dijous, 16 de juny de 2011

Manel - 10 Milles Per Veure Una Bona Armadura (2011)

Per banyasegol:

El fenomen Manel és un fet indiscutible a Catalunya i fins i tot a la resta de l'Estat espanyol. Setmanes abans del llançament del seu segon disc, les entrades s'esgotaven de seguida a Barcelona i els seus voltants, tot i que ells admetien a la revista Time Out que tot això era degut a l'èxit de "Els millors professors europeus" i es permetien bromejar si després de treure el seu nou treball el públic intentaria llevar-se les entrades del damunt. En aquells moments tan sols havien sortit a la llum "Aniversari" i "Boomerang", bastant diferents als temes del seu primer disc. En aquells moments, amb les dues cançons a la mà, jo no veia gaire clar el futur de Manel.


Manel havia triat fer un pas valent. Un camí no tan accessible com en el primer disc, que potser de primeres hagués entrat millor, però un altre disc amb el ukelele com a bandera s'hagués cremat molt depressa. Sembla que en aquesta vida poca gent es vol sorprendre i molts esperaven un disc amb himnes com Al mar o Corrandes, a on el públic pogués corejar-los a viva veu.


Doncs no. A un disc on gairebé no hi ha tornades, les històries cobren força. Obri el disc "Benvolgut", una carta dirigida a l'ex de la seva parella actual (una de les millors del disc). La segueix "La cançó del soldadet" on es conta les peripècies d'un jove abans d'entrar en una guerra que ni li va ni li ve i només pensa en tornar a casa. També hi ha lloc per una infantesa nostàlgica a "Boomerang" o els desitjos d'un "Aniversari" especial.

Trobam cançons no tan lineals com "El gran salt", on podem intuir la situació d'una parella quan va caient tot al seu costat o "El Miquel i l'Olga tornen", el seguiment d'un tema de Espaldamaceta o "Criticarem les noves modes de pentinats", les reflexions d'un vellet sobre un amor de joventut.


Al meu parer els punts fluixos són la introducció d'Aniversari (tarda molt a arrencar) i la darrera cançó "Deixa-la,Toni", que no ha acabat de quallar i molt menys com a final d'un directe. En canvi, "Flor groga" i "La bolla de cristall", amb les que a les primeres escoltes no connectava gaire, han passat a ser temes on cada línia de la cançó és una perla.

En definitiva, per sort Manel ha demostrat no ser grup d'un sol disc. I això augura un gran futur per la música feta en la nostra llengua.


dimecres, 8 de juny de 2011

Sopa de Cabra - Al·lucinosi (1994)


Ara que s’acosta el retorn de Sopa de Cabra en els escenaris, és hora de començar a repassar la seva gran discografia. I començarem pel que, segurament, és el seu disc més desconegut: Al·lucinosi.

Si sovint se diu que els discs reflecteixen l’estat d’ànim dels artistes, aquest treball n’és un gran exemple. Un disc trist, gris i amarg fruit de l’experiència de l’anterior Mundo Infierno. El polèmic disc en castellà va ser rebutjat tant a Catalunya com a Espanya, el grup va rebre pals de per totes bandes, la multinacional que els havia fitxat els deixà de donar suport ràpidament, rebien pedrades als concerts... el grup havia tocat fons i per passar pàgina varen gravar aquest disc ràpidament.

El disc és gris des de la mateixa portada. I el títol intenta reflectir l’estat en que es torbava el grup. La veu d’en Gerard Quintana sona amarga, i el disc està ple de missatges clars com a No Esperis Més:

"Cada matí voldries plorar
Et venen ganes de marxar
Tot el que vols es tornar a començar
Tornar a volar, s'escriu volar!"

Quan intenten rockejar com els vells temps amb “La Cabra Boja” ja no troben la frescor dels temps de La Roda. I el fet que incloguessin una versió reagge de “I Shall Be Released” d’en Bob Dylan i una altra de “L’Home Estàtic” d’en Pau Riba, fa indicar que tampoc anaven molt sobrats d’inspiració. No és un disc precisament per aixecar l’ànim de qui l’escolti, però esteim xerrant de Sopa de Cabra, i tot i el que ja hem comentat, al disc podem trobar joies com “Mala Sang” o “Flors de fum”, on recorden la seva Girona de l’squat quan va sorgir el grup.

Era 1994, i en 6 anys havien publicat 6 discos, havent passat de la glòria a l’infern. Al·lucinosi va ser com una teràpia pel grup, la primera passa en el camí de retornar Sopa de Cabra al cim del rock.



dimecres, 1 de juny de 2011

Nick Hornby - High Fidelity (1995)

High Fidelity és el llibre en que tot melòman hauria de llegir, perquè s’hi sentirà retratat. Ets un malalt de les llistes, per molt que sàpigues que només són això, llistes? Somies en tenir una tenda de discos totalment deficitària i permetre’t dir-li a un client que et demana per el grup que més odies que agafi la porta i no torni mai més (vaja somni, diran alguns...) ? I qui no haurà somiat mai en tenir una història amb una cantautora folk americana... Tot això és lo que trobes en aquest llibre, i si a damunt li afegim ruptures sentimentals, les inseguretats de l’home, i un guió amb molt d’humor, es fa un llibre més que recomanable.

Només dir que està tan tronat el protagonista que només començar ja treu el seu top 5 de ruptures sentimentals, el primer top 5 dels molts que sortiran al llibre ( des de top 5 de millors cançons per un dilluns dematí fins a top 5 de pel·lícules per descriure un personatge). Riures garantits amb aquest llibre, i mira que l’he llegit en anglès! Ara, a veure la pel·lícula que tal...