dilluns, 16 de novembre de 2020

AC/DC - POWER UP (2020)


Quina agradable sorpresa tenir nou material d'AC/DC en ple 2020. I es que les circumstàncies no convidaven a l'optimisme. Entre la demencia i posterior mort d'en Malcolm Young, els problemes amb la justicia del bateria Phil Rudd, l'abandonament de la banda per part de Cliff Williams, i per acabar, els problemes d'oïda d'en Brian Johnson que van fer que n'Axl Rose acabés la gira anterior. La veritat es que feia pensar que la següent noticia que tendríem dels australians seria la dissolució de la banda.

Però per sort, poc a poc n'Angus Young ha pogut tornar a reunir la formació clàssica del grup, amb el seu nebot Stevie Young a la guitarra rítmica, i amb un Brian que pareix que ha superat els seus problemes de salut per a posar la seva veu al servei del grup. I així, amb un secretisme absolut, es va anar gestant aquest gran retorn anomenat POWER UP.

I m'és absolutament igual si diuen que tots els discs sonen igual, que no han tornat a fer un gran treball desde Back in Black, o que molts dels riffs d'aquest POWER UP estaven guardats desde fa anys i podrien ser temes descartats d'altres CD's. Lo important per jo és la felicitat de que un dels meus grups de tota la vida encara estigui donant guerra, poder tancar la setmana laboral passant per la meva tenda de discos, fer tertúlia amb el venedor, anar cap a cameva, posar a tot volum el disc i disfrutar de coses com els genials riffs de guitarra de l'impecable trio inicial (Realize, Rejection i Shot in the Dark), el més semblant a un mig temps que han gravat en molt de temps (Through the Mists of Time), les pinzellades que ens deixa n'Angus als solos de guitarra de cançons com Demon Fire o Money Shot, els fantàstics coros de Wild Reputation o No Man's Land, o la darrera Code Red, que tanca un disc que mai baixa el nivell.

Ah, i encara no ho havia dit, en Brian perfecte a les veus, com si res hagués passat. No sé si només pot cantar a l'estudi o si podrà sortir de gira, pero en època coronavirica tampoc es massa important ara. A jo personalment ja m'han fet feliç amb aquest nou disc. I amb això ja és més que suficient.

dimarts, 27 d’octubre de 2020

GINEBRAS - Ya Dormiré Cuando Me Muera (2020)


Les vaig descobrir amb la versió rockera de Con Altura de Rosalía, van donar molt bones sensacions amb un EP de 4 cançons, i ara les han confirmat amb el seu primer LP. I amb un títol que és tota una declaració de filosofia carpe diem. A jo, personalment, em representa!

Un disc vitalista, amb uns coros i segones veus genials, i moltíssimes referencies a la cultura pop contemporània. Comença amb Crystal Fighters, o com reviure les sensacions d'un festival de música en plena pandemia COVID-19. Concretament, recorden el FIB 2017 al qual van assistir les membres del grup, perseguint a Liam Gallagher o als anglesos als qual han dedicat la cançó.

Dins el disc podem trobar desde cançons verbeneres (Paco y Carmela), balades on s'enriuen del postureig actual (Filtro Valencia) o l'animada Metro de Madrid Informa, o com enamorar-se cada vegada que puges al metro de Madrid amb uns coros de fons més beatlelians a no poder, al més pur estil Twist and Shout. També destaca la senzilla Cosas Moradas, que no fa més que això, fer una llista de coses de color morat amb òptica feminista i amb una melodia que no te pots treure del cap. Finalment, tanquen el CD amb una cançó-homenatge a John Lennon, plena de títols de cançons dels Beatles al més pur estil Noel Gallagher a D'You Know What I Mean.

Cançons senzilles però aferradisses, amb bones melodies, que transmeten bon rollo i amb lletres que podrien parlar perfectament del teu grup d'amics. En definitiva, no han inventat res nou, però sonen d’allò més refrescant!

diumenge, 23 d’agost de 2020

Da Souza - Futbol d'Avantguarda (2018)


Encaram el final d’Agost en l’estiu més estrany de les nostres vides, amb un mono de concerts brutal, i veient com les poques actuacions en directe que estaven programades, han anat caiguent com a mosques (Mobofest, Hortellafest) i la sensació que els que encara estan en marxa (Mallorca Live Summer Edition) pengen d’un fil davant aquesta segona onada de positius. Però en fi, toca adaptar-se a la situació, i a falta de música en directe, podem seguir escoltant discos. I un dels que m’acompanya aquest estiu és Futbol d’Avantguarda, de Da Souza.

