Dies de carretera

Tetrasonic - IV (2009)

2012-01-19T16:19:00.000+01:00

Quantes vegades nohauré pensat que a l'escena en català actual li falta rock n roll. Ja està béque l'actual pop català hagi "matat el pare", rompent amb el rockcatalà dels 90, però com deim en mallorquí, "entre poc i massa, samesura passa!" On és l'actitud, on són els riffs, els solos, la mallallet, la polèmica, el sexe... On és el rock n roll?!

Per sort, avui en dia es possible trobar propostes com Tetrasonic. Unabanda d'animals que es dediquen a fer un rock n roll bestial, amb airesfunkies. De la mà de la autèntica màquina a la guitarra que és en Lluís Cabot(ex-Musnok), el 2009 s'edità IV, el seu disc debut, on trobam un grapat deperles rockanrolleres, amb introducció instrumental inclosa. Una canya de discamb temes lletres existencials, paratges bíblics o fins i tot dubtes davant elpas del temps i la mort que tenen cabuda en la Ciutat del Pecat, Soma Sema o elMonstre. Caos I Silenci és la més ambiciosa de totes, un tema de manuald'aquets que van creixent lentament. Del silenci al caos. Però si voleu un temaper tastar-los provau aquest Res De Res que vos deixarà noquejats.

Esperam impacients que aquest primer treball tengui continuitat amb nous temes!

<p>&amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;a href="http://thetetra.bandcamp.com/track/res-de-res"&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;Res de res by Tetrasonic&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/a&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;gt;</p>

Collita 2011

2011-12-28T16:52:00.008+01:00

L'any 2011 per servidor ha estat l'any Sopa de Cabra. No cada any el grup que te va marcar d'adolescent i te va introduir en el món del rock torna en els escenaris. I pot ser que no sigui ni el millor grup musicalment, ni els seus components siguin exemples a seguir, però ja ho diu en Lluís Gavaldà:

"Els grups que a mi m'han tocat més, els que m'emportaré sempre al meu costat, no són els que m'han fascinat a nivell musical. Són els que m'han agafat en el moment més tendre, en el moment més vulnerable"

I quin moment hi ha més tendre i ets més vulnerable que en plena adolescència? No ho negueu, tots teniu qualque grup així, per tant entendreu la emoció amb la que vaig viure l'anunci de gira, la interminable espera fins al concert, el repàs a la seva discografia, etc.

Però no només de sopa viu l'home, enguany s'ha recollit una collita musical excel·lent ja sigui amb els retorns triomfals de Foo Fighters, Antònia Font o Obrint Pas; despedides de nivell com R.E.M. o grans descobertes com són My Morning Jacket. Des de la més absoluta subjectivitat, aquest és el top 10 dels discos que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

1. Wasting Light - Foo Fighters
2. Hard Times & Nursey Rhymes - Social Distortion
3. Lamparetes - Antònia Font
4. The Whole Love - Wilco
5. Circuital - My Morning Jacket
6. Collapse Into Now - R.E.M.
7. Ukelele Songs - Eddie Vedder
8. Blessed - Lucinda Williams
9. Coratge - Obrint Pas
10. Eric Fuentes & El Mal - Eric Fuentes

I per acabar, molts d'anys i feliç any nou a tothom!
-
Islas Baleares:

La Gran Orquesta Republicana, Sala Assaig, 16 de desembre

2011-12-19T13:24:00.004+01:00

Durant molts d’anys l’ska a Mallorca va tenir un nom: La Gran Orquesta Republicana. Cançons compromeses, amb ideals i ganes de transformar el món. Cançons d’ska, de punk, de reagge. Cançons que varen ser la banda sonora de l’adolescència de tota una generació. La veritat és que en el seu moment mai vaig entrar en profunditat en la discografia de La Gran. Però era qüestió de temps acabar fent-ho, i per això alegrar-me de l’anunci del seu retorn amb una gira i nou disc a la vista.

Divendres fou el tancament d’aquesta gira que els ha duit per tota Espanya, i no defraudaren. Entrega d’actitud i energia totals, i una banda que dóna el 100% damunt l’escenari. I una traca de cançons encadenades sense donar respir al públic, que feren que en 2 horetes i busques repassessin quasi tota la seva discografia, a base de temassos com Optimista, Mundo Libre, Loco, Republica o Vida de Colores. La Gran Orquesta Republicana han tornat en forma. Esperam amb ànsies el seu nou treball!

Wilco - The Whole Love (2011)

2011-12-07T22:09:00.003+01:00

Wilco són una banda feliç. I això se nota en la seva música. Deu ser poder comptar per fi amb una banda estable des de els darrers tres treballs, o també el fet d'haver col·locat el grup en lo més alt, sense pressions ni haver de demostrar res a ningú, fent la música que senzillament les hi ve de gust fer. També hi ha una mica de autocomplaença i estancament musical, però que importa això si són capaços de brindar-mos aquest manat de cançons tan bones!

No conec la obra de Tweedy & Co. abans de l'Sky Blue Sky, però almenys puc assegurar que aquest és el seu millor disc des de llavors! Wilco van sobrats, molt sobrats. Només així s'explica que comencin el treball amb una futurista i psicodèlica The Art Of Almost de 7:16 minuts i tanquin amb la càlida i trista One Sunday Morning de 12:04 minuts!

I entremig, tot de cançons alegres, melòdiques i senzilles, com el single I might, Dawned on Me (no me la puc treure del cap!), Born Alone, Whole Love... Aquest disc és una capsa plena de llepolies! Això si, Wilco també es poden posar serios i poètics a una Black Moon que és de lo millor del disc. Potser que Wilco vagin amb el pilot automàtic, però deixant rere seu grandíssimes cançons!

Bob Dylan - Desire (1976)

2011-11-18T17:37:00.002+01:00

Feia anys que aquest disc descansava als prestatges de cameva com a part de la col·lecció "Los Discos de Tu Vida" que un bon dia va repartir El País. Però clar, era difícil que artistes inclosos en aquella col·lecció com Jackson Browne, Phil Collins, Madonna o el mateix Robert Zimmerman entressin dins l'habitació d'un adolescent més centrat en punk, grunge i altres herbes...

Però els anys passen, els gustos musicals canvien, i quasi sense adonar-te'n compte en Bob Dylan entra dins la teva habitació amb discos que t'atrapen, com Desire. Què en Bob als 70 ja no feia temes d'actualitat i de crítica social com als seus inicis? Idò per començar Hurricane, un tema excels de 8:33 minuts, en la línia de Like A Rolling Stone, per explicar el cas del boxejador negre Rubin "Hurricane" Carter, acusat injustament per un triple assasinat l'any 1966:

"Here comes the story of the Hurricane
The man the authorities came to blame
For somethin’ that he never done
Put in a prison cell, but one time he could-a been
The champion of the world"

Destaca durant tot el disc el gran violí que acompanya tots els temes de n'Scarlet Rivera. Les lletres son co-escrites amb en Jacques Levy i parlen molt d'amors i desamors, d'un Bob que acabava de sofrir la ruptura amb la seva dona Sara, reflectida en l'anterior Blood On The Tracks. Els viatjes misteriosos a Isis durant una ruptura sentimental, la tendresa d'una separació a One More Cup of Coffe en un preciós duet amb na Emmylou Harris, una parella de fugitius per terres mèxicanes a Romance In Durango, però cap tan clara i autèntica com Sara: una declaració a cor obert d'en Dylan com a tribut a la seva ex-parella i que tanca un disc la gira de presentació del qual acabaria essent la Rolling Thunder Revue.

I tots els discs d'en Dylan m'atraparan com els que he escoltat fins ara? Crec que el pròxim descobriment serà Blood On The Tracks!

Senior & El Cor Brutal + Gran Amant, Sa Possessió, 29 d'octubre

2011-10-31T21:23:00.006+01:00

Qui ho anava a dir que a tocar de Palma, just dins el polígon de Son Rossinyol, devora la presó i entre naus industrials hi hauria una possessió. Una possessió un tant peculiar, ja que es tracta d'una associació cultural on et pots trobar des de música en directe a una galeria d'exposicions o una sala de projeccions. Un oasi de cultura modernista on divendres varen presentar disc els mallorquins Gran Amant i els valencians Senior & El Cor Brutal.

I es que després de veure la passió amb la qual xerra en Chals de No Sé Viure Sense Rock dels Senior, la curiositat per veure aquets barbuts valencians em va fer enganar un parell d'amics per acostar-me a veure'ls. Senior em van agradar molt, sembla un grup de rock sudeny americà (molt gran la senyera americanitzada que es veu a la foto), tal és la seva influència americana que hi ha gent que ja ha batejat el seu so com a valenciana. El seu disc Gran m'està agradant molt. Un gran descobriment.

A continuació, tocaren Gran Amant, una espècia de súpergrup mallorquí format per components d'Oliva Trencada i The Marzipan Man entre d'altres, que es dedicaren a fer pop eclèctic i totalment psicodèlic. Que voleu que vos digui, aquest estil no és el que m'entra més fàcilment, però donarem una oportunitat a escoltar el seu El Primer Disc.

Foo Fighters - Back & Forth (2011)

2011-10-14T17:16:00.007+02:00

Encara bavejant cada vegada que escolt el Wasting Light, mirar la película que van fer mentre el gravaven i que repassa tota la seva biografia com a grup no ha fet més que augmentar el meu apreci cap en Dave Grohl. M'agraden molt aquestes biografies només amb comentaris del grup i música en directe. Són una manera de donar-te’n compte de que les grans estrelles no són més que persones normals i corrents, persones com tu i com jo, que tenen les seves pors, les seves inquietuds, i en definitiva, els seus sentiments.

Com la tristesa de voler deixar la música quan en Kurt Cobain va decidir acabar amb la seva vida. La música com a válvula antidepressiva per gravar el que seria el primer cd dels Foo's. Els dubtes d'haver de decidir ser el bateria de Tom Petty & The Hearthbreakers o començar de zero un grup. Els problemes per trobar els components adequats d'un grup que és el grup d'en Dave Grohl. O tensions internes que van estar a punt de fer volar la banda just abans de treure el One by One! I com no, imatges boníssimes com la gravació dins el garatge de Wasting Light, amb la filla d'en Dave entrant a mitja gravació per demanar-li d'anar a la piscina.

El bo d'en Dave Grohl: una gran persona. I si a això li afegim un filó de hits inqüestionables, tenim com a resultat la banda més gran de rock de l'actualitat. Vos deix, que vaig a comprar-me tota la discogràfica dels Foo Fighters.

Llarga vida als Foo's!!

Sopa de Cabra, Son Fusteret, 17 de setembre

2011-09-19T23:46:00.004+02:00

I una setmana després vàrem poder tornar a tastar aquesta Sopa de Cabra que tant bon gust mos havia deixat a Barcelona. Una Sopa que ja està en plena forma, ja han agafat el ritme i a Son Fusteret ja semblava que estaven de gira com fa 10 anys.

Respecte al concert de dia 9, menys emotiu, però amb un so molt millor (tocaven a l'aire lliure) i algunes variacions al setlist: L'Estació de França enlloc de Dies de Carretera, Deixa'm dir una cosa per La balada de Dicky Deeming i la inclusió de Rock n Roll de Led Zeppelin! No farem una nova critica d'un concert bastant semblant al de 7 dies abans, només comentar les agraides proclames per la llengua que van encendre el públic abans de Sota una Estrella o el moment més màgic de la nit, quan el públic es va posar a cantar a tota veu L'Empordà, i els Sopa es van limitar a seure a l'escenari, a escoltar i aplaudir.

Del que si vull parlar és del futur que s'obri per la banda. Després d'un retorn tan triomfal tothom la mateixa pregunta: continuaran ara? Nou disc? Tot i que a un gran fan com jo li agradaria molt que tornessin, no crec que sigui bona idea. És la història de sempre, tenen una discografia tan gloriosa que no es poden permetre un disc que no estigui a l'altura. Ni Héroes del Silencio, ni The Police ni els mateixos Led Zeppelin s'han atrevit a embrutar el seu passat després de tornar als escenaris. Supòs que ells tampoc s'atreviran.

Facin el que facin, ningú els hi pot llevar aquest retorn memorable. Gràcies Sopa per tornar a brindar-mos nits de Glòria. Fins prest!

Sopa de Cabra, Palau Sant Jordi, 9 de setembre

2011-09-13T23:32:00.007+02:00

I per fi va arribar el dia. Quins nirvis. Com estarien, com sonarien? Per començar, un gran muntatge damunt l'escenari, digne de les millors bandes de rock. I un Sant Jordi ple a vessar no només de gent madura amb ganes de fer remembers, si no també amb moltíssim jovenets i jovenets que els han anat descobrint durant els darrers anys i mai els havien pogut veure en directe. Sopa de Cabra: un grup intergeneracional que ompl Sant Jordis un darrera l'altre.

He de reconèixer que els primers acords del Boig de la Ciutat van ser una decepció. Mal so, guitarres que no se sentien, instruments que anaven fora de ritme, cançons més lentes del normal, un Gerard Quintana amb veu desafinada... difícil no comparar el que estava escoltant amb els mítics Ben Endins o el Bona Nit Malparits! Però sincerament, que importava això? Lo important era disfrutar de la festa! Una festa que just començar va donar-me la primera alegria, Dies de Carretera, la cançó que dóna nom a aquest bloc.

Poc a poc la roda va començar a girar i van començar a sonar millor. 30 cançons ni menys ni més, un greatest hits en tota regla on poca cosa va quedar fora. Si et va bé, Sota un estrella.... En Gerard Quintana totalment rejovenit, ficant-se ràpidament el públic a la butxaca i amb el paper de gran frontman, l'escenari mai se li va fer gran, tot ballant com si d'en Mick Jagger es tractés. Precisament a Sota una estrella van començar els comentaris d'en Gerard que ningú s'esperava: Sopa de Cabra sempre reticents a mesclar rock n roll i estelades, s'han acabat unint al corrent de la causa nacional catalana. Però bé, si en Jordi Pujol pot canviar de postura, perquè no ho poden fer ells?

Això va fer que definitivament es fiquessin el públic a la butxaca, i després de les rockeres No vull Canviar de Pell i El carrer dels Torrats va venir un dels moments màgics de la nit: una primera tanda de cançons acústiques a tocar del públic per dedicar un emotivissima Seguirem Somniant al gran absent de la nit: Joan 'Ninyín' Cardona. En Gerard casi no pot cantar de l'emoció i a tothom del públic se li escapa la llagrimeta.

Els hits no deixaven de succeir-se, Hores Bruixes, Mala Sang, Instants del Temps.. difícil queixar-se del setlist, que té qualcunes variacions cada nit. A la versió d'en Bob Marely, Guerra, en Gerard actualitzar el seu discurs contra els polítics deixant clar que qui comana aquí son les grans corporacions que fan negocis de la guerra. Una de les sorpreses de la nit va ser la versió reagge de Si et Quedes Amb Mi, que tot i ser interessant, no supera la de Ben Endins. Un medley de Blujins Rock i El Sexo va servir per homenatjar de nou en 'Ninyín', l'autèntica ànima rockera dels Sopa. Sort d'el fitxatge d'en Xarim Aresté, de Very Pomelo!, que va posar una mica de brutor distorcionadora amb la seva guitarra per contrarestar la serietat i melodia d'en Josep Thió.

No Hi Ha Camí és una de les cançons que més es varen agrair, abans de encaminar el final amb les perles com una preciosa Mai Trobaràs en acústic, Camins, Nits de Glòria també acústica només amb Quintana i Thió, Niyin's Mine, l'himne de L'Empordà i Podré tornar enrere. Una tornada a l'altura del mite. Des de la més absoluta subjectivitat, un concert 10. Dissabte, a Palma, segona cita amb la història!

La banda més gran del rock català

2011-09-07T23:32:00.010+02:00

Sempre he trobat que existeixen moltes similituds entre Sopa de Cabra i Pearl Jam, els dos grups que amb tota seguretat he escoltat més en la meva vida. Els dos grups van sorgir a la mateixa època, ambdós grups van ésser abanderats d'una etiqueta amb la qual mai es van sentir gaire còmodes, ja fos grunge o rock català. I això que era evident que hi havia molta diferència entre Pearl Jam i Alice In Chains, la mateixa que hi havia entre Sopa de Cabra i Sangtraït. Els dos grups estan formats per cinc components, dues guitarres que deixaven que el vocalista es centrés en la seva feina. Dos frontmans dels bons, els més coneguts de cada grup, d'aquests que saben interaccionar amb el públic i amb opinions contundents.

En els dos grups, els cantants varen ser els darrers en ser fitxats per a la formació, i a més, de manera similar: varen rebre un cassette on els hi varen demanar que gravessin unes veus. Un va realitzar la celebrada trilogia autobiogràfica amb Once i Alive, mentre que l'altre va gravar Era Dolça. El cassette de n'Eddie Vedder es va re-editar fa un any amb la luxosa edició de Ten, la de en Gerard de moment es manté ben guardada, però en canvi la revista Enderrock mos ofereix ni més ni menys que la maqueta que van gravar el 1988, ràpidament exhaurida i avui en dia impossible de trobar. Esper que arribi ja als kioskos!

A més, ambdós grups s'han mantingut sempre fidels a la seva alineació inicial, menys la bateria de Pearl Jam als seus inicis: Gerard, Thió, Ninyín, Cuco i Pepe; Eddie, Mike, Stone, Jeff, Matt. Els dos grups varen viure un èxit inicial desorbitat, per rebre després crítiques de per totes bandes amb els discutits No Code i Mundo Infierno. A més, enguany els dos grups estan de celebració: uns celebren els 20 anys del naixement del grup, d'altres els 25 (i 10 que es van separar). I la que supòs que és la similitud més important, són les dues bandes que més m'han marcat a la vida!

Divendres acaba el compte enrere d'un concert que esper des de fa 10 anys, quan els vaig veure per darrera vegada. No ho dubteu, Sopa de Cabra: La banda més gran del rock en català.

Diversos Artistes - Alegria Revisitat (2011)

2011-08-03T18:00:00.002+02:00

Enguany el disc de l’estiu no el trobareu en les millors tendes de discos, si no que haureu de passar pel quiosc. Alegria, aquell disc que Antònia Font varen fer de pressa i corrents l’any 2002 per a poder fitxar per la multinacional Virgin va suposar l’enlairament definitiu de la banda i la seva sortida fora de la illa. Però el que no lis degué passar mai pel cap a n’en Joan Miquel Oliver i companyia es que 10 anys després serien considerats els abanderats de la música en català i que els rendirien tribut amb aquell disc acabat de publicar.

Alegria Revisitat és un primer recull del disc de versions que sortirà a la venda cap a Octubre amb el títol de El Pop d’Antònia Font. Versions Hal·lògenes i ha estat disponible amb el numero de juliol de la revista Enderrock. El disc és 100% disfrutable tant per fans d’Antònia Font com per a descobrir alguns dels grups que participen al tribut. Destaca sobretot la immensa Alegria a càrrec d’en Tomeu Penya, que se la fa seva amb el seu particular country mallorquí, una cançó que de ben segur començarà a incloure al seu repertori. De fet tots els grups es fan molt seves les cançons, la qual cosa fa molt original el disc, tant els alt i baixos musicals de Mishima a Final, com la rítmica dins aquest Iglú de The New Raemon. Els mallorquins Oliva Trencada juguen amb l’electrònica i el folk a Alpinistes-Samurais, i en Marcel Cranc demostra com amb un arranjament senzill de veu i piano, les grans cançons com Vos Estim a Tots Iguals continuien éssent grans cançons.

També molt destacable la Patxanga de Gertrudis, que enlloc de tirar recte amb la rumba, fan una gran versió que camina de la delicadesa inicial cap a la festa final. En Joan Colomo crea un indie-reggetón guarro amb Asteroide núm. 15000 i la nota humorística és la bonus track de Vitamina Sol de El Belda amb la versió reagge d’un tema que originalment és un vals com ja excusava la seva lletra a Taxi:

“t’estim jo volia fer un reagge,

t’estim crec que això és més un vals”

Un disc molt disfrutable que només per haver coneixer alguns grups com The New Raemon, Mishima o Gertrudis ja val la pena. I per la tardor, més versions de Taxi i Batiskafo!

Finalment, aprofit aquest post per auto-felicitar Dies de Carretera pel seu segon aniversari i despedir-me fins setembre per agafar unes vacances cibernètiques. Molt bon estiu a tothom!!!!

Manel + Anegats + Suasi, Plaça de Toros d'Alcúdia, 15 juliol

2011-07-18T19:35:00.007+02:00

Amb menys d’un mes de diferència Manel s’hauran acostat a tocar dues vegades a Mallorca compartint escenari amb la flor i nata del pop-rock illenc. Divendres a Alcúdia, amb en Pep Suasi (ex-Fora des Sembrat) i Anegats, i dia 12 d’agost a Porreres amb Antònia Font.

Divendres passat la plaça de Toros alcudienca presentava un gran aspecte en una gran nit que ni la lluna plena es volgué perdre. De Suasi poca cosa vaig veure més que un final d’actuació farcit de versions d’altres grups i de temes de Fora des Sembrat (sempre seran molt grans Dia Gris I Trist o s’Espectacle) i un Pep Suasi massa paiaso dalt de l’escenari per un tio que ronda la quarantena.

Amb un segon disc irregular pel meu gust, esperava que Manel me convencessin per fer 10 Milles Per Veure Una Bona Armadura, i ho van fer a mitges. Les cançons sonaren molt bé en directe, però el públic vibrà molt més amb les del primer disc, aquestes cançons tan senzilles que la gent ja s’ha fet seves. Segurament ells també ho deuen percebre per molt que s’empenyin en acabar amb una Deixa-la Toni, Deixa-la que adorm al personal enlloc de les màgiques i participatives Corrandes de la Parella Estable. Però sense oblidar que al segon treball hi ha temassos com foren Benvolgut i Aniversari interpretats amb increscendos musicals que varen ser els millors moments de la nit juntament amb En La Que El Bernat S’et Troba i el seu final amb el públic fent els coros a capel·la o l’Al Mar que caigué als bisos juntament amb la Gent Normal de Pulp. Això són Manel, un grup de gent normal que fa música per a tots els públics. Bones cançons que sumades al toc d’humor d’en Guillem Gisbert entre cançó i cançó varen fer passar una bon vespre al públic congregat.

Un públic que va abandonar en estampida la Plaça de Toros en acabar els catalans cosa que va fer que la nit acabés amb una actuació en família d’Anegats, que presentaven nou disc Prova i Error, i que combinaren nous temes amb els clàssics de sempre com Irreals, Fred, Es missatge és clar o una Tramuntana per a celebrar la recent proclamació com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Segurament Manel tornaran a fer ple a Porreres, perquè també hi ha moltes ganes de veure uns Antònia Font que es prodiguen poc per l’estiu illenc. I segurament, servidor també hi acabarà assistint.

Manel - 10 Milles Per Veure Una Bona Armadura (2011)

2011-06-16T20:34:00.007+02:00

Per banyasegol:

El fenomen Manel és un fet indiscutible a Catalunya i fins i tot a la resta de l'Estat espanyol. Setmanes abans del llançament del seu segon disc, les entrades s'esgotaven de seguida a Barcelona i els seus voltants, tot i que ells admetien a la revista Time Out que tot això era degut a l'èxit de "Els millors professors europeus" i es permetien bromejar si després de treure el seu nou treball el públic intentaria llevar-se les entrades del damunt. En aquells moments tan sols havien sortit a la llum "Aniversari" i "Boomerang", bastant diferents als temes del seu primer disc. En aquells moments, amb les dues cançons a la mà, jo no veia gaire clar el futur de Manel.

Manel havia triat fer un pas valent. Un camí no tan accessible com en el primer disc, que potser de primeres hagués entrat millor, però un altre disc amb el ukelele com a bandera s'hagués cremat molt depressa. Sembla que en aquesta vida poca gent es vol sorprendre i molts esperaven un disc amb himnes com Al mar o Corrandes, a on el públic pogués corejar-los a viva veu.

Doncs no. A un disc on gairebé no hi ha tornades, les històries cobren força. Obri el disc "Benvolgut", una carta dirigida a l'ex de la seva parella actual (una de les millors del disc). La segueix "La cançó del soldadet" on es conta les peripècies d'un jove abans d'entrar en una guerra que ni li va ni li ve i només pensa en tornar a casa. També hi ha lloc per una infantesa nostàlgica a "Boomerang" o els desitjos d'un "Aniversari" especial.

Trobam cançons no tan lineals com "El gran salt", on podem intuir la situació d'una parella quan va caient tot al seu costat o "El Miquel i l'Olga tornen", el seguiment d'un tema de Espaldamaceta o "Criticarem les noves modes de pentinats", les reflexions d'un vellet sobre un amor de joventut.

Al meu parer els punts fluixos són la introducció d'Aniversari (tarda molt a arrencar) i la darrera cançó "Deixa-la,Toni", que no ha acabat de quallar i molt menys com a final d'un directe. En canvi, "Flor groga" i "La bolla de cristall", amb les que a les primeres escoltes no connectava gaire, han passat a ser temes on cada línia de la cançó és una perla.

En definitiva, per sort Manel ha demostrat no ser grup d'un sol disc. I això augura un gran futur per la música feta en la nostra llengua.

Sopa de Cabra - Al·lucinosi (1994)

2011-06-08T21:01:00.010+02:00

Ara que s’acosta el retorn de Sopa de Cabra en els escenaris, és hora de començar a repassar la seva gran discografia. I començarem pel que, segurament, és el seu disc més desconegut: Al·lucinosi.

