divendres, 19 de juny de 2020

Jarabe de Palo - Tragas o Escupes (2020)


Tragas o Escupes és el darrer regal musical que mos ha fet en Pau Donés abans de partir de viatge. Un disc que tot i que l'artista sabia que era el darrer que faria, rebosa optimisme, bon rollo i l'ADN musical de Jarabe de Palo. Amb Vuelvo anuncia la seva promesa tornada a "hacer lo que siempre he querido hacer". Cançons com Misteriosamente Hoy son un cant a la felicitat. Eso Que Tú Me Das, avançada amb un videoclip, és la dedicatòria agraïda d'en Pau a tots els seus seguidors. La Vida es el Momento mos recorda el carpe diem d'una vida que passa molt ràpid, mentre que a Tragas o Escupes recupera la mescla de reagge i rap a duo amb l'artista La Shica, amb una lletra que és una autèntica filosofia de vida. Però el tema més bell per jo, és la preciosa cançó dedicada als metges amb Los Ángeles Visten de Blanco.

La veritat es que quan el disc va sortir vaig pensar que era senyal que estava bé de salut. La realitat era que tractava del seu epíleg musical. Bon viatge Pau. Gràcies per aquest darrer regal. La teva música quedarà aquí per sempre.

dimarts, 2 de juny de 2020

Bruce Springsteen - Born to Run (autobiografia)


Born to Run, l’autobiografia del Boss, m’ha estat acompanyant durant aquests mesos de confinament. I l’he disfrutat molt. En un llibre en que en Bruce si no ho explica tot, ho explica casi tot: les seves arrels irlandeses, italianes i neerlandeses, la seva infància, la difícil relació amb un pare amb problemes psicològics, com queda enlluernat per les actuacions de n’Elvis i dels Beales a l’Ed Sullivan Show, que l’empenyen a comprar-se una guitarra; els seus primers grups, Castilles, Earth o Steel Mill, on en Bruce va arribar a la conclusió que volia tenir una carrera en solitari; les infinites batalles per a tenir una oportunitat dins l’escena musical, aconseguint-la finalment de la mà de John Hammond per Columbia Records, els inicis dubitatius dels dos primers CD’s, la pressió d’haver de tenir èxit amb el tercer, els problemes judicials amb el seu mànager, l’èxit absolut de Born in the USA, el fracàs del seu primer matrimoni, la ruptura amb la E Street Band, els discos menors dels anys 90, com finalment tobar l’amor vertader dins la pròpia E Street Band, el retrobament amb la banda i els dolços anys 2000 fins a la mort d’alguns components de la banda, com the Big Man, o com parla obertament i sense embuts de la depressió que fa anys que arrossega.

En definitiva, un must per a qualsevol fan d’en Bruce. Molt recomanable!


diumenge, 17 de maig de 2020

Oasis - Standing on the Shoudler of Giants (2000)

DEFINICIÓ DE CONFINAMENT: Període de incomunicació ideal per a escoltar els discos de sempre, descobrir-ne de nous o fins i tot reconciliar-se amb els que odiaves. I això darrer és lo que m’ha passat amb el 4t disc d’Oasis, aquest Standing on The Shoulder of Giants que com ja havia explicat en un altre post, sempre havia considerat l’inici de la decadència del grup de Manchester, el primer disc sense la formació inicial de la banda i un treball, que de fet, li havia agafat mania i mai havia arribat a escoltar sencer.

Però llegint l’article que va fer la MONDOSONORO per a celebrar el seu 20è aniversari, vaig decidir donar-li una segona oportunitat, i estic ben content d’haver-ho fet. Clarament és un disc de canvi de cicle (canvi de formació, canvi de companyia discogràfica, canvi de logo) i també canvi de sonoritat, incloent samplers, sintetitzadors, mellotron, sitar i fins i tot flauta. I tenint tot això en compte, s’ha de reconèixer que conté algunes joies.

Comença amb Fucking in The Bushes, un opening instrumental, punyent i afilat com un punyal, amb audios extrets del Festival de la illa de Wight de 1970, que es va convertir en la seva intro en directe a partir d’aquell moment. Go Let it Out, primer single del disc, és, pot ser, la més continuista del seu so dels 90, i compta amb l’adaptació d’un poema del desconegut poeta R.L. Sharpe. Who Feels Love? Encarna aquesta intenció de cercar noves sonoritats, i recorda a les cançons més psicodèliques i de influència hindú dels Beatles. Continua amb la rockanrollera Put Yer Money Where Yer Mouth Is, i Little James, la primera composició d’en Liam en un disc d’Oasis que ja demostra des del principi que lo seu és cantar i no compondre.