Si Antònia Font es van batejar amb el nom de la seva amiga i admiradora Antònia, podríem dir que el gurú dels Da Souza era n’Agustí Simó de Da Souza, personatge peculiar del Raval de Barcelona , mig mallorquí mig brasiler, que va fer amistat amb el grup, el qual van batejar amb el seu segon llinatge. Poeta i amant del futbol, els seus textos van ser la llavor del disc que té el nom complet de Futbol d’Avantguarda. Somni i viatge d’Agustí Simó de Da Souza.

Un disc que significa un canvi de so respecte al seu treball anterior, on perden protagonisme les guitarres i la distorsió, a canvi d’un pop molt més exquisit, on se nota molt la mà a la producció del Petit de cal Eril. Amb perles com les Migracions de Salmons, metàfora del cicle de vida dels mallorquins, que s’assembla al dels salmons. Néixer, créixer, sortir de l’illa, per acabar tornant, reproduir-se i morir. Un tema que va merèixer estar a la llista de les meves 10 cançons preferides del 2018. El disc també conté temes més animats, com Finals o Geometria damunt Esferes. Palma, Pina i Cas Català és la que recorda més a les guitarres del seu disc anterior, el Gran Salt Endavant, mentre que temes com Transeunt o El Somni s’ha Acabat me recorden a les melodies de guitarres dels Wilco de l’època Sky Blue Sky.

Tristament n’Agustí Simó va morir poc abans de la sortida del disc, sense poder escoltar la obra acabada. Però convertint el disc en un gran homenatge de la banda a l’home que els hi va posar nom.

divendres, 19 de juny de 2020

Jarabe de Palo - Tragas o Escupes (2020)


Tragas o Escupes és el darrer regal musical que mos ha fet en Pau Donés abans de partir de viatge. Un disc que tot i que l'artista sabia que era el darrer que faria, rebosa optimisme, bon rollo i l'ADN musical de Jarabe de Palo. Amb Vuelvo anuncia la seva promesa tornada a "hacer lo que siempre he querido hacer". Cançons com Misteriosamente Hoy son un cant a la felicitat. Eso Que Tú Me Das, avançada amb un videoclip, és la dedicatòria agraïda d'en Pau a tots els seus seguidors. La Vida es el Momento mos recorda el carpe diem d'una vida que passa molt ràpid, mentre que a Tragas o Escupes recupera la mescla de reagge i rap a duo amb l'artista La Shica, amb una lletra que és una autèntica filosofia de vida. Però el tema més bell per jo, és la preciosa cançó dedicada als metges amb Los Ángeles Visten de Blanco.

La veritat es que quan el disc va sortir vaig pensar que era senyal que estava bé de salut. La realitat era que tractava del seu epíleg musical. Bon viatge Pau. Gràcies per aquest darrer regal. La teva música quedarà aquí per sempre.

dimarts, 2 de juny de 2020

Bruce Springsteen - Born to Run (autobiografia)


Born to Run, l’autobiografia del Boss, m’ha estat acompanyant durant aquests mesos de confinament. I l’he disfrutat molt. En un llibre en que en Bruce si no ho explica tot, ho explica casi tot: les seves arrels irlandeses, italianes i neerlandeses, la seva infància, la difícil relació amb un pare amb problemes psicològics, com queda enlluernat per les actuacions de n’Elvis i dels Beales a l’Ed Sullivan Show, que l’empenyen a comprar-se una guitarra; els seus primers grups, Castilles, Earth o Steel Mill, on en Bruce va arribar a la conclusió que volia tenir una carrera en solitari; les infinites batalles per a tenir una oportunitat dins l’escena musical, aconseguint-la finalment de la mà de John Hammond per Columbia Records, els inicis dubitatius dels dos primers CD’s, la pressió d’haver de tenir èxit amb el tercer, els problemes judicials amb el seu mànager, l’èxit absolut de Born in the USA, el fracàs del seu primer matrimoni, la ruptura amb la E Street Band, els discos menors dels anys 90, com finalment tobar l’amor vertader dins la pròpia E Street Band, el retrobament amb la banda i els dolços anys 2000 fins a la mort d’alguns components de la banda, com the Big Man, o com parla obertament i sense embuts de la depressió que fa anys que arrossega.