Si sovint se diu que els discs reflecteixen l’estat d’ànim dels artistes, aquest treball n’és un gran exemple. Un disc trist, gris i amarg fruit de l’experiència de l’anterior Mundo Infierno. El polèmic disc en castellà va ser rebutjat tant a Catalunya com a Espanya, el grup va rebre pals de per totes bandes, la multinacional que els havia fitxat els deixà de donar suport ràpidament, rebien pedrades als concerts... el grup havia tocat fons i per passar pàgina varen gravar aquest disc ràpidament.

El disc és gris des de la mateixa portada. I el títol intenta reflectir l’estat en que es torbava el grup. La veu d’en Gerard Quintana sona amarga, i el disc està ple de missatges clars com a No Esperis Més:

"Cada matí voldries plorar

Et venen ganes de marxar

Tot el que vols es tornar a començar

Tornar a volar, s'escriu volar!"

Quan intenten rockejar com els vells temps amb “La Cabra Boja” ja no troben la frescor dels temps de La Roda. I el fet que incloguessin una versió reagge de “I Shall Be Released” d’en Bob Dylan i una altra de “L’Home Estàtic” d’en Pau Riba, fa indicar que tampoc anaven molt sobrats d’inspiració. No és un disc precisament per aixecar l’ànim de qui l’escolti, però esteim xerrant de Sopa de Cabra, i tot i el que ja hem comentat, al disc podem trobar joies com “Mala Sang” o “Flors de fum”, on recorden la seva Girona de l’squat quan va sorgir el grup.

Era 1994, i en 6 anys havien publicat 6 discos, havent passat de la glòria a l’infern. Al·lucinosi va ser com una teràpia pel grup, la primera passa en el camí de retornar Sopa de Cabra al cim del rock.

Nick Hornby - High Fidelity (1995)

2011-06-01T17:53:00.001+02:00

High Fidelity és el llibre en que tot melòman hauria de llegir, perquè s’hi sentirà retratat. Ets un malalt de les llistes, per molt que sàpigues que només són això, llistes? Somies en tenir una tenda de discos totalment deficitària i permetre’t dir-li a un client que et demana per el grup que més odies que agafi la porta i no torni mai més (vaja somni, diran alguns...) ? I qui no haurà somiat mai en tenir una història amb una cantautora folk americana... Tot això és lo que trobes en aquest llibre, i si a damunt li afegim ruptures sentimentals, les inseguretats de l’home, i un guió amb molt d’humor, es fa un llibre més que recomanable.

Només dir que està tan tronat el protagonista que només començar ja treu el seu top 5 de ruptures sentimentals, el primer top 5 dels molts que sortiran al llibre ( des de top 5 de millors cançons per un dilluns dematí fins a top 5 de pel·lícules per descriure un personatge). Riures garantits amb aquest llibre, i mira que l’he llegit en anglès! Ara, a veure la pel·lícula que tal...

Darrera nit de Lamparetes a l'Aliança de Poblenou

2011-05-24T19:00:00.001+02:00

Per banyasegol:

Darrera nit de la presentació del nou i flamant disc dels Antònia Font a l'Aliança de Poblenou. En uns instants on el pop català està en uns moments (esperem que llargs) àlgids i que grups que estan a la cresta de l'onada (Manel i Mishima i també Love of Lesbian) els reconeixen com a referents, els mallorquins van omplir les tres nits. Feia dos anys de la seva macrogira de ''Coser i cantar''; la gent estava expectant, quina nova meravella se podia treure sa banda liderada per en Joan Miquel Oliver del capell?

De primeres, en un escenari on hi havia desenes de lamparetes de colors que s'anaven encenent durant el concert talment com si fossin estels, els Antònia Font van sortir a interpretar Lamparetes de la primera a la darrera, sense quasi aturar-se per saludar. Ja te'n dones compte que ''Me sobren ses paraules'' sona a clàssic, la gent disfruta amb "Clint Eastwood" i marca amb força el fraseig, Do you know? Maybe i ha elevat a la categoria de hitasso la història dels dos ballarins enamorats de ''Calgary 88". Una interpretació fidel quasi de tot el disc, excepte per arranjar de diferents manera "Pioners" i per deixar defora "Minutos musicales", l'instrumental que tanca el disc. A destacar sobretot, la progressió de "Carreteres que no van enlloc", bestial!

I no van parar els motors. Començaren una segona part del concerts, incluint temes de tots els discos dins el repertori. D'uns ritmes lents com Bamboo o Tokio m'és igual, accelerant cada vegada més amb Portavions o Vos estim a tots igual. Cada vegada anava més allò, però la gent estava asseguda com si veiés una opereta i el grup de mallorquins que hi vam anar, pensant: joder, que no té sang a ses venes aquesta gent? Ara que sona "Alegria", aixequem-nos!

Després, la majoria de gent va fer un intent de tornar a seure, però noltros no en volíem ni sentir parlar d'això en la recta final del concert: A Rússia, Love song, Darrera una revista i finalment Wah, yeah! Mos diuen adéu, no mos ho creim. El vell truc del rock n' roll. Tornen amb "Tots els Mecanismes" (després del ritme trepidant que havia assolit el concert, això va tenir un poc de baixada) i amb un Pau Debon escanyat després de tres nits donant-ho tot, Astronauta Rimador, on en Pau s'acaba de deixar sa gargamella i els altres perden s'estaticitat que havien mantingut tot el concert, poses grup de hard-rock incloses.

Fan un intent d'anar-se'n, però sa gent els segueix reclamant, ocupant els passadissos del teatre i entonant Wah yeah! o demanant a crits "Viure sense tu". Tornen a sortir per repetir "Calgary 88" i la deixen cantar al públic. Ara sí que se'n van, s'obrin ses llums i sona "Modern Talking. S.O.S. for love" i sa gent sembla molt satisfeta. Jo també, tot i que he trobat faltar una de ses tres bombes atòmiques del primer disc. Però bé, serà qüestió d'anar a cercar-los a un altre concert. Podem dir que Antònia Font ha tornat en perfectes condicions i amb un gran disc i això ja és per tirar coets.

Antònia Font - Lamparetes (2011)

2011-05-11T20:47:00.010+02:00

Qui dubta avui en dia d’en Joan Miquel Oliver? Segurament ningú, ja no té res a demostrar. Va marcar el camí fent pop en català de qualitat amb els tres primers discs, tot i que en aquell temps era anar contra marea. Va aconseguir fer el disc que sempre havia somiat amb Taxi, combinant psicodèlia i astronautes, i que li sortís un disc rodó. Seguidament va fer un disc d’autèntics singles amb Batsikafo, un dels quals, Wa Yeah!, se li en va anar de ses mans fins a posar-los al capdamunt de l’escena en català. I per rematar, un grans èxits amb orquestra simfònica arribant fins al Liceu! Inimaginable per un grup que feia 10 anys que havia començat. Que fer desprès de tot això? Bon dilema... segurament no ho sabia ni hi ell tot i que li sobrin les paraules.

Per sort va aparèixer en escena el gran Clint Eastwood i amb ell s’inicià la gènesi del disc, un disc sobre el progrés, un progrés que ha duit a la humanitat un benestar inimaginable, un progrés que és la nostra gran virtut, però alhora el nostre punt feble fins al punt que ens pot causar la nostra pròpia destrucció. Un progrés que el debem en gran part a aquets inventors i pioners que han creat totes aquestes coses modernes que han esperat molt.

Ara que està clar que això és un disc totalment conceptual, un treball que a la primera escolta et deixa de lo més fred, podeu deixar de cercar singles, no en trobareu. Cap cançó s’entén defora del conjunt del disc, però dins el treball totes s’encadenen a la perfecció deixant com a resultat un disc rodó. Segueix la minimilització del seu so que, coincidència o no, els emparenta amb l’escena pop en català.

Es difícil quedar-se amb alguna cançó quan l’important és el conjunt, però destacaria Islas Baleares, el progrés vist amb òptica balear, amb la figura del turisme i de l’edifici de GESA, paradoxa d’un progrés que fa que un edifici modern ja es consideri antic i es vulgui esbucar. Una cançó amb molta ironia: des de els ritmes tropicals fins a la tornada en castellà amb accent anglès. També destaca Clint Eastwood, que després de la sorpresa inicial ha acabant entrant d’allò més bé. Icebergs i Guèisers és per servidor lo millor del lot, una bellíssima cançó amb un home a les portes de l’infern per amor. Calgary és la que més té fusta de single, on veim aquest nou Joan Miquel Oliver amb cançons més fàcils d’entendre. Molt grans són també Es Canons de Navarone i la bella història de l’antic farer de Ses Salines.

No només mos han sorprès totalment, si no que ho han fet amb un disc que a cada escolta guanya fins que acaba essent un disc rodó i que confirma Antònia Font com un grup innovador i de lo més interessant de l’actualitat. Tot i que pel meu gust, Lamparetes està un escaló per davall de Taxi, autèntica obra mestra d’Antònia Font fins que no es demostri lo contrari.

Anegats - Illenc (2004)

2011-05-01T13:38:00.007+02:00

Ai, el caràcter illenc!

L’altre dia, comentant a un francès que era de Mallorca, me va dir: ‘tots els que viviu en illes petites sou iguals, teniu una estima per la terra que no té la gent del continent’. I vaig pensar que és ben cert. Existeix un caràcter illenc comú, siguis d’on siguis. L’illenc sap de les limitacions de la seva terra al estar rodejada per la mar, l’illenc duu un ritme de vida més tranquil que els del continent, l’illenc se sent perdut al continent, sobretot quan té la mar tan alluny, a l’illenc li superen les grans distàncies del continent, quan a la seva illa tot està tan aprop, l’illenc considera que viu al paradís i no se sent a ca seva fins que no tropitja la seva illa.

Hi ha milers de discs que parlen d’amors i desamors, però pocs parlen tant de l’amor a una terra com Illenc. El 2004 un grup de serverins es retrobaren en acabar el seus estudis a Barcelona i es disposaren a fer una maqueta per recordar les cançons del grup que havien montat al institut anys enrere. I lo que havia de d’ésser una maqueta va acabant essent un disc, un disc que vessa d’amor a Mallorca.

Un primer disc que ja tengué molt d’èxit, sobretot gràcies a Es Missatge És Clar, una obra d’art de cançó capaç de mesclar personatges com en Joan Petit, Sor Tomasseta, Es Dimoni i na Catalina de Plaça, tota la cultura i tradicions mallorquines mirant cap al futur amb un missatge clar: ‘per durar és amb sos vells que hem d’estar’. Obri el disc la història d’un padrí desaparegut encarnat en la figura del vell marí, animal que ja fa anys habitava a la zona del Llevant. Les cartes musicals eren clares, pop de bona factura però amb unes lletres tan nostrades, que era impossible que no t’agradessin. Temps enrera, Temps envant també tracta del caràcter insular, aquest ‘arronsam ses esquenes i ja ho veurem’ quan realment hauríem d’estar ben ‘orgullosos des lloc on hem nascut’ com ara celebra la campanya Mallorca m’agrada. Els Amics Que S’en Van es posen melancòlics amb una dels temes més antics del grup, on s’entreveu l’origen del seu nom. També de relacions humanes es xerra a Coses d’ahir, de les millors del disc, o la preciosa Raig de Lluna.

Finalment, tot l’amor cap a Mallorca culmina amb el tema Illenc, tema que reflexiona sobre una illa que està deixant de ser lo que era, que està essent destruïda amb la complicitat dels mallorquins. No estirem canviant el pa d’avui per la fam de demà? Qui és que ven caseva? Però pot estar tranquil·la la illa, el seu poble la duu dins el seu cor. I com diu la frase final:

‘Nostra terra és tot lo que tenim
Quin orgull és poder dir jo som mallorquí’

Segurament no es tracta del seu millor disc, però si sou mallorquins i esteis igual d’enamorats de la vostra illa, no trobareu millor banda sonora que aquesta.

Foo Fighters - Wasting Light (2011)

2011-04-18T22:23:00.005+02:00

S’ha sentit un cop damunt la taula dins el món del rock. Soc en Dave Grohl i això es Wasting Light, una canya de disc! Un disc que ja m’agradava des de les primeres noticies que en varem tenir: en Dave dient que farien un disc molt canyer, sense temes acústics ni balades com en els seus darrers treballs; que el produiria en Butch Vig el productor de Nevermind; que tornava a la banda en Pat Smear, aquell entranyable guitarrista que havia estat als darrers Nirvana i als primers Foos, capaç de tocar la guitarra amb guants (veure vídeo); i que col·laboraria en Krist Novoselic i tot!

Però en escoltar el disc, les expectatives es veieren totalment superades! Un disc amb una força increïble capaç de volar-te el cap una i una altra vegada, amb un recull de temassos que el deixen com lo millor que ha fet el bo d’en Dave des de The Colour and The Shape. Des de l’inici amb Bridge Burning ja no tens més remei que deixar-te arrossegar per el so potent de la bateria i els riffs hardrockers, però sempre amb aquest puntet de melodia que tan bé saben fer. Que dir de Rope, single que ja havien avançat, una cançó nascuda per a ser corejada per estadis sencers, i amb aquest gran final distorsionat amb solo diabòlic inclòs. Bravo Dave, era just el que esperava, just el que necessitava. Realment, cap cançó té pèrdua dins aquesta joia de disc, Rosemary pot semblar d’inici que abaixa les revolucions però continua amb la mateixa canya, una de les meves preferides, i no parlem de White Limo, una macarrada punk on tot és distorsió, un autèntic xut d’energia. Per moments sembla que tornem als 90 i estiguem escoltant el nou disc de Nirvana.

Alandria és una altra de les meves preferides, comença amb un riff Ledzeppelià, i agafa la fórmula loud-quiet-loud que Nirvana va prendre dels Pixies per al Nevermind. Mateixa fórmula que utilitza a These Days, segurament la única concessió per al gran públic i que de segur se convertirà en un gran èxit del grup. Després d’aquest respir continuen els riffs rockers amb Back & Forth i A Matter of Time i així fins que arriba I Should Have Known on en Dave es torna més experimental i on podem sentir l’acordió d’en Krist Novoselic que no escoltàvem des del MTV Unplugged de Nirvana.

Aquest disc confirma als Foo Fighters com la banda més gran de l’actualitat. Només me queda per dir que mentre no es demostri lo contrari, disc de l’any!!

Màxima expectació

2011-04-06T19:45:00.009+02:00

Molts discs esperats estan essent publicats aquets mesos però segurament el més esperat per hom és Lamparetes, la nova entrega d’Antònia Font. I es que 5 anys sense noves cançons són molts, i Coser i Cantar, diguem-ne que no va assaciar-mos totalment. Ara tornen Antònia Font com a suposats líders del nou pop-folk català, una escena la qual no crec que pertanyin. Ni ara son pop català ni en el seus inicis eren rock català, ells sempre han anat per lliure fent la música que volien, al seu aire.

I que trobarem a Lamparetes? Un bon misteri. Si prenem la promesa d’en Joan Miquel Oliver de que sempre intenten canviar i innovar, podem esperar qualsevol cosa, sempre evidentment, amb el segell Antònia Font. L’altre dia varen estar a l’Ànima del C33. Varem poder escoltar de fons una cançó, Me Sobren Ses Paraules, amb un so bastant diferent del que han fet fins ara. Varen xerrar d’un disc sobre la idea del progrés (escenificat amb la portada del mític edifici de GESA de Palma) i històries amb lletres més fàcils d’entendre. I bé, ja hem pogut escoltar tots Clint Eastwood, un pseudo-astronauta rimador que va guanyant amb les escoltes. Un detall a tenir en compte: disc auto editat per el seu propi segell Robot Innocent, és a dir, han fet lo que han volgut sense restriccions. Dia 12, el desenllaç.

Eric Fuentes - Eric Fuentes & El Mal (2011)

2011-03-25T20:30:00.002+01:00

Intuíem que n’Èric Fuentes encara tenia moltes coses que oferir desprès de la separació de The Unfinished Sympathty, i aquest disc n’és la confirmació. Acompanyat d’una banda anomenada El Mal, i que compta, entre d’altres, amb el seu germà Pol Fuentes de Rosa-Luxemburg, ha editat un treball que segueix clarament la línia Unfinished. De fet, si no et diuen que s’han separat, qualsevol diria que és el nou disc de The Unfinished Sympathy, i que han tornat al so del celebrat Rock For Food. I es que el disc és molt directe, molt cru i amb mala llet, i el mal és el tema central.

La rapidíssima Growl obre el teló, amb una cançó punk en que n’Eric emula als seus estimats Bad Religion. Amb el tema es va gravar un videoclip, censurat en alguns mitjans, on es fa parodia del terrorisme. Kickstart My Hopes és una cançó totalment Unfinished, així com també Little Wild Girld. I per fi podem sentir cantar en català a n’Eric, amb dues cançons que no només no desentonen gens, si no que són de lo millor del disc: Hora Punta En Territori Enemic i El Pobre Esmolet. La primera és un cant a la inadaptació al teu voltant, i la segona és la història de rompre una relació amb una persona malvada.

Però segurament la millor cançó i la més divertida és Rock n Roll Is A Full Time Job, el títol ja parla per si sol de la ironia de la cançó, una cançó que recorda molt a Green Day. Senzilla i fresca, amb uns coros dignes dels Beach Boys i amb el detall d’uns magnífics teclats engrandeixen la cançó. Odd Girls i Death and Above també recorden a la factoria Unfinished, i el disc acaba amb la tranquil·la Land End. És com si a mesura que avança el disc, la mala llet de n’Eric s’esfumés.

En definitiva, un disc a l’altura que esperàvem pels que ens va sabre greu la separació de The Unfinished Sympathy. I d’ara endavant recordau aquest nom: Èric Fuentes, un dels grans del rock independent del país.

Antònia Font - Antònia Font (1999)

2011-03-19T00:04:00.004+01:00

Fa un mes que estic vivint a França. D’aquí a l’estiu acabaré la carrera a Mulhouse, Alsàcia. I en tot aquest temps que duc aquí, es pot comptar amb una mà els dies de sol. Boira, boira i més boira. I es que si alguna cosa enyor quan estic enfora, es el temps de la meva illa, el clima mediterrani. No sabem la sort que tenim amb el nostre clima. Es possible que per això, quan estàs alluny de casa, sempre ve de gust escoltar música de canostra, per recordar el bon temps, i perquè no, també les verbenes, l’arròs de peix i els foguerons.

Era l’estiu de 1999 quan una cançó va sorgir del no-res per colar-se dins totes les ràdios de l’illa. Era En s’Estiu, i fins i tot els 40 Principals la posaven. Era pop, era refrescant, era estiu mallorquí 100%. Ja ho vam comentar per aquí, mai ningú ha plasmat mai tan extraordinàriament l’estiu mallorquí. Per primera vegada qualcú parlava de lo nostre sense fer folklore, era pop modern, i que bé que entrava! Amb una música senzilla, només fa falta tancar es ulls per transportar-te a la Mallorca perduda i paradisíaca.

El grup en qüestió es deia Antònia Font, un nom que ha derivat amb molts de rumors, però la versió oficial es que era amiga dels 5 integrants del grup. El creador era un solleric, en Joan Miquel Oliver, que havia tocat amb La Fosca i Fora des Sembrat mentre conspirava amb el seu amic Pere Manel Debon de fer un grup que ajuntés la psicodèlia de Pink Floyd i el rock galàctic de Jaume Sisa. Sempre he pensat que el fet que el meu poble, Sóller, sigui una vall envoltada de muntanyes fa que hi hagi més tronats de lo normal. Tronats en el sentit bo de la paraula, es a dir, genis. Poc a poc es va anar formant el grup que acabaria essent Antònia Font, ara bé, per al primer disc no es van atrevir a jugar amb la psicodèlia, i es dedicaren a fer un disc pop de bones cançons que portés el públic a les verbenes. Una vegada guanyat el públic, ja es dedicarien a fer el que volguessin.

Aquest fou el pla inicial, i així es gestà un disc on ja apareixen segurament les millors cançons del seu repertori com són l’anomenada En s’Estiu, l’alegre s’Univers és una Festa, la divertida La Meva Clientela o la més gran per aquest qui escriu: Viure Sense Tu, una autèntica delícia de ruptura sentimental. Una joia.

Alguna excentricitat ja començam a trobar per aquí com son la trilogia Cibernauta Joan, on es veu la predilecció d’en Joan Miquel per els extraterrestres i astronautes, amb una peça final de 7 minuts per l’espai exterior. Però sobretot es parla al disc de mons ideals, la vida domèstica, i paisatges mediterranis. Si algú vos demana mai com és el so mediterrani, posau-li aquest disc.

Era l’estiu de 1999 i el millor secret de la música mallorquina donava les seves primeres passes. Però el secret va durar ben poc!

Mallorca, m'agrada!

2011-03-09T20:06:00.006+01:00

Després de veure una i una altre vegada l'anunci de Estrella Damm, no deixa de causar-me una gran enveja. Enveja perquè mentre que a Catalunya una empresa privada és capaç de fer un anunci que reivindica les coses del país, a Mallorca se n'ha d'encarregar de recordar-mos les grans coses que tenim l'Obra Cultural Balear, ja que els grans hotelers mallorquins estan massa enfeinats en atreure el turisme de masses i de baixa qualitat que poc a poc va destrossant la nostra estimada illa. Així que de tant veure l'anunci dels Amics de Les Arts, he decidit fer la meva pròpia versió, amb les coses de Mallorca. Esper que vos agradi!

Què tenim?... Que què tenim??...
Tenim la Serra de Tramuntana, un lloc màgic
que ha enamorat tot aquell qui l'ha vist,
ja es digui Arxiduc Lluís Salvador, Frederic Chopin o Robert Graves;
i tenim 783 km de costa amb unes platges
i unes cales que son l'enveja de mitja Europa.
Amb 320 dies de sol a l'any, amb Es Trenc, Formentor,
Alcanada, Sa Canova, el Castell d’Alaró, S'Albufera,
Es Gorg Blau, ses Fonts Ufanes, Lluc i l'illa verge de Cabrera.
Tenim la Seu, única catedral d'Europa ran de mar
i es Castell de Bellver que governa majestuosament Ciutat.
També en Joan Miró es va enamorar de l'illa (i de una mallorquina)
i mos va deixar la seva fundacio.
I tenim l'artista modern més cercat
dels darrers temps com es en Miquel Barceló.
Tenim l'iniciador de la literatura catalana, Ramon Llull
i totes les divertides Rondalles que per sort
va arreplegar Mossèn Alcover
i l'actual triomfador tant als Gaudi com als Goya, Agustí Villaronga
També tenim tota la poesia que mos va deixar l'escola mallorquina,
i les paraules de Costa i Llobera i Joan Alcover.
Sense oblidar la bellíssima veu de na Maria del Mar Bonet
i les grans cançons d’en Tomeu Penya,
i també tenim els actuals líders de la musica en català, Antònia Font.
Tenim coses que només noltros tenim: el Ferreret, les matances,
el ball de bot, la sibil·la (que ja no només es nostra
sinó que ja es patrimoni de la humanitat).
La sobrassada, les galletes d'inca, les sopes mallorquines i el frit,
la ensaïmada, les tomàtigues de ramellet, l’arròs brut
i les millors taronges del planeta (evidentment, a Sóller)...
i tenim les millors cuineres anònimes del món,
totes aquestes padrines que cada dissabte
mos han ofert un plat deliciós amb les coses bones que tenim...
coses nostres i bones que tenim.

...i d'acord, no tenim el millor jugador de futbol del món,
ni el nostre club es, de moment, ‘mes que un club’...,
però també tenim en Rafel Nadal, segurament el millor
esportista de la història de l’Estat Espanyol !!!!

Per tot això i més, puc dir: MALLORCA M'AGRADA!
-

9 de setembre de 2011

2011-03-03T16:38:00.006+01:00

Encara no m'ho acab de creure, tenc por de despertar d'aquest somni... el 9 de setembre concert de Sopa de Cabra!! Crec que he estat esperant aquest moment des del mateix moment en que els vaig veure per darrera vegada, en la seva darrera actuació a Mallorca en aquell Rock 'n' Llengua que es va haver de ajornar per la pluja. 10 anys on tant el grup com jo hem canviat molt, però mai me pogut desfer dels lligams que m'uneixen als Sopa. De manera ciclica, em torn a llegir la biografia 'Si et quedes amb mi', torn a repassar els seus discos (encara me falta Mundo Infierno, tot arribarà...), me torn a empassar el documental 'L'Última Cançó' i me torn a empassolar sencer el darrer concert que van fer a Razzmatazz el 2001. És com aquella primera al·lota que intentes oblidar, però que quan te la trobes pel carrer t'hi tornes a enamorar. Això és lo que me passa amb Sopa. Ja ho sabeu, demà a les 9, entrades a la venda.

Si aquest any ja prometia i molt amb els retorns sonats de Manel i d'Antònia Font, ara es confirma que serà un any per rocordar. Són coses com aquestes les que et fan tornar a sentir l'emoció i la il·lusió com quan eres un infant.

'No pensis malament, només és rock n roll!!!!'

Jaime Anglada - Stereo (2010)

2011-02-04T23:31:00.011+01:00

Aquest estiu vaig poder fer feina a les berbenes de Felanitx, cosa que em va permetre veure des de la barra uns quants concerts. Les festes de Felanitx són una festassa i duen un munter de grups, però com sol passar en les festes majors, el rock brilla per la seva absència. Però entre les actuacions de Mojinos Escocíos, Macaco, Hombres G o Miguel Bosé, vaig poder descobrir en Jaume Anglada, que es va marcar un gran concert presentant el seu nou disc, Stereo.

