Zoo - Raval (2017)

El 19 de juny de 2014 es va penjar a youtube el videoclip de la cançó Estiu. Un vídeo senzill i artesanal que no mostrava altra cosa que col·legues passant un horabaixa a la plajta. La cançó va agradar i el vídeo va anar sumant visites fins a tornar-se viral. 5 anys després, Zoo s’ha convertit per mèrits propis en un dels capdavanters de l’escena valenciana actual, recollint el relleu dins aquest podi de grups com Obrint Pas o La Gossa Sorda. 5 anys meteòrics on han publicant 2 LP’s, 1 EP, i han girat sense aturar, arribant a tocar a Polònia o al Japó. Ara tanquen gira amb sold outs a València, Barcelona, Madrid i Santiago de Compostela, per a fer una pausa el 2020 amb la promesa de tornar el 2021.

Raval va sortir el 2017 i fou el segon assalt del grup de Gandia. Un disc que continua amb la línia que va obrir el primer “Tempestes venen del sud”, amb la intenció de fusionar hip hop, electrònica, ska i rock. Al joc de veus dels cantants Panxo i Arnau, s'hi sumen aquí Def Con Dons a Dilo en Castellano, amb el germà den Panxo, Pablo Sánchez (cantant de La Raíz) i la rapera cuabana Annie Garcés s'acosten a la cúmbia amb la deliciosa Rituales de Santería, mentre que les cantants del grup de Mafalda col·laboren a Presoners. També trobam un homenatge a la mestra Marifé Arroyo, pionera de l'escola en Valencià, a La Mestra. El Cap Per Avall repassa la situació del País Valencià demostrant com es fa això de rapejar en valencià, mentre que a Correfoc demostren que també saben baixar les revolucions i aproximar-se a la balada. Però és a Ventiladores, amb el seu enganxós riff de guitarra i la seva potent tornada on per servidor aconsegueixen el seu tema més rodó.

Esperem que agafin forces durant la pausa de l'any que vé. Des d'aquí esperarem la seva tornada, perquè tenim més ganes de Zoo!

Liam Gallagher - Why Me? Why Not. (2019)

La veritat és que era molt escèptic amb la carrera en solitari d'en Liam Gallagher. Els precedents no convidaven gaire a l'optimisme. Ni les seves aportacions als discos d'Oasis ni tampoc l'aventura fallida de Beady Eye, el grup que muntaren la resta del grup sense en Noel i que només publicà dos discos. Ell era bo cantant els cançons del seu germà, no component tems propis. Però sembla que es va saber assessorar bé i es va rodejar d'un grup de productors i compositors amb els quals va debutar en solitari amb el notable As You Were, l'any 2017.

Why Me? Why not és la continuació i la confirmació de que en Liam va per molt bon camí. Així com el seu germà sembla voler cercar noves sonoritats aproximant-se als sintetitzadors i a l'electrònica, el nostra estimat Liam ha decidit continuar amb l'herència d'Oasis i la tradició del pop-rock britànic. I la jugada li surt molt bé. El trio inicial ja justifica el disc. L'elèctrica Shockwave és un ideal per a obrir el disc, a One of us baixen les revolucions amb una lletra que sembla que va dirigida al seu germà Noel, i amb joc de veus final genial. La cosa continua amb Once, una balada molt lennoniana acompanyada elegantment de violins. Ja sabiem que en John Lennon és un dels referents d'en Liam, i de fet, el títol de l'àlbum és el nom d'un dibuix que va realitzar el de Liverpool.

L'alegre Now That I've Found You, Halo conduida per un frenètic piano o la que dóna títol al disc Why Me? Why Not, son altres temes destacables d'un disc, que si bé es cert que baixa de revolucions a la segona part, té punts àlgids com The River, un altre tema amb un so molt Oasis.

Pel que vam poder veure en directe al BBK Live d'aquest any, en Liam és el primer que estaria encantat de que Oasis tornessin als escenaris. No sé si això arribarà a passar mai, però mentrestant seguirem d'aprop seva carrera en solitari.

Sopa de Cabra, Felanitx, 22 d'agost

Felanitx acollí el retorn dels gironins a Mallorca, en un concert que en principi s'havia de fer a Pollença el 10 d'agost. Però hi hagué canvi de govern municipal fa uns mesos, i sembla que ara el rock en català no es benvingut al municipi pollencí. Una llàstima que la cultura surti perjudicada de les decisions polítiques. Però per sort, pogueren canviar la ubicació i les dates per acabar tocant a Felanitx. I es que enguany els Sopa han estat gravant un nou disc, i només han tocat en directe per les Balears, donat que el seu concert al Doctor Music Festival es va suspendre amb tota la resta del festival.

