació.

I be, a lo que anam: Hidden State. No sabria que dir-vos... i a més tampoc vull avançar esdeveniments. Per lo que mos han dit, intentaran que el disc no es filtri fins el dia que estigui a les tendes. Així la gent podrà anar a comprar-lo sense haver-lo escoltat abans. Com en els vells temps. Com en els 90.

I es que aquest disc té un so totalment dels 90. Es nota que s'ha gravat a Seattle. Coses que vos puc dir: res de històries com a Spotlights, disc de cançons. Cançons directes, més accessibles i aferradisses (quasi totes tenen una tornada molt bona). Molts de temes eren totalment Soundgarden. Altres més Audioslave (molt gran la part rítmica). La producció genial (produït per Matt Bayles, que ha treballat entre d'altres amb Pearl Jam o Mastodon). I no se, l'inici del disc espectacular, però al final afluixa un poc. El primer single serà In a Row i, perquè vos faceu una idea, pensau en Kill!Kill!Genocide!!: directe i amb excepcional tornada.

Evidentment li falten moltes escoltes. Això es bona noticia. Perquè tot i ser més accessible, no han deixat de ser Nothink. No han abandonat les estructures poc previsibles i elaborades que sempre tenen les seves cançons. Trobam que s'atreveixen amb algunes cançons més diferents del que venen fent, també alguna acústica i acaba el disc amb una tema amb piano. Al final de l'escolta hem parlat de que mos ha semblat. Millor que Spotlights deien alguns. Molt millor deien els d'Aloud. Jo m'he callat però, que voleu que vos digui, les comparacions son odioses i Spotlights és molt gran. Cada segon d'Spotlights te cagues de lo bo que es. Com comentàvem mentre tornàvem en metro el meu amic Ximo i jo, que el segon disc d'un grup espanyol sigui així, es increïble. Es un disc escandalosament bo. Potser insuperable. Per això no crec que aquest sigui millor. Però be, m'ha agradat i molt probablement dia 7 de juny me'l compri. Llavonses ja faré una crítica ben feta. Que a aquest petit crític musical encara li queda un bon camí per fer una crítica amb una sola escolta!

diumenge, 9 de maig de 2010

Aloud Music, gent com cal


Dins el món actual de la música, queda gent decent. Gent que no pensa en la pela, sino en la música. Com els de Aloud Music, segell independent estatal que duu alguns dels grups més interessants de l'escena independent del país. Permeten descàrregues legals a la seva pàgina web, els seus discos mai passen dels 10 euros i organitzen tot de concerts amb els seus grups a preus econòmics.


Ara, m'han convidat a la preescolta del nou disc de Nothink, Hidden State, que no surt fins el 7 de juny. Ja sabeu que Nothink és un grup que m'encanta. El seu darrer disc va ser Spotlights, publicat el 2007. Pel que m'han dit, el disc està ben guardat i es molt difícil que es filtri. I per això conviden a escoltar-lo als mitjans de Barcelona aquest dimarts. I un servidor hi està convidat. I encantat.

Serà estrany anar allà amb els mitjans de comunicació. Això vol dir que li donen tanta importància als blocs d'internet com a les revistes. I es que, realment, a la xarxa hi ha blocs molt bons, i molts dels que escriuen no tenen res que envejar als millors crítics musicals.

Ja vos contaré les primeres impressions aquest dimarts!

dijous, 6 de maig de 2010

The Finished Sympathy (2000-2010)


Mal dia si senyor. Per un cúmul de circumstàncies m'he quedat sense entrades per Pennywise i a damunt m'enter d'aquesta noticia. S'ha acabat The Unfinished Sympathy.

I es que sempre passa el mateix. No vos passa moltes vegades que quan descobriu un grup que vos agrada molt, succeeix una d’aquestes coses?:

A) S’acaben de separar (fa mal)
B) Es van separar fa molt (te sents ignorant)
C) Acaben de tocar a la teva ciutat i tot fa pinta que tardaran molt a tornar-hi...