En Jaume Anglada vendria a ser el Bruce Springsteen mallorquí, un cantautor rocker que disc a disc i concert a concert s'ha anat fent un nom dins el panorama estatal. El darrer disc és un recull de grans cançons, molt més rockeres que els seus darrers treballs: Palabras que nunca te he dicho o ¿Dónde estabas tú? són autèntics temassos, on les guitarres tenen un gran protagonismes. En Jaume juga amb les paraules per parlar de relacions sempre difícils i envoltat d'una gran banda s'ha endinsat dins d'un rock clàssic que vesteix d'allò més bé les seves lletres. No más lunas sin ti o Dulce Jimena mantenen el gran nivell del disc que dura fins al final. I com a regal final, una versió de Palabras que nunca te he dicho a duo amb na Rebeca Jimenez.

Només li trob a faltar que hagi gravat qualcunes cançons en català, com va fer al seu penúltim treball, Nunca tendremos Graceland. Esper que en pròxims treballs torni a cantar en la nostra llengua. Acaba de treure un disc en directe de la seva gira de l'any passat, però si podeu veurer-lo en directe, no ho dubteu en anar-lo a veure!

Social Distortion - Hard Times And Nursey Rhymes (2011)

2011-01-21T23:40:00.005+01:00

Però que bé que entra el nou disc de Social Distortion! De moment la primera nota positiva d’aquest 2011, un disc que enganxa i molt, ideal per capejar aquest mes d’exàmens.

No mentiré, aquest es el meu primer contacte amb la banda d’en Mike Ness, a banda de la conegudíssima Story Of My Life, però mai es tard per descobrir un grup clàssic. Quantes vegades no vos haureu endinsat dins un grup a partir del seu darrer llançament? Sense anar més enfora el primer disc que vaig escoltar de Bad Religion fou quan sortí l’Empire Strikes First el 2004, i així podria continuar amb molts de grups.

Aquest és un d’aquells discs que no hauran inventat res nou, però dins l’actual moda, diguem-ne “clàssica”, de grups punk rockers ofereix un recull de grans cançons amb regust americà. Després d’una introducció instrumental d’allò més canyera per encalentir motors, arriba California, un temasso de 5 minuts que resumeix a la perfecció el disc: riff de rock, en Mike rondant la cinquantena, amb una gran veu i cantant sobre la vida de rock n roll, uns coros femenins que encaixen a la perfecció i li donen encara més melodia, una guitarra punyent, una accelerada final i un solo per emmarcar... només pots restar bocabadat, i encara queden 9 cançons més!

“Well, I was born, babe, with nothing to lose

But the black man taught me how to sing the blues

Made a little life outta rock ‘n’ roll

And that crazy California hustle and flow”

Gimme The Sweet And Lowdown, Diamond In The Rough o el single Machine Gun Blues, són autèntics exemples de com combinar distorsió i melodies per a fer cançons amb fusta de clàssics, amb uns cors que em recorden molt a Bad Religion, i que usats de la manera correcta engrandeixen moltíssim les cançons. També hi ha mitjos temps com Bakersfield, o cançons més fosques com la versió de Hank Williams,Alone And Forsaken. Fins a Still Alive, la darrera cançó, cap tema té pèrdua. Ja és hora de començar a indagar per la discografia de la Distorsió Social! d

Collita 2010

2010-12-31T16:31:00.006+01:00

Si per alguna cosa recordaré aquest any 2010 serà per dos concerts que em quedaran per sempre gravats en la memòria. Veure en menys de quinze dies de diferencia dos tòtems com en Bob Dylan i Pearl Jam va ésser una experiència quasi mística. Així i tot, també es podrà recordar el 2010 pels alguns grans discos i per alguns grups que han entrat dins la meva vida musical, i que ja s’hi quedaran de per vida. No és que hagi escoltat gaires novetats enguany, tot sigui dit, bàsicament degut a que també tenc molta feina submergint-me dins les discografies de Déus de la musica com en Bob, Creedence Clearwater Revival o els Rolling Stones. Des de la més absoluta subjectivitat, aquí va el meu top 10, els discs que més han sonat enguany per Dies de Carretera. Una llista que pot canviar en qualsevol moment, pero on tenc bastant clar els tres primers llocs (millor disc internacional, estatal i en català):

1. American Slang - The Gaslight Anthem
2. Hidden State - Nothink
3. Al Marge d'un Camí - Sanjosex
4. The Dissent of Man - Bad Religion
5. No Guts, No Glory - Airbourne
6. Hurley - Weezer
7. Trans-Continental Hustle - Gogol Bordello
8. Stereo - Jaume Anglada
9. Based on a True Story - Sick Of It All
10. Invented - Jimmy Eat World

Idò molts d'anys a tothom i feliç any nou!
-
The Diamond Church Street Choir:

The Gaslight Anthem - American Slang (2010)

2010-12-15T21:16:00.005+01:00

Fan falta ben poques escoltes per ensumar que estàs escoltant un discasso. De fet, crec que amb només una o dues ja vaig veure de que l’artefacte que tenia entre mans era un ferm candidat a disc de l’any. American Slang no és res de nou, rock genuïnament americà, però és que, com deien Lax ‘n Busto a Miami Beach, “carai aquesta gent!”, realment son els reis del rock! Les típiques històries americanes? Les clàssiques melodies? Potser, però... que bé que sonen!

Per situar-vos una mica, The Gaslight Anthem són una banda amb transfons punk-rocker i amb grans influències springstinianes. De fet, son de New Jersey mateix, i ja han estat apadrinats pel Boss, amb col·laboracions i tot. I American Slang és el disc amb el que per fi han explotat, un disc amb deu cançons que són deu singles. Amb una guitarra que tot i que pot arribar a sonar minimalista, sona beníssim; unes melodies aferradisses i adictives com ningunes, uns cors que engrandeixen les cançons i un cantant en Brian Fallon, que fa que paregui de vegades que es el mateix Boss qui està cantant.

Cançons com American Slang o Stay Lucky desprenen energia com ninguna, tot i les seves lletres introspectives. A Brint It On sembla que són els mateixos Bruce i la seva E Street Band qui estan interpretant aquest tema de Romeos amb cors romputs ‘Is he better than my love?’. La souly The Diamond Church Street Choir és tota una delícia interpretativa d’en Brian amb una gran tornada acompanyada de cors. Tambè hi ha lloc per cançons més lentes com The Queen Of Lower Chelsea o la que tanca el disc We Did It When We Were Young. I els hits no deixen de succeir-se, com Orphans, Boxer, Old Haunts, o The Spirit of Jazz. No hauran inventat res, però així de increïble sona el rock americà al 2010. Sense dubte, el descobriment de l’any.

Jimmy Eat World - Invented (2010)

2010-12-02T00:24:00.007+01:00

Abans de que bandes com My Chemical Romance causessin autèntic furor entre els pre-adolescents inadaptats i aparegués aquesta estranya estètica emo que consistia en tapar-se completament la cara amb els cabells i anar vestit més negre que un gòtic, l’emo ja existia. Bé, existia d’una manera molt diferent, senzillament es referia a bandes que feien lletres emotives, quasi sempre sobre relacions amoroses, d’aquestes que te rompen el cor. Així, Fugazi, Dashboard Confessional o Jimmy Eat World van respondre a l’etiqueta emo des de els seus inicis. Però, com en el cas de Jimmy Eat World, senzillament feien rock. Això si, amb una melodia irresistible.

Jimmy Eat world varen sacsejar el món musical de finals de segle amb dos grans discs, com foren Clarity i Bleed American, i des de aleshores duen una carrera ben sòlida. Invented és el seu 6é àlbum i si bé no entrarà a la primera com els seus predecessors, la seva atmosfera fosca i melancòlica t’acabarà atrapant. Conduit bàsicament per cançons acústiques i elaborades, com el mateix inici de Heart Is Hard To Find on l’acompanyament d’una secció de corda l’acaba d’arrodonir, de tant en tant si que trobam algun xut d’energia com és My Best Theory, single marca de la casa perfectament emparentat amb els grans Bleed American o Futures. Cançons com Evidence o Higher Devotion recorren poc a poc per la teva ment amb molta subtilesa i elegància. Movielike, de moment la meva preferida, és difícil que no t’emcioni amb aquests coros en forma de oohs acompanyant-te, mentre que Stop és una preciositat musical només apte per romàntics. Aquest disc és com una capsa de bombons, cada un més dolç que l’anterior. Inspirat a través de fotografíes, en Jim Adkins ha acabat fent les seves lletres emotives de sempre. El títol del disc correspon al tema Invented, 7 minuts d’un mig temps mimalista de subtilesa i passió, endolcits per la suau veu de la cantautora Courtney Mari Andrews, que també deixa impremta en altres cançons.

Definitivament, si Jimmy Eat World són Emo, m’agrada l’Emo.
-

Nothink + Toundra, Sala Bikini, 13 de novembre

2010-11-17T22:30:00.004+01:00

Moltes ganes teníem de veure Nothink en directe més de dos anys després. I ho vam fer en la gran festa d’Aloud Music, amb la companyia de Toundra i amb les dues bandes presentant nou disc.

Toundra em costa. Això de post-rock instrumental sense cantant és massa per jo, digau-me clàssic. Tot i això en directe me van agradar bastant, i cançons com Magreb varen entrar molt bé. Gran moment quan va entrar en Juan de Nothink a acompanyar-los amb guitarra acústica juntament amb una violoncellista.

Poc després, aparegueren les llums blaves i el gas-boira: això és Hidden State i comença amb un temasso, Melting Sun. Evidentment, no tardaren en caure tambè cançons d’Spotlights com les grans Crows of Tragedy St. o Enemy’s Meeting Point, celebrada com un autèntic clàssic pel públic congregat. Bastanta joventut en les primeres fileres, segurament degut a l’enèsim encert d’Aloud Music de deixar entrar gratuïtament als menors de 23 anys. Per no xerrar de la gran política de preus que fa que el concert et surti per 10 €, amb la qual cosa ja no tens excusa per no comprar el cd Hidden State, que, evidentment, també costa 10 €.

Segurament influirà el fet que m’estiri més l’Spotlights, però les cançons del segon disc sonaren millor, o s’els veu més segurs tocant-les. De fet, només escoltar Hidden State ja vaig pensar que en directe faltaria múscul al només tenir una guitarra. Per sort, Nothink saben com ho han de fer com quan es graven el riff amb un pedal per tocar una corejadíssima In A Row. Abans dels bisos Welcome To Hill Valley i segurament la que millor sonà, Kill! Kill! Genocide!!! amb en Juan tornant-se tot loco al final de la cançó posseït per l’esperit de’n Kurt Cobain en un atac distorsionador contra la guitarra i que més d’un degué passar pena per l’instrument. No la rompis, dona-me-la!

El concert es va fer curt, molt curt, tot i els bisos amb Innerzia i We Live On. Mos van deixar amb ganes de més i particularment, amb ganes d’alguna cançó del primer disc. No hagués estat malament una Starting Days With The Right Foot, Out Of Order o Mr. Smile, però clar, es lo que té tenir tants de temassos.

Sincerament crec que els d’Aloud degueren estar molt contents, sala totalment plena i públic entregat davant del futur del rock estatal. Barcelona Plays Aloud.

Bad Religion - The Dissent Of Man (2010)

2010-11-10T23:22:00.004+01:00

Darrerament hi ha hagut tants llançaments interessants que se m’han acumulat! Però el que esperava amb més ganes, sens dubte, el nou de Bad Religion. Els californians sembla que han entrat en un estat en que ja els hi és impossible fer un mal disc. I tot i que segurament The Dissent of Man està un escaló per davall de les darreres entregues The Empire Strikes First i New Maps of Hell, Bad Religion mos torna a oferir un munt de bones cançons, presentades en comprimits de punk rock que no superen els dos minuts i mig.

I després de 30 anys de carrera alguna novetat? Novetat a aquestes altures és molt demanar, però si que s’aprecien diferencies amb els darrers treballs, i això ja s’agraeix. En aquest cas la contundència guitarrera dels riffs que governaven New Maps Of Hell han donat pas a melodia, melodia i més melodia, cosa que dona com a resultat un disc que s’aproxima bastant al rock clàssic. Segurament té molt a veure que per aquest disc el gran Brett Gurewitz hagi utilitzat guitarres acústiques pe composar, i el recent èxit de bandes com The Gaslight Anthem (de la qual tothom en parla meravelles, i lis haurem de donar una oportunitat) que partint del punk han dotat a la seva música d’elements més melòdics.

Aquí trobem de tot: cançons canyeres com les de sempre de Bad Religion, amb aquest rapidíssim inici a The Day That The Earth Stalled, Only Rain o la contundent The Resist Stance, que ja havien avançat en directe i que guanya, i molt, amb aquests coros que tant bé saben fer ells; però també cançons que segurament son de les més accessibles que hagin fet mai i que tenen un so springstinià com The Devil In Stitches, Cydanie, Turn Your Back on Me, o Won’t Somebody, que be podria ésser qualificada com la germana petita de Infected.

La victòria de n’Obama ha omplert d’optimisme a moltíssimes bandes nord-americanes, i Bad Religion no en són una excepció, deixant de banda les temàtiques polítiques i socials per fer el seu disc més personal des de el gloriós i meravellós Stranger Than Fiction. Segurament, com sempre, s’han passat ficant tantes cançons al disc, però el fet que cap el final et trobis amb cançons tan brillants com Avalon, Cyanide, Turn Your Back on Me o Ab Hominem fa que el disc guany molts de punts. De fet, el fet que sigui un dels seus discos més melòdics i accessibles, el fa 100% recomanable per tot aquell innocent que encara no hagi escoltat als reis del punk.

Sick Of It All + Madball, Razzmatazz 2, 24 d'octubre

2010-10-26T23:56:00.004+02:00

-Doctor, no me trob gaire bé… Estic molt estressat, fa dies que patesc insomni, i tenc molta ansietat!

-Mmmm, vosté necessita alliberar tensions…. Li receptaré un concert de Sick Of It All.

Un xut d’adrenalina. Així son els concerts de Sick Of It All: pura descàrrega d’energia. Uns riffs que te colpejen sense aturar, uns components hiperactius que no deixen de correr i pegar bots, corrents humanes de mosh-pits que t’arrosseguen per una pista que en qualsevol moment es pot venir abaix,.. Tot això i més visquerem en un diumenge atípic de Hardcore, concretament, New York City Hardcore.

Madball i Sick Of It All són dues autèntiques institucions del hardcore de NY. Si bé els primers són bastant més durs, massa segurament pel meu gust, els segons són els Bad Religion del hardcore: una banda amb un so dur però amb la dosi justa de melodia. Si Black Flag, Minor Threat o Bad Brains avui existin, no ho dubteu, el seu nom seria Sick Of it All.

El concert va començar amb una descarrega de temassos com Death Or Jail, Uprising Nation o The Divide. Cançons curtes, concentrades, amb lletres que clamen contra injustícies. Les cançons noves, no desentonen gens amb clàssics com Built to Last o Step Down. De fet, a punt de complir 25 anys, m’atreviria a dir que SOIA estàn en el seu millor moment compositiu. Els seus dos darrers discos, són imprescindibles.

El quadrat guitarrista (Pete Koller) va ser tot un espectacle, sense aturar de mourer-se mentres mos destrossava amb els seus riffs, mentre que el seu germà Lou va tornar a estar esplendid a les veus, organitzant mosh-pits i vigilant que ningu prengues mal. Que no atura de pujar gent a l’escenari? És igual. Això és hardcore, aquí tots som germans. I amb himnes com A Month of Sundays, amb uns coros que posen la pell de punta, Take The Night Off o Faihtless, com pots dir que no t’agrada el hardcore?

Finalment, agrair a SOIA que siguin d’aquestes poques bandes americanes que saben que hi ha terra a l’altra banda de l’Atlàntic, i que venen per aquí cada dos per tres. Esperem que no falti molta estona per la pròxima!

Això es diu l'Empordà...

2010-10-23T20:13:00.003+02:00

Parlem clar, tots tenim un grup que està per damunt dels altres. Normalment és aquell grup que va marcar la teva adolescència, el mateix que et va iniciar en el món del rock, possiblement el dels teus primers concerts, primeres emocions i tantes altres coses... Idò bé, en el meu cas aquest grup va ser Sopa de Cabra. Per aquest motiu vaig disfrutar i molt amb el nou programa de TV3 No me la puc treure del cap, que va ser tot un exercici de nostàlgia i que mos va transportar fins a 20 anys enrere.

Varem poder conèixer alguns detalls de com es va fabricar aquest himne: com en Thió es va inspirar en Going Down de Bruce Springsteen per a fer el riff, com el lletrista Jaume Rufí volgué retre homenatge a les terres de l’Empordà, com en Siset és el mateix que el de l’Estaca, però que una vegada passada la transició, es tira a la beguda amb tendències suïcides... També va ser impactant tornar a veure els meus antics herois, als quals l’edat no perdona i no s’escapen de les canes, sobretot en Gerard Quintana.

Una cançó versionada mil i una vegades que difícilment trobareu algú que no se la sapi. Un himne. O com diu en Gerard: una cançó petita, que la gent l'ha fet gran. Tot i que el programa no deixava de ser per tots el publics, i el presentador era un poc paiaso, se visqueren moments màgics com veure l’Empordà tocada per en Thió i cantada per en Rufí, com en els vells temps de Copacabana. Així és la cançó insígnia de Sopa de Cabra, un dels grans grup de rock, sense etiquetes.

“Nascut entre Blanes, i Cadaqués...”

Es Reboster - Wow (2009)

2010-10-11T18:57:00.005+02:00

Es Reboster han fet 10 anys i en més forma que mai. 10 anys des de que un grup de vilers van començar a quedar a la finca d’Es Reboster per fer música fins a arribar ser un dels millors grups de Balears. Crec que Es Reboster és un bon exemple de lo poc que sempre s’aprecien les coses locals. Segurament no són més que considerats un grup de verbenes per veure a altes hores de la matinada, però musicalment no tenen res a envejar als millors grups d’ska. En canvi, a jo, em passa tot el contrari. El fet que un grup canti el la meva llengua, ja el fa molt més bo que qualsevol altre grup del món.

Es Reboster de l’actualitat ja no són els de fa 10 anys. Han crescut, madurat, canviat de components,.. però l’essència és la mateixa: passar-s’ho bé fent música. I sobretot, transmetre-ho en directe. Wow és el resultat d’aquesta evolució: cançons molt més elaborades que al primer disc, tant a nivell de música com de lletres. A Wow es parlen de coses personals, del dia a dia, deixant un poc de banda el missatge reivindicatiu i d’aspectes socials del primer disc, cosa que els va emparentar tot d’una amb Oprimits.

Segurament un dels canvis que més es noten és el canvi de cantant, de na Marta a n’en Pere Antòni, justament germà de l’altra cantant Margalida. Aquest canvi li ha donat un to més canyer a les veus, i acaba de definir aquest disc com un disc més rocker. Wow comença a tota canya amb una Dona combativa i forta on ja es demostra lo bé que combinen el rock i l’ska. 5:32 és segurament la cançó més ambiciosa del disc, i amb la qual gravaren un videoclip. Una cançó que va creixent poc a poc, amb una gran tornada, amb solo de guitarra inclòs, i que desemboca en una tempesta musical on tots els instruments lluiten per ser escoltats.

Solitud fou el primer single del disc, i torna a ser un tema amb molta canya: curt però intens. I encara tenim més coses, com els filtretjos amb el funk a Baile, una cançó que només pot incitar a ballar i moure l’esquelet i on en Pep Poblet deixa la seva impremta amb un solo de saxo èpic; a Insomni torna la canya rockera on la secció de vents torna a fer de les seves; Màgia és una cançó preciosa, delicada i dolça, i serveix per veure com han evolucionat; amb Camí torna les ganes de festa amb un tema molt optimista que fou triada per la Volta Ciclista a Catalunya com a cançó oficial. No cerqueu cançons sobreres en aquest disc, no en trobareu: a Ruleta torna a aflorir l’ska ,Malcriada és tot un exercisi de com fer un tema canyer amb una gran tornada, que els acosta musicalment a Obrint Pas; i encara queda temps per la revolta a 9Món.

Aquests són és Reboster del 2010: capaços de fer-mos ballar, d’emocionar-mos, de conciernar-mos, i, en definitiva, transmetre emocions. Molts d’anys per aquest desè aniversari, i que en faceu molts més!

Mudhoney, Sala Apolo, 29 de setembre

2010-09-30T23:40:00.008+02:00

Ho reconec: mai he escoltat Mudhoney. Si, havia escoltat com tothom Touch Me I’m Sick, però res més . Però així i tot sempre han estat per jo una banda molt familiar i a la qual he tengut molta estima. He sentit a parlar de Mudhoney, he llegit coses de Mudhoney i me sé la història de Mudhoney. De fet, fins i tot coneixia el baixista (Matt Lukin) per la cançó que va fer Pearl Jam en el No Code.

Quan a Seattle tot bullia per la nova escena que s’estava coent, Green River, un dels grups que més lluny havia arribat, es dissolia donant com a fruit dos grups: en Mark Arm i n’Steve Turner seguirien en la línia punk rock amb Mudhoney, mentre que n’Stone Gossard i en Jeff Ament es deixarien endur pel rock clàssic amb Mother Love Bone. Tot i que la història tenia reservada per aquets dos un darrer canvi de grup degut a la mort del seu vocalista, Andrew Wood. Aquest grup final seria ni menys ni més que Pearl Jam.

Idò per això mateix els vaig anar a veure: són part viva de la història de Seattle. De fet, la llegenda diu que ells varen inventar la paraula grunge:
-

Pure grunge! Pure Noise! Pure shit!....
-

..escrivia en Mark per definir el so del seu grup. I així era: grunge, brutor, renou, distorsió.. una porqueria de so i com més gran millor. Així es va plantar la llavor de l’escena músical que explotà i regnà durant els 90.

Idò va ser una nit un poc nostàlgica. Una nit de distorsió, camies de franel·la, i de pedals wah-wah. Varen començar un poc freds, però anaren de menys a més. Tot i que ells sempre s’han intentat distanciar de lo que envolta el grunge, les seves cançons més antigues semblen tretes de Bleach, mentre que les més noves són més indies. Molt grans Suck You Dry, Judgement Rage Retribution and Thyme, o la corejadíssima Touch Me I’m Sick, cançó grunge per excel·lència.

No seran mai tan famosos com Nirvana, ni tendran els solos diabòlics d’en Mike McCrady de Pearl Jam, tampoc tendran un cantant tan guapo (i tan bo) com en Chris Cornell, ni gaudiran del magnetisme d’Alice in Chains. Però van encendre l’espurna i van provocar un incendi. I per això lis esteim agraïts. Seattle Plays Loud!

Ressaca de la Mercè

2010-09-28T00:51:00.002+02:00

Un any més la Mercè ha servit per fer de Barcelona una ciutat plena de concerts durant tres dies. Moltíssims grups, moltíssimes actuacions, massa i tot ja que era impossible arribar a tot amb horaris tan parells i tants d’escenaris repartits per la ciutat. Així, tot i que m’hagués agradat, no vaig poder gaudir de Standstill, Pep Gimeno Botifarra, La Troba Kung-Fú, Surfing Sirles&Mujeres,Toundra o Maika Makowski entre d’altres, però no parlem del que no hem vist, si no dels que mos han fet vibrar.

Dijous les ganes de veure Obrint Pas desprès de 4 anys feren més suportable l’interminable transport cap al Fòrum. Després de tenir una agradable sorpresa al descobrir la faceta en solitari d’en Quimi Portet a Plaça Catalunya, anàrem a presenciar com la flama dels valencians segueix més encesa que mai. Amb un set-list de grans èxits, una energia desbordant i un públic entregat, el concert va esdevenir una autèntica festa. No faltaren La Flama, Esperant, No Tingues Por, o El circ dels invisibles. Cap al final s’hi va apuntar en Pep Gimeno Botifarra per compartir Camins i Malagueta de Branxeta. Obrint Pas estan en plena forma i amb aquesta gira de retorn fan que les ànsies per un nou disc siguin màximes.

Dissabte, abans de que la pluja entrés en escena, varem poder descobrir Mishima a un lloc màgic com la plaça Reial. El so no els va acompanyar, però un pop molt elaborat, i tenir a Manel com a grans admiradors fan que se’ls hagi de donar una oportunitat. Però a pocs metres, a la plaça Sant Jaume, una autèntica festa de rumba es va desfermar. Commemorant els 20 anys de la desaparició del Gato Perez. Tots els rumberos reunits, no van faltar Sabor de Gràcia, La Troba Kung-Fú, los Manolos, Estrelles de Gràcia, Ai Ai Ai, o un que mai se les perd, en Carles Flavià. Tots junts van interpretar 20 cançons del Gato, on no va faltar ni la festa, ni la improvització ni la germanor rumbera.

Finalment dissabte varem acudir a la nostra cita anual a l’Antiga Fàbrica Damm on la màgica combinació de bona música i cerveses a 1 € és in reclam irrefutable. Com sempre, obriren el grup amb més èxit del panorama català anual i aquest any, evidentment, eren els Amics De Les Arts. Acompanyats de una secció rítmica, per fi foren una autèntica banda, deixant l’esclavatge als ordenadors i poguent allargar, capgirar i empalmar les cançons les unes amb les altres. Molta al·lota jove entre el públic, que no aturaren de corejar L’Home Que Treballa Fent de Gos, 4-3-3 o Jean-Luc, cançons que ja formen part de la cançó catalana.

Només vull dir finalment, que si, que molts de grups, que moltes actuacions però realment no hi havia gaire varietat. Molt indie-pop, molta rumba... però on hi havia un poc de rock n roll? Senzillament, crec que tot lo bo, és millorable.

Músics per la Llengua, Son Servera, 11 de setembre

2010-09-14T01:52:00.004+02:00

Res millor que la trobada anual dels Músics per la Llengua per palpar el panorama musical de canostra. Ve a ser com una degustació tant de algunes coses exquisites que ja coneixíem, junt amb el descobriment de nous sabors. Actuacions de mitja hora cada grup durant 12 hores ininterrompudes de música.

