dissabte, 24 d’agost de 2019

Sopa de Cabra, Felanitx, 22 d'agost


Felanitx acollí el retorn dels gironins a Mallorca, en un concert que en principi s'havia de fer a Pollença el 10 d'agost. Però hi hagué canvi de govern municipal fa uns mesos, i sembla que ara el rock en català no es benvingut al municipi pollencí. Una llàstima que la cultura surti perjudicada de les decisions polítiques. Però per sort, pogueren canviar la ubicació i les dates per acabar tocant a Felanitx. I es que enguany els Sopa han estat gravant un nou disc, i només han tocat en directe per les Balears, donat que el seu concert al Doctor Music Festival es va suspendre amb tota la resta del festival.

Precisament al Doctor Music havien de tocar sencer el seu disc més venut, Ben Endins, i una de les incògnites era saber si això acabaria passant a Felanitx. I de primeres ho va semblar, quan començaren amb Tot Queda Igual i Bloquejats. Però a la tercera cançó ja es desmarcaren amb una Tornaré a ser Lliure dedicada als presos polítics i anen Valtonyc. I es que el concert, tal i com s'havia anunciat, fou un recull de grans èxits, on només caigueren 3 cançons del seu darrer disc. Així, tocaren els temes més representatius de la banda, com el Si et quedes amb mi, El Carrer dels Torrats, Hores Bruixes, Per no dir res o Instants del temps. Un concert amb poques sorpreses, però s'ha de dir que en directe estan ben en forma, i que en Gerard Quintana, als seus 54 anys, continua tenint una gran veu i un gran pres damunt l'escenari.

Amb el Boig de la Ciutat, Si et va be, i les fusionades No tinguis pressa - Sota una Estrella, arribaren als bisos. En plural, perquè al primer caigueren Cercles i Podré tornar enrere, i per al segon i definitiu, una Mai trobaràs acústica amb només en Quintana i en Thió, l'homenatge anen Ninyin amb Blujins rock i El Sexo, per acabar, evidentment, amb l'Empordà.

Amb ganes d'escoltar el nou material que han estat gravant. Mentrestant, un altre gran directe de Sopa que mos enduim.

diumenge, 28 de juliol de 2019

10 anys de Dies de Carretera!


Fa unes setmanes llegia com un company blogger s'autofelicitava pel desè aniversari del seu bloc, tot reconeixent que avui en dia el deu llegir poca gent i que no te cap altre objectiu que arrencar somriures als seus coneguts i sobretot, a ell mateix, en rellegir les seves pròpies memòries.

En llegir-ho vaig pensar "no puc estar més d'acord". Vaig mirar la meva primera entrada i em vaig adonar que el meu bloc també estava a punt de fer els 10 anys (10 anys!!).

El món blogger ja no està de moda, com fa 10 anys quan vaig començar aquesta aventura. L'aparició de noves xarxes socials, va fer que poc a poc molts blocs desapareguessin, o anassin reduint l'activitat fins acabar congelats. Jo soc el primer que ja no escric amb la regularitat que ho feia als inicis. I soc conscient que avui en dia ja no hem llegeix ningú. Però si he mantingut viu el bloc, ni que sigui amb dues entrades a l'any, és per què me'l prenc com un diari musical, és a dir, per què principalment escric per a jo mateix. No vos podeu imaginar com m'agrada rellegir barbaritats que vaig escriure fa 10 anys, o recordar aquell concert del 2011 al qual ja ni recordava haver assistit.

Amb aquesta seran 163 entrades. Seguiré escrivint, al meu ritme, per pur plaer personal. I si algú passa per aquí per equivocació, benvingut serà!

