Mallorca Live Festival 2022

Desprès de dos anys ajornant el festival, amb unes entrades comprades en el seu dia per veure Marilyn Mason i Crystal Fighters, semblava que no arribaria mai el dia, però a la fi va arribar. El Mallorca Live Festival 2022 ja era aquí en la seva edició més ambiciosa, ampliant el festival a 3 dies, ampliant la superfície del recinte i el número d'escenaris, i ampliant també el nombre d'entrades venudes. Potser es van passar d'ambició els organitzadors perquè és evident que divendres van haver-hi massa problemes, amb el transport col·lapsat, els busos llançadora desaperaguts, una coa infinita per recollir la polsera i coes i més coes dins el recinte per poder consumir. Esperem que hagin après la lliçó i no es tornin a repetir aquests problemes, perquè la veritat, si només hem de jutjar la part musical, no es descabellat pensar que ha estat la millor edició de la història del festival.

Divendres, després de sobreviure al caos organitzatiu, començarem amb na Rigoberta Bandini, que va fer ballar al públic amb el seus exitosos singles com In Spain we Call it Soledad, Perra, A Ver Que Pasa, dues versions de Ay Mamá, una primera diferent i una segona fidel a la eurovisiva amb topless reivindicatiu inclòs, per acabar amb Too Many Drugs. Desprès, girarem cap a l'escenari 3 per gaudir del garage-rock de The Parrots, mentre a l'escenari 1 es preparava el plat fort de la nit: C. Tangana. I el Madrileño no va defraudar. Amb una posada en escena espectacular, recreant la sobretaula del seu famós vídeo del Tiny Desk, amb l'escenari ple de músics i tot amb càmeres gravant l'espectacle, de manera que no sabies si veies un concert fet pel·lícula o una pel·lícula feta concert. La veritat és que mai havia vist una cosa així. I musicalment, va combinar les seves cançons del seu passat més trapero, amb les d'aire flamenc del seu darrer disc, com Los Tontos, Ingovernable o Tu Me Dejaste de Querer, homenatjant també clàssics espanyols com el No Estamos Lokos de Ketama. Una autèntica festa de concert. Seguidament, canviarem d'escenari, per veure el final de l'actuació de Kase O., que recuperava el format amb banda de jazz del seu disc Jazz Magnetism, i poguérem gaudir entre d'altres de Mitad y Mitad, Ringui Dingui o Renacimiento. Finalment, amb la mescla de folklore i electrònica dels gallecs Baiuca vam donar per acabada la primera jornada del festival.

Dissabte vam arrancar amb un dels grans descobriments del festival, Temples amb el seu rock psicodèlic i temes tan brillants com Certainty o Shelter Song. Seguidament, canviarem de zona per veure a Rufus T. Firefly o com m'havien comentat, els Tame Imapala espanyols. Bon concert i una autèntica crack a la bateria. En acabar, amb molta curiositat, vàrem anar a veure na Christina Aguilera, que va realitzar un concert irregular, començant amb retard i sense dissimular gens ni mica el play-back, cantant entre d'altres Genie in a Bottle o Lady Mermelade. De Supergrass, un dels grups supervivents del britpop dels anys 90, només vam poder veure el final de l'actuació i gaudir de temes com Alright o Pumping On Your Stereo. Passada la mitja nit, era el torn de Franz Ferdinand, que amb una posada en escena senzilla, deixaren que fossin les cançons les que parlessin, i mos van regalar un autèntic repàs als seus greatest hits, com The Dark of Matinee, Do You Want To, Take Me Out o la darrera This Fire, que van fer ballar a tothom. Per acabar, el grup d'electrònica Cut Copy va despedir la jornada amb temes tan ballables com Lights & Music.

Finalment, va arribar el diumenge, on segurament hi havia els grups més interessants. Començarem el dia descobrint el jove cantautor Guitarricadelafuente, destacant la seva versió del My Way de Frank Sinatra rebatejat com A Mi Manera. Seguidament, mos vam girar cap a l'escenari 3 per gaudir de una de les nostres autèntiques debilitats personals: Mujeres. Un grup que sempre garanteix energia amb el seu garage rock, i grans temes com Vete Con El, Besos o Un Sentimiento Importante. A continuació era el torn del rock eletrònic de Metronomy, que alternaren temes instrumentals amb temes cantats com Love Factory o The Look. Esperant els cap de cartell de la nit, mos vam entretenir amb Parquesvr, grup punki amb lletres àcides i divertides a lo Lendakaris Muertos com la dedicada a Lance Armstorng. Finalment arribà el torn de Muse, i van complir totalment les expectatives. Van demostrar que juguen una altra lliga, realitzant un concert d'estadi dins el festival. Demostrant el seu virtuosisme musical, amb un Matt Bellamy hiperactiu, fent de guitar hero per la pasarel·la que havien instal·lat. Però sobretot, amb amb un setlist imbatible, on presentaren cançons del seu nou disc que han de treure aquest 2022 (Will of The People), però sobretot amb aquest temassos que son Hysteria, Time is Running Out, Supermassive Black Hole, Uprising, Starlight o la darrera i èpica Knights Of Cydonia. Senzillament, espectacular.

I així va acabar la cinquena edició del Mallorca Live Festival, on més enllà dels problemes organitzatius del primer dia, la música va brillar per damunt de tot, especialment els cap de cartell de cada un dels dies, C.Tangana, Franz Ferdinad i Muse que, cadascú amb el seu estil, mos van regalar tres actuacions majúscules. L'any que vé, repetirem!