Però si alguna cosa me va sorprendre va ser la poqueta gent que acudí a Son Servera. Segurament no s’havia anunciat abastament o potser que fos molt enfora de Ciutat. Però lo que és incompressible és que tenint la trobada la nit abans de la suposada Diada de Mallorca, el Consell no s’hi bolqui com a acte principal enlloc de abaixar-se els calçons com cada any amb els 40 Principales per fer l’insuportable MallorcaPop. Que prefereixen, música prefabricada de fora o bona música local?

Però bé, parlem de música. Repartits en tres escenaris, alguns d’ells tant màgics com la església nova que veis a la foto, que realment està inacabada, tocaren més de 40 grups. Poguerem veure la refrescant proposta d’en Tomeu Caldentey fent doblet substituint la baixa de na Marta Elka, els aclamats Anegats, que jugaven a casa, i van recompensar-nos amb un recull de grans èxits com Irreals, Cada Nit o Fred; els sempre festius Es Reboster amb lo bo i millor del seu darrer disc Wow!; els novells rockers Pujà Fassuà que deixaren caure Dins Aquest Iglú d’Antònia Font; Gàtaca, que dugueren el seu nu-metal desde Ontinyent i que pogueren allargar-se degut a la baixa d’Oprimits; i els irreverens Te Corrs, amb unes lletres monotema com Te Vull Follar o Vaig Més Fort Que Un Mac De Torrent i que digueren que se separen.

Partirem de Son Servera amb sensació agredolça, per la molta gent que s’ho perdé.

La Troba Kung-Fú + Final RecPlay 2010, Ses Voltes, 9 de setembre

2010-09-10T19:00:00.004+02:00

Si qualque diumenge de ressaca d’aquest estiu heu sintonitzat IB3 Ràdio, vos haureu trobat amb RecPlay, el concurs de maquetes de grups que canten en català de les Balears. Per al programa han passat molts grups, però un que record molt divertit és l’innombrable La Abeja Maya, Su Hijo Bastardo y la Denostada Imagen De Su Amigo Willi que a més de fer un punk bastant primitiu, deixaren perles com: “Noltros quan tocam pegam en es instruments. Hi ha gent que li pega a sa dona, noltros pegam òsties a nes instruments”. La qüestió és que ahir se celebrà a Ses Voltes la final del concurs, una final d’on sortiren dos guanyadors. Un, Barrumbada, per votació popular, cosa que s’entén ja que duen molts d’anys picant pedra per els escenaris de les illes, i de fet foren els que més gent congregaren entre els finalistes. L’altre guanyador, el cantautor menorquí Guiem Soldevilla, que s’imposà a la resta de finalistes (Pujà Fasuà, Big Bang Pallasso i Gran Amant) que es caracteritzaren, en general, per un so suau i tranquil entre pop folk i cançó d’autor, d’acord amb el que triomfa ara a l’escena en català.

I com a convidats estrella, La Troba Kung-Fú, el grup culpable que en els darrers mesos m’hagi submergit dins el món de la rumba catalana. Un grup que mescla com vol la rumba amb tot d’influències de la resta del món, sobre tot llatines, cosa que precisament els agermana amb Barrumbada. I culpables sobretot per el seu gran primer disc, que conté cançons molt grans com Volant, Calor, Calor, Bufa el Vent, Cumbia Infierno o la més coneguda Clavell Morenet. Segurament per això el seu nou disc A la panxa del bou m’ha causat una lleugera decepció, ja que era molt difícil estar a l’altura del primer.

El concert, evidentment, una autèntica festa, amb imprevisibles músics que disfruten dalt de l’escenari allargant i canviant les cançons com si de plastilina es tractés. Amb una secció rítmica de fins a quatre persones, dues guitarres i l’acordió d’en Joan Garriga com a joia de la corona, per molt que no coneguis cap cançó segur que disfrutes del concert. Presentaren moltes cançons del nou disc, però ja ho he dit, els temassos són del primer. I es van despedir amb Rock Rumberu a crits de rumba! rumba!

Així tanca l’estiu Ses Voltes, que ha amenitzat les vetllades de Ciutat amb actuacions, entre d’altres de Tiu, Peret, Victor Uris, The Pepper Pots, El Petit de Cal Eril, Kontra-Band, Es Reboster o La Pegatina. Enyorarem durant l’hivern aquestes nits devora la murada i davall la Seu il·luminada.

CRÒNIQUES D'AGOST: Els Amics De Les Arts, Sant Salvador, 3 d'Agost

2010-09-06T22:13:00.005+02:00

Cada any, a principis d’agost l’Obra Cultural Balear organitza a Artà un dels concerts més bells de l’estiu. Almenys per el lloc on s’efectua, ni més ni menys que al Puig de Sant Salvador, segurament el lloc més emblemàtic del poble. El mateix lloc conegut com l’Almudaina en temps musulmans, quan s’hi aixecava una mesquita. El mateix lloc on ara s’hi aixeca una església i que ha servit tantes vegades com a refugi pels habitants artanencs gràcies a les seves murades. El mateix lloc on alguns pogueren descobrir Manel l’any passat.

Enguany van venir Els Amics De Les Arts per demostrar que Manel no son flor d’un estiu, si no que formen part d’una nova formada de música folk-pop (el nou pop català, com s’encarrega de recordar sempre l’Enderrock, intentant ficant-los tots al mateix sac com ja va passar amb el rock català als anys 90). Idò bé, crec que si alguna cosa comparteixen aquets dos grups es com enfoquen els concerts, fent passar una molt bona estona al públic. I fer-lo riure, sobretot. Vaig riure molt amb Els Amics, amb les històries/monòlegs que expliquen entre cançó i cançó, explicant les seves misèries de quant vivien junts en un pis d’estudiants a Barcelona. Misèries amb les que qualsevol que hagi viscut mai en un pis així, s’hi sentirà retratat: la (no) neteja, les pizzes casa tarradellas, els tuppers de la mare, les poques visites femenines que rebien.. i com tot això els inspirava d’una o altra manera. Però clar, s’hi ja has anat a algun concert, ja perd la gràcia, ells mateixos van reconèixer que haurien d’anar-los canviant. Es lo que té tenir èxit.

I musicalment que? Musicalment cap sorpresa, entre folk i electro-pop, molt dolç, que vaig comprovar que encanta al públic femení. Però pel meu gust massa suau. Les cançons electro-poppies no m’acaben de convèncer, però quan es posen en plà més folk tenen bones cançons. I que voleu, de vegades es posen molt cursis com a Super Bon Noi.

Van encalentir motors els locals Now Or Never, fent versions de rock català com Cap el Vespre d’Els Pets, Sota una estrella de Sopa de Cabra, Boig Per Tu de Sau o la ja insuportable cançó de Estrella Damm d’enguany. Els Amics varen començar amb L’home que Treballa fent de Gos i van interpretar bàsicament cançons dels dos discs, Castafiore Cabaret i Bed & Breakfast. Tot acompanyat de vídeos, cada un més cutre que l’anterior fins arribar al clímax audio-musical amb Armengol i els distints animals de la cançó. Com ells mateixos van reconèixer, van guardar les bones cançons per al final com 4-3-3, la divertida Bed&Breakfast, Jean-Luc i A Vegades que van fer aixecar el públic de les cadires.

Vist un concert, vist tots, però, si voleu passar una bona estona, molt recomanables. I una cosa està clara: per lligar, res millor que un grup pop amb cançons edulcodares sobre relacions amoroses... en acabar el concert coes i més coes d’al·lotes per parlar amb ells i fer-s’hi fotos. Vaig prendre nota jeje

Happy birthady to me!

2010-07-30T13:17:00.003+02:00

Ja fa un any que va començar aquesta aventura cibernàuta, que no pretén res més que ser el meu diari musical. No som tots els que erem quan això va començar, però un any després puc dir que estic bastant enganxat a això dels blocs. Jo, tot un crític de les xarxes socials, no puc resistir mirar de tant en tant si hi ha hagut actualitzacions d'algun dels maginifics blocs que seguesc. Per això mateix, a tothom li convé desconnectar de tant en tant d'aquest internet que mos té a tots en major a menor mesura ben atrapats. És inevitable encendre l'ordenador per mirar el correu o per mirar el diari, i ja hi has caigut. Crec que molta gent ho fa això de prender-se unes vacances blogueres. Jo no seré una excepció. Au idò, bon estiu a tothom i fins setembre!

I Molts d'Anys Dies de Carretera! haha

Happy birthday to me!

Rebel Without a Cause (1955)

2010-07-15T23:51:00.005+02:00

Ahir va començar al Gran Hotel de Ciutat (Caixaforum) el cicle LES CULTURES DEL ROCK. Durant tot l'estiu es projectaran pel·lícules, en versió original, que orbiten al voltant del rock. Anit va ser el torn de la pel·lícula protagonitzada per en James Dean, i entre d'altres s'hi podran veure Easy Rider, Taking Woodstock, Quadrophenia o Last Days, la qual intenta recrear els darrers dies de vida d'en Kurt Cobain.

Idó bé, no havia vist mai Rebel Without a Cause i em va agradar molt. Es una pel·lícula molt ben feta i retrata perfectament la joventut de l'epoca, aquella generació post-guerra mundial que iniciava un canvi social del qual en va sorgir el rock. Inadaptats, barallats amb sons pares, sense acceptar el paper que aquests lis han reservat, els protagonistes escapen de casa. Es inevitable imaginar-se per aquelles èpoques gent com en Bob Dylan o en John Lennon escapant-se de caseva, guitarra en mà per acabar expressant-se a través de la música. Una nova generació entenia la vida d'una altra manera, i ningú millor per ser-ne la icona que en James Dean. Aquesta va ser una de les poques pel·lícules que va fer. Va ser un al·lot que va viure la vida depressa, a tota velocitat amb el seus Porsche, fins que en un accident hi va deixar la vida, als 24 anys. Va viure depressa, com moltes altres estrelles del rock mortes prematurament.

El títol de la pel·lícula és molt il·lustratiu: Rebel sense causa. Es rebelaven, però no oferien alternatives ni tenien objectius per lluitar. De fet, la història del rock, és una rebel·lió constant. Els generes es van succeint que s'en està fart de gènere anterior. Com quan va neixer el punk, perque Pink Floyd i Led Zeppelin ja avorrien amb les seves cançons interminables. O quan va neixer el rock alternatiu americà de principis del 90, farts del mainstreim... La rebelió sense causa pot ésser criticada, pero sincerament, ho preferesc abans que la generació de joves actual (sí, la meva) que ni és rebel ni té causa.

Bilbao BBK Live, 9 de juliol, Kobetamendi

2010-07-13T01:23:00.009+02:00

___“Tot va començar quan els punkies varen tornar de Bilbao.”

Així comença la biografia de Sopa de Cabra, Si et quedes amb mi. Els punkies de Girona s’ho havien muntant d’allò més bé a Bilbao i en tornar a Girona van mantenir l’esperit muntant una casa okupa. D’aquell ambient naixeria la banda que m’endinsaria al rock i que dóna nom a aquest bloc amb una cançó seva.

Idò si, ja he tornat de Bilbao. Tres dies de festa, tabernes, pintxos, i bona música també. Bilbo rockeja. Com si de se celebres una final de copa, divendres era impossible no creuar-se amb alguna camiseta de Pearl Jam, Alice in Chains o ressacosos amb la de Rammstein.

Sincerament, el BBK està de puta mare. Me’n penedesc de no haver-hi anat els tres dies. Bastant aprop de la ciutat, era pujar a Kobetamendi (muntanya Kobeta) i tenir unes vistes privilegiades de Bilbao. Es dels festivals amb cartell més variats i, segurament, amb un públic més jove. Divendres més de 30.000 persones no se volgueren perdre a Pearl Jam i Alice in Chains tocant junts vet a sabre quants d’anys després. I jo estava entre ells.

Quan vaig arribar tocava Gomez. No vos podria dir gran cosa perquè hem vaig passar la seva actuació fent una volta de reconeixement. Però tampoc tenien molts de secrets, brit pop de la segona fornada, deixebles de Oasis i Blur. A continuació, Biffy Clyro. Ja he perdut les comptes de les vegades que han vengut a Espanya, ja que han telonejat a tot Déu, però després d’haver-me’ls perdut amb Muse, tenia ganes de veurer-los. Rock alternatiu que inevitablement recorda a Foo Fighters. Només he escoltat el Puzzle, d’on tocaren Life is Hard Because Everything Dies o Who’s Got A Match. Donau-lis una oportunitat a aquests escocesos. Jo ho faré.

A mitjan horabaixa era el torn per Coheed and Cambria. Reconec que jo amb el rock progressiu no hi ha manera. Això de cançons de 20 minuts o dur 7 minuts de cançó i el que cantant no hagi entrat me posa bastant nerviós. Tot i això Coheed And Cambria hem van sorprendre gratament, ni tant metalers ni tant progressius com me pensava. Més enllà de les històries conceptuals, bones cançons rock. Poc després va arribar la festa i el descontrol amb Gogol Bordello, que van fer ballar al públic de manera que es va aixecar un autèntic nigul de pols. Realment en directe guanyen molt respecte als disc ( probablement per això fa poc varen editar un disc en directe) pero crec que al final del concert es feien ja massa repetitius. Això si, n’Eugene Hutz és tot un personatge i el grup es totalment multiracial.

I be, he de reconèixer que no vaig veure en Paul Weller. En plà fan locaza hem vaig quedar a guardar lloc per lo que havia vengut a Bilbao: el so de Seattle. Alice in Chains van sortir molt concentrats. Realment tenen coses que demostrar: un nou cantant que presentar al públic i que si bé a nivell compositiu segueixen a un nivell brillant, ho saben transmetre en directe. I el concert em va encantar. En William DuVall realment fa que no es pensi en en Layne Staley (perquè anyorar-lo, sempre l’anyoramem) i connecta amb el públic. Van començar amb Rain Whe I Die, amb en Jerry Cantrell donant-li al pedal de distorsió. That’s grunge! A continuació, Them Bones i Damm That River seguides. Espectacular. Les cançons del nou disc es mesclen perfectament amb les antigues com Check My Brain o Your Desicion. Però es veu perfectament que a les cançons del nou disc el cantant és en Jerry Cantrell. Éll és Alice in Chains. Ell és l’estrella. També sonaren del Facelift We Die Young o Man in The Box. Un dels moments més màgics de la nit fou la dedicatòria a en Layne Staley amb Nutshell. Llàgrimes als ulls. Realment s’ho passen be a l’escenari i això es nota. Fins i tot, en Jerry, que no és precisament sinònim d’alegria, va deixar caure algun somriure. La música està d’enhorabona amb la recuperació d’aquesta banda. Finalment, van acabar amb Would? i Rooster, on va pujar en Mike McCready a tocar. S’esperava alguna colaboració, i no hagués estat malament alguna de Mad Season, però tampoc hi havia temps per més.

I finalment va arribar el moment: Pearl Jam. Una autèntica experiència religiosa. De setlists imprevisibles, tothom feia la seva aposta de amb quina començarien. I sorpresa: Do the Evolution. Una maquinària que funciona a la perfecció, i a més s’ho passen be i disfruten. I es varen menjar l'escenari. Varen començar amb bastanta canya: Courdory, Hail Hail, Dissident o Why Go Home. En Mike McCready va començar a deixar-se anar amb la guitarra mentre n’Eddie Vedder anava donant voltes amb la seva inseparable botella de vi. Les cançons passaven massa ràpid. Given To fly, The Fixer, Even Flow, Unthoght Known, Porch... i les històries de n’Eddie Vedder entre mig. En directe, son com autèntiques llegendes. Van retre el seu homenatge particular a en Joe Strummer amb una inesperada versió de Arms Aloft. El concert es va basar en els dos primers discs i el Backspacer. S’enyoraren cançons, però raó de més per repetir.

Evidentment, i tot i que era un festival van fer la seva ració doble de bisos. Al primer Got Some (If you want rock, we got some!), una màgica Black amb tot el públic tararejant quan ja s’havia acabat o una diferent Rearviewmirror. I pel segon Just Breahte. Just abans d’acabar sorpresa general: un afortunat pujava a l’escenari a cantar Daughter. Quina sort! Va cantar bastant bé, però al final se va créixer massa i li van tenir que treure el micro de les mans. I per acabar, l’HIMNE: Alive, amb en McCready fent solos entre el públic. Hora i mitja que es va fer mooolt curta. Just havia acabant i ja se’ls enyorava. Esperem que aquest sigui el primer de molts concerts amb Pearl Jam!

I per acabar, fi de festa amb els Dropkick Murphys. Musica ideal per veure cervesa en mà i bastant més canyers que els seus compatriotes Flogging Molly. Fins la pròxima Kobetamendi!

I es que estic de puta mare....

2010-07-02T19:34:00.008+02:00

... d'ençà que es en s'estiu!

Idò si, ja esteim oficialment de vacances. Deix l'estressant, calorosa, i xafogosa Barcelona, per tornar a la meva illa, l'illa de calma. L'estiu a Mallorca té un nom: verbenes. De poble en poble tot l'estiu segons la agenda que marquin les festes dels diferents patrons.

I avui començam amb un clàssic. La festa que obri des de fa un parell d'anys el calendari d'estiu. Estic parlant, evidentment, del Rock n Pina, que enguany arriba a la vuitena edició. Molta festa, no vos enganaré, però musicalment sempre ha estat un concert interessant. Avui toquen Suasi (grup en solitari de l'ex-cantant de Fora des Sembrat), Es Reboster, Te Corrs (premi a qui se li va ocorrer el nom d'aquest grup!) i Eixut entre d'altres. Sens dubte els que tenc més ganes de veure són Es Reboster, he escoltat bastant el seu darrer cd Wow!, que ja vos en parlaré, i segur que són sinonim de festa. Que per cert, demà tambè toquen al Mallorska Festival que es fa a Alcudia amb l'actuació de The Wailers!

Ja vorem que depara musicalment aquest estiu illenc. I per cert, si voleu estar al dia dels concerts a l'illa, l'agenda a visitar és macrofono.es

Beach Boys? Que no vos enganin! Mai ningú va sabre fer tant bé una cançó sobre les sensacions i la felicitat de l'estiu (almanco de l'estiu mallorquí). Aquesta va ser la cançó amb la que es van donar a coneixer Antònia Font: En s'Estiu

Bob Dylan, Poble Espanyol, 24 de juny

2010-06-25T15:50:00.004+02:00

Bob Dylan i Like A Rolling Stone. L’home i la cançó. I ahir la vaig poder veure en directe cantada per ell! Només per això ja va valer la pena.

Crec que ahir varem pillar en Dylan de bon humor. Tothom haurà sentit històries de concerts que de vegades surt de mala lluna i insulta el públic, però ahir s’ho va currar. Reinterpretant les seves cançons de manera que costaven molt de reconèixer (Vaig tardar bastant a reconèixer Tangled Up In Blue, i casi mitja cançó a adonar-me’n de que acabava amb Blowin in The Wind!), i cantant-les a la seva manera. Realment s’enten bastant, després de tocar un milió de vegades Blowin in The Wind, no crec que ningú s’esperi un calc de la gravació original. El públic però ho cantava com volia, és a dir, com en els discos. Així es creà un joc a veus entre en Bob i el públic que arribà a ser màgic a Just Like A Women. Va començar amb Rainy Day Women #12 & 35, i dels clàssics van caure a més dels citats una gran Señor o Highway 61 Revisited. Les cançons dels discos més recents si que es cenyien més a les versions originals com Love Sick, Cold Irons Bound (m’encanta el Time Out Of Mind) o Spirit on the Water i Thunder on the Mountaint de Modern Times.

Abans dels bisos, una èpica Ballad of a Thin Man. Per molt cascada que tengui la veu, és ell, és l’home (si voleu conservar la veu als seixanta, ja sabeu: ni wishkey ni tabac!). Tot el públic estava pendent d’ell, i la banda també. Expectació quan tocava el piano, gran expectació quan tocava la guitarra, expectació màxima quan li donava a l’harmònica. Un tros d’història davant nostre. Darrera l’escenari es projectava la seva sombra, la figura del geni. I després dels bisos, com ja havia llegit, va arribar la cançó: Like A Rolling Stone. Va ser sentir el cop de bombo inicial i a tot el Poble Espanyol se li va posar la pell de gallina. Un moment increïble. Per acabar la bluesera Jolene i Blowin’ In The Wind amb una reinterpretació molt diferent amb violí i tot.

M’hagués agradat un Forever Young o un All Along The Watchtower... però no es pot tenir tot. I lo d’ahir només és el començament. Avui m'he passat el dematí escoltant el concert de celebració del 30 aniversari. Això només és la punta de l’iceberg, això no ha fet més que començar.... comença la meva immersió dins la música d’en Bob.

Ahir es va confirmar: Bob Dylan és l’home. Esperem que el Never Ending Tour no s’acabi mai!

Airbourne, Razzmatazz, 23 de juny

2010-06-24T01:21:00.006+02:00

Entrar a Razz i veure un mur de amplificadors Marshall damunt l’escenari era una tota una declaració d’intencions: els nostres timpans sofririen. Dues hores després del final del concert encara me piten les orelles per culpa de Airbourne i de la seva impressionant actuació.

Res millor per posar-te les piles que un bon concert. Després de fer 6 exàmens finals en 13 dies un no necessita vitamines, ni Beroccas ni Jalea Real ni res de tot això. Rock n roll conyo! I si es en directe, millor!

Com deia Airbourne s’han marcat un concert increïble. Desprès de dues suspensions, el concert que hauríem d’haver viscut fa quatres mesos va arribar per fi. Estarien cansats després de tants de mesos de gira? Ni molt manco! No han deixat de moure les melenes a ritme de rock n roll, de córrer per damunt l’escenari.. en Joel mos ha ametrallat a base de solos diabolics, algun d’ells pujat tot lo adalt que ha pogut (si mirau vídeos seus per youtube, es un escalador nat quan fa solos). Impagable la imatge d’en Joel obrint una cervesa pegant-se cops al cap amb una llauna. I com no, a l’escenari han caigut sostens i altres peces de roba femenina. Sexe, drogues I rock n roll: ja tenim tots els ingredients.

El concert ha començat intercalant cançons de No Guts No Glory amb les del primer disc. Així, puc recordar Raise The Flag (amb la qual han començat), Hellfire, Chewin’ the Fat, Diamond in The Rough, Girls in Black o Cheap Wine & Chepaer Women. Una vegada hem entrat en calor i els nostros timpans s’han adaptat a la potència que mos descarregaven (massa alta pel meu gust, les veus no se sentien quasi amb tanta guitarra), han anat per feina: nem a amollar temassos per aqui, deuen haver pensat. I axí tota la sala ha corejat els uhoooo’s de Blonde, Bad, Beatiful, el Born To Kill till the day I die!, la mítica tornada No Way But The Hard Way, get used to it! o la gran Too Much, Too Young, Too Fast. Després han tornat per fer una allargada Runnin Wild. Això si que és un himne! Estic segur que en un parell d’anys aquesta cançó es cantarà en un estadi. I per acabar Stand Up For Rock n Roll, d’això anava la nit no? en defensa del rock! Segurament per compensar tant aplaçament han afegit una cançó al setlist per rematar-mos amb Blackjack.

Havia llegit que eren brutals en directe però lo d’avui ha superat de molt les meves expectatives! Do you believe in rock n roll??? (Repetia en Joel). Amb grups com Airbourne, si.

I demà Bob Dylan!

Nothink - Hidden State (2010)

2010-06-17T20:33:00.004+02:00

I per fi va arribar dia 7 de juny. Feia temps que no esperava un disc amb tantes ganes. M’hagués agradat fer la crònica molt abans, però estic d’exàmens finals i lo darrer que me sobra aquests es temps. Avui en dia quan surt un disc en lo darrer que te fixes es en la data que es publicarà. Segurament això només influeix en quan estirà a l’Spotify, perquè segur que el disc ja circula per internet. I no es que els de Aloud Music no vulguin el seu disc penjat, de fet ells mateixos permeten descarregar-lo lliurament a la seva web. Per tant, mentre vos llegiu això, ja podeu començar a baixar-vos-lo!

Idò gràcies a anar amollant petites dosis de la delicatessen que tenien entre mans, els de Aloud Music van aconseguir que molts contéssim els dies per arribar a dia 7 de juny. Primer va ser la pre-escolta al seu local aquí a Barcelona. Després, el videoclip que van penjar del seu primer single In a Row, gravat a Collserola amb Barcelona de fons. Més tard també varen penjar un altre temasso al seu myspace, Coleman Fields. I per acabar, uns dies abans de la publicació del disc, gràcies a Rockzone tothom va poder escoltar Innerzia. Cada cançó nova que apareixia del disc era increïble. Aconseguirien mantenir aquest gran nivell durant tot el disc?

I la resposta és.... casi ho aconsegueixen. Anem per parts. El 2006 publiquen Spotlights, disc increïble (que també ja podeu començar a baixar-vos immediatament) concebut com a treball conceptual on s’explica una història. El disc no només tenia cançons boníssimes si no que al ser conceptual totes les cançons lligaven una darrera l’altre. Gran disc. I que fer després d’això? Degueren pensar... Idò anem a aprofitar tot el que hem aprés aquests anys com a músics per fer un disc de cançons, cançons directes, bones, potents, que enganxin i amb una pegada que ni el Real Madrid. Un disc de singles.

I així es va gestar Hidden State. El varen anar a gravar a Seattle, als mateixos estudis on han gravat, per exemple, Pearl Jam o Soundgarden. I clar, un disc gravat a Seattle només pot tenir un so: rock alternatiu dels 90. Aquest disc, es com un curset accelerat de lo bo i millor de rock alternatiu, això sona a Soundgarden, això sona a Foo Fighters, això sona a Biffy Clyro.... això sona que te cagues.