Precisament al Doctor Music havien de tocar sencer el seu disc més venut, Ben Endins, i una de les incògnites era saber si això acabaria passant a Felanitx. I de primeres ho va semblar, quan començaren amb Tot Queda Igual i Bloquejats. Però a la tercera cançó ja es desmarcaren amb una Tornaré a ser Lliure dedicada als presos polítics i anen Valtonyc. I es que el concert, tal i com s'havia anunciat, fou un recull de grans èxits, on només caigueren 3 cançons del seu darrer disc. Així, tocaren els temes més representatius de la banda, com el Si et quedes amb mi, El Carrer dels Torrats, Hores Bruixes, Per no dir res o Instants del temps. Un concert amb poques sorpreses, però s'ha de dir que en directe estan ben en forma, i que en Gerard Quintana, als seus 54 anys, continua tenint una gran veu i un gran pres damunt l'escenari.

Amb el Boig de la Ciutat, Si et va be, i les fusionades No tinguis pressa - Sota una Estrella, arribaren als bisos. En plural, perquè al primer caigueren Cercles i Podré tornar enrere, i per al segon i definitiu, una Mai trobaràs acústica amb només en Quintana i en Thió, l'homenatge anen Ninyin amb Blujins rock i El Sexo, per acabar, evidentment, amb l'Empordà.

Amb ganes d'escoltar el nou material que han estat gravant. Mentrestant, un altre gran directe de Sopa que mos enduim.

10 anys de Dies de Carretera!

Fa unes setmanes llegia com un company blogger s'autofelicitava pel desè aniversari del seu bloc, tot reconeixent que avui en dia el deu llegir poca gent i que no te cap altre objectiu que arrencar somriures als seus coneguts i sobretot, a ell mateix, en rellegir les seves pròpies memòries.

En llegir-ho vaig pensar "no puc estar més d'acord". Vaig mirar la meva primera entrada i em vaig adonar que el meu bloc també estava a punt de fer els 10 anys (10 anys!!).

El món blogger ja no està de moda, com fa 10 anys quan vaig començar aquesta aventura. L'aparició de noves xarxes socials, va fer que poc a poc molts blocs desapareguessin, o anassin reduint l'activitat fins acabar congelats. Jo soc el primer que ja no escric amb la regularitat que ho feia als inicis. I soc conscient que avui en dia ja no hem llegeix ningú. Però si he mantingut viu el bloc, ni que sigui amb dues entrades a l'any, és per què me'l prenc com un diari musical, és a dir, per què principalment escric per a jo mateix. No vos podeu imaginar com m'agrada rellegir barbaritats que vaig escriure fa 10 anys, o recordar aquell concert del 2011 al qual ja ni recordava haver assistit.

Amb aquesta seran 163 entrades. Seguiré escrivint, al meu ritme, per pur plaer personal. I si algú passa per aquí per equivocació, benvingut serà!

Molts d'anys Dies de Carretera!

In the city that never sleeps

Fa unes setmanes vaig estar de viatge a Nova York, visitant un amic que viu allà. Tota una experiència, sens dubte un lloc que val la pena visitar almenys una vegada a la vida. Evidentment, no em vaig perdre els imprescindibles de la ciutat; Times Square, el pont de Brooklyn, el World Trade Center, la 5th Avenue, Central Park, Rockefeller Center, l'ambient nocturn de l'East Village, etc... però servidor també té el seu costat freak, i no em vaig poder resistir a visitar algunes de les moltes referències musicals que té la Big Apple:

Led Zeppelin - Physical Graffiti (1975)

Els números 96 i 98 del carrer St. Mark's Place, a East Village, foren els escollits per a la portada del 6è àlbum de Led Zeppelin. Que vos puc contar d'aquest doble àlbum, que conté algunes de les millors cançons de la banda com Kashmir, In My time of Dying o Tampled Under Foot. El disseny gràfic de la portada fou bastant novedós per la època: les finestres de l'edifici s'obrien i es tancaven, amagant dedins lletra a lletra el títol del disc. Digau-me friki, però plantar-me davant de l'edifici, posar-me els auriculars i donar-li al play al disc, va ser tota una experiència.

Cafe Wha?

Situat al barri de Greenwich Village, és sobretot famós per haver estat lloc on en Bob Dylan va fer el seu primer concert. Cafè amb podi lliure, és a dir, l'escenari és obert a tota persona que hi vulgui actuar; Bruce Springsteen, Kool and the Gang, The Velvet Underground o comediants com en Bill Cosby han passat per aquest mític cafè.

Oasis - Standing on the Shoulder of Giants (2000)

L'inici de la decadència del grup de Manchester. L'anterior, hiperproduït, Be Here Now no havia estat ben acollit per la crítica, dos dels membres fundadors en Paul "Bonehead" Arthurs i en Paul "Guigsy" McGuigan, deixaren la banda segurament farts dels dos germans Gallagher, cosa que va obligar a nen Noel Gallagher a gravar totes les guitarres i baixos del disc. I a partir d'aquí, discos irregulars, amb cançons puntuals brillants, però que mai van tornar a estar a l'altura de la fabulosa parella inicial Definitely Maybe i Morning Glory. Com a títol del disc, una frase de n'Isaac Newton "If I have seen further it is by standing on the shoulders of giants" que en Noel va llegir en una moneda de 2 lliures; i com a portada del disc, una foto de l'Empire State i de la 5th Avenue, amb les torres bessones de fons.