Però tot això s’oblida quan arribam a Gas Panic!, sens dubte la millor del lot, amb els seus majestuosos 6 minuts de increscendo musical, un gran solo d’harmònica d’en Mark Feltham, i en Noel parlant dels atacs de pànic que sofria mentre intentava deixar les drogues. Com pot ser que no hagués descobert aquesta joia abans?!? Where did it all Go Wrong? I Sunday Morning Call, cantandes per en Noel mantenen el nivell de la cara B de disc, que acaba amb les guitarres afilades de I Can See A Liar i el mig temps de Roll it Over.

Per cert, molt recomanables també les demos que va gravar en Noel cantant. Encantat d’haver-me reconciliat amb aquest disc!

diumenge, 10 de maig de 2020

Bruce Springsteen - Born To Run (1975)



A tot o res. A una sola carta. En Bruce Springsteen arribava al seu tercer disc i s'ho jugava tot. Els dos primers discos eren bons, però no havien tengut l’èxit comercial que Columbia Records esperava. I només li quedava un disc més de contracte. O triomfar, o tornar a New Jersey amb les mans buides. Però per sort, es va complir la primera opció: èxit absolut!

El so de d’una harmònica arranca el disc amb Thunder Road, que mos situa ràpidament en l’escenari inicial, un jove dins el seu cotxe demanant a na Mary que l’acompanyi i escapin junts de la ciutat. Una cançó sense tornada, que per moltes vegades que l’hagi escoltat encara me posa els pèls de punta, amb el saxo emergint a la part final i versos per a la posteritat com

“Its a town full of losers, I’m pulling out of here to win”

El disc continua amb Tenth Avenue Freeze-Out, o com convertir en cançó la historia de la formació de la E Street Band. La cosa s’accelera amb Night, on en Bruce canta a la màgia de la nit, on pots fer realitat els teus somnis. Backstreets és un dels grans temes del disc, amb una immensa introducció de piano, un cant a l’amistat perduda, i una interpretació vocal espectacular d’en Bruce que deixa el llistó molt alt.

Però la cara B comença igual de forta amb Born to Run, o com els protagonistes de Thunder Road, escapen finalment de la ciutat i de les runes d’un American Dream que mai es va arribar a complir. Continua amb She’s The One, o com enamorar-te locament de la dona més freda del món, i  Meeting across the River, fosca cançó, on sembla que uns traficants de droga tenen la darrera oportunitat per a triomfar. I finalment, arriben els 9 minuts meravellosos de Jungleland, un final èpic per al disc, la història de dos personatges, Magic Rat i Barefoot Girl, lluitant en aquesta jungla de ciutat, acompanyats musicalment per EL SOLO de saxo, la que segurament és la interpretació més recordada de l’enyorat Big Man, Clarence Clemmons.

Sens dubte, un dels millors discos de la història. I punt.

diumenge, 3 de maig de 2020

Bruce Springsteen - The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle (1973)


Born to Run, l'autobiografia den Bruce Springsteen m'està acompanyant durant aquestes setmanes de confinament.I l'estic devorant. El llibre es una passada per a qualsevol fan del Boss. Llegint-lo, m'he proposat seguir els capítols mentre recorr tots els racons de la seva discografia, plena de discos que encara no havia escoltat mai. I ja que hi som, compartir per aquí els discos que més m'han acompanyat des que vaig submergir-me dins la música den Bruce.

I avui començarem pel seu segon disc, The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle. El primer disc on en Bruce va aconseguir el so que estava cercant, i que l'acompanyaria la resta de la seva carrera musical. Publicat el 1973, el mateix any que el 1er disc Greetings from Asbury Park, és el treball on en Bruce decideix que no vol ser el "nou Dylan" que Columbia Records, i tota la resta del món estava cercant, si no que el vol ser en Bruce Springsteen, submergir-se dins el rock n roll, el rythim & blues, el soul i aprofitar tota la riquesa musical que podia treure d'una big band com era la E Street Band en formació.

I la veritat es que el disc ja conté algunes de les seves cançons més memorables. Comença amb The E Street Shuffle,  un opening que ja vol fer ballar al personal des del principi. 4th of July, Asbury Park (Sandy) és una gran balada amb un Bruce que es despedeix d'Asbury Park i del seu amor estiuenc. Kitty's Back es una passada de cançó, que frega la jam session, amb un toc molt jazz, amb canvis de ritme constants, on cada instrument batalla per endur-se la cançó al seu terreny, fins arribar al clímax del solo de guitarra i teclats. Wild Billy's Circus Story és la més folkie de les presents, inspirada en els circs itinerants de la seva infantesa. Incident in 57th Street és una de les primeres mostres de la capacitat de fer grans balades guiades pel piano. Rosalita fou segurament, el single més conegut del disc, una introducció de l'esperit de "escapem d'aquesta ciutat" que arribaria al disc posterior, Born To Run, amb un Clarence Clemmons espectacular al saxòfon. Finalment, la balada romàntica de New York City Serenade i els seus 10 minuts tanquen el disc de manera magestuosa.