Molts d'anys Dies de Carretera!

diumenge, 7 de juliol de 2019

In the city that never sleeps


Fa unes setmanes vaig estar de viatge a Nova York, visitant un amic que viu allà. Tota una experiència, sens dubte un lloc que val la pena visitar almenys una vegada a la vida. Evidentment, no em vaig perdre els imprescindibles de la ciutat; Times Square, el pont de Brooklyn, el World Trade Center, la 5th Avenue, Central Park, Rockefeller Center, l'ambient nocturn de l'East Village, etc... però servidor també té el seu costat freak, i no em vaig poder resistir a visitar algunes de les moltes referències musicals que té la Big Apple:

Led Zeppelin - Physical Graffiti (1975)



Els números 96 i 98 del carrer St. Mark's Place, a East Village, foren els escollits per a la portada del 6è àlbum de Led Zeppelin. Que vos puc contar d'aquest doble àlbum, que conté algunes de les millors cançons de la banda com Kashmir, In My time of Dying o Tampled Under Foot. El disseny gràfic de la portada fou bastant novedós per la època: les finestres de l'edifici s'obrien i es tancaven, amagant dedins lletra a lletra el títol del disc. Digau-me friki, però plantar-me davant de l'edifici, posar-me els auriculars i donar-li al play al disc, va ser tota una experiència.

Cafe Wha?


Situat al barri de Greenwich Village, és sobretot famós per haver estat lloc on en Bob Dylan va fer el seu primer concert. Cafè amb podi lliure, és a dir, l'escenari és obert a tota persona que hi vulgui actuar; Bruce Springsteen, Kool and the Gang, The Velvet Underground o comediants com en Bill Cosby han passat per aquest mític cafè.

Oasis - Standing on the Shoulder of Giants (2000)



L'inici de la decadència del grup de Manchester. L'anterior, hiperproduït, Be Here Now no havia estat ben acollit per la crítica, dos dels membres fundadors en Paul "Bonehead" Arthurs i en Paul "Guigsy" McGuigan, deixaren la banda segurament farts dels dos germans Gallagher, cosa que va obligar a nen Noel Gallagher a gravar totes les guitarres i baixos del disc. I a partir d'aquí, discos irregulars, amb cançons puntuals brillants, però que mai van tornar a estar a l'altura de la fabulosa parella inicial Definitely Maybe i Morning Glory. Com a títol del disc, una frase de n'Isaac Newton "If I have seen further it is by standing on the shoulders of giants" que en Noel va llegir en una moneda de 2 lliures; i com a portada del disc, una foto de l'Empire State i de la 5th Avenue, amb les torres bessones de fons.



Una vista molt similar a la que es pot gaudir des del Top of The Rock, al Rockeffeller Center. Per una banda, l'Empire State Building i tots els edificis de Lower Manhattan. I per l'altre Central Park. Una visita molt recomanable, sobretot anar-hi d'horabaixa per a gaudir de la posta de sol i veure com es van il·luminant els gratacels a mesura que es fa de nit.

diumenge, 9 de juny de 2019

Sau30, Inca, 8 de juny


Quan en Pep Sala va anunciar una gira de Sau per a celebrar el 30é aniversari del naixement del grup, la idea inicial era fer una gira d'un any que acabés el passat 1 de març al teatre del Liceu de Barcelona. Tot d'una vaig pensar que segurament la gira seria un èxit i que no els bastaria un sol any. I efectivament han acabat allargant la gira i per sort, han pogut fer un forat per a venir a Mallorca. I ahir vam poder gaudir de veure en directe un grup que mai m'hagués imaginat que arribaria a poder veure.

Està clar que sense en Carles Sabater no és el mateix, i ells mateixos són els primers que deixaren clar que no són Sau, sino Sau30. Però la veritat és que el concert va ser molt millor de lo que m'esperava. En Jonathan Argüelles, que els acompanya a la veu durant aquesta gira, va complir el seu paper a la perfecció, demostrant que és un gran cantant i sense voler ocupar el lloc d'en Carles  en cap moment. A més, musicalment, la banda va sonar impecable. I per acabar, en Pep Sala s'ho va passar beníssim, fent de mestre de cerimònies, posant veu a moltes cançons i aportant un toc d'humor per a ficar-se el públic a la butxaca.