Una vista molt similar a la que es pot gaudir des del Top of The Rock, al Rockeffeller Center. Per una banda, l'Empire State Building i tots els edificis de Lower Manhattan. I per l'altre Central Park. Una visita molt recomanable, sobretot anar-hi d'horabaixa per a gaudir de la posta de sol i veure com es van il·luminant els gratacels a mesura que es fa de nit.

Sau30, Inca, 8 de juny

Quan en Pep Sala va anunciar una gira de Sau per a celebrar el 30é aniversari del naixement del grup, la idea inicial era fer una gira d'un any que acabés el passat 1 de març al teatre del Liceu de Barcelona. Tot d'una vaig pensar que segurament la gira seria un èxit i que no els bastaria un sol any. I efectivament han acabat allargant la gira i per sort, han pogut fer un forat per a venir a Mallorca. I ahir vam poder gaudir de veure en directe un grup que mai m'hagués imaginat que arribaria a poder veure.

Està clar que sense en Carles Sabater no és el mateix, i ells mateixos són els primers que deixaren clar que no són Sau, sino Sau30. Però la veritat és que el concert va ser molt millor de lo que m'esperava. En Jonathan Argüelles, que els acompanya a la veu durant aquesta gira, va complir el seu paper a la perfecció, demostrant que és un gran cantant i sense voler ocupar el lloc d'en Carles  en cap moment. A més, musicalment, la banda va sonar impecable. I per acabar, en Pep Sala s'ho va passar beníssim, fent de mestre de cerimònies, posant veu a moltes cançons i aportant un toc d'humor per a ficar-se el públic a la butxaca.

Les primeres notes de Res semblant a res ja van posar la pell de gallina a servidor. Seguiren amb un altre tema del Set, Tornar a començar, i Màgic Whisky. Del Junts de nou per primer cop, caigueren No voliem fer-nos grans i Cap on Vas?. Amb una emocionant Ningú no ens mourà d'aquí en Pep Sala demostrà la gran veu que té, i poc a poc posaren la mirada en els seus treballs més antics, regalant al públic una gran No he nascut per militar. Una 11 de setembre amb aires country donà pas a Corre Corre't corre, Tu encens el meu foc, La cançó de la noia de l'altre cantó del Bar i Percentantges. La cosa es va animar encara més amb l'elèctrica M'en Torno a Sau, sobretot quan la van ajuntar amb el Tren de Mitjanit. Envia'm un Àngel va posar la pausa necessària per a arribar als bisos amb unes grans Si un dia he de tornar, i les fusionades Foc al Cos i És inútil continuar.

I es que sempre van ser uns genis en això de ajuntar cançons. Però estava clar que almenys en faltava una per a acabar. I efectivament, tornaren a l'escenari per a iniciar a base d'alenades una Boig per tu, on deixaren la veu en mans del públic durant els primers versos. Per sort encara va quedar temps per una altra, i així acabar amb Jo ho espero tot de tu / Només ho faig per tu. Va ser concertasso, molt emocional. L'enhorabona a nen Pep Sala i tota la resta de músics per la gran idea de fer aquesta gira. Fins sempre Sau!

Berri Txarrak, Es Gremi, 4 de maig

Berri Txarrak en euskera significa "males notícies". I son males noticies que un grup com el navarrès se separi. Per sort, la seva gira de despedida va aturar-se a Mallorca i així vam poder disfrutar d'un dels millor directes de l'escena nacional.

Sense artificis, sense decorat. Només intensitat i tres músics que ho donen tot a cada nota. Començaren amb Gelaneuria, i van anar enllaçant cançons una darrera l'altra com si no volguessin perdre ni un minut. Així caigueren Iparra gadlu: Hegora joan, Hil nintzen eguna i Infrasoinuak, que donà pas a les primeres paraules de la nit en català d'en Gorka. Un concert molt centrat en el seu darrer disc, però amb moltes referències al passat, sobretot a Jaio.Musika.Hill i a Libre. Amb Oreka arribà una de les sorpreses de la nit, quan es marcaren un tag amb Toro, del Columpio Asesino, que quedà de puta mare. I es que els navarresos sempre han estat molt de les versions, i també ens regalaren un homenatge a Daft Punk amb Around the World i Da Funk, per a continuació rematar-mos amb Denak ez du Balio. I per als bisos caigueren una Maravillas amb en Gorka tot sol amb la guitarra, el single del seu darrer disc Katedral Bat, un Sols el Poble salva el Poble dedicat a nen Valtonyc i acabaren amb una Oihu que tornà literalment loca a la sala d'Es Gremi. Vos trobarem a faltar Berri Txarrak!