Tetrasonic - IV (2009)

Quantes vegades no hauré pensat que a l'escena en català actual li falta rock n roll. Ja està bé que l'actual pop català hagi "matat el pare", rompent amb el rock català dels 90, però com deim en mallorquí, "entre poc i massa, sa mesura passa!" On és l'actitud, on són els riffs, els solos, la malla llet, la polèmica, el sexe... On és el rock n roll?!

Per sort, avui en dia es possible trobar propostes com Tetrasonic. Una banda d'animals que es dediquen a fer un rock n roll bestial, amb aires funkies. De la mà de la autèntica màquina a la guitarra que és en Lluís Cabot (ex-Musnok), el 2009 s'edità IV, el seu disc debut, on trobam un grapat de perles rockanrolleres, amb introducció instrumental inclosa. Una canya de disc amb temes lletres existencials, paratges bíblics o fins i tot dubtes davant el pas del temps i la mort que tenen cabuda en la Ciutat del Pecat, Soma Sema o el Monstre. Caos I Silenci és la més ambiciosa de totes, un tema de manual d'aquets que van creixent lentament. Del silenci al caos. Però si voleu un tema per tastar-los provau aquest Res De Res que vos deixarà noquejats. 


Esperam impacients que aquest primer treball tengui continuitat amb nous temes! 

Collita 2011

L'any 2011 per servidor ha estat l'any Sopa de Cabra. No cada any el grup que te va marcar d'adolescent i te va introduir en el món del rock torna en els escenaris. I pot ser que no sigui ni el millor grup musicalment, ni els seus components siguin exemples a seguir, però ja ho diu en Lluís Gavaldà:

"Els grups que a mi m'han tocat més, els que m'emportaré sempre al meu costat, no són els que m'han fascinat a nivell musical. Són els que m'han agafat en el moment més tendre, en el moment més vulnerable"

I quin moment hi ha més tendre i ets més vulnerable que en plena adolescència? No ho negueu, tots teniu qualque grup així, per tant entendreu la emoció amb la que vaig viure l'anunci de gira, la interminable espera fins al concert, el repàs a la seva discografia, etc.

Però no només de sopa viu l'home, enguany s'ha recollit una collita musical excel·lent ja sigui amb els retorns triomfals de Foo Fighters, Antònia Font o Obrint Pas; despedides de nivell com R.E.M. o grans descobertes com són My Morning Jacket. Des de la més absoluta subjectivitat, aquest és el top 10 dels discos que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

1. Wasting Light - Foo Fighters
2. Hard Times & Nursey Rhymes - Social Distortion
3. Lamparetes - Antònia Font
4. The Whole Love - Wilco
5. Circuital - My Morning Jacket
6. Collapse Into Now - R.E.M.
7. Ukelele Songs - Eddie Vedder
8. Blessed - Lucinda Williams
9. Coratge - Obrint Pas
10. Eric Fuentes & El Mal - Eric Fuentes

I per acabar, molts d'anys i feliç any nou a tothom!
-
Islas Baleares:

La Gran Orquesta Republicana, Sala Assaig, 16 de desembre

Durant molts d’anys l’ska a Mallorca va tenir un nom: La Gran Orquesta Republicana. Cançons compromeses, amb ideals i ganes de transformar el món. Cançons d’ska, de punk, de reagge. Cançons que varen ser la banda sonora de l’adolescència de tota una generació. La veritat és que en el seu moment mai vaig entrar en profunditat en la discografia de La Gran. Però era qüestió de temps acabar fent-ho, i per això alegrar-me de l’anunci del seu retorn amb una gira i nou disc a la vista.

Divendres fou el tancament d’aquesta gira que els ha duit per tota Espanya, i no defraudaren. Entrega d’actitud i energia totals, i una banda que dóna el 100% damunt l’escenari. I una traca de cançons encadenades sense donar respir al públic, que feren que en 2 horetes i busques repassessin quasi tota la seva discografia, a base de temassos com Optimista, Mundo Libre, Loco, Republica o Vida de Colores. La Gran Orquesta Republicana han tornat en forma. Esperam amb ànsies el seu nou treball!

Wilco - The Whole Love (2011)

Wilco són una banda feliç. I això se nota en la seva música. Deu ser poder comptar per fi amb una banda estable des de els darrers tres treballs, o també el fet d'haver col·locat el grup en lo més alt, sense pressions ni haver de demostrar res a ningú, fent la música que senzillament les hi ve de gust fer. També hi ha una mica de autocomplaença i estancament musical, però que importa això si són capaços de brindar-mos aquest manat de cançons tan bones!

No conec la obra de Tweedy & Co. abans de l'Sky Blue Sky, però almenys puc assegurar que aquest és el seu millor disc des de llavors! Wilco van sobrats, molt sobrats. Només així s'explica que comencin el treball amb una futurista i psicodèlica The Art Of Almost de 7:16 minuts i tanquin amb la càlida i trista One Sunday Morning de 12:04 minuts!