Idò m’acaba de passar l’opció A. Ja es mala sort. 5 anys vivint a Barcelona i no els he vist cap vegada. Precisament demà tocaven a l’Apolo [2] per celebrar l’aniversari de BCore, i per variar tampoc hi podia anar. Així ho han comunicat:

"Estimats amics, us informem de que The Unfinished Sympathys'han dissolt. La banda ha gravat 5 LPs, alguns EPs, ha fet prop de 400 concerts per Espanya, Alemanya, Anglaterra, França, Estats Units, Itàlia, Suïssa i Bèlgica, i ha viscut i compartit innumerables moments entranyables amb amics i professionals del món sencer.... Moltes gràcies pel recolzament rebut durant 10 anys fantàstics. Fins aviat!"

Feia poques setmanes que m’havia comprat el Rock For Food. Discasso si senyor. Dels millors discos estatals que he escoltat mai. Cançons entre l’indie i el rock y bones guitarres. I molta melodia. També darrerament sonava molt a la meva habitació el We Push You Pull, el seu penultim disc amb el que es van apropar al funk amb ritmes ballables. I que dir d’Avida Dollars, ja comentat per aquí com un dels millors discos del 2009.

Bé, sempre mos quedaran les seves grans cançons, i veure algunes de les seves gravacions en directe. Com aquesta en que van tocar a TV3 el seu recentment editat We Push You Pull. Se’n van un dels grans. A veure que fan per separat. S’esperen grans coses de n’Eric Fuentes!
-
Spin in the Rye!

dimarts, 4 de maig de 2010

Mallorca fins a sa mort!


Quant vaig iniciar aquest bloc el passat estiu em vaig prometre a jo mateix que no parlaria de res que no fos música. M'ho vaig jurar i perjurar. Però soc humà. No ho he pogut evitar. Me sap greu. Duc tota la temporada aguantat-me les ganes i ja no puc més.

I es que el meu Mallorca no deixa de donar-me motius de satisfacció. Pareix mentida com una cosa com el futbol mos pot fer tant feliços. Pocs donaven un duro per aquest equip a principi de temporada (jo inclòs). Però tot i que cada estiu venem els millors jugadors, tot i els problemes econòmics que ofeguen l'entitat, els jugadors han rendit per sobre les seves possibilitats fins a situarse quarts a falta de tres jornades. La Champions no és un somni. I demà jugam contra el Madrid. Serà un partidasso.

Però tranquils que aquí també hi ha un poc de música. Corria l'any 1997. Amb un gol màgic d'en Carlitos a Vallecas el Mallorca aconseguia l'ascens a Primera, amb el qual començà l'etapa actual, la més gloriosa de la històrica de club. L'illa va esclatar d'alegria. I Fora des Sembrat, un dels grups mallorquins que sorgí amb l'onada del rock català amb més projecció d'aquella època, editaren un EP titulat Mallorca Jove com a homenatge a l'equip. I la cançó es va convertir en un himne.



Visca el Mallorca fins a sa mort!



diumenge, 2 de maig de 2010

Pennywise, un dels grans


Pennywise varen ser un dels grans. Un dels grans del hardcore melòdic. Si senyors, jo també vaig passar la meva època de hardcore melòdic, punk rock o punki-pa, com li diuen despectivament. Qualsevol de la meva generació que digui que no escoltava Blink-182 o Green Day menteix. Però si bussetjaves una mica més, hi havia grups molt més canyers. Jo tenia quatre grups intocables: NOFX, No Use For a Name, Lagwagon i els que avui ens ocupen. Bad Religion estan a un altre nivell. No només són els millors del punk rock, sino que són un dels grups bàsics de la història del rock.

Ningú com aquets grups saberen combinar tant bé veus melòdiques amb furiosa música punk. Aquets grups formaven la part “més independent” del moviment que van popularitzar, sobretot, The Offspring amb Smash el 1994. El fet es que d’aquets grups només he pogut veure a NOFX, i per això em fa especial il·lusió veure a Pennywise dijous. El handicap que fa poc hagin tret el cantant hem va fer dubtar molt, pero en sabre que el nou cantant era ni més ni menys que en Zoli Teglas d’Ignite, m’ha tranquil·litzat. A més, estaran acompanyats de dues bandes de luxe com son Strike Anywhere i A Wilhelm Scream. Aquestes dues ja les he pogut veure, però es tot un plaer tornar-les a veure.

No és la música que escolt actualment, però no reneg del meu passat. A més poques coses et donen tanta energia com una ràpida cançó de punk rock. De tots els grups de hardcore melòdic Pennywise eren, potser, els més canyers. A veure com se les gasten en directe.

Fight Till Die!

-