En definitiva, un must per a qualsevol fan d’en Bruce. Molt recomanable!


diumenge, 17 de maig de 2020

Oasis - Standing on the Shoudler of Giants (2000)

DEFINICIÓ DE CONFINAMENT: Període de incomunicació ideal per a escoltar els discos de sempre, descobrir-ne de nous o fins i tot reconciliar-se amb els que odiaves. I això darrer és lo que m’ha passat amb el 4t disc d’Oasis, aquest Standing on The Shoulder of Giants que com ja havia explicat en un altre post, sempre havia considerat l’inici de la decadència del grup de Manchester, el primer disc sense la formació inicial de la banda i un treball, que de fet, li havia agafat mania i mai havia arribat a escoltar sencer.

Però llegint l’article que va fer la MONDOSONORO per a celebrar el seu 20è aniversari, vaig decidir donar-li una segona oportunitat, i estic ben content d’haver-ho fet. Clarament és un disc de canvi de cicle (canvi de formació, canvi de companyia discogràfica, canvi de logo) i també canvi de sonoritat, incloent samplers, sintetitzadors, mellotron, sitar i fins i tot flauta. I tenint tot això en compte, s’ha de reconèixer que conté algunes joies.

Comença amb Fucking in The Bushes, un opening instrumental, punyent i afilat com un punyal, amb audios extrets del Festival de la illa de Wight de 1970, que es va convertir en la seva intro en directe a partir d’aquell moment. Go Let it Out, primer single del disc, és, pot ser, la més continuista del seu so dels 90, i compta amb l’adaptació d’un poema del desconegut poeta R.L. Sharpe. Who Feels Love? Encarna aquesta intenció de cercar noves sonoritats, i recorda a les cançons més psicodèliques i de influència hindú dels Beatles. Continua amb la rockanrollera Put Yer Money Where Yer Mouth Is, i Little James, la primera composició d’en Liam en un disc d’Oasis que ja demostra des del principi que lo seu és cantar i no compondre.

Però tot això s’oblida quan arribam a Gas Panic!, sens dubte la millor del lot, amb els seus majestuosos 6 minuts de increscendo musical, un gran solo d’harmònica d’en Mark Feltham, i en Noel parlant dels atacs de pànic que sofria mentre intentava deixar les drogues. Com pot ser que no hagués descobert aquesta joia abans?!? Where did it all Go Wrong? I Sunday Morning Call, cantandes per en Noel mantenen el nivell de la cara B de disc, que acaba amb les guitarres afilades de I Can See A Liar i el mig temps de Roll it Over.

Per cert, molt recomanables també les demos que va gravar en Noel cantant. Encantat d’haver-me reconciliat amb aquest disc!

diumenge, 10 de maig de 2020

Bruce Springsteen - Born To Run (1975)



A tot o res. A una sola carta. En Bruce Springsteen arribava al seu tercer disc i s'ho jugava tot. Els dos primers discos eren bons, però no havien tengut l’èxit comercial que Columbia Records esperava. I només li quedava un disc més de contracte. O triomfar, o tornar a New Jersey amb les mans buides. Però per sort, es va complir la primera opció: èxit absolut!

El so de d’una harmònica arranca el disc amb Thunder Road, que mos situa ràpidament en l’escenari inicial, un jove dins el seu cotxe demanant a na Mary que l’acompanyi i escapin junts de la ciutat. Una cançó sense tornada, que per moltes vegades que l’hagi escoltat encara me posa els pèls de punta, amb el saxo emergint a la part final i versos per a la posteritat com

“Its a town full of losers, I’m pulling out of here to win”

El disc continua amb Tenth Avenue Freeze-Out, o com convertir en cançó la historia de la formació de la E Street Band. La cosa s’accelera amb Night, on en Bruce canta a la màgia de la nit, on pots fer realitat els teus somnis. Backstreets és un dels grans temes del disc, amb una immensa introducció de piano, un cant a l’amistat perduda, i una interpretació vocal espectacular d’en Bruce que deixa el llistó molt alt.

Però la cara B comença igual de forta amb Born to Run, o com els protagonistes de Thunder Road, escapen finalment de la ciutat i de les runes d’un American Dream que mai es va arribar a complir. Continua amb She’s The One, o com enamorar-te locament de la dona més freda del món, i  Meeting across the River, fosca cançó, on sembla que uns traficants de droga tenen la darrera oportunitat per a triomfar. I finalment, arriben els 9 minuts meravellosos de Jungleland, un final èpic per al disc, la història de dos personatges, Magic Rat i Barefoot Girl, lluitant en aquesta jungla de ciutat, acompanyats musicalment per EL SOLO de saxo, la que segurament és la interpretació més recordada de l’enyorat Big Man, Clarence Clemmons.

Sens dubte, un dels millors discos de la història. I punt.