dijous, 26 de juliol de 2012

Guns n' Roses, Son Fusteret, 22 de juliol


Ja era hora que a Mallorca qualcú apostàs per un gran concert de rock n roll. Sempre havia pensat que a l'illa tenim públic i demanda suficient per a organitzar esdeveniment d'aquests tipus, per no parlar de la gran quantitat de turistes que s'hi apunten i el reclam que és l'estiu a les nostres illes (i si no que li diguin a n'Axl Rose, que es quedarà dues setmanes de vacances per l'illa). Des d'aquí donar les gràcies a la gent de Cultura Club i el Mago Suplente per a fer-ho possible, i esperem que els Mallorca Shows tinguin continuïtat els pròxims anys. La primera edició, un èxit total, més de 15.000 persones i el polígon de Son Castelló col·lapsat de cotxes. I el canvi de recinte, ideal, ja que no s'hagués omplit Son Moix.

I musicalment, ni més ni menys que Guns n' Roses! D'acord, ja no són lo que eren, només queda n'Axl Rose i Chinese Democracy és bastant infumable. Però com que no esperava res d'aquest concert, no en podia sortir decebut. Obriren els britànics The Darkness, que no em van convèncer gaire amb els seus guitar heros i els crits aguts del seu cantant, que això si, no va deixar de córrer per l'escenari, arribant a fer un solo passejant entre el públic damunt l'esquena d'un segurata.

I en acabar, una horeta i mitja esperant el senyoret Axl. Quan per fi va decidir sortir, va començar el concert amb Chinese Democracy. La seva veu ja no és la que era, la banda la formen tres guitarristes hiperactius, molt bons músics, però que fan un guitar hero cada dos acords! Què pesats! Això ja no és hard-rock, a degenerat en rock progressiu - industrial. El concert, a un ritme extremadament lent, 3 hores, solos de cada un dels musics entre cançó i cançó, introduccions llarguíssimes de cada tema... per exasperar-se. Però, tot això s'oblida quan t'ofereixen Welcome to The Jungle, It's so easy i Mr. Brownstone d'una tacada, que fan que perdonis al pobre Axl i disfrutis com un boig  d'aquets hits de hard-rock. Però quins temassos que varen crear aquesta gent fa 20 anys... Sweet Child O' Mine, November Rain, Don't Cry, Civil War.... I si a tot això li afegim que n'Izyy Stradlin (guitarra ritimica de la formació inicial) va tocar durant mig concert, cantant 14 Years, poca cosa més es pot demanar. I per acabar, versions de AC/DC (Whola Lotta Rosie) i els Stones (Dead Flowers), Patience i l'èxtasi final amb Paradise City.

Vaig sortir del concert amb millor consideració de n'Axl de la que tenia. Fins i tot crec que li donaré una oportunitat a Chinese Democracy! I, a més, ja puc tatxar un altre nom d'aquesta llista de grans artistes que s'han de veure: Guns n' Roses. 

dimarts, 10 de juliol de 2012

Adéu Nothink!


Quina llàstima quan un grup desapareix de cop i volta. Sense previ avís, sense poder veure'ls per darrera vegada, sense poder despedir-te. I quina llàstima que aquest grup sigui Nothink, de lo milloret del rock nacional, que poc a poc havien picat pedra fins arribar al seu millor moment. Però bé, així és la vida i aíxi és el món del rock: un dia estàs en lo més alt de la teva carrera, duus una sòlida trajectòria basada en tres discassos (Bipolar Age, Spotlights i Hidden State), presentes un nou single (Let Me Go) com avançament d'un nou CD que promet un munt.... i l'ondemà el grup ja no existeix. Una pena.

En fi, gràcies Nothink per aquests anys de bona música, i grans concerts. Sempre tendré l'Spotlights aprop del reproductor de CD's per ser un dels millors discos de rock que s'han parit en aquest país. I a veure que mos depara la genial ment del seu cantant, Juan Blas, en el futur!