L’inici del disc senzillament espectacular. Tarda un parell de segons a començar.... sembla que esteim en un desert, el mateix que surt a la portada fins que arriba un riff increïble i comença la festa. És Melting Sun. La part rítmica ha donat un gran salt de qualitat en aquest disc, i les guitarres sonen potents. Sense baixar el ritme continua el primer single In a Row. Gran cançó amb la primera tornada que no et pots treure del cap. Segueix Era, on es baixen les revolucions amb una cançó més rítmica amb la veu d’en Juan Blas com a gran protanística. I continua un altre temasso, Coleman Fiels, més rapida que les anteriors, i de moment per a jo, la millor cançó del disc. Una altra tornada èpica:

Let me breath just once,
At least for a last time
How far do you think we can go?
This is far enough?

A partir d’aquí, amb Innerzia, començam a veure que més són capaços de fer Nothik avui en dia. Això no es lo típic a que mos tenen acostumats! Es Nothink o es Muse això que sona? La part final de la cançó és increïble, com van creixent el riff i la part rítimca fins a la tempesta final de distorsió total. Que més tenim de nou? Wherever the River Goes vendria a ser el mig temps del disc, una cançó que va creixent poc a poc des de l’inici acúsitc fins a un final més èpic i on en Juan canta de meravella. I continuam sumant grans tornades. Ja sabiem que saben fer molt bé cançons lentes (les cançons finals dels seus dos primers discos ho son) i ho acaben de corroborar a My Broken Lady, amb un inici a lo Oasis i amb la veu d’en Juan de nou com a gran protagonista.

Se m’estan acabant els adjectius increïble-èpic-marevallos-temasso però s’ha d’admetre que algunes cançons de la segona part del disc ja es repeteixen massa com son la Audioslavera Walls of Sand o We Live In On que sonen un poc a refrit. En canvi si que m’agraden Once You Said o See You Soon que tanca el disc amb en Juan al piano.

Com a disc no supera a l’anterior, però sens dubte, les millors cançons escrites mai per aquest trio madrileny les trobam aqui, a Hidden State. A falta de tenir el disc en les mans i veure de que van les lletres (la nota d’Aloud parla de la comunicació i relació entre persones i de com ha empitjorat els darrers temps), és un gran disc. Finalment l’enhorabona a Aloud Music, es nota quan algú es fica en el món de la música per passió i no per doblers. Ja no fa falta que repeteixi lo de les descàrregues legals, però també vull afegir que podeu comprar els seus discos directament a la seva web per 10 €.
_

-
Descarga legalmente desde Aloud Music "Hidden State" de Nothink:

Los Manolos, Luz de Gas, 29 de maig

2010-05-31T21:00:00.001+02:00

En defensa de la rumba. Així va ser la nit de dissabte, una reivindicació i defensa de la rumba catalana com a part importantíssima de la cultura catalana. Menys sardanes i més rumba catalana, digueren. Per un incult com jo, desconeixedor total d’aquest estil i que fins fa poc deia: però si totes les cançons són iguals!, una nit molt instructiva.

Los Manolos celebraven el seu vintè aniversari i més que un concert va ser una festa. Una festa amb la família i els amics. Hi havia tothom, els pares de les criatures, gent del seu barri (Hostafrancs), el rei de la rumba (Peret), qualcuns alumnes avançats (Sabor de Gràcia i Gertrudis) i altres amics com Carles Flavià, Queco Novell i Manel Fuentes. Tot en una sala tan selecta com la Luz de Gas. Realment no vaig llegir bé la jugada. Vestit amb calçons curts i aubarques era impossible triomfar allà, on tothom anava tan ben vestit. M’hauria d’haver engalanat amb camisa i corbata. segur que hagués sortit d’allà acompanyat de qualcuna de les dones altes i elegants que es trobaven a la sala.

La rumba és música de barri. La rumba és festa. La rumba va néixer de la convergència de varis estils, com el flamenc i les havaneres cubanes. És tot sentiment per al poble gità. La rumba és germanor. Ja se sap que les millors cançons d’aquest grup són versions, ja siguin d’en Peret o d’altres estils aliens. Una de les primeres cançons que sonaren foren La Noche del Hawaiano o Manolo, hazte tu la cena solo. Tot d’una van pujar el cantant de Sabor de Gràcia i els de Gertrudis per fer un parell de cançons, entre elles una nova versió de El meu Avi, una antiga havanera amb un missatge molt reivindicatiu:

Quan el "Català" sortia a la mar

els nois de Calella

feien un cremat

mans a la guitarra solien cantar:

Visca Catalunya! Visca el "Català"!

Finalment va arribar el moment més esperat de la nit. Un emocionat Peret va pujar a l’escenari i van començar a cantar cançons segons el que demanava el públic. Caigueren Don Toribio, El Muerto Vivo, La fiesta no es Para Feos y la corejada Una Lágrima entre d’altres. S’ho passava tant bé en Peret, que no hi havia qui el tragués de l’escenari! Finalment van arribar les grans cançons, que tothom esperava com: Hace tanta Calor, El ventilador i la mítica All My loving amb en Manel Fuentes, en Queco Novell i en Carles Flavià cantant. Repetició del Muerto Vivo, presentació de la banda i fins un altra. Com? Impossible! Faltava l’èxtasi final, que va arribar amb Amigos Para Siempre. Invasió de l’escenari per part del públic per cantar tots junts Amics per sempre!! L’esperit dels jocs olímpics aparegué a la sala durant uns minuts.

El públic va disfrutar però no crec que tant com Los Manolos. Quan un grup s’ho passa tant be, es nota molt. I dissabte va ser el cas.

Els Pets - Agost (2004)

2010-05-26T16:00:00.007+02:00

Nou disc d’Els Pets. Es diu Fràgil, ja a la venda. Fa 10 anys (10 anys?!? com passa el temps!) me’l hagués anat a comprar sense pensar-ho i, segurament, sense escoltar-lo. Avui en dia.. és una altra història. Fa molt que lis he perdut la pista. Vaig flipar amb Sol, vaig disfrutar de l’alegre Respira i, fins i tot, em vaig comprar el recopilatori MALACARA. Aquí me vaig quedar. La mort anunciada del rock català i el descobriment d’altres sons els va deixar dins un calaix amb l’etiqueta de grup de la meva adolescència.

Així que he decidit continuar allà on ho vaig deixar. Agost: 2004. Un disc que baixa les revolucions de Respira, un poc com va passar amb Sol després de la bomba Bon Dia, però més accentuat. Comença amb Soroll, una d’aquestes cançons que tan bé saben fer. Crítica mordaç a la societat del consum a la qual es venen esportistes, famosos i, també, músics. Quantes vegades no mos ha fet mal veure una cançó estimada a les ordres d’una multinacional? La cançó es resumeix perfectament amb una frase d’en Joan Reig (bateria):

“Tria bé la samarreta
Que t’has de posar demà.
Pot mostrar que encara penses
O només ser un anunci ambulant”

Així és una cançó típica d’Els Pets: lletres que fan pensar amb música que fa ballar.

A continuació una cançó totalment oposada, Agost. La millor cançó del disc amb diferència. Una dolça melodia de piano ens acompanya durant aquesta història dividida en 3 parts de la vida d’una persona: el petit Cisquet i el seu primer petó “amb gust de sal de mar i a nit plena d’estrelles”; el Cesc, que tot mirant la seva filla decideix de anar a per el segon fill; i el senyor Francesc que assagut en un bar gaudeix del millor que li queda, l’amor de la seva dona. Tres moments amb l’estiu i el mar de fons.

“Que arribi l’agost
Feixuc i mandrós,
Que ens fa recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc”

No poden tenir més raó. Que arribi l’Agost ja!!! Musicalment aquesta cançó és una delícia. De fet, costa creure que un grup que va començar anomenant-se Els Pets i fent cançons com Qui s’ha Llufat? o Profilàctic pugui evolucionar tant amb els anys per fer una cançó de tanta bellesa. Recorda i molt a La vida es bonica (però a vegades complicada), una de les perles de Sol. Dues cançons i dues cares distintes.

Recordem que el disc es va editar el 2004. És a dir, Guerra d’Irak, i milers de manifestacions contra la guerra. Per als que mos va pillar joves, va ser molt excitant. Pensant que vivíem en un món en pau i que les guerres només eren coses dels llibres d’història, el jovent es va trobar de cop un dia i un altra al carrer cridant NO A LA GUERRA. Per molts va ser la seva primera manifestació. D’això parla Pau, un nom gens escollit a l’atzar, que parla d’un al·lot que vol canviar el món. Es veu que en Lluís Gavaldà es va trobar una manifestació d’estudiants que tallaven la Diagonal protestant contra la guerra. Això el va inspirar per aquesta cançó, per demostrar que la típica idea de que els joves no tenen ideals no és del tot cert. Hi ha tot d’històries anònimes que es mouen per canviar el món.

A partir d’aquí em costa destacar cançons. No es que estiguin malament, però el disc baixa massa les revolucions per al meu gust. Massa mitjos temps, massa piano, massa dolçor... Quedes un poc empatxat de tanta sucre. Així i tot, destacaria Perquè no vens, amb una lletra que recorda molt a No tornaràs de Sol. La Colla, la divertida el Meu veí de sota o l’alegre Descafeïnat, que tot i el seu títol, és l’ingredient ideal per no caure adormit a la segona part de disc.

Per lo vist, al següent disc segueixen per aquest camí de mitjos temps. Ja veurem que tal. Sempre em quedaré amb els Pets directes i festius, però està clar que a tothom li arriba la maduresa.

SOROLL
-

AGOST
-

Joan Miquel Oliver, Plaça Reial, 19 de maig

2010-05-20T23:40:00.005+02:00

Una petita dosi de Joan Miquel Oliver sempre va be per suportar el mono d’Antònia Font que tenim alguns. La seva carrera en solitari ja està be…. Però que voleu que vos digui... volem Antònia Font ja!!

En un marc incomparable, la Plaça Reial, que gaudeix d’una acústica envejable, i envoltats de runes romanes la petita colònia estudiantil mallorquina es donà cita per veure al nostre compatriota en un concert molt familiar. Diuen que el compositor més influent de la música catalana de la darrera dècada. I segurament encerten.

Tancava en Joan Miquel Oliver el Festival de Poesia de Barcelona, i com a tal, va ser un concert semiacústic, sense bateria (en Pere Debon havia caigut malalt) i amb el públic assegut en cadires. Va tocar casi totes les cançons del seu darrer disc, Bombón Mallorquín. Així començà amb Polo de llimona, Somiers i Final Feliç entre d’altres. Molt ben acompanyat d’en Toni Pastor, de vegades fent tota la part rítmica amb baix i plat, i de vegades fent autèntiques locures amb un llaüt. Vaja geni!

Amb el seu humor fi, en va deixar caure algunes entre cançó i cançó, com quan va dir que fotia fresca... i que perfavor tanquessin la porta! També va ajudar a seure a la gent llogant cadires. Del darrer disc caigueren totes menys, evidentment, fantasia MIDI. També caigueren d’anteriors treballs com Surfistes en Càmera Lenta, Emerson Fittipaldi o M’encanta París. Una gran Arbre que mira Farola va donar pas a Lego i finalment, a les seves dues millors cançons: la bella sa Núvia Morta i l’alegre Hansel i Gretel. Finalment va anunciar que faria un solo de guitarra i després de fer un poc de renou, va dir: menos mal que cant be! També va deixar caure la seva ja típica interpretació del Coche Fantastico i va acabar amb Ai Las!

Una nit molt agradable en un punt màgic de la ciutat, amb cert olor a estiu.

Berri Txarrak, sala Apolo, 14 de maig

2010-05-15T15:00:00.001+02:00

Res millor per acabar una setmana estressant que un bon concert. Pujava jo les escales de la Sala Apolo i sentia: Visca Cuba, Visca Fidel Castro i visca el Che Guevara!!! Mmm que? M’ho havia d’esperar només pel seu símbol de la falç comunista: un grup polític. Eina: el grup que va néixer de les cendres d’Inadaptats. Proclames socialistes i independentistes amb música punk.

Poc a poc es va anar omplint la sala per al plat fort. M’havien comentat que la darrera visita de Berri Txarrak a l’Apolo no havia estat gran cosa. Que lis havia fallat el so. Idò ahir tot el contrari. Amb un so potent i contundent desencadenaren una autèntica tempesta a la sala. Començaren amb Etorkizuneko Aurrekari Guztiak i seguiren amb Folklore, dues cançons del seu darrer disc Payola. Del darrer disc les tocaren casi totes, mentre les intercalaven amb temes de Jaio.Musika.Hil. Un dels primers himnes que sonaren va ser precisament la cançó que dona nom al seu penúltim disc. Així caigueren Kezkak, Isiltzen Banaiz, Hasi Eta Bakatu, Breyten, Payola... Els focus semblaven llamps, la música tronava, i el terra de la sala vibrava. Tot seguit una linia de baix posava un poc de fre: una corejada Oreka. També tocaren algunes cançons de Libre© o més antigues i tot com Ikasten. Després de Jainko Ateoa i les inseparables Zertarako Amestu/Berba Eta Irudia, una brutal Denak Ez Du Balio. Aquesta és el seu temasso. Esper veure qualque vegada aquesta cançó cantada amb en Tim McIlrath. Ahir la seva part la cantarem el públic.

Amb aquesta s’en van anar. 1 hora? Impossible. La sala volia més. No n’hi ha prou, no n’hi ha prou!! No funcionava. Inevitablement es començaren a cantar himnes del Barça. I això si que va funcionar. Van sortir de nou duent en Gorka una camiseta del Barça. Deliri a la sala. I varen tocar Dortoken Mendean i Achtung!!. S’acostava al final i arribaren les covers. La ja fixa en el seu setlist Sols El Poble Salva El Poble de KOP, i la que ja es comentava de Kyuss Green Machine. Ja faltava poc. Vaig repassar mentalment... no faltava cap temasso no? Estava equivocat. Per acabar, un autèntic himne Maravillas. Havia d’acabar així, amb tota la sala cantant Nafarrooaaaaaaa!!!!

Laster arte, Berri Txarrak!

Primeres impressions de Hidden State.

2010-05-11T22:59:00.009+02:00

Avui m'he sentit una mica crític musical. No m'he sentit com el tio de Almoust Famous però casi. Com si d'un important mitjà de comunicació formés part, he anat a Aloud Music on mos han deixat escoltar, en exclusiva, el nou disc de Nothink. Buff... només una escolta? Com ho fan els crítics per parlar d'un disc amb només una escolta? Amb prou feines puc recordar cap cançó! Supos que hauria d'haver estat més professional, prendre notes i tal....

Els d'Aloud son molt bona gent. Mos han dit que la majoria dels allà presents erem bloggers o gent que te pagines web. Estic content que es doni importància als blocs de música perquè, com ells mateixos han reconegut, hi ha revistes que ni s'escolten el disc quan en fan la crítica. Senzillament fan un copiar pegar de la nota de promoció i ja esta. Desde aquí vull agrair-lis una vegada més la invitació.

I be, a lo que anam: Hidden State. No sabria que dir-vos... i a més tampoc vull avançar esdeveniments. Per lo que mos han dit, intentaran que el disc no es filtri fins el dia que estigui a les tendes. Així la gent podrà anar a comprar-lo sense haver-lo escoltat abans. Com en els vells temps. Com en els 90.

I es que aquest disc té un so totalment dels 90. Es nota que s'ha gravat a Seattle. Coses que vos puc dir: res de històries com a Spotlights, disc de cançons. Cançons directes, més accessibles i aferradisses (quasi totes tenen una tornada molt bona). Molts de temes eren totalment Soundgarden. Altres més Audioslave (molt gran la part rítmica). La producció genial (produït per Matt Bayles, que ha treballat entre d'altres amb Pearl Jam o Mastodon). I no se, l'inici del disc espectacular, però al final afluixa un poc. El primer single serà In a Row i, perquè vos faceu una idea, pensau en Kill!Kill!Genocide!!: directe i amb excepcional tornada.

Evidentment li falten moltes escoltes. Això es bona noticia. Perquè tot i ser més accessible, no han deixat de ser Nothink. No han abandonat les estructures poc previsibles i elaborades que sempre tenen les seves cançons. Trobam que s'atreveixen amb algunes cançons més diferents del que venen fent, també alguna acústica i acaba el disc amb una tema amb piano. Al final de l'escolta hem parlat de que mos ha semblat. Millor que Spotlights deien alguns. Molt millor deien els d'Aloud. Jo m'he callat però, que voleu que vos digui, les comparacions son odioses i Spotlights és molt gran. Cada segon d'Spotlights te cagues de lo bo que es. Com comentàvem mentre tornàvem en metro el meu amic Ximo i jo, que el segon disc d'un grup espanyol sigui així, es increïble. Es un disc escandalosament bo. Potser insuperable. Per això no crec que aquest sigui millor. Però be, m'ha agradat i molt probablement dia 7 de juny me'l compri. Llavonses ja faré una crítica ben feta. Que a aquest petit crític musical encara li queda un bon camí per fer una crítica amb una sola escolta!

Aloud Music, gent com cal

2010-05-09T22:44:00.008+02:00

Dins el món actual de la música, queda gent decent. Gent que no pensa en la pela, sino en la música. Com els de Aloud Music, segell independent estatal que duu alguns dels grups més interessants de l'escena independent del país. Permeten descàrregues legals a la seva pàgina web, els seus discos mai passen dels 10 euros i organitzen tot de concerts amb els seus grups a preus econòmics.

Ara, m'han convidat a la preescolta del nou disc de Nothink, Hidden State, que no surt fins el 7 de juny. Ja sabeu que Nothink és un grup que m'encanta. El seu darrer disc va ser Spotlights, publicat el 2007. Pel que m'han dit, el disc està ben guardat i es molt difícil que es filtri. I per això conviden a escoltar-lo als mitjans de Barcelona aquest dimarts. I un servidor hi està convidat. I encantat.

Serà estrany anar allà amb els mitjans de comunicació. Això vol dir que li donen tanta importància als blocs d'internet com a les revistes. I es que, realment, a la xarxa hi ha blocs molt bons, i molts dels que escriuen no tenen res que envejar als millors crítics musicals.

Ja vos contaré les primeres impressions aquest dimarts!

The Finished Sympathy (2000-2010)

2010-05-06T22:30:00.002+02:00

Mal dia si senyor. Per un cúmul de circumstàncies m'he quedat sense entrades per Pennywise i a damunt m'enter d'aquesta noticia. S'ha acabat The Unfinished Sympathy.

I es que sempre passa el mateix. No vos passa moltes vegades que quan descobriu un grup que vos agrada molt, succeeix una d’aquestes coses?:

A) S’acaben de separar (fa mal)
B) Es van separar fa molt (te sents ignorant)
C) Acaben de tocar a la teva ciutat i tot fa pinta que tardaran molt a tornar-hi...

Idò m’acaba de passar l’opció A. Ja es mala sort. 5 anys vivint a Barcelona i no els he vist cap vegada. Precisament demà tocaven a l’Apolo [2] per celebrar l’aniversari de BCore, i per variar tampoc hi podia anar. Així ho han comunicat:

"Estimats amics, us informem de que The Unfinished Sympathys'han dissolt. La banda ha gravat 5 LPs, alguns EPs, ha fet prop de 400 concerts per Espanya, Alemanya, Anglaterra, França, Estats Units, Itàlia, Suïssa i Bèlgica, i ha viscut i compartit innumerables moments entranyables amb amics i professionals del món sencer.... Moltes gràcies pel recolzament rebut durant 10 anys fantàstics. Fins aviat!"

Feia poques setmanes que m’havia comprat el Rock For Food. Discasso si senyor. Dels millors discos estatals que he escoltat mai. Cançons entre l’indie i el rock y bones guitarres. I molta melodia. També darrerament sonava molt a la meva habitació el We Push You Pull, el seu penultim disc amb el que es van apropar al funk amb ritmes ballables. I que dir d’Avida Dollars, ja comentat per aquí com un dels millors discos del 2009.

Bé, sempre mos quedaran les seves grans cançons, i veure algunes de les seves gravacions en directe. Com aquesta en que van tocar a TV3 el seu recentment editat We Push You Pull. Se’n van un dels grans. A veure que fan per separat. S’esperen grans coses de n’Eric Fuentes!
-

Spin in the Rye!

Mallorca fins a sa mort!

2010-05-04T23:48:00.006+02:00

Quant vaig iniciar aquest bloc el passat estiu em vaig prometre a jo mateix que no parlaria de res que no fos música. M'ho vaig jurar i perjurar. Però soc humà. No ho he pogut evitar. Me sap greu. Duc tota la temporada aguantat-me les ganes i ja no puc més.

I es que el meu Mallorca no deixa de donar-me motius de satisfacció. Pareix mentida com una cosa com el futbol mos pot fer tant feliços. Pocs donaven un duro per aquest equip a principi de temporada (jo inclòs). Però tot i que cada estiu venem els millors jugadors, tot i els problemes econòmics que ofeguen l'entitat, els jugadors han rendit per sobre les seves possibilitats fins a situarse quarts a falta de tres jornades. La Champions no és un somni. I demà jugam contra el Madrid. Serà un partidasso.

Però tranquils que aquí també hi ha un poc de música. Corria l'any 1997. Amb un gol màgic d'en Carlitos a Vallecas el Mallorca aconseguia l'ascens a Primera, amb el qual començà l'etapa actual, la més gloriosa de la històrica de club. L'illa va esclatar d'alegria. I Fora des Sembrat, un dels grups mallorquins que sorgí amb l'onada del rock català amb més projecció d'aquella època, editaren un EP titulat Mallorca Jove com a homenatge a l'equip. I la cançó es va convertir en un himne.

Visca el Mallorca fins a sa mort!

Pennywise, un dels grans

2010-05-02T13:33:00.005+02:00

Pennywise varen ser un dels grans. Un dels grans del hardcore melòdic. Si senyors, jo també vaig passar la meva època de hardcore melòdic, punk rock o punki-pa, com li diuen despectivament. Qualsevol de la meva generació que digui que no escoltava Blink-182 o Green Day menteix. Però si bussetjaves una mica més, hi havia grups molt més canyers. Jo tenia quatre grups intocables: NOFX, No Use For a Name, Lagwagon i els que avui ens ocupen. Bad Religion estan a un altre nivell. No només són els millors del punk rock, sino que són un dels grups bàsics de la història del rock.

Ningú com aquets grups saberen combinar tant bé veus melòdiques amb furiosa música punk. Aquets grups formaven la part “més independent” del moviment que van popularitzar, sobretot, The Offspring amb Smash el 1994. El fet es que d’aquets grups només he pogut veure a NOFX, i per això em fa especial il·lusió veure a Pennywise dijous. El handicap que fa poc hagin tret el cantant hem va fer dubtar molt, pero en sabre que el nou cantant era ni més ni menys que en Zoli Teglas d’Ignite, m’ha tranquil·litzat. A més, estaran acompanyats de dues bandes de luxe com son Strike Anywhere i A Wilhelm Scream. Aquestes dues ja les he pogut veure, però es tot un plaer tornar-les a veure.

No és la música que escolt actualment, però no reneg del meu passat. A més poques coses et donen tanta energia com una ràpida cançó de punk rock. De tots els grups de hardcore melòdic Pennywise eren, potser, els més canyers. A veure com se les gasten en directe.

Fight Till Die!

Lendakaris Muertos - Lendakaris Muertos (2005)

2010-04-24T17:30:00.001+02:00

Duc uns dies rient tot sol pes carrer. Si veis un tio per Barcelona xapant-se es cul tot sol, tranquils, no ha perdut sa xaveta, sóc jo escoltant Lendakaris. I es que davant les seves lletres es impossible no riure.

Lendakaris Muertos son un grup navarrés de punk al millor estil des 80, i amb un nom inspirat en un dels grans d’aquest gènere, els Dead Kennedys. Fan un punk ràpid on destaca sobre tot les lletres reivindicatives, sarcàstiques, divertides i que posen a parir a tothom. Al ser de Pamplona, és inevitable que parlin de la situació d’Euskal Herria, això si, amb molta ironia, Així demanen pensió pels veterans de la Kale Borroka o parlen a Gora Espanya del dret a ser seguidor de la selecció espanyola a Euskadi, sent “més basc que l’arbre de Gernika”. Tal es la seva ironia, que en 30 segons deixen clar que l’autèntic problema basc és, ni més ni menys, que a Euskadi no es folla. Altres perles que deixen es la crítica al capitalisme a Centro Comercial o quan donen estopa als joves drogoaddictes a Drogolegas.

Sense dubte, la lletra més graciosa es quan posen a parir un tonteria com l’horòscop fent previsions com: Sagitario: te odian en el trabajo, Acuario: hoy vas a morir ahogado. La seva admiració pels Dead Kennedys també queda plasmada amb la versió pròpia que fan de Too Drunk Too fuck

Semblarà fàcil fer lletres així però no crec que ho sigui. El disc es una mescla de seva maqueta homònima (que es va difondre ràpidament per internet), i noves cançons arribant a les 23 cançons que hi trobam i de les quals poques passen del minut i mig. L’únic però que li veig al disc és que musicalment és molt simple, però estic segur que els següents discos hauran evolucionat. Si vos agrada el punk i voleu fer un panxó de riure, posau-vos aquest CD!