Un disc genial, que ja avançava tot lo bo que havia de venir amb la carrera musical den Bruce. I es que l'èxit absolut, no tardaria gaire arribar. Però això ja és una altra història.

diumenge, 5 d’abril de 2020

Sopa de Cabra - La Gran Onada (2020)


Les bones sensacions que teniem s'han acabat complint: La Gran Onada és un discàs. I això mos fa molt feliços, com ja deia en el post anterior sobre Green Day, de veure com Sopa de Cabra es confirmen com un grup amb molt de present i que no només viu del seu passat.

A La Gran Onada els gironins troben per fi el so que estaven cercant en aquesta nova etapa, i que en la meva opinió, no van acabar de trobar a Cercles, l'anterior disc. Mos agradaven les cançons que ja coneixíem, i mos agraden les que completen el disc. Mos agrada Fràgil com a opening, amb el seu increscendo musical, tot cantant a la fragilitat dels humans, tan evident en temps de pandèmia i confinament. Mos agraden les percussions i la sonoritat de Farem que Surti el Sol, on s'atreveixen amb sintentitzadors i a tractar la veu d'en Gerard Quintana, qui per cert, escriu una lletra brillant. "Farem que surti el Sol, pels que ho han perdut tot". Mos agrada La Llibertat, dedicada a nen Jordi Cuixart, i mos encanta el rock n roll de Em Trenques El Cor. Mos encanta el duet vocal amb na Núria Moliner a Fronteres, i el mig temps de Deien Adèu, una cançó que encaixaria a la perfecció als meravellosos discos Nou o Plou i Fa Sol. I mos agraden aquestes perles que amaga la cara B del disc, com són l'acústica En Blanc o la preciosa Tant Se Val, que tanca el disc.

En definitiva, mos agrada La Gran Onada. No sé si el coronavirus mos deixarà veurer-los en directe aquest juny a Inca, però en tot cas, esperarem el que faci falta. Mentrestant, podeu gaudir d'aquesta meravella de gravació en directe que van fer fa unes setmanes a les runes d'Empúries:

diumenge, 29 de març de 2020

Green Day - Father of All Motherfuckers (2020)


"Cuando el mundo se venga abajo,
mejor que te pille de fiesta"

Aquest era el titular de l'entrevista que va realitzar Green Day a Mondosonoro el passat mes de febrer. I vist en perspectiva, no pot ser mes premonitori del que ha passat a posteriori. És època de confinament, i tot i que entre d'altres coses el coronavirus ens deixarà sense música en directe una bona temporada, s'ha de dir que 2020 ha arrancat amb novetats discogràfiques molt gratificants. I el darrer disc dels californians és una d'elles.

Father of All Motherfuckers sona més a segon disc de Foxboro Hot Tubs (grup paral·lel, amb els mateixos components, que van treure mig d'amagat un disc ple de garage rock desprès d'American Idiot) que a l'onzè disc d'estudi de Green Day. I la veritat es que és una canya disc, m'atrevesc a dir que el millor des d'American Idiot! Ni la repetició de la jugada d'òpera rock amb 21st Century Breackdown, ni l'empatx de cançons del disc triple Uno-Dos-Tré, ni les cançons més polítiques de Revolution Radio van conseguir el que ha aconseguit aquest Father of All.. reenganxar-me a Green Day!

I mira que la fórmula es molt senzilla, 10 cançons curtes i energètiques, que recorden a la millor època de Dookie, amb l'essència de sempre però amb ingredients nous, com el rocknroll més clàssic dels 50s, el soul, excel·lents coros que sobrevolen tots els temes, pianos, sintentizadors i una producció excel.lent. Però sobretot, bones melodies. El disc s'inicia amb la cançó que dona títol al disc, amb un Billie Joe Armstrong cantant amb un falset impossible de reconèixer a primera vista. Continua la garagera Fire, Ready, Aim; una Oh Yeah comandada per baix i bateria, i una Meet Me on The Roof, que convida aixecar-se de la cadira i començar a ballar. I Was A Teenage Teenager i una línea de baix posa la pausa necessària per a introduir una de les millors tornades del disc, plena de ràbia adolescent. I Stab you in the Heart és la delícia d'escoltar Green Day com si toquessin rock n roll als anys 50. Sugar Youth, Junkies on a High, Take the Money and Crowl mantenen el nivell fins arriar al final on es vesteixen dels seus estimats The Who per acabar amb Graffitia.

M'encanta que grups que van marcar la meva adolescència tenguin un present creativament interessant i no es quedin amb l'etiqueta de grup antic que viu del passat. I es que, quan el món s'ensorri o quan arribi una pandèmia global, millor que t'agafi de festa. I si és amb Green Day de banda sonora, molt millor!