Les 10 de 2021

2021, l’any en que tot i seguir en pandèmia, poc a poc hem pogut tornar a gaudir de la música en directe, primer d’asseguts, desprès de drets i esperem que l’any que ve ja amb més graus de normalitat, en un any que promet molt amb el retorn d’Antònia Font o el cartell de luxe que ha preparat el Mallorca Live Festival, entre d'altres. Però abans de fer el canvi d’any, anem a recapitular i repassar que mos han aportat musicalment aquest darrers 12 mesos. Aquí van les 10 cançons que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

Foo Fighters - Medicine At Midnight

M'agrada que artistes consagrats surtin de la seva zona de confort i cerquin noves sonoritats. Això és el que han fet en Dave Grohl i companyia en aquest nou disc, on si bé és cert que hi podem trobar els Foos de tota la vida, també hi trobam aquest nou so amb groove rítmic i més ballable, com en aquesta Medicine at Midnight i el seu descarat homenatge al Let's Dance d'en David Bowie.

Zoo - Avant

Hi havia una gran expectació amb el retorn dels valencians. I tot i que aquest Llepolies no m'ha enganxat tant com els seus anteriors treballs, si que he acabat escoltant algunes cançons en bucle, com el banquet gastrosexual que dona títol al disc o el ritme trepidant d'aquest cant a l'alliberació que és Avant.

L.A - Judy (feat. Patricia de los Ángeles)

Evergreen Oak és un disc diferent. Compost a Orient en plena pandèmia, amb cançons que sonen molt naturals, sense grans ornaments. Com aquesta Judy, cantada a mitges amb la seva dona. Una cançó que m'encanta, i que vam poder gaudir en directe aquest estiu en un lloc tan màgic com el Santuari de Lluc, en plena Serra de Tramuntana.

Royal Blood - Typhoons

El duo britànic es bastava de baix i bateria per fer bones cançons. Però ara han afegit els sintetitzadors a l'equació, per fer un disc amb la clara intenció de fer moure l'esquelet al personal i rebentar les pistes de ball. I clarament ho han aconseguit. Impossible no contagiar-se del ritme del trio inicial del disc, Trouble's Coming, Oblivion o aquesta Typhoons.

Amulet - Gent Com Vos

"Mumford & Sons a la mallorquina". Així definesc Amulet quan recoman a algú que escolti aquest jove santamarier, que agafant el folk com a referència ha gravat el seu primer disc, Un Desert De Colors. Un treball amb cançons animades a ritme de banjo, altres cantades a mitges amb Xanguito, OR o na Raquel Lúa, o aquesta Gent Com Vos, on demostra que a vegades, només es necessita veu i guitarra per fer una bona cançó. 

Weezer - I Need Some of That

Doble ració de Weezer la que hem tengut enguany, una (OK Human) amb un so més experimental, i una altra (Van Weezer) que ja sabiem que seria un homenatge al hard rock. I és que és un estil que li encaixa a la perfecció a la banda de Los Angeles. Un disc que em va acompanyar tot l'estiu fent kms al cotxe, amb 10 pelotassos de rock i distorsió, i tornades per corejar a ple pulmó, com aquesta I Need Some of That i la seva aferradissa melodia.

C. Tangana - Los Tontos (feat. Kiko Veneno)

He de reconèixer que tenia en C. Tangana creuat. Ni Mala Mujer ni el seu trap m'interessaven gens ni mica. Fins que em van recomanar que mirés el seu Tiny Desk Concert i vaig haver de reconèixer que era una autèntica genialitat. Trob que ha encertat al 100% amb aquest nou so de El Madrileño, que entronca amb la música espanyola dels anys 80-90, i s'ha sabut rodejar bé amb figures com en Kiko Veneno, Jorge Drexler o els Ketama. I sí, em vaig passar mig estiu cantussejant Me Maten o els na-na-na-na de Los Tontos.

Txarango - Una Lluna a l'aigua (feat. Zoo)

El 7 d'octubre es confirmava el que tots temíem. Els membres de Txarango separen els seus camins sense haver pogut gaudir d'aquesta darrera gira en format circ que tan bona pinta feia. Però la part positiva és que mos han fet un darrer regal amb un disc, El Gran Ball, on recullen els seus millors temes acompanyats d'altres artistes. M'encanten la majoria de col·laboracions, però sobretot aquestes on els artistes convidats li donen una nova vida a les cançons, com en Joan Garriga a La Foguera, els Stay Homas a Som Foc o aquesta espectacular Una Lluna a l'Aigua amb Zoo.

Morgan - Alone

El seu darrer disc em va encantar i en aquest continuen aportant autèntiques joies de cançons, com aquesta Alone: al més pur estil Kiwanuka i Pink Floyd, es va desenvolupant de manera progressiva i sense cap tipus de pressa, començant només amb uns coros, uns teclats i una guitarra, desencadenant poc a poc una autentica tempesta sonora, amb solo d'un minut inclòs, tot comandat per l'espectacular veu de la cantant Nina. Brutal.

Taylor Swift - All Too Weel (10 min. version)

Com a bon Swiftie, estic ben pendent de les regravacions que està fent na Taylor Swift dels seus antics discos. Una jugada que no s'havia fet mai, i que demostra el poder que té aquesta artista dins la indústria musical. I a més a més, a cada disc regravat, mos regala noves cançons i videoclips. Però sense dubte, la que havia creat més expectació era aquesta versió original de All Too Well, de 10 minuts de durada. I va i es converteix en la cançó més llarga de la història en arribar al TOP 1 de la llista Billboard, prenent el relleu d'una tal 'American Pie' d'en Don McLean. I a més, ha compensat la injustícia històrica de no tenir video en el seu moment, i dedicant-li ara sí, no un videoclip, si no un curtmetratge! Taylor Swift is the music industry.