-

Airbourne - No Guts, No Glory (2010)

2010-04-14T16:14:00.007+02:00

Lo que vendria a ser que “sense collons no hi ha glòria”

Que voleu que vos digui. Per gravar una vegada i una altra el mateix disc has de ser molt bo. AC/DC, Bad Religion o Sick Of It All (per posar tres exemples) ho fan, però triomfen ja que els seus treballs sempre contenen un parell de temassos que marquen la diferència. I això és precisament lo que li falta a aquest disc, cosa que fa que a les primeres escoltes decepcioni un poc. Quan vaig escoltar per primera vegada No Way But The Hard Way vaig pensar, esper que no sigui la millor cançó del disc… i així és, en la meva opinió. Tot i això, va guanyant amb les escoltes i hi ha molts temes destacables. I almenys no és tant curt com el Runnin’ Wild.

El disc comença amb una guitarra amb aires de western, com els de la portada. Res més enllà de la realitat, en pocs segons apreten l’accelerador amb un riff marca de la casa per començar amb Born To Kill. Amb aquesta cançó, senzillament, s’autoretraten:

With freight train force and the volume high

We take no shit we don't compromise

Coz we don't care for your rules

We do it our way we do it old school

Coz rock 'n' roll will never change

Not for you or the laws you make

Coz its never too loud for a rock 'n' roll crowd

We'll shake this place to the ground

No DB limit is gonna stop us now

A continuació un autèntic temasso, No Way But The Hard Way. Per variar, parlen de rock n roll: un home perd la dona i la feina, i s’entrega a l’alcohol i a la vida de carretera amb una banda de rock. Aquesta és la temàtica recurrent: rock n roll, alcohol i dones. És a dir, sexe, drogues i rock n roll. Però ells inverteixen l’ordre. Basta veure títols com Blonde, Bad And Beautiful (un poc fluixeta) o Raise The Flag on, evidentment, parlen de mantenir aixecada la bandera del Rock n Roll. Així, dins un disc tan previsible en l’estructura riff i ritme 4/4 s’agraeix una cançó com Bottom Of The Well, amb un inici més lent que va creixent poc a poc. Altres cançons destacables, la rapidíssima It Ain’t Over Till It’s Over ( no és una versió accelerada de Blackjack? ), Steel Town, Chewin’ The Fat (gran tornada) o la que recorda més a AC/DC, Armed And Dangerous. De fet, repassant les cançons, només puc dir que és un discasso.

Com deia en SanFreeBird, si alguna cosa bona va tenir la suspensió del concert per Febrer és que ara mos sabrem les cançons i diumenge podrem cridar ben fort: No Way But The Hard Way!!

Els Amics De Les Arts - Bed & Breakfast (2009)

2010-04-08T23:35:00.005+02:00

Aquest que veis a la foto de portada és l’home que treballa fent de gos, un dels personatges que omplen les històries d’Els Amics De Les Arts, el grup que és la prova definitiva de que qualque cosa es cou a la música en català. Ja no es parla de rock català, sinó de folk català.

Segurament d’un temps ençà haureu sentit a parlar d’aquest grup. Després de molt d’anys picant pedra a internet i publicant diversos EP’s (que vos podeu descarregar a la seva web), per fi estan recollint els fruits i després de publicar el seu disc mes seriòs, han guanyat el Premi Enderrock a Millor disc 2009. Si els escoltau direu, això es igual que Manel! Escoltes Jean-Luc i... això no és igual que En La Que El Bernat S’et Troba? Fins i tot la història és molt semblant! D’acord, però que ningú parli de qui va copiar a qui. Que mes dona qui va aparèixer primer. Va ser primer l’ou o la gallina? Sincerament, ni ho sé ni m’interessa, senzillament aquesta és la música que triomfa ara a l’escena en català. Nous grups com Manel, Els Amics De Les Arts, Oliva Trencada o El Petit de Cal Eril s’han ajuntat a veterans com Sanjosex per revitalitzar el folk i popularitzar-lo.

L’home que treballa fent de gos idò és una de les entranyables històries que formen part d’aquest Bed & Breakfast. L’home és un perdedor, duu una vida trista i monòtona, treballa de qualsevol cosa per anar tirant. Però el que no sap és que amb aquesta feina pèssima també pot trobar sorpreses. Són històries senzilles, quotidianes, amb les que fàcilment et sents identificat. Com l’al·lot que obre el disc ple de dubtes existencials sobre llançar-se o no quan queda a dormir a casa una amiga, i s’intenta inspirar en un quadre d’en Jean-Luc Godard. O la típica relació ficticia que tots hem tengut anant en tren cada dematí. O la dona perfecta que ha trobat en Pere. O la relació que es romp perquè ella s’en va a Reykjavik. Tot això adornat amb una música senzilla folk, guitarra, piano y bases electròniques. A més, com que canten els quatre components del grup les veus són molt dinàmiques.

Però els nostres amics també saben posar-se seriosos com quan ens narren el segon origen a Liverpool o ens expliquen com és L’home que va matar a Liberty Valance, inspirada en la pel·lícula del mateix títol. Cap al final del disc, pel meu gust, les cançons baixen un poc el nivell, tot i que són molt divertides. Així ens presenten un super heroi a Super Bon Noi, inenten fer un Bohemian Raphsody amb Bed & Breakfast, o ens recorden la nostra infantesa amb Bola de Drac amb Per Mars i Muntanyes.

Però per al final m’he deixat la que per jo és la millor cançó amb diferència: 4-3-3. Una de futbol direu? Una de lligar, comparant-ho amb el futbol! Quantes vegades no hem fet paral·lelismes entre el futbol i lligar? Vas marcar en el temps de descompte i de penal, m’han pitat fora de joc, avui he fet un hat-trick..... Idò ells ho fan d’una manera sublim, montant-se una gran tàctica per aconseguir la glòria. Un bon porter, paciència, melodrames, accent gironí, un trencacames, un bon mitja-punta, en Paul Auster. Tot acompanyat per una afició que canta el típic "Oh le le oh la la ser del barça es, el millor que hi ha" convertit en "Oh le le oh la la un shawarma amb tu es el millor que hi ha". Al final la pilota arriba al davanter, que se la juga i remata a porta:

-Nena saps que tinc un grup? Toco als amics de les arts...

No li surt gaire be la jugada al nostre amic, tot i que al final marca al darrer minut i es guanya la repesca.

Així com els amics de la bici no es consideren ciclistes, els nostres amics de les arts no es consideren artistes. Idò jo crec que ho son, i dels bons. Diuen que els seus directes són molt divertits. Dia 16 toquen a Palma, cita ineludible!
_

Zach Williams & The Reformation, Rocksound, 20 de març

2010-03-21T15:26:00.007+01:00

Hi ha dies que te despertes amb mono de concerts. Amb mono de concerts i amb ressaca més concretament. Fa estona que no vas a un concert, aquells pels quals ja tens entrada queden encara enfora, i, a damunt, un amic teu te comenta que enguany ja ha anat a més del doble de concerts que tu. Massa factors. Això no pot ser.

Mires atiza.com a veure que fan de bo per Barcelona i trobes que toca un tal Zach Williams & The Reformation a Rocksound. T'informes un poc, crònica del concert de Gijón de na Paulamule, crítica del disc d'en Rockland, i escoltes un poc el myspace. Sona bé. Hi vas.

I te trobes a un grup de barbuts, amb cabell llarg, que toquen southern rock del bo, amb un cantant, en Zach, que té una gran veu que sona un poc soul. Cançons elaborades, plenes de solos i acompanyades de tant en tant per una harmònica. Quasi dues hores de concert on les millors cançons per jo foren Can You Feel Mee, Angel With A Broken Wing, Two More Days o Without You, amb la qual van acabar. Van avançar qualcunes cançons noves i també varen intercalar un parell de versions, supos que del gènere, peró que no vaig conèixer ja que no estic gaire ficat en l'estil. Si que vaig conèixer la corejada Remedy, de The Black Crowes, amb un duel de solos dels dos guitarristes èpic. Bon grup si senyor.

I això és el que passa un dia que t'aixeques amb mono de concerts (i amb ressaca).

Bad Religion: 30 anys de punk

2010-03-18T18:43:00.009+01:00

Bad Religion compleixen 30 anys, i en més forma que mai. Una carrera amb alts i baixos (com totes), però sens dubte ara estan en un moment alt. Després de publicar discos a finals de segle que no estaven a la altura, amb la tornada a la banda de Mr. Brett, hen resorgit amb tres treballs espectaculars. El darrer, News Maps of Hell, va ser un discasso. I per celebrar-ho, res millor que fer un nou disc. Serà el seu 15é treball, i el començaran a gravar aquesta primavera.

Però tal és la seva activitat, que aprofitant els concerts que estan realitzant a diverses ciutats de California per celebrar el seu aniversari, gravaran un disc en directe. A més dels seus clàssics, contendrà un avanç de cançons del seu nou disc. Registrant-vos a la seva pàgina web, el podreu baixar gratuitament. Un petit detall, tot i que tot d'una estirà disponible per baixar a qualsevol pàgina.

Veure a Bad Religion és veure una història viva del Punk. Jo encara no he tengut la sort. Acaben de confirmar que tocaran a l'Azkena Rock el mateix dia que Bob Dylan. Esperam més dates.

Llarga vida a Bad Religion! Llarga vida al Punk!!

Pearl Jam: Saturday Night Live

2010-03-14T23:43:00.004+01:00

Siiii !!!! Ja tenc l'entrada per Bilbao. Pearl Jam i Alice in Chains! I acompanyats de bons grups com Paul Weller, Gogol Bordello, Dropkick Murphys,.... Grans grups que dels quals anirem parlant aquests mesos per anar encalentint motors. De moment només vaig a aquest dia. El dia anterior, massa metaler per jo, i el dissabte pot caure, però crec que encara es guarden grups per aquest dia.

Precisament, ahir a la nit els meus estimats Pearl Jam van actuar al Saturday Night Live, tocant Unthought Known i Just Breathe. M'ha cridat l'atenció ja que durant els 90, els de Seattle van fer grans actuacions en aquest programa, primer donant-se a conèixer el 92 tocant Porch i Alive, i ja com a grans estrelles, el 94, tocant Rearviewmirror,Daughter, i avançant una cançó del que seria el següent disc, Vitalogy, Not For You. Actuacions èpiques!

Nothink - Spotlights (2007)

2010-03-09T22:59:00.008+01:00

Fa pocs dies que m’he comprat un iPod. Me resistia molt a caure a les mans d’Apple, però al final m’he rendit. I quina passada! Es com una jugueta! Mai havia pensat que tanta música cabés dins la butxaca. Un amic meu feia temps que em deia que com poda viure sense això. La veritat es que ho necessitava, sobretot per embellir el rutinari camí cameva-universitat. Durant la caminada sempre solien sonar cançons dins el meu cap, xiulant-les i, de vegades, cantant-les i tot. I darrerament, sempre en venia al cap aquest disc.

Nothink són un grup madrileny i, sens dubte, es tracta d’una de les millors bandes a nivell nacional. La seva música beu bàsicament del rock alternatiu dels 90, ja que s’acosten moltes vegades al grunge. També vos poden venir al cap bandes com Foo Fighters o Queens of The Stone Age. Però tot i ser un trio, la seva música està bastant elaborada i el seu cantant té una gran veu. Aquest va ser el seu segon disc, la continuació d’aquell brillant debut, Bipolar Age, que va sorprendre a tothom el 2005, amb cançons directes com Mr. Smile o Starting Days With Right Foot.

Per al segon disc van decidir apujar-se el llistó. No es van conformar en fer senzillament 12 noves cançons, havien de fer qualque cosa més. I van decidir explicar una història. Una història de revolució que ve a ser més o menys la següent:

Welcome To Hill Valley:

"That's the story of a man who had to meet the death to find himself"

Un home es desperta davant el Consell de Les Llums, on l’acusen d’haver duit una vida que deixa molt que desitjar (Polaroids). “Hey, I’m being the prototype of what.. You’ll blame someday. I’m not a friend. This is my past, exactly what I did”. I li ofereixen la oportunitat d’arreglar-ho. Així es desperta en un hospital, on li comuniquen que acaba de despertar d’un coma i que li queda poc temps de vida. Se’n dona compte de la vida que duia (Enemy’s Meeting-Point) “How wrong I was... I vas so far away from the idea of what life really is...”. En un món gris i corrupte, es ficará en un moviment revolucionari amb la finalitat de assassinar el Primer Ministre (Kill!Kill!!Genocide). El caos s’apodera de la ciutat i la suposada revolució no duu més que violència (Unite&Restart) cosa que fa que el protagonista pensi que no hi ha motius per lluitar (Reading Between Lines). El disc s’acaba amb una cançó acústica preciosa (Silver Bridges To Heaven). Tot això es segueix molt millor amb el llibret gràcies a les il·lustracions i a les dates incloses.

Digauli disc conceptual, opera-rock o com volgueu. Però això senyors és un discasso. Històries apart, el disc val molt la pena, no hi ha cançons sobreres. Molt més madur que el primer, és com si de cop s’haguessin fet majors. Al disc hi ha de tot, cançons ràpides i enganxoses com Kill!Kill!!Genocide (que va ser el primer single) o Polaroids. Però sobretot destaquen les més lentes i elaborades com Enemy’s Meeting-Point (temasso) o Crows of Tragedy St. D’altres combinen pura energia amb trossos més pausats com Unite&Restart. Tot això acompanyat per la Orquesta Filarmònica de Kiev, que embelleix les cançons i lis dóna un to més èpic. Creis-me, aquest disc no té desperdici. A més, està editat per la independent Aloud Music, que penja el seus discos perquè es puguin descarregar a la seva pàgina web.

Dia 7 de juny està previst que surti el tercer disc de Nothink. Es titularà Hidden State. I dia 5 estaran tocant a Ciutat. No vos els podeu perdre!

Kill!Kill!!Genocide

Enemy’s Meeting-Point

Alice in Chains a Bilbao?

2010-03-03T17:04:00.007+01:00

S'han alineat els planetes! Pareix que tendrem grunge day a Bilbao. A falta de confirmació a la pàgina web del festival, a la d'Alice in Chains han deixat caure que dia 9 de juliol estaràn a Bilbao. És a dir, el mateix dia que Pearl Jam. Jo que dubtava d'anar a Bilbao... ja no hi ha dubtes. Només faltaria que s'hi sumessin Soundgarden, però això ja seria massa demanar.

De fet, els de Seattle es marcaran un doblet ja que també estarán al Sonisphere (que canvia d'ubicació i s'envà a Getafe), doblet que també faran altres grups com Rammstein, Slayer, Bullet for my Valentine o Coheed and Caimbra. És una pena que dos festivalassos com aquests coincideixin en dates, però haguent Pearl Jam per enmig, la meva elecció és clara. A més, ambdos festivals encara han de confirmar bandes...

L.A., Sala Sidecar, 27 de febrer

2010-02-28T15:34:00.007+01:00

Per cortesia de Radio 3, i el seu programa 180 grados (que vos recoman) ahir vaig poder assistir gratuïtament al concert de L.A. a la sala Sidecar. Un cartell anunciava el Sold Out del concert, cosa que també havien aconseguit a Madrid. Curiosa la Sala Sidecar, no hi havia estat mai. Petita, llarga i prima, plena de gent... em vaig poder imaginar perfectament com devien ser els concerts dels Beatles a The Cavern.

El concert va començar amb les primeres notes de Close To You, seguint Perfect Combination i Heavenly Hell. En Lluís Albert, acompanyat pels seus escuders mallorquins van tocar la totalitat del seu darrer disc, Heavenly Hell, com si es tractés del seu primer disc. Personalment, millor, perquè no conec gaire els seus altres treballs. La única cançó que coneixia dels seus discs anteriors és What I’m fighting For, cançó que feia anys que volia escoltar des de que va caure a les meves mans en un cd promocional de la fira del disc a Mallorca. Gran cançó si senyor, que va anar creixent poc a poc. També van avançar qualque cançó nova i van fer una versió de Girls Just Want to Have Fun. La més coreada, sens dubte, va ser Hands. Per al final van deixar les cançons més tranquil·les del disc com The Sweetest Goodbye, Microphones and Medicines o la darrera Stop de Clocks, on en Lluís Albert va acabar la cançó tocant la bateria. I es que en Lluís Albert ha picat molta pedra abans d’arribar fins aquí, fent de bateria de nombroses bandes mallorquines. Hora i quart de concert, dos bisos, i bones sensacions. I es que en directe sonen molt més rockers que en disc.

Good news, Bad news...

2010-02-25T21:02:00.004+01:00

Avui els que patim la malaltia del rock n roll ens hem quedat sense la nostra dosi. I avui era forta. S'han cancel·lat els concerts de Airbourne tant a Barcelona com a Bilbao degut a la indisposició del cantant. Pel que se veu, ahir a Madrid ja estava bastant fotut de la veu i una faringitis l'ha deixat fora de combat. Si no sabeu qui són Airbourne, només dir-vos que són d'Australia, està format per dos germans.... i sonen a AC/DC pels quatre costats! Hard-rock en vena, si senyor. I en directe pel que diuen, s'hi deixen la pell. Per això la gran decepció d'avui per aquesta cancel·lació tant sobtada. Els malats del rock haurem de conformar-mos amb mirar videos de youtube com aquest i esperar que les dos mesos que falten ara pel concert no es facin molt llargs.

Però no tot son males noticies.... L'escena en català està d'enhorabona. I es que torna a la càrrega Obrint Pas! Després d'un merescut any sabàtic on s'ha arribat a especular amb la seva separació, els valencians han comunicat a la seva web el seu retorn al camp de batalla, avançant les primeres dates de concerts i que també estan començant a compondre cançons per un nou disc. Torna la gran banda reivindicativa del nostre país. La flama continua encesa, i per molt de temps!

L.A. de gira

2010-02-18T15:12:00.006+01:00

Tornam a la càrrega amb el bloc després d'unes merescudes vacances. Nou curs, nou quadrimestre, i, per sort, noves cites de concerts. I es que la rutina s’ha d’embellir amb petites alegries. Ja ho diu un amic meu: “sempre s’ha de tenir una entrada de qualque concert dins la cartera”.

Una de les cites que vull destacar és L.A., ja que des de aquest bloc s’intenta recolzar els artistes de les Balears. Després de veure cancel·lada la seva gira el passat gener, els mallorquins la reprenen fent concerts per tot l'estat. Aquestes són les dates:

18/02 Sevilla
19/02 Córdoba
20/02 Màlaga
25/02 Madrid
26/02 Valencia
27/02 Barcelona
11/03 A Coruña
12/03 Gijón
13/03 Vigo
18/03 Toledo
19/03 Pamplona
20/03 Bilbao

Ja vos vaig parlar de L.A., grup indie pop que acaba de gravar un gran disc, Heavenly Hell. La cosa és que L.A. és en Louis Albert, cantant i ànima del grup. Ell tot sol va compondre i gravar el disc, per la qual cosa serà interessant veure com funcionen com a banda. El concert a Barcelona és a la sala Sidecar i intentaré no perdre-me’l. Precisament, L.A. acaben de gravar el videoclip de la primera cançó de Heavenly Hell, Crystal Clear. Així comença el disc de L.A.:

Eddie Vedder - Into The Wild (2007)

2010-02-03T23:13:00.004+01:00

Aquesta és la història d’en Christopher J. McCandless.

En Chris era un jove de 22 anys, gran atleta i estudiant, amb un futur prometedor. Però ho va deixar tot enrere a la recerca d’aventures. Recent llicenciat de ciències polítiques, barallat amb sons pares i fart de viure en aquesta societat malalta, va donar tots els seus doblers a una ONG i va partir, sense dir res a ningú, a realitzar un viatge a la recerca d’ell mateix.

Amb la idea final de anar a Alaska, va anar divagant per l’oest dels Estats Units coneixent gent i tenint grans experiències, fent-se dir Alexander Supertramp. El final del viatge, i el seu gran desig, era viure sol a Alaska, en la natura extrema, lluny de la civilització. Tristament, la història no té final feliç, ja que als 4 mesos d’estar a Alaska, sol i aïllat, moria desnutrit. Qualcuns diran que estava loco o que enlloc de intentar canviar el món, en va fugir. Per altres, entre els que m’incluesc és tot un símbol. El que es segur es que es va atrevir a fer una cosa que a molts ens agradaria fer, però pocs s’hi atreveixen: rompre les cadenes que ens lliguen a aquesta societat capitalista i ser, realment, lliures.

Aquesta història, que posa els pels de punta, va inspirar en Jon Krakauer per fer-ne un llibre el 1997. Anys més tard, en Sean Penn en faria una pel·lícula. La pel·lícula explica el seu viatge cap a Alaska, i està molt ben feta. Només pels paisatges espectaculars que hi surten i la història en si, ja val la pena. Però a més d’això, hi ha la excepcional música. En Sean Penn li va demanar al seu amic Eddie Vedder que en fes la banda sonora. I el resultat és el primer disc en solitari del cantant de Pearl Jam. Gravat per ell tot sol (ell va tocar tots els instruments), es tracta d’un disc de folk amb grans cançons que t’arriben a l’ànima. Les cançons tenen una instrumentació molt bàsica, qualcunes només s’acompanyen de guitarra i mandolina, però són d’una gran bellesa. Són cançons que posteriorment han influït en el darrer disc de Pearl Jam, en temes com Just Breathe o The End.

Tot i que potser els millors temes (Hard Sun i Society) no són escrits per ell, la resta no baixen el gran nivell com Rise, Long Nights, Guaranteed o No Ceiling. Són cançons que escoltant-les, fan ganes de agafar la motxilla i escapar-se cap a la natura. Com va fer en Christopher.

Hard Sun parla sobre la naturalesa, i lo dura que és la vida. Però si apreciam i estimam la natura, tot serà més fàcil. Es ideal per escoltar mentre imaginam que pujam una muntanya en plena naturalesa. Society és una crítica a la societat consumista en la que vivim, que sempre vol més, i de la qual el protagonista no en vol formar part. Finalment, a Guaranteed, explica que ell no vol deixar que la moderna tecnologia el mantingui empresonat en la societat. Ell sap que pot ser lliure i feliç, sense tenir que acceptar ni lleis ni restriccions, amb una vida més senzilla. Es una cançó de gran bellesa amb només la guitarra i la veu de n’Eddie Vedder que reflecteix a la perfecció com era en Christopher McCandless.

“Leave it to me as I find a way to be
Consider me a satelite for ever orbiting
I Knew all the rules but the rules did not know me
Guaranteed...”

INTO THE WILD – TRAILER

HARD SUN

SOCIETY

GUARANTEED

The Unfinished Sympathy - Avida Dollars (2009)

2010-01-27T21:15:00.001+01:00

Ja que a principis d’any no hi sol haver gaires novetats musicals, i aprofitant que he acabat exàmens finals, recuperaré tots els discs de l’any passat que em falten per parlar. Almanco, els que vaig posar al meu Top 10 personal, però encara no n’havia parlat degut a quan van sortir encara no estava el bloc en marxa. Així que començaré amb un dels que més he escoltat aquest darrer 2009, Avida Dollars de The Unfinished Sympathy. En la meva opinió, millor disc nacional de l’any.

Supos que tots sabeu que és un anagrama. Un anagrama consisteix en canviar d’ordre les lletres d’una paraula per fer-ne una altra. Així, per exemple, un anagrama de Roma seria amor (molt fàcil aquest). Un altre exemple per tots els que, com jo, hagueu llegit Harry Potter durant la vostra infantesa: Lord Voldemort és un anagrama del seu nom real, Tod Morvosc Rodlel (Sóc Lord Voldemort). Per als fans de LOST, vos interessarà sabre que Ethan Rom és un anagrama de Other Man (Los otros). Segur que ja començau a veure de que va la cosa. Ficant-mos ja en la música, a veure quin anagrama me sabrieu fer amb Axl Rose? Una pista, la primera paraula és Oral..... Segur que ja el teniu! Ara intentau fer un anagrama amb el vostre nom i primer llinatge. A jo m’ha costat bastant, el millor que he trobat és Moc Fesol Cranc...

Bé, supos que vos demanareu perquè estic parlant de tot això. Idò resulta que el títol d’aquest treball és un anagrama. Sí, Avida Dollars. Endevinau de qui? Ni més ni menys que en Salvador Dalí. Resulta que aquest pintor, presumptament intel·lectual, a més de ser un feixista, era un apassionat dels doblers. Tan gran era el seu amor pel “vil metall”, que quan se’n va anar als Estats Units se’l va acusar de venut, i l’escriptor francès André Bretón, gran figura del surrealisme, el va expulsar del seu cercle surrealista. I li va fer un anagrama: Avida Dollars.

Però, per sort, Avida Dollars és molt més que un anagrama. És el darrer disc de The Unfinished Sympathy. I gran disc, si senyor. No m’atreviria a dir que és el seu millor disc, ja que no els he escoltat tots (Rock For Food, assignatura pendent!). El que si es cert es que abandonen els ritmes ballables i fins i tot funkys del seu darrer disc, We Push You Pull, per passar-se al pop, de guitarres, coros i melodies, sobretot, melodies. D’aquestes que te queden dins el cap.

Comença el disc amb Continental Drift, preludi del viatge que emprendrem en aquest disc. Continua amb una gran cançó, Homedrunk. Ja vos n’he parlat moltes vegades. Parla de la violència domèstica derivada a l’alcohol. Realment el disc comença molt potent, com és mostra també Give Up Dig Down, una altra gran cançó sobre la ruptura d’una relació. “You’re giving me up, I’m digging you down.” No hi ha més a dir. Els continus canvis de formació sembla que no han afectat a la banda, i de fet l’han anat enriquint, com el gran treball que fa a les segones veus el darrer fitxatge, Joan Colomo (guitarrista), precisament a Give Up Dig Down.

A partir d’aquí el disc baixa les revolucions i es torna més tranquil amb cançons com Girl You d’ont Have A Hearth, la preciosa Dear Diamond, Avida Dollars o We’re gonna be Parents. Cançons senzilles que queden molt bé en format acústic, com van demostrar a Radio 3.