Les primeres notes de Res semblant a res ja van posar la pell de gallina a servidor. Seguiren amb un altre tema del Set, Tornar a començar, i Màgic Whisky. Del Junts de nou per primer cop, caigueren No voliem fer-nos grans i Cap on Vas?. Amb una emocionant Ningú no ens mourà d'aquí en Pep Sala demostrà la gran veu que té, i poc a poc posaren la mirada en els seus treballs més antics, regalant al públic una gran No he nascut per militar. Una 11 de setembre amb aires country donà pas a Corre Corre't corre, Tu encens el meu foc, La cançó de la noia de l'altre cantó del Bar i Percentantges. La cosa es va animar encara més amb l'elèctrica M'en Torno a Sau, sobretot quan la van ajuntar amb el Tren de Mitjanit. Envia'm un Àngel va posar la pausa necessària per a arribar als bisos amb unes grans Si un dia he de tornar, i les fusionades Foc al Cos i És inútil continuar.

I es que sempre van ser uns genis en això de ajuntar cançons. Però estava clar que almenys en faltava una per a acabar. I efectivament, tornaren a l'escenari per a iniciar a base d'alenades una Boig per tu, on deixaren la veu en mans del públic durant els primers versos. Per sort encara va quedar temps per una altra, i així acabar amb Jo ho espero tot de tu / Només ho faig per tu. Va ser concertasso, molt emocional. L'enhorabona a nen Pep Sala i tota la resta de músics per la gran idea de fer aquesta gira. Fins sempre Sau!

diumenge, 5 de maig de 2019

Berri Txarrak, Es Gremi, 4 de maig


Berri Txarrak en euskera significa "males notícies". I son males noticies que un grup com el navarrès se separi. Per sort, la seva gira de despedida va aturar-se a Mallorca i així vam poder disfrutar d'un dels millor directes de l'escena nacional.

Sense artificis, sense decorat. Només intensitat i tres músics que ho donen tot a cada nota. Començaren amb Gelaneuria, i van anar enllaçant cançons una darrera l'altra com si no volguessin perdre ni un minut. Així caigueren Iparra gadlu: Hegora joan, Hil nintzen eguna i Infrasoinuak, que donà pas a les primeres paraules de la nit en català d'en Gorka. Un concert molt centrat en el seu darrer disc, però amb moltes referències al passat, sobretot a Jaio.Musika.Hill i a Libre. Amb Oreka arribà una de les sorpreses de la nit, quan es marcaren un tag amb Toro, del Columpio Asesino, que quedà de puta mare. I es que els navarresos sempre han estat molt de les versions, i també ens regalaren un homenatge a Daft Punk amb Around the World i Da Funk, per a continuació rematar-mos amb Denak ez du Balio. I per als bisos caigueren una Maravillas amb en Gorka tot sol amb la guitarra, el single del seu darrer disc Katedral Bat, un Sols el Poble salva el Poble dedicat a nen Valtonyc i acabaren amb una Oihu que tornà literalment loca a la sala d'Es Gremi. Vos trobarem a faltar Berri Txarrak!

dimarts, 19 de febrer de 2019

Els Pets, teatre de Lloseta, 16 de febrer


Els Pets van visitar dissabte el teatre de Lloseta disposats a demostrar que no volen viure de velles glòries i amb ganes a defensar els seus treballs actuals. I es que deixar fora del setlist la teva cançó més popular, Bon dia, i tocar íntegrament el teu darrer disc, Som, és tota una declaració d'intencions.

Amb els primers acords d'Agost, començà la nit. I poc a poc anaren caient les perles pop del seu darrer disc, Com Wittgenstein o La Vida és molt avorrida sense el teu cos. Un dels primers moments emotius fou la dedicatòria de La Vida és bonica (però complicada) als presos polítics catalans. Un altre dels moments que posà a servidor els pèls de punta fou Corvus, la confessió del bateria Joan Reig sobre els abusos sexuals que va patir de petit per part del capellà de Constantí. Els anteriors discs, com L'Àrea Petita i Fràgil, també foren molt presents al setlist. I es que el trio tarragoní demostra estar molt orgullós de la seva etapa actual, on s'han endinsant sense dissimular en les profunditats del pop, abandonant el rock festiu dels seus inicis.

