divendres, 31 de desembre de 2010

Collita 2010

Si per alguna cosa recordaré aquest any 2010 serà per dos concerts que em quedaran per sempre gravats en la memòria. Veure en menys de quinze dies de diferencia dos tòtems com en Bob Dylan i Pearl Jam va ésser una experiència quasi mística. Així i tot, també es podrà recordar el 2010 pels alguns grans discos i per alguns grups que han entrat dins la meva vida musical, i que ja s’hi quedaran de per vida. No és que hagi escoltat gaires novetats enguany, tot sigui dit, bàsicament degut a que també tenc molta feina submergint-me dins les discografies de Déus de la musica com en Bob, Creedence Clearwater Revival o els Rolling Stones. Des de la més absoluta subjectivitat, aquí va el meu top 10, els discs que més han sonat enguany per Dies de Carretera. Una llista que pot canviar en qualsevol moment, pero on tenc bastant clar els tres primers llocs (millor disc internacional, estatal i en català):

1. American Slang - The Gaslight Anthem
2. Hidden State - Nothink
3. Al Marge d'un Camí - Sanjosex
4. The Dissent of Man - Bad Religion
5. No Guts, No Glory - Airbourne
6. Hurley - Weezer
7. Trans-Continental Hustle - Gogol Bordello
8. Stereo - Jaume Anglada
9. Based on a True Story - Sick Of It All
10. Invented - Jimmy Eat World

Idò molts d'anys a tothom i feliç any nou!
-
The Diamond Church Street Choir:

dimecres, 15 de desembre de 2010

The Gaslight Anthem - American Slang (2010)


Fan falta ben poques escoltes per ensumar que estàs escoltant un discasso. De fet, crec que amb només una o dues ja vaig veure de que l’artefacte que tenia entre mans era un ferm candidat a disc de l’any. American Slang no és res de nou, rock genuïnament americà, però és que, com deien Lax ‘n Busto a Miami Beach, “carai aquesta gent!”, realment son els reis del rock! Les típiques històries americanes? Les clàssiques melodies? Potser, però... que bé que sonen!

Per situar-vos una mica, The Gaslight Anthem són una banda amb transfons punk-rocker i amb grans influències springstinianes. De fet, son de New Jersey mateix, i ja han estat apadrinats pel Boss, amb col·laboracions i tot. I American Slang és el disc amb el que per fi han explotat, un disc amb deu cançons que són deu singles. Amb una guitarra que tot i que pot arribar a sonar minimalista, sona beníssim; unes melodies aferradisses i adictives com ningunes, uns cors que engrandeixen les cançons i un cantant en Brian Fallon, que fa que paregui de vegades que es el mateix Boss qui està cantant.

Cançons com American Slang o Stay Lucky desprenen energia com ninguna, tot i les seves lletres introspectives. A Brint It On sembla que són els mateixos Bruce i la seva E Street Band qui estan interpretant aquest tema de Romeos amb cors romputs ‘Is he better than my love?’. La souly The Diamond Church Street Choir és tota una delícia interpretativa d’en Brian amb una gran tornada acompanyada de cors. Tambè hi ha lloc per cançons més lentes com The Queen Of Lower Chelsea o la que tanca el disc We Did It When We Were Young. I els hits no deixen de succeir-se, com Orphans, Boxer, Old Haunts, o The Spirit of Jazz. No hauran inventat res, però així de increïble sona el rock americà al 2010. Sense dubte, el descobriment de l’any.

dijous, 2 de desembre de 2010

Jimmy Eat World - Invented (2010)


Abans de que bandes com My Chemical Romance causessin autèntic furor entre els pre-adolescents inadaptats i aparegués aquesta estranya estètica emo que consistia en tapar-se completament la cara amb els cabells i anar vestit més negre que un gòtic, l’emo ja existia. Bé, existia d’una manera molt diferent, senzillament es referia a bandes que feien lletres emotives, quasi sempre sobre relacions amoroses, d’aquestes que te rompen el cor. Així, Fugazi, Dashboard Confessional o Jimmy Eat World van respondre a l’etiqueta emo des de els seus inicis. Però, com en el cas de Jimmy Eat World, senzillament feien rock. Això si, amb una melodia irresistible.

Jimmy Eat world varen sacsejar el món musical de finals de segle amb dos grans discs, com foren Clarity i Bleed American, i des de aleshores duen una carrera ben sòlida. Invented és el seu 6é àlbum i si bé no entrarà a la primera com els seus predecessors, la seva atmosfera fosca i melancòlica t’acabarà atrapant. Conduit bàsicament per cançons acústiques i elaborades, com el mateix inici de Heart Is Hard To Find on l’acompanyament d’una secció de corda l’acaba d’arrodonir, de tant en tant si que trobam algun xut d’energia com és My Best Theory, single marca de la casa perfectament emparentat amb els grans Bleed American o Futures. Cançons com Evidence o Higher Devotion recorren poc a poc per la teva ment amb molta subtilesa i elegància. Movielike, de moment la meva preferida, és difícil que no t’emcioni amb aquests coros en forma de oohs acompanyant-te, mentre que Stop és una preciositat musical només apte per romàntics. Aquest disc és com una capsa de bombons, cada un més dolç que l’anterior. Inspirat a través de fotografíes, en Jim Adkins ha acabat fent les seves lletres emotives de sempre. El títol del disc correspon al tema Invented, 7 minuts d’un mig temps mimalista de subtilesa i passió, endolcits per la suau veu de la cantautora Courtney Mari Andrews, que també deixa impremta en altres cançons.

Definitivament, si Jimmy Eat World són Emo, m’agrada l’Emo.
-