Give Up Dig Down, amb imatges de la seva recent gira europea:

Girl You don’t have a hearth

Cracker, Apolo [2], 22 de gener

2010-01-23T16:37:00.003+01:00

Euro Trash Girl? És una broma? Això es el que devia pensar més d’un ahir dirigint-se cap a la Sala [2] d’Apolo. Molta coincidència que el grup teloner es digues com una cançó de Cracker, no? Serien un grup de versions de Cracker? Tocarien Euro-Trash Girl? Molta curiositat. Vos imaginau que anau a veure els Rolling Stones i que els teloners se diuen Satisfaction?

Al final res de tot això. Un grup de rock clàssic amb una bona veu femenina. Poc a poc la sala se va anar omplint fins que van començar Cracker. Van començar tocant bàsicament cançons del seu darrer disc, Sunrise in the land of milk and honey. Yalla Yalla (Let’s go), Show me how this thing works i la corejada Turn On, Tune in Drop Out Whit Me. Les anaren intercalant amb cançons del seu primer disc com la divertida i irreverent Mr Wrong i Happy Birthday to me. Altres del darrer disc que van deixar caure van ser Hand Me My Inhaler o la country Friends.

Podriem dir que el concert va anar de menys a més i poc a poc el guitarrista Johnny Hickman va anar amollant-se fent diablades amb la guitarra. Això si que són dues guitarres ben aprofitades! En Johnny no va deixar de fer puntejats i solos tot el temps, mentre el cantant, en David Lowery, duia la guitarra rítmica. Així , en Johnny es va animar i va cantar algunes cançons com Lonesome Johnny Blues, o una que va començar tararejant lalalala que va resultar ser The Man in Me, una cançó d’en Bob Dylan per lo que he pogut veure al bloc d’en SanFreeBird. Altres clàssics que van caure van ser Teen Angst, Get off This (amb un gran final a cappela), Around The World, Big Dipper, Low o Euro-Trash Girl. Per introduir aquesta darrera en David ens va explicar una anècdota de que una dona de 75 anys al públic un dia lis demanava la “song about the whore!”. Ells no entenien res fins que lis va repetir “the european whore!”

Gran concert, en una sala on la pròximitat amb l’artista és total, i que va demostrar que Cracker, tot i rondar els 50, estan en molt bona forma. I per molts d’anys!

Cracker - Cracker (1991)

2010-01-19T13:13:00.004+01:00

Es genial intercanviar música amb els amics. Fa pocs anys, intercanviava discs. Després els gravava o me'ls gravaven. I finalment, ara, només ens passam els arxius mp3. Ha canviat la forma però no el fons. Quan encara no tenia ordenador demanava als amics que em gravessin cd's. I així va ser com li vaig demanar a en banyasegol que em gravés la BSO de Into the Wild ( de n'Eddie Vedder, gran pel·lícula, també en parlarem un altre dia). Ell em va donar el disc i em va dir: t'he gravat també es cd de Cracker! I jo: qui ??

I déu meu com la va clavar! Quin discasso, rock americà en vena, optimista i amb un toc d'humor. Cançó a cançó em vaig rendir a ells. . Per començar What the world needs now, una gran cançó que ja ens avisa de com són Cracker: "What the world needs now, is a new folk singer". Continua amb Happy Birthday To Me
Cracker Soul
Però en la meva opinió, la millor cançó del discs és I see the light. Amb un gran riff inicial, i uns grans coros, és una cançó ideal per escoltar mentre vas en cotxe cap a la llibertat.

Disc molt recomenable per escoltar un diumenge de primavera, amb un bon sol i un dia esplèndid. Un dia Cracker!

Cracker, en directe

2010-01-18T12:00:00.007+01:00

Era dilluns, 19 de gener de 2004. Revetla de Sant Sebastià, patró de Ciutat. Una de les meves darreres revetles ja que des de que estodii a Barcelona, no n'he tornat a fer cap. Idò record que aquell dia em trobava amb els amics a la plaça Joan Carles I, o com es coneix popularment, la plaça de les Tortugues. La mateixa plaça on he celebrat sempre els èxits del meu estimat equip, el Mallorca. La mateixa plaça on alguns culés i merengons celebren els seus èxits, sense saber que aquella plaça és dels seguidors del Mallorca. Que se'n vagin a una altra banda a celebrar-ho! Si bé és cert que fa temps que els barralets no celebram res, tot fa pinta que aquesta temporada si que estirem de celebració.

Però be, tornant a la música... la qüestió és que aquell dia me trobava en aquella plaça. Resulta que aquella plaça era on tocaven els grups independents. Un oasi de bona música dins un desert musical dominat per dubtoses figures com Los del Río, Raul o El Canto del Loco. Els cap de cartell de la plaça eren els locals Sterling, un "supergrup mallorquí" compost per Adela ( cantant de Sunflowers) i Toni Toledo de Sexy Sadie. I jo vaig veure un grup que vaig disfrutar molt de escoltar: You Am I. Són un grup australià i veterà, amb un simpàtic líder, en Tim Rodgers, que no va deixar de mourer's i de fer girar el seu braç mentre tocava la guitarra. Si vos estic explicant tot això és perquè tan bon punt acabat el concert dels australians (que ja vos en parlaré un altre dia, tenen un disc, Hi Fi Way, excepcional) vam partir de la plaça. Varem partir sense sabre qui tocava després. I després tocava Cracker. Si aquell dia m'haguessin dit aquest nom no m'hagués dit res.

Però qui anava a pensar que anys més tard descobriria aquest grup (gràcies al meu amic banyasegol) i que es convertirien en un dels meus grups capçalera. Poques vegades he disfrutat tant descobrint un grup com amb com quan vaig començar a escoltar les cançons del seu primer disc, Cracker. Avui Cracker es una de les meves bandes preferides. Ja sabeu que van ser disc de l'any 2009 en aquest humil bloc i tenia moltes ganes de veure'ls. I per fi podré fer-ho aquest divendres! De fet ja tenc l'entrada. Concert imprescindible a la Sala Apolo.

Just Breathe

2010-01-14T14:59:00.001+01:00

Estic llegint un llibre que es diu Consumir menos, vivir mejor d'en Toni Lodeiro. Parla sobre com baixar es ritme de vida que tenim, per fer més coses de les que poguem disfrutar i, per tant, ser més feliços. Treballar per viure i no viure per treballar. Una idea molt maca si no fos perquè en aquest món tot funciona a base de doblers.

En un capítol parla sobre les relacions humanes, de com han canviat (cap a pitjor) amb el progrés. El progrés ha duit amb ell més programació i no queda temps per perdre, no hi ha marge per a la improvisació, per a donar una volta perquè si o per trobar-te a qualcú inesperadament i perdre l'horabaixa de la manera que sigui. Això només ho fan persones majors o nins petits.

Un exemple: una persona de ciutat va a una tenda de barri o d’un poble. La tendera té cinc persones fent coa, i les até amb molta calma “Que tal la teva filla? Ha aprovat les oposicions?”. La darrera persona, la persona de ciutat avesada a les presses i a les compres de supermercat sense converses, es desespera i se’n va. Mentres, les altres persones entren a la conversa i disfruten del temps tranquil·lament.

El món va molt ràpid. La gent té pressa per tot. Tenim qualitat de vida? Tenim moltes coses materials però, tenim temps per disfrutar-les?

Un altre exemple, en forma de conte:

“Enzo, un rico comerciante Puerto Ayacucho, visita a las comunidades indígenas del alto Orinoco y se horroriza cuando ve a Orawë, indígena yanomami tumbado tranquilamente en su chinchorro (especie de hamaca) mascando tabaco.
-¿Por qué no sales a pescar? – le pregunta Enzo.
-Porque ya he pescado bastante hoy – le contesta Orawë.
-¿Y por qué no pescas más de lo que necesitas? –insiste el comerciante.
-¿Y qué iba a hacer con ello? – pregunta a su vez el indio.
-Ganarías más dinero. De ese modo podrías poner un motor fueraborda en tu canoa. Entonces podrías llegar lejos en el río y pescar más peces. Y así ganarías lo suficiente para comprar una red de nylon, con lo que obtendrías más pescado y más dinero. Pronto ganarías para tener dos canoas y hasta dos motores y más rápidos… Entonces serías rico como yo.
-¿Y qué haría entonces? – preguntó de nuevo el indígena.
-Podrías sentarte y disfrutar de la vida – respondió el comerciante.
-¿Y qué crees que estoy haciendo en este momento? – respondió satisfecho el indio Orawë.”

Tot això m'ha fet recordar la pel·lícula Into The Wild, i la seva banda sonora escrita per n'Eddie Vedder de Pearl Jam. O també, en una cançó del seu darrer disc, Backspacer, que podria haver estat inclosa perfectament a la BSO de Into The Wild.

Eddie Vedder: "Es lo més proper a una cançó d'amor que hem fet. Parla dels moments més feliços de la vida de la gent, quan només s'ha de valorar el moment i respirar"

Stay with me...
Let's just breathe...

Atrapat per Alice in Chains

2010-01-11T15:00:00.001+01:00

El retorn d'Alice in Chains ha estat aigua beneïda per a jo, perquè gràcies a això els he descobert. Si ja hem va sorprendre el bon nivell del seu nou disc Black Gives Way to Blue, encara m'he sorprès més en indagar per el seu passat. I ara estic atrapat per aquest grup, no puc deixar d'escoltar-lo. No es que estigui passant una mala època ( ja sabem que les seves cançons son fosques i negatives, que parlen de la mort, depressions i drogues), o pentura si que l'estic passant, ja que estic en època d'examens jeje.

El Dirt (diuen que la seva obra mestra) no deixa de sonar a casa meva, mentre que no hi ha res com estudiar escoltant el Jar of Flies, una delícia acústica. Precisament aquest darrer, es la seva maduresa creativa, i es tracta del primer EP de la història que arrivaba a lo més alt del Billboard. Tot i això, en Jerry Cantrell (guitarrista i cervell del grup) sempre ha comentar que aquest EP el van gravar com un divertiment, i de fet, el varen compondre i gravar en una setmana.

Després demostrarien que son uns genis del format acústic a l'Unplugged de l'MTV. Precisament m'he pillat l'Unplugged de la Biblioteca, i no ha fet més que augmentar la meva fascinació per aquest grup. Ja se sap que als 90 es va posar molt de moda fer unpluggeds, concerts acústics a quatre veles que va arribar a convertir-se en un producte més de l'MTV. De fet si eres músic, havies de fer un unplugged. Però estic segur que pocs unpluggeds son tan bons com el d'Alice in Chains. Diuen que quan es sap si una cançó realment és bona, és quan la desvesteixes i la toques en acústic. I les cançons d'Alice en aquest concert són màgiques.

Va ser el 10 d'abril de 1996, 2 anys després de la mort d'en Kut Cobain. Va ser una actuació molt especial, ja que feia 3 anys que la banda no trepitjava un escenari, degut als problemes de salud del cantant, en Layne Staley, que estava enganxat a les drogues. Precisament en aquest concert se'l pot veure molt feble, pàlid, casi sense ni poder obrir els ulls. Sería l'epileg de la banda, una de les seves darreres actuacions amb en Layne abans de la seva mort, el 2002.

Aquest es un dels seus millors temes, No Excuses

“We’re just human, amusing and confusing”. Jack Johnson (Never know)

2010-01-02T12:00:00.004+01:00

Per Narodni Trodi:

El vaig conèixer ara fa dos anys un d’aquells dilluns barcelonins quan no et vols aixecar del llit i el sentia de fons, a l’habitació del costat perquè la meva companya de pis el posava. Una de les seves primeres cançons que record és "Flake" del seu primer disc que m’ajudava a aixecar-me per arribar a Bellaterra cada dematí.

Aquell any el vaig anar a veure a Badalona, sense saber molt bé què anava a veure. I vaig trobar-me ell i la seva guitarra i vaig quedar-me amb ganes de descobrir més de Jack.

Us recoman el disc In between dreams que em varen regalar fa poc, i una cançó Never know que defineix els humans com “divertits però poc clars, intel·ligents, però que no en tenim ni idea de res, que ho intentam tot, però i realment cap on ens du tot això?Mai no ho sabrem”. El disc té cançons tranquil·les, i d’altres més aferradisses. Qualcunes tenen unes lletres enrevessades i d’altres més senzilles...d’aquelles que no se’t treuen del cap. I també cançons de protesta social com la cançó que diu “Where did all the good people go?”

Jack Johnson era un surfista professional hawaià. Un dia va tenir un accident fent surf i mentre es recuperava al llit va començar a composar cançons i a rescatar la seva guitarra que havia començat a tocar als 14 anys. Així, va deixar la taula de surf per la guitarra. En Ben Harper el va ajudar a llançar la seva carrera musical i han fet molts concerts conjunts i d’allà no ha aturat de fer concerts i discs.

Discografia:

2001, Brushfire Fairytales
2003, On and on
2005, In Between Dreams
2006, Sing-A-Longs and Lullabies for the Film Curious George
2008, Sleep trough the static
2009, Jack Johnson En concert.

La Festa de l'Estendard

2009-12-29T16:00:00.003+01:00

Dia 31 de desembre és l’autèntica Diada de Mallorca. I dic l’autèntica, perquè de Diada ja n’hi ha una d’oficial, el 12 de setembre. Una data postissa creada del no res per el Consell de Mallorca. La del 31, la festa de l’Estendard, està molt més arrelada. Es tracta de la festa cívica més antiga d’Europa, i amb ella es commemora la conquesta catalana de 1229, i per tant, els nostres orígens com a poble. Aquell 31 de desembre de 1229 les tropes de Jaume I entraren a Madina Mayurqa, finalitzant així la conquesta de Mallorca. La festa s’ha fet ininterrompudament des del segle XIII i, tot i les diverses vicissituds històriques, sempre s’ha mantingut com el recordatori de les nostres arrels col·lectives.

En els darrers anys aquesta festa ha esdevingut molt reivindicativa, i musicalment sempre ha comptat amb artistes compromesos. Enguany hi ha un bon programa. Per començar, dia 29 al Teatre Principal tendrà lloc el ‘Protocol Estendard’. L’espectacle, dirigit per Francesc Ribera ‘Titot’ de Brams, combinarà música, dansa, teatre i audiovisuals. Comptarà amb la presència d’artistes com Miquela Lladó (Música Nostra), el cantautor valencià Feliu Ventura, Pep Toni Rubio (component de Mesclat, Ximbomba Atòmica i Música Nostra) o el també compositor valencià Borja Penalba i està organitzat per l’Obra Cultural Balear. Tot pel mòdic preu de 2 €.

Dimecres 30 hi ha el plat fort. Després de la manifestació que recorrerà els carrers de Ciutat, a la Plaça dels patins concert de Eixut i Brams. Aquets darrers, en la seva gira de reunió celebrant els vint anys de la creació del grup. Serà una de les seves primeres actuacions d’aquesta gira. Encara record el seu darrer concert a Mallorca, a l’Acampallengua de Porreres. Es tracta d’un grup amb un gran compromís social i nacional, i que va formar part de la fornada del rock català dels 90.

“Entre un porc i un feixista

La diferència és de pes:

del porc tot s’aprofita

i de l’altre no se’n treu res.

Però també tenen semblances,

I quelcom a compartir:

Tant al porc com al feixista

Li arriba el seu Sant Martí”

Rock Blog Awards 2009

2009-12-28T08:00:00.001+01:00

A iniciativa de l'inquiet Perem, de The Best Music, s'ha realitzat una enquesta oberta a tots els bloggers que volguessin participar per escollir entre tots el millor d'aquest any que està apunt d'acabar. Avui, tots publicam els resultats:

Un total de 42 de bloggers y administradores de webs se han puesto de acuerdo para participar en una encuesta para realizar una lista independiente, alejada de influencias externas, basándose solo en su particular manera de ver el mundo de la música con motivo de elegir lo mejor y lo peor del año.

12 han sido las preguntas que han tenido que responder y, esta vez a diferencia de otras encuestas de este tipo, no se trata de una votación cerrada en la que se ha de elegir entre una serie de opciones, esta vez la respuestas son abiertas, con la dificultad que esto entraña a la hora de tabular los resultados.

42 Bloggers y administradores de webs encuestados han dado los siguientes resultados:

Año 2009

The Best Band....%

Black Crowes.........16,27
AC/DC................11,62
Gov' t Mule...........9,30
Metallica.............4,65

Obtienen como mínimo un voto: Chickenfoot, Heaven & Hell, Alice in Chains, Wilco, Arizona Baby, Amorphis, Marvel, The Back Keys, U2, Cluth, The Pines, Dream Theater, Stret Band, Rammstein, Cheap Trick, Pearl Jam, Barricada, The Dead Weather, The Felice Brothers, Wolfmother, Kiss, Black Eyed Peas, Green Day y Crystal Viper.

Best Solo Artist.....%

Neil Young...................12,50
Steven Wilson................10,00
Mike Farris..................10,00
Bob Dylan.....................5,00
Brian Setzer..................5,00
William Elliot Whitmore..5,00

Obtienen como mínimo un voto: Wayne Hancock, Ryan Bingham, Joe Perry, Lichis, Van Morrison, Susan Tedeschi, Mafia Boy, John Fogerty, Bruce Springsteen, Bruce Dickinson, Brendan Benson, Micah P.Hinston, Eddie Vedder, Quique Gonzalez, Ace Frehley, Chris Isaak, C.C.Adcock, Angus Young, Lily Allen y Dio.

Best Album...%

Before the Frost…until the Freeze........12,20
Written in Chalk..........................7,32
The Visitor...............................4,88
Cosmic Egg................................4,88
La Tierra está sorda......................4,88

Obtienen como mínimo un voto: Chickenfoot, The Incident, BlackIce, Sao Paulo, Sunrise in the Land of Milk and Honey, Fork in the Road, Black givesway to blue, Merrivweather post pavillon, No Nations, R&R Star30 años, Anno Domino high definitiion, 1.9.7.0, I love and you, No lineon the Horizon Strange Cousius from the weet, Animals in the dark,Cheat the allows, Black Clouds & Silver linings, Let´s changethe world with muisc, Wrath, Shout Live, The latest, Backspacer, Anomaly, The Bright Mississippi, Best of the beast,The energy never dies, Metal Nation..

Best New Band...%

Them Crooked Vultures..............14,63
Chickenfoot........................12,20
Zack Williman y The Reformations....9,76
The Dead Weathers...................4,88

Obtienen como mínimo un voto: Backdraft, The last Straw, John Doe and the Sadies, Jim Jones Revue, Five finger death punch, Jets Overhead, Burning Kingdom, Dead by sunrise, Airbone, Striker, Triptykon, Minapolaris, The Parlor mob, Vetusta Morla, Stone Axe, El petit de Cal Eric, Ooh la la, The Meteors, Alestorm, Burn Halo, W.E.T., The Horrors, Offtopic y The Dirty Guv'nahs.

Best Guitar.....%

Warren Haynes...............11,76
Joe Bonamassa................8,82
Luther Dickinson.............8,82
Joe Satriani.................5,88
Tommy Iommi..................5,88
Dereck Trucks................5,88
Jorge Salan..................5,88
Jack White...................5,88

Obtienen como mínimo un voto: Vinnie Moore, John Petrucci, Jerry Cantrell, Andrew Stockdale, Marck Tremonti, Alexi Laiho, Ricardo de Abiega, The Edge, David Rhodes, Willie Adler, Keith Nelson, Ace Frehley, Marc Ford y aunque no pertenezca un blogger ha emitido un voto para Hendrix.

Best Singer....%

Eddie Vedder...........12,12
Mike Farris.............9,09
Chris Robinson..........9,09
Sammy Hagar.............6,06

Obtienen como mínimo un voto: Robert Plant, Steven Wilson, Dio, Dan Averbach, Zack Williams, Andrew Stockdale, Brent Smith, Diane Schuur, Jorn Lande, Mafia Boy, Bono, Jello Biafra, Peter Gabriel, Corey Taylor, Josh Todd, Arnel Pineda, Brian Johnson, Fortu Sanchez, Cormac Neeson, James Heitfield y Mick Jagger.

Best Drummer...%

Chad Smith.......10,34
Phil Ruud........10,34
Matt Abts........10,34
Dave Grohl........6,90
Lars Ulrich.......6,90
Mike Portnoy......6,90

Obtienen como mínimo un voto: Chris Adler, Jean Paul Gaster, Vinnie Colaiuta, Dave McClain, Mike Terrana, Sean Kinney, Brann Dailor, Jonmi, Max Weimberg, Ged Lynch, Christoph Schneider, Gavin Harrison, Jack White y Fernando Sanchez.

Best Bass...%

John Paul Jones..........24,14
Robert Trujillo..........10,34
Jeff Ament................6,90

Obtienen como mínimo un voto: Jorgen Carlson, Steve Harris, Tal Wilkenferd, Chris (Antiflag), James Lorenzo, John Myung, J. Trucker, Chris Kosnik, Paul McCartney, Tony Levin, Tom Araya, Bily Sheelan, Tony Gamier, Pepe Bao, Gene Simmons, Rick Rosas y Horehound.

Best Live Event..%

AC/DC.................14,63
Azkena................12,20
Neil Young.............7,32
Bruce Springsteen......4,88
Rammstein..............4,88
Mike Farris............4,88
Dan Baird..............4,88

Obtienen como mínimo un voto: Gov't Mule, UFO, Metallica, Muse, Dave Matthews Band, Leonard Cohen, John Fogerty, Progressive Nation, The Jim Jones Revue, Jello Biafra y The Guantanamo School of Medicine, Josep Punti i Desobedientes, Faith no More, Ride for Dime, Obus, Glastonbury, The Chesterfield Kings, U2 360º, Keep it True XII y un blogger ha citado Woodstock 1969.

Worst Album...%

No Line on the Horizon.....27,78
Chinese Democracy..........11,11
Working on a Dream.........11,11

Obtienen como mínimo un voto: Agua pa la Tierra, Live & Loud, Endgame, Them Crooked Vultures, The Day of Greys, Viva la Vida, Scream, Paraíso Express, A Rite of Passage, Sin mirar atrás y Dead Weather.

Worst Band....%

U2..................27,27
Stratovarius........9,09
The Dead Weather....9,09
El Canto del Loco...9,09

Obtienen como mínimo un voto: Macaco, Black Eyed Peas, Guns and Roses, Bon Jovi, Coldplay, The Killers, Alejandro Sanz, Warcry y Dream Theater.

Best Song: Solo dos temas consiguen tener mas de un voto: Bible Black de Heaven Hell y Channel de Joe Henry.

Blogs participants

Collita 2009

2009-12-25T23:20:00.002+01:00

Arriba final d'any i és el moment de recollir els fruits musicals que ens ha donat aquest 2009. I crec que ha estat una bona collita la d'aquest any, un gran final de dècada. Personalment, aquests són els 10 discs que més he disfrutat enguany. No vull dir que siguin els millors de l'any, ni molt menys. Aquestes llistes són molt personals. Cada un té el seu top 10 particular així com cada seguidor de futbol té la seva alineació preferida.

Evidentment, l'ordre amb el qual els he escrit pot variar, depèn del dia, de la setmana, de les escoltes... però el número 1 el tenc molt clar. Des de que el vaig escoltar per primer pic que vaig sabre que era un discasso, i només el triomfant retorn d'Alice In Chains m'ha fet dubtar sobre quin es el meu número 1 de l'any. Aquests darrers, sens dubte, han estat el gran descobriment de l'any. D'alguns d'aquests discs encara no n'he parlat per aquí, però des d'ara mateix vos aconsell que proveu un poc d'Avida Dollars, de lo millor del rock nacional, i tambè tasteu el Grey Britain, d'una banda que donara molt que parlar en el punk. Aquests són, idò, els meus fruits preferits de la collita 2009:

1. Sunrise in the Land Of Milk and Honey (Cracker)
2. Black gives way to Blue (Alice in Chains)

3. Backspacer (Pearl Jam)
4. Avida Dollars (The Unfinished Sympathy)
5. Wilco (Wilco)
6. Grey Britain (Gallows)
7. Heavenly Hell (L.A)
8. Payola (Berri Txarrak)
9. The End of Maiden Trip (The Sunday Drivers)
10. Cosmic Egg (Wolfmother)

Però, si fent un esforç, m'hagués de quedar només amb una cançó, amb un sol d'aquests deliciosos fruits, sens dubte em qued amb Homedrunk, de The Unfinished Sympathy.

Per fi!!!!

2009-12-23T19:52:00.001+01:00

Per fi!!! Ja ha acabat es quadrimestre! Un quadrimestre amb una feinada, i una setmana final duríssima. Per això darrerament he escrit tant poc, per pura falta de temps ! I just arribar a cameva, el volum a tope i a escoltar un poc de rock n roll! Això si que ho arregla tot. Aprofitant que no hi ha ningú a cameva he posat ben fort The Pretender, de Foo Fighters. No sé si ja he passat lo pitjor, ara toca estudiar a mort. Però s’ha acabat l’estrès, les entregues, presentacions, pràctiques... Aquestes festes esper poder escriure més. I pròximament, el bo i millor de 2009. Bones festes a tothom!

S'haurà d'anar a Bilbao?

2009-12-15T18:04:00.004+01:00

Després de fitxar a Pearl Jam com a caps de cartell, els organitzadors del BBK Live de Bilbao ja s’han encarregat d’anunciar que es tracta de la única actuació a Espanya. Buf… jo que feia mesos que somiava amb que anunciessin data per Barcelona… però no ha pogut ser! De fet quan ja van anunciar gira europea es van fondre totes les meves il·lusions. Així que només queda anar a Bilbao.. o a una altra ciutat europea, perquè no? Està clar que la millor manera de disfrutar d’un grup no és en un festival, on segurament tocaran poc temps. És per això que per veure a Pearl Jam per primera vegada vull anar a una sala. Ho tenc claríssim. Tenia pensat anar a Lisboa, però per lo vist també es tracta d’un festival així que la opció que ara veig més clara és anar a Berlín, molt ben connectada tant amb Barcelona com Palma. Però està clar que si el cartell del BBK acompanya, també m’hi animaré. Pearl Jam per partida doble?! Un somni fet realitat.

