Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jimmy Eat World. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jimmy Eat World. Mostrar tots els missatges

diumenge, 29 de desembre del 2019

Les 10 de 2019


Seguint amb la tradició encetada l'any passat, aquí van les cançons de 2019 que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

1. Anegats - No Fris

El retorn dels serverins als escenaris va ser una gran noticia, però tots teniem ganes de veure que mos podien oferir de nou una vegada entressin a l'estudi de gravació. I Ànima Niu n'és el resultat, un disc on com era d'esperar baixen les revolucions, però que compta amb temes com aquest No Fris, amb un violí que recorda a clàssics com Tramuntana i que me transmet molt bon rollo.

2. Bad Religion - Candidate

Els californians no fallen. Aprop de complir 40 anys de carrera, segueixen sense baixar el nivell en els seus discos, demostrant qui són els reis del hardcore melòdic. El disc, Age of Unreason, està carregat de bones cançons, però me quedaré amb aquest Candidate, amb una lletra tan adient per aquest any 2019 en el que amb la repetició de les eleccions generals, hem viscut una sensació d'eterna campanya electoral.

3. The Black Keys - Lo/Hi

Un dels retorns més esperats de l'any, amb un disc anomenat Let's Rock, que prometia tornar a les arrels blues rock del dúo americà. I que efectivament, compta amb temes tan efectius com el que fou single d'avançament, Lo/Hi.

4. The Racounters - Help Me Stranger

En Jack White ha ressuscitat el seu projecte amb en Brendan Benson 11 anys després del seu darrer disc, amb un treball ple de rock n roll i guitarres afilades. I noltros, ben contents de gaudir de temes com aquest Help Me Stranger

5. Rosalía - Milionària

D'acord, tots tenim un guilty pleasure, i podríem que darrerament el meu és Rosalía. La música que factura no és el meu món, però he de reconèixer que és de lo més interessant / divertit que li ha passat a la música espanyola els darrers anys, que les entrevistes que li he vist m'ha semblat una persona molt sensata i que en sap de música, i que quan va sortir aquesta rumba catalana de nom Milionària, me va fer molta gràcia.

6. Liam Gallagher - Shockwave

El disc que més he escoltat, aquest 2019 segons Spotify. Com ja vaig comentar, el nostre estimat Liam, ben envoltat de bons productors, i erigint-se com el continuador del so Oasis, com en aquesta gran Shockwave.

7. Jimmy Eat World - Criminal Energy

Retrobar-te amb un dels grups de la teva adolescència és un dels plaers més grans que hi ha. I si és amb un bon disc, com aquest Surviving, encara millor. Ple de temes marca de la casa, amb les melodies de sempre, com aquest Criminal Energy. Que més es pot demanar?

8. León Benavente - No hay Miedo

M'encanta tenir entrades per a festivales que "m'obliguin" a escoltar música nova i a sortir de la meva zona de confort. Així és com les primeres confirmacions del proper Mallorca Live Festival m'han fet endinsar-me dins el món de León Benavente. Combinació de rock i electrònica, amb temes tan enganxosos com aquest No hay Miedo.

9. Manel - Per la Bona Gent

Si la música urbana d'avui en dia utilitza el samplers, perquè no ho pot fer un grup com Manel  amb una cançó de na Maria del Mar Bonet de 1977? M'encanta la seva recerca constant de noves sonoritats, amb millor o pitjor resultat, però per aquesta darrera entrega, clarament amb bona nota, tant en disc com en directe.

10. Lax 'n' Busto - Si no ho fas tu

En Pemi Fortuny tornant a posar veu a un tema dels Lax n Busto 15 anys després era una de les notícies de l'any. Després de quedar-se sense cantant per segona vegada en la seva història, enlloc d'enfonsar-se, el grup del Vendrell es reinventa amb aquest disc polièdric, que compta amb 7 cantants diferents, entre ells el primer cantant que va tenir la formació, amb el que firmen aquest gran tema amb un clar missatge de superació personal.

divendres, 31 de desembre del 2010

Collita 2010

Si per alguna cosa recordaré aquest any 2010 serà per dos concerts que em quedaran per sempre gravats en la memòria. Veure en menys de quinze dies de diferencia dos tòtems com en Bob Dylan i Pearl Jam va ésser una experiència quasi mística. Així i tot, també es podrà recordar el 2010 pels alguns grans discos i per alguns grups que han entrat dins la meva vida musical, i que ja s’hi quedaran de per vida. No és que hagi escoltat gaires novetats enguany, tot sigui dit, bàsicament degut a que també tenc molta feina submergint-me dins les discografies de Déus de la musica com en Bob, Creedence Clearwater Revival o els Rolling Stones. Des de la més absoluta subjectivitat, aquí va el meu top 10, els discs que més han sonat enguany per Dies de Carretera. Una llista que pot canviar en qualsevol moment, pero on tenc bastant clar els tres primers llocs (millor disc internacional, estatal i en català):

1. American Slang - The Gaslight Anthem
2. Hidden State - Nothink
3. Al Marge d'un Camí - Sanjosex
4. The Dissent of Man - Bad Religion
5. No Guts, No Glory - Airbourne
6. Hurley - Weezer
7. Trans-Continental Hustle - Gogol Bordello
8. Stereo - Jaume Anglada
9. Based on a True Story - Sick Of It All
10. Invented - Jimmy Eat World

Idò molts d'anys a tothom i feliç any nou!
-
The Diamond Church Street Choir:

dijous, 2 de desembre del 2010

Jimmy Eat World - Invented (2010)


Abans de que bandes com My Chemical Romance causessin autèntic furor entre els pre-adolescents inadaptats i aparegués aquesta estranya estètica emo que consistia en tapar-se completament la cara amb els cabells i anar vestit més negre que un gòtic, l’emo ja existia. Bé, existia d’una manera molt diferent, senzillament es referia a bandes que feien lletres emotives, quasi sempre sobre relacions amoroses, d’aquestes que te rompen el cor. Així, Fugazi, Dashboard Confessional o Jimmy Eat World van respondre a l’etiqueta emo des de els seus inicis. Però, com en el cas de Jimmy Eat World, senzillament feien rock. Això si, amb una melodia irresistible.

Jimmy Eat world varen sacsejar el món musical de finals de segle amb dos grans discs, com foren Clarity i Bleed American, i des de aleshores duen una carrera ben sòlida. Invented és el seu 6é àlbum i si bé no entrarà a la primera com els seus predecessors, la seva atmosfera fosca i melancòlica t’acabarà atrapant. Conduit bàsicament per cançons acústiques i elaborades, com el mateix inici de Heart Is Hard To Find on l’acompanyament d’una secció de corda l’acaba d’arrodonir, de tant en tant si que trobam algun xut d’energia com és My Best Theory, single marca de la casa perfectament emparentat amb els grans Bleed American o Futures. Cançons com Evidence o Higher Devotion recorren poc a poc per la teva ment amb molta subtilesa i elegància. Movielike, de moment la meva preferida, és difícil que no t’emcioni amb aquests coros en forma de oohs acompanyant-te, mentre que Stop és una preciositat musical només apte per romàntics. Aquest disc és com una capsa de bombons, cada un més dolç que l’anterior. Inspirat a través de fotografíes, en Jim Adkins ha acabat fent les seves lletres emotives de sempre. El títol del disc correspon al tema Invented, 7 minuts d’un mig temps mimalista de subtilesa i passió, endolcits per la suau veu de la cantautora Courtney Mari Andrews, que també deixa impremta en altres cançons.

Definitivament, si Jimmy Eat World són Emo, m’agrada l’Emo.
-