Seguiren tocant temes recents com No vull que t'agradi aquesta cançó, o l'Exèrcit que vindrà, potser la cançó més política de Som. Entre cançons, les bromes i el bon humor d'en Lluís Gavaldà provocaren més d'una rialla per part del públic. Després de la preciosa història de Laia, començaren les primeres concessions a mirar més enrera dins el seu cançoner, i així el públic va poder gaudir de les elèctriques Hospital de Mar, Tantes coses a fer i Soroll, arribant al primer bis. Tornaren amb Com anar al cel i tornar, Llavis nous i una festiva Jo Vull ser Rei, amb dues afortunades dones del públic que pujaren a l'escenari, vestides amb camisetes amb el missatge "Jo vull ser Reina" estampat, i que ballaren i cantaren damunt l'escenari com si es tractessin de les enyorades Llufes.

I en principi semblava que acabaven aquí, però el públic volia més, i aconseguí que ens regalessin Una estona de Cel i una S'ha acabat, que servi per tancar el concert amb en Lluís Gavaldà passejant i cantant entre el públic.

En fi, un grup amb un passat inqüestionable, que demostra tenir molt a dir en el present, i del que esperem en quedi molt de futur!

diumenge, 23 de desembre de 2018

L.A., Es Gremi, 22 de desembre


Despedida a lo gran del grup mallorquí, que ho donà tot en el seu darrer concert abans d'iniciar una pausa indefinida. I lloc ben triat per a l'actuació, la sala 3 d'Es Gremi en la qual servidor no havia estat mai i que em recordà bastant a The Loft, de la sala Razzmatazz de Barcelona.

El concert havia penjat el cartell de SOLD OUT, i la sala es convertí en un forn degut als evidents problemes de climatització, cosa que encara va posar més suor i intensitat a la nit. La banda anà a per totes, sabent que potser era la darrera nit que tocarien junts. Començaren amb Close to you del Heavenly Hell, i seguiren amb Rebel i Perfect combination per anar encalentint al públic. Per a tocar Hands, pujaren a l'escenari els antics membres de la banda a la bateria i a la tercera guitarra, ajuntant-se així l'alineació inicial que va tenir el grup fa 10 anys. El so de la sala va ser realment bo, la secció rítmica sonava de meravella, i fins i tot el sempre tímid i introvertit Lluís Albert va parlar per a explicar els significats d'alguns dels seus temes, com la Crystal Clear que va dedicar a la seva parella.

Amb moltes cançons jugaren amb la tècnica d'anar de menys a més, començant moltes vegades en Lluís Albert tot sol a la guitarra i afegint-se després la resta de banda per acabar descarregant tota la potència musical que tenien. Una de les que van sonar millor va ser Dualize, cançó que van allargar amb un interludi carregat d'energia. També caigueren cançons del seu darrer disc com Leave it all Behind o Helsinki, però sobretot se centraren en els seus primers discos. A continuació, el cantant es quedà tot sol a l'escenari per a interpretar amb guitarra i veu temes tant preciosos com Ordinary Lies, Do you wanna dance with me next summer i Secrets undone. Finalment, la banda tornà a l'escenari i descarregant una potent Outsider van arribar els bisos.

I per acabar, les cançons més emotives. Va dedicar Microphones & Medicines al públic, tot explicant l'origen de la cançó, els seus inicis com a bateria en diverses bandes mallorquines, o tots els anys que va picar pedra tocant al Bluesville. Seguidament va caure la que segurament és la seva cançó més coneguda, Stop the Clocks, amb un gran increscendo i van acabar donant bon gust al seu comiat amb The Sweetest Goodbye.

Van ser dues hores de concert, intenses i emotives. Només en fa un dia i ja els enyoram. Amb ganes de veure quins camins prendrà la carrera musical d'en Lluís Albert. I amb l'esperança que algun dia L.A. se tornarà a reunir i podrem tornar a disfrutar així com ho vam fer ahir. Fins aviat!