Si m’he de quedar amb una cançó de Backspacer, sens dubte Unthought Know

De llistes i llistats

2009-12-10T23:53:00.004+01:00

Arriba el final d’any i qui més qui manco vol fer la seva llista de lo bo i millor de l’any. Top 5’s, Top 10’s… hi ha gent que no pot triar-ne tan pocs i fa Top 50’s. Però és que a més a més resulta que també és el final de la dècada, i per tant les llistes es multipliquen. Una dècada, per cert, difícil de catalogar, sense un estil o grup que l’hagi dominat. Com recordarem aquesta dècada? Difícil pregunta.

L’altre dia m’estava mirant el top 100 de la Mondo Sonoro. Realment és un top 50 internacional i un altre de nacional. El resultat era bastant previsible, amb un tufillo indie que no poden amagar: Arcade Fire, The Strokes, Radiohead, Franz Ferdinand.... Em va sorprendre el fet que de tota la llista només en tingués un de disc. Que he estat fent aquesta dècada? Supos que viure en els noranta, que m’atreuen més. Comparant la llista amb la de la Rolling Stone, moltes semblances, però aquesta darrera més rock.

Lo més interessant d’aquestes llistes és descobrir discos evidentment, i jo ja me n’he posat qualcuns de pendents com el Yankee Hotel Foxtrot de Wilco, el White Blood Cells de The White Stripes o l’XTRMNTR de Primal Scream.

A l’apartat nacional moltes més coses familiars, i una grata sorpresa al veure el Batiskafo Katiuskas d’Antònia Font o el debut de Manel.

Tranquils, que jo no em resistiré i també publicaré la meva llista de lo millor de l’any. I crec que em costarà perquè ha estat un any amb bastanta bona collita!

Cracker - Sunrise In The Land Of Milk And Honey (2009)

2009-12-05T12:00:00.001+01:00

L’altre dia se’m va il·luminar un gran somriure a la cara en veure anunciat al bloc del gran SanFreeBird que Cracker ens visiten per gener! Gran noticia que em va alegrar el dia. Cracker son la gran banda amagada de rock americà.

Sunrise in the Land of Milk And Honey és el seu darrer disc, publicat enguany. I quin disc, senyors! Un dels millors de l’any sens dubte. Va ser la meva banda sonora personal d’aquest estiu. Per aquest disc es deixaren de floritures country per fer un gran disc de rock. En David Lowery (veu) i en Johnny Hickman (guitarra) son de les millors parelles compositores de l’actualitat. I es que en aquest disc hi ha de tot. Dolces balades (Turn On, Tune In, Drop Out With Me), ràpides cançons punk (Hand Me My Inhaler) o aquests temes country que tant be saben fer ells (Friends). No hi ha cançó sobrera en aquest disc, que per cert comença de manera increïble, amb un curiós single anomenat Yalla Yalla (Let’s Go), un homenatge als soldats americans que estan a la guerra de Irak, i seguit de potser la millor cançó del disc (Show Me How This Thing Works). També destaquen I Could Be Wrong, I Could Be Right, Hey Bret (You Know What Time Is It) o la darrera, Sunrise In The Land Of Milk And Honey. A aquestes altures (aquest és el novè disc de la seva carrera) potser no sorprendran a ningú, però segur que no defraudaran.

Alice In Chains - Black Gives Way To Blue (2009)

2009-11-29T15:40:00.001+01:00

Brutal. Impressionant. Demolidor. Així és el retorn d’Alice In Chains. Havia llegit molt bones critiques del seu darrer treball però encara no m’havia disposat a escoltar-lo sencer. I no n’hi ha dubte: un dels discs de l’any.

Poca gent esperava un retorn tan gran com aquest després de 14 anys de silenci i la mort del cantant, en Layne Staley. Però ha quedat clara una cosa, pentura va morir la veu, però el cervell del grup era el guitarrista, en Jerry Cantrell. De fet el canvi de cantant quasi ni es nota. En Jerry l’està secundant en tot moment, cosa que fa que no hi hagi hagut un canvi abrupte en les veus i que això soni a Alice In Chains pels quatre costats. Riffs poderosos i pesats, bones melodies i també cançons més acústiques que recorden al Jar Of Flies. L’inici és atronador, All secrets Known, que comença amb “Hope, A new beginning…” com a signe de la nova etapa del grup, o el nou hit Check My Brain, amb una gran tornada. De les poques cançons on es pot escoltar el nou cantant és Last of My Kind, i realment s’ha d’admetre que l’elecció d’en William DuVall no ha estat gens dolenta. A Looking In View, primer single, ja ens avançava tot lo bo que trobariem en aquest disc, però només era la punta de l’iceberg. Les cançons acústiques tampoc desentonen, com Your Decision, When The Sun Rose Again o Private Hell. I a la darrera cançó, que dona nom al disc, n’Elton John toca el piano. Lo dit, un gran disc que no taca ni lo menys mínim el llegat d’aquesta banda. Esteim contents de tornar-los a tenir en actiu, i en forma.

Muse, Palau Sant Jordi, 24 de novembre

2009-11-25T19:53:00.007+01:00

Ahir vaig tancar amb molta tristesa el cicle de concerts d’aquesta tardor. Molta tristesa però també molta alegria, perquè veuria un dels grans: Muse. I que grans que són! Déu meu! Un espectacle tant visual com musical que poques vegades he vist.

El concert s’havia vist sacsejat per molts de factors externs. Primer un canvi de instal·lació després d’esgotar les entrades pel Pavelló Olímpic de Badalona. Després canvi de data degut als entrenaments de la maleïda Copa Davis. Estic segur que més d’un es va cagar amb el tenis i amb en Rafel Nadal després de comprar de nou bitllets i reserves d’hotel. És clar que Muse sortien tant perjudicats com el públic, i de fet es van disculpar per tot això. Així que a la organització del concert li donc un zero, perquè no contents amb tot el que havia passat, no deixaven a la gent baixar a una pista que estava literalment buida. Dient imbecil·litats com “L’aforament està complet” o “Queden els millors seients” vam tenir que perdre tota l’actuació de Biffy Clyro per negociar, suplicar i amenaçar que ens deixessin anar a un lloc on teníem tot el dret d’anar (ja sabeu que per una cosa o una altra sempre em perd els teloners). Finalment ens van deixar passar, però de veres que aquesta organització s’ho ha de fer mirar.

Si a la organització li pos un zero, a Muse li pos un 10. A l’altura del que esperava, un gran muntatge compost per tres torres governava l’escenari. I quina va ser la sorpresa de tothom quan dins aquelles tres torres es trobaven els mateixos Muse iniciant el concert amb Uprising. Tot molt futurista, amb un Matt Bellamy duguent unes ulleres de lo mes rares amb llumets i les torres convertides en pantalles gegants. Recolzats amb un quart músic que feia de pianista seguiren presentant el seu nou disc (per a jo un poc fluixet) amb Resistance. I tot d’una, un dels primers temassos de la nit New Born. Estic segur que ningú s’esperava una cançó tant bona tan prest. Poc a poc anaren deixant les altures per fer-se més terrenals i baixaren a l’escenari. Del nou disc les tocaren casi totes, inclosa la primera part de Exogenesis Symphony. No tocaren ni I belong to you (pentura la més fluixeta del disc) ni les altres parts de Exogenesis (no crec que el públic ho hagués aguantat). Una de les que tenia més curiositat per escoltar era la electrònica Undisclosed Desires, per veure com la feien en directe. Per aquesta en Matt sortí amb una guitarra amb teclats (devien ser sintetitzadors). El concert va anar creixent exponencialment cap a cançons millors, com una coreada Hysteria.

A continuació en Matt (poc comunicatiu tota la nit) va canviar la guitarra per un piano de coa i va tornar a enlairar-se als altars per tocar United States Of Eurasia (Queen en estat pur!) i una bella Feeling Good. I després de la ja anomenada Undisclosed Desires arrivaren les cançons amb les que més vibrà el públic: Starlight, Plug In Baby, Time is Running Out i Unnatural Selection. Després dels bisos dos temes increïbles: Stockholm Syndrome i la ja autèntic himne Knights Of Cydonia (amb introducció d’harmònica inclosa). Si una conclusió vaig reafirmar, es que totes les seves cançons son boníssimes.

Si em demanessin com serà la música del futur, no en tendria cap dubte: Muse. La música de demà, però avui.

Una de les cançons que millor sonaren per jo, i de les que més m'agraden d'aquest trio: Plug In Baby

Weezer - Raditude (2009)

2009-11-20T18:00:00.004+01:00

Dos anys després del Red Album, Weezer torna amb Raditude. En aquell àlbum el líder, Rivers Cuomo, deixà per primera vegada publicar cançons als altres components del grup. I no s’acostaven ni molt menys al nivell d'en Rivers, i per tant de Weezer. Això deixà clar que Weezer és ell. I aquest nou treball és Rivers Cuomo total, l’ha fet ell, i ha fet el que li ha donat la gana. I amb lo freak que és en Rivers, et pots esperar qualsevol cosa.

El disc en general m’ha agradat. Molt Weezer, molta melodia aferradissa com ens tene acostumats. Sobre tot a la primera cançó. Un hit molt festiu que no puc deixar de cantar: If You Are Wondering If I Want To ( I Want To). Amb un divertit videoclip marca de la casa. Que ningú esperi cançons profundes, les lletres son molt senzilles. Com deia hi ha cançons que son totalment Weezer, com I’m Your Daddy, The Girl Got Hot o Let it All Hang Out amb grans tornades. Però ara venen les fricades d’en Rivers. Primer Can’t Stop Partying, una cançó més digna de les pistes de ball que no d’un disc de rock on participa el raper Lil Wayne. En Rivers amb plena febre dels 80. Segons ell una mescla de hip-hop i rock. Després està Love is The Answer, una cançó amb un toc hindú que descol·loca molt. Tant de moda està Slamdog Millionaire? Qualsevol diria que a nen Rivers li va encantar. I una de les millors cançons és Put Me Back Together, escrita amb la col·laboració de The All-American Rejects. Un senzill mig temps amb una tornada deliciosa, prova de que Weezer són els reis de la melodia. Idò lo dit, un bon disc per passar una bona estona. I és que si vos agrada la melodia, Weezer és exquisitesa melòdica.

Com a curiositat, la portada del disc va ser extreta d'un concurs de fotos de National Geographic.

Rammstein, Palau Olímpic de Badalona, 12 de noviembre

2009-11-17T21:20:00.006+01:00

El nostre amic i col·laborador César ens explica la seva experiencia al concert de Rammstein:

Hacía varios meses que esperaba este concierto con ansias, y desde luego no defraudó, todo lo contrario. Los 47 € que costó la entrada no me dolieron en absoluto. Que tocasen hasta 9 canciones del nuevo álbum, Liebe Ist Für Alle Da (“El amor está ahí para todos”), que escuché el mismo día por primera vez varias veces, y aun así fuese uno de los mejores conciertos de mi vida lo dice todo. El setlist fue prácticamente idéntico al de su gira europea, y el sonido era bestial.

Rammstein mezcla el metal con la electrónica, pero sus conciertos cuentan con una puesta en escena espectacular, donde se añaden efectos pirotécnicos, luminosos e incandescentes. Una experiencia brutal envuelta de llamas, luces y explosiones. Digno de ver.

Comenzaron, como no, con una entrada impresionante: el cantante se presentó atravesando el telón metálico usando un soplete, mientras el resto de componentes aparecieron rasgándolo. Empezaron con la primera canción del último disco, Rammlied, un tema con mucha fuerza. Siguieron con dos canciones más de este álbum, y continuaron con tres temazos: Keine Lust (única canción del Reise Reise), Weiβes Fleisch y Feuer Frei! El público - entre el que había bastante alemán - se volvió literalmente loco, y mi cuello aún sufre las consecuencias de esos intensos 10 minutos y pico… Las siguientes canciones fueron nuevamente del último disco, intercaladas con algunas más típicas de su álbum más famoso, Mutter, otras como Benzin, de su disco más flojo Rosenrot (en la que el cantante quemó con un lanzallamas a un espectador que subió al escenario, todo preparado, obviamente, o eso espero…), y su clásico más clásico, Du Hast – mirad el vídeo para ver lo que fue la dinámica del concierto -. Con todo esto llegamos a Pussy, su último single y su canción más polémica por el sexo explicito que practican los integrantes del grupo en su videoclip. El concierto dejó otros momentos que no te dejaban parpadear, como cuando el cantante comenzó a elevarse en una pequeña plataforma hasta alcanzar una altura vertiginosa y empezaron a saltar chispas provocadas por él mismo en todas direcciones. El teclista, por su parte, se pasó casi toda la hora y tres cuartos que duró el evento andando en un cinta de correr. También hay que destacar que mientras tocaban Fruhling in Paris, tema más relajado del último álbum, el sonido se cortó dos veces durante unos largos segundos, pero no fue suficiente para interrumpir el descomunal espectáculo que se estaba presenciando. Tras un pequeño parón, tocaron las dos últimas canciones. La primera fue Seemann (Marinero), también suave tema, este de su primer disco - Herzeleid –, en la que el teclista (un personaje) “navega” por el público montando en su bote hinchable, que llegué a tocar y todo. Por último sonó Engel, de su segundo disco – Sehnsucht -, al igual que Du Hast, con la que acabó el concierto.

Sin duda, todo aquél que le guste la música que practican estos pirómanos alemanes tiene el deber de presenciar uno de sus conciertos a lo largo de su vida. Yo ya puedo tacharlo de mi lista.

Rise Against, Razzmatazz, 13 de novembre

2009-11-14T21:56:00.003+01:00

Bon gust de boca em deixaren Rise Against divendres. Tenia por de que el concert fos un calc al que havia assistit mesos enrere a Berlín, però per la meva satisfacció varen canviar moltes cançons del setlist, més orientat a presentar el nou disc. Cosa que va fer que recuperés la convicció de que Appeal To Reason és un gran disc, dels millors del 2008. I a més, en Tim McIlrath va tornar a estar esplèndid.

Dels teloners poca cosa puc dir. No vaig veure Poison The Well, i a més em van dir que no havien sonat gaire be. I no em vaig arrepentir gaire perquè el metalcore no em diu res. A Thursday si que els vaig veure, una curta actuació durant la qual el cantant no va deixar de mourer’s i de cridar. Haurem de tastar un poc d’aquest post-hardcore.

Però tothom es guardava forces per a Rise Against, ja que acostumen a començar forts. I l’inici va ser una atronador, amb Collapse ( Post-Amerika) tota la Razzmatazz va començar a vibrar i a descarregar-se una tempesta de hardcore. State of the Union, Re-Education o una rapidissima Paper Wings que no deixaven respirar al públic i convertiren la sala en una olla a pressió. Com ja he dit, van cantar moltes cançons del nou disc, casi oblidant el magnífic Revolutions per Minute. Un dels millors moments de la nit va ser a l’inici de Chamber the Cartridge quan tota la sala, amb els punys enlaire va començar a cridar Rise! Rise! Rise! com si d’un exercit es tractes. Una de les cançons que millor sonaren del nou disc fou Savior. De les antigues només tocaren la imprescindible Blood-Red, White, and Blue però també s’haguessin pogut currar una Like the Angel o Heaven Knows, que si tocaren a Berlin. Amb una gran Prayer of The Refugee arribaren els bisos. En plural, perquè n’hi hagué dos. Al primer, moment d’intimitat amb en Tim per cantar amb acústica Swing Life Away i Hero of War. I després, gran sorpresa al sentir un piano tocar Dancing In The Rain, la nota agradable de la nit. Acabaren amb unes apoteòsiques Give It All i Ready To Fall. Gran concert, i gran veu la de’n Tim McIlrath, que amb el seu grup s’ha guanyat disc a disc el dret a ser un dels grans. Qui m’ho anava a dir a principis d’any que enguany veuria Rise Against dues vegades! Esperem que n’hi hagi moltes més!

Demà Rise Against a Barcelona!

2009-11-12T12:12:00.004+01:00

Seguint amb el cicle de concerts de hardcore punk en el que sembla que ens hem ficat demà toca el torn a un dels grans, Rise Against. Acompanyats de Thursday i Poison The Well ( no els conec gaire) tocaran a la sala Razz 1, després de que la sala 3 se’ls hi quedes petita. Amb aquest concert em venen els records de la primera vegada que els vaig veure en directe, just fa uns mesos, a Berlín. Un concert inoblidable, al qual varem anar un bon parell d’amics que ens trobàvem a la ciutat alemanya de turisme. Tot i que demà no tots repetiran va ser un gran concert (eh banyasegol?). La veritat es que ficar-se a una Columbia Halle plena d’alemanys més alts i més forts que hom feia un poc de respecte, però en varem sortir vius. He localitzat aquest vídeo del inici del concert, tocant Drones i Give It All.

Rise! Rise! Rise!

Anti-Flag + Alexisonfire, Sala Apolo, 5 de novembre

2009-11-06T13:00:00.001+01:00

Curt però intens. Així va ser el concert d’ahir d’Anti-Flag, dins l’Eastpak Antidote Tour, al qual hem d’agrair que cada any ens dugui el bo i millor del punk i el hardcore americà. Perquè si no crec que poguéssim veure aquests grups per aquí.

Seguint en la meva línia, em vaig tornar a perdre els teloners, The Ghost of A Thousand i Four Year Strong. I no per culpa meva, ja que vaig ser ben puntual, si no perquè no van poder arribar a Barcelona: la furgoneta els havia deixat tirats a França. Els va substituir una banda local hardcoreta anomenada Read My Lips. Així que tot d’una va sortir un dels plats forts de la nit, Alexisonfire. No coneixia gaire aquest grup canadenc provinent de l’escena screamo. L’eficaç combinació de la veu melòdica dels tatuats guitarristes amb la veu hardcore del barbut cantant em van convèncer bastant. A una de les darreres cançons va pujar a cantar en Chris #2, com a aperitiu del que ens vendria després.

I es que les estrelles de la nit eren Anti-Flag, la gran banda de punk dels nostres temps. Com ja havíem anunciat aquí, van començar amb The Press Corpse. Així, sense deixar casi ni respirar al public entre cançó i cançó van encadenar Sodom, Gomorrah, Washington D.C, Turncoat, I’d Tell You But... i una War Sucks, Let’s Party que van aturar en sec perquè un del públic s’havia fet mal. Així que després de demanar-mos que ens ho passéssim bé sense fer-nos mal, van continuar amb el concert. Poc a poc es va anar vegent que el baixista, en Chris #2 era l’autèntic animador del cotarro, animant a la gent a fer mosh-pits, fent xerrades reivindicatives i fent moure el personal. La realitat es que venien a presentar el nou disc The People Or The Gun, tot i que no en van tocar gaires d’aquest disc. Una de les poques fou The Economy is Suffering... Let it Die. Dels millors moments de la nit foren les corejades 1 Trillion Dollars i This is The End (For You My Friend). Amb una versió de Should Stay or Should I Go de The Clash arribaren els bisos. Van tornar per cantar The Gre(A)t Depression i Die for Your Government. I a les darrreres cançons, Cities Burn i Power To Paceful, va arribar la locura. A la primera van fer pujar mitja dotzena del públic per fer de percussionistes, mentre que a la darrera el bateria Pat Thetic va baixar amb la bateria a tocar amb el públic! Bon gust de boca em van deixar Anti-Flag, músics compromesos com pocs.

The Eastpak Antidote Tour arriba a Barcelona!

2009-11-05T16:46:00.006+01:00

Avui dia 5 de novembre es un dia assanyelat. I no me referesc a la festa de l'Autònoma amics, sino a l'autèntic huracà de punk que arriba avui a Barcelona. Amb uns cap de cartell de luxe: Anti-Flag. Una banda a la qual tenc molta estima, un dels grups punters del punk reivindicatiu, el de bon de veres. No tenen cançó que no tengui missatge, ninguna et deixa indiferent. Per el que he pogut veure a setlist.fm començaran el show amb The Press Corpse, una crítica feroç als mitjans de comunicació.

"We don't want to talk about it!"

Pearl Jam & Bad Religion

2009-11-04T20:00:00.003+01:00

Si, els meus dos grups preferits estan fent una gira per Estats Units! Lo que pagaria per poder anar-hi! Tot i que em conformaria amb veure’ls a tots dos per separat. Bad Religion ja han vengut un parell de vegades a Barcelona, però sempre m’ha coincidit amb exàmens. Mentre que Pearl Jam només estic pendent de que anunciïn gira europea desprès de l’americana.

Alguns pensaran que son dos grups massa diferents per col·laborar. Però si que ho han fet. A la gira actual, n’Eddie Vedder surt a cantar una cançó que va gravar amb Bad Religion al disc Recipe for Hate, Watch it Die. Tracta sobre l’abús del planeta per part de l’home, i com ens hem de preparar per veure la natura morir.

Neil Young - Harvest (1972)

2009-11-02T10:08:00.008+01:00

Per Banyasegol:

L’altre dia estava mirant Dead Man, una peli del Johny Depp amb aires de western alternatiu, quan em va sobtar la banda sonora: una guitarra elèctrica que deixava retronar una sèrie de compassos. I aquelles melodies em van semblar molt properes, com una veu que no saps reconèixer inmediatament però saps que és molt familiar… I efectivament, al mirar els crèdits resultava ser del “tiet Neil” amb la seva Old Black, una guitarra que retrona com un dia de tempesta. Amb això, em va agafar per tornar a escoltar el Harvest, un dels seus gran treballs.

Neil Young havia deixat enrera la seva etapa com a integrant dels CSN&Y. començant una carrera en solitari on el volia trobar el repós i no ser un centre d’absoluta atenció. I en el 1972 va treure Harvest, un treball on mesclava el folk rock i el country-rock amb arreglos orquestrals de la Sinfònica de Londres i amb l’ajuda d’un grup d’acompanyament anomenat The Stray Gators.

Harvest ha arribat a ser un dels treballs més importants de Neil Young al contenir peces tan importants en la seva discografia com Heart Of Gold, Alabama o The Needle And the Damage Done.

La primera, Heart of Gold, és la que el va catapultar a les primeres llistes de la radio nord-americana i que tant Neil com Bob Dylan -tot i ser declara que li encanta Young- han acabat odiant.

Alabama és una crítica contra el racisme i l'enclavatge en el passat de gran part de la població dels estats del Sud. Alguns crítics la varen declarar com un simple refregit de la seva Southern Man. Molta enveja és lo que hi ha per aquest món... Igualment, juntament amb aquesta darrera, varen fer que els Lynyrd Skynyrd els sortís la defensa de la terra a flor de pell i composessin una de les millors cançons de la història, Sweet Home Alabama.
En quant a The Needle and the Damage Done, se’n desprén el sentiment del Young de que el seu món s’enfonsava al tenir amics enganxadíssims a l’heroïna. La gota que va vessar el tassó i va fer sorgir aquesta denúncia va ser la mort d’un component del seu grup Crazy Horse per sobredosi.

Altres destacadíssimes són A Man Needs a Maid, on explica com va conèixer la seva dona, i Words amb la que finalitza el disc i que curiosament acaba amb una frase que declara la atemporalitat de l'àlbum:

Singing Words- Words between the lines of age

THE NEEDLE AND THE DAMAGE DONE

INTENTANT TROBAR L'HARMÒNICA ADEQUADA ABANS de TREURE PER PRIMERA VEGADA HEART OF GOLD

The Sunday Drivers, Sala Apolo, 30 d'Octubre

2009-10-31T16:37:00.006+01:00

Amb el temps just per veure una sola cançó dels teloners, varem entrar a una Sala Apolo bastant plena. He de reconèixer que darrerament sempre me bot els teloners, ja no tenc paciència per veure propostes noves? Esper que no sigui això, tenc l’excusa de que estic d’exàmens per justificar-ho! Així després de veure un estrany grup format per dues guitarres i un violí, arribaren els nostres conductors “domingueros”. Amb els primers acords del seu nou hit ( Hola ) To See The Animals ja es guanyaren al públic. Van començar el concert tocant bàsicament cançons del seu darrer disc The End of Maiden Trip: Passing You By, Guerrilla, Everything Reminds Me of You, My Plan, I, A Miracle, Specially, So What,…

La veritat es que quan vaig veure que eren sis em va estranyar un poc. Però es que toquen un munt de instruments! Tres guitarres, teclats, sintetitzadors.. fins i tot van sonar maraques. I es així com embelleixen el seu so i les seves cançons de senzillesa pop. Poc a poc van anar tocant els seus grans èxits que van fer vibrar tota la sala com Do it, Often, Love Our Love o una èpica On My mind. Estic segur de que van deixar content a tothom perque van tocar quasi 2 hores. Després dels bisos aparegué en Jero, el cantant, tot sol per cantar The End of Maiden Trip, la darrera cançó del nou disc. La típica cançó a la qual ningú arriba, va dir, i la veritat és que té raó. Seguidament tocaren una versió dels Beatles, In My Life, farts com estan de que tothom els hi demanin si tant lis agraden. I es no només sonen a Beatles, sinó que la seva veu té certa similitud amb la de John Lennon. Les darreres cançons que sonaren foren Sing When You Are Happy, Little Heart Attacks i Rainbows of Colours.

Gran nit de pop de dolces melodies que deixar clar que son, juntament amb The Unfinished Sympathy, de lo milloret d’aquest país en quant a pop cantant en anglès. I el seu darrer disc, que ja en parlarem, una delícia.