I entremig, tot de cançons alegres, melòdiques i senzilles, com el single I might, Dawned on Me (no me la puc treure del cap!), Born Alone, Whole Love... Aquest disc és una capsa plena de llepolies! Això si, Wilco també es poden posar serios i poètics a una Black Moon que és de lo millor del disc. Potser que Wilco vagin amb el pilot automàtic, però deixant rere seu grandíssimes cançons!

Bob Dylan - Desire (1976)

Feia anys que aquest disc descansava als prestatges de cameva com a part de la col·lecció "Los Discos de Tu Vida" que un bon dia va repartir El País. Però clar, era difícil que artistes inclosos en aquella col·lecció com Jackson Browne, Phil Collins, Madonna o el mateix Robert Zimmerman entressin dins l'habitació d'un adolescent més centrat en punk, grunge i altres herbes...

Però els anys passen, els gustos musicals canvien, i quasi sense adonar-te'n compte en Bob Dylan entra dins la teva habitació amb discos que t'atrapen, com Desire. Què en Bob als 70 ja no feia temes d'actualitat i de crítica social com als seus inicis? Idò per començar Hurricane, un tema excels de 8:33 minuts, en la línia de Like A Rolling Stone, per explicar el cas del boxejador negre Rubin "Hurricane" Carter, acusat injustament per un triple assasinat l'any 1966:

"Here comes the story of the Hurricane
The man the authorities came to blame
For somethin’ that he never done
Put in a prison cell, but one time he could-a been
The champion of the world"

Destaca durant tot el disc el gran violí que acompanya tots els temes de n'Scarlet Rivera. Les lletres son co-escrites amb en Jacques Levy i parlen molt d'amors i desamors, d'un Bob que acabava de sofrir la ruptura amb la seva dona Sara, reflectida en l'anterior Blood On The Tracks. Els viatjes misteriosos a Isis durant una ruptura sentimental, la tendresa d'una separació a One More Cup of Coffe en un preciós duet amb na Emmylou Harris, una parella de fugitius per terres mèxicanes a Romance In Durango, però cap tan clara i autèntica com Sara: una declaració a cor obert d'en Dylan com a tribut a la seva ex-parella i que tanca un disc la gira de presentació del qual acabaria essent la Rolling Thunder Revue.

I tots els discs d'en Dylan m'atraparan com els que he escoltat fins ara? Crec que el pròxim descobriment serà Blood On The Tracks!

Senior & El Cor Brutal + Gran Amant, Sa Possessió, 29 d'octubre

Qui ho anava a dir que a tocar de Palma, just dins el polígon de Son Rossinyol, devora la presó i entre naus industrials hi hauria una possessió. Una possessió un tant peculiar, ja que es tracta d'una associació cultural on et pots trobar des de música en directe a una galeria d'exposicions o una sala de projeccions. Un oasi de cultura modernista on divendres varen presentar disc els mallorquins Gran Amant i els valencians Senior & El Cor Brutal.

I es que després de veure la passió amb la qual xerra en Chals de No Sé Viure Sense Rock dels Senior, la curiositat per veure aquets barbuts valencians em va fer enganar un parell d'amics per acostar-me a veure'ls. Senior em van agradar molt, sembla un grup de rock sudeny americà (molt gran la senyera americanitzada que es veu a la foto), tal és la seva influència americana que hi ha gent que ja ha batejat el seu so com a valenciana. El seu disc Gran m'està agradant molt. Un gran descobriment.

A continuació, tocaren Gran Amant, una espècia de súpergrup mallorquí format per components d'Oliva Trencada i The Marzipan Man entre d'altres, que es dedicaren a fer pop eclèctic i totalment psicodèlic. Que voleu que vos digui, aquest estil no és el que m'entra més fàcilment, però donarem una oportunitat a escoltar el seu El Primer Disc.

Foo Fighters - Back & Forth (2011)

Encara bavejant cada vegada que escolt el Wasting Light, mirar la película que van fer mentre el gravaven i que repassa tota la seva biografia com a grup no ha fet més que augmentar el meu apreci cap en Dave Grohl. M'agraden molt aquestes biografies només amb comentaris del grup i música en directe. Són una manera de donar-te’n compte de que les grans estrelles no són més que persones normals i corrents, persones com tu i com jo, que tenen les seves pors, les seves inquietuds, i en definitiva, els seus sentiments.

Com la tristesa de voler deixar la música quan en Kurt Cobain va decidir acabar amb la seva vida. La música com a válvula antidepressiva per gravar el que seria el primer cd dels Foo's. Els dubtes d'haver de decidir ser el bateria de Tom Petty & The Hearthbreakers o començar de zero un grup. Els problemes per trobar els components adequats d'un grup que és el grup d'en Dave Grohl. O tensions internes que van estar a punt de fer volar la banda just abans de treure el One by One! I com no, imatges boníssimes com la gravació dins el garatge de Wasting Light, amb la filla d'en Dave entrant a mitja gravació per demanar-li d'anar a la piscina.

El bo d'en Dave Grohl: una gran persona. I si a això li afegim un filó de hits inqüestionables, tenim com a resultat la banda més gran de rock de l'actualitat. Vos deix, que vaig a comprar-me tota la discogràfica dels Foo Fighters.

Llarga vida als Foo's!!