dimarts, 20 de juny de 2017

The Beach Boys, Son Fusteret, 18 de juny


Autèntiques llegendes del pop dels 60, no mos podiem perdre la primera actuació dels Beach Boys a Mallorca. De la formació original només queda en Mike Love i en Bruce Johnston, però era motiu suficient per acostar-se a Son Fusteret. Per que tot i que esteim xerrant de senyors de 76 anys embarcats en una gira mundial, encara tenen unes veus espectaculars.

Perquè si d'una cosa sempre s'ha caracteritzat el grup, es per el joc de veus que vesteix les seves cançons i en això tant en Mike, en Bruce com la resta de músics que els acompanyen en són uns genis. El concert va començar puntual, i a les 10 del vespre sonaven els primers versos de Sufin' Safari. Els músics anaven per feina i van començar a encadenar una cançó darrera una altra per a deliri del públic, majoritàriament estranger. Fins a 38 cançons caigueren, on les més corejades foren les més conegudes Surfin USA, I get Around o Dont't Worry Baby.

Després d'una merescuda pausa, tornaren a la càrrega amb Californa Dreamin', de The Mammas & the Pappas, la primera de moltes versions que van regalar al públic, com per exemple Cotton Fields o Rock n Roll music. Cada cançó era una nova oportunitat per gaudir d'aquests prodigis dels coros californians, en un concert caracteritzat per la senzillesa i la proximitat amb els artistes. Sense additius.  Res de grans escenaris i focs artificials. Només bones cançons per a passar una gran nit d'estiu. Hi hagué moments emotius com a God Only Knows, dedicada al desaparegut Carl Wilson (sonant la seva veu gravada, mentre ells feien els cors de fons) i també es reté homenatge a George Harrison amb Pisces Brothers.

Finalment amb Good Vibrations, Barbara Ann i Fun, Fun, Fun acabaren l'actuació deixant clar que tot i l'edat i que ha plogut molt des de la seva època daurada, continuen éssent uns artistes de primera. I noltros, ben contents de que hagin passat a veurer-mos per sa roqueta!

dimecres, 3 de maig de 2017

Txarango - El cor de la terra (2017)


Copiant la frase del F.C. Barcelona, Txarango són molt més que un grup. No només canten sobre un món millor, si no que actuen en conseqüència per aconseguir-ho. Des de que varen aturar màquines el 2015, no han aturat de viatjar i participar en projectes solidaris, entre els quals els camps de refugiats d'Idomeni a Grècia. I 3 anys després del seu darrer disc, El Cor de la Terra plasma totes aquestes experiències viscudes. I a més ho fa amb un discasso que demostra que l'espera ha valgut la pena i que consagra Txarango com un dels millors grups en llengua catalana de l'actualitat.

Les vivències als camps de refugiats ja es veuen reflectides al primer tall, amb una tornada ben directe:

'Obriu les portes,
obriu fronteres,
open the borders!'

El disc compta amb cançons marca de la casa, com El Tren del temps o Una Lluna a l'Aigua (un hit 100% Txarango), però també compta amb variades col·laboracions que fan el disc encara més interessant. I són precisament aquests temes els que per jo brillen més de tots. El reagge revolucionari Som Foc, mescla d'una manera deliciosa el català amb l'anglès dels australians The Cat Empire. Continua amb la veu d'en Pau Donés de Jarabe de Palo a la balada Mil Ocells, on els dos canten de meravelles. El so dels africans Safari Children's Choir a Marevellós Regal me sembla senzillament espectacular, igual que la dels nins refugiats de l'EKO Camp a Resiste y grita o l'aparició de Manu Chao a Terra Endins.

En fi, un dels millors discs que he escoltat recentment que combina perfectament allò que Txarango vol: fer-mos pensar i fer-mos ballar. I es que com molt bé diuen a la cançó Som Foc:

'Un món que balla avui és un món millor'


dilluns, 15 d’agost de 2016

Sopa de Cabra, Porreres, 12 d'agost


Hi ha hagut una bona onada de retorns de grups de rock els darrers anys, i sempre es diu que només tornen pels doblers. No seré jo qui ho negui, però està clar que si també ho fan perquè en tenen ganes això s'acaba notant dalt de l'escenari. I es nota que els Sopa en tenien ganes, perquè eren els que estaven més contents de tot Porreres. 

Tal i com van prometre el gener passat a l'Auditorium de Palma, quan va presentar Cercles, van oferir un concert elèctric ple de rock n roll i dels seus himnes dels anys 90. Al crit de bona nit malparits, començaren amb Si Et Va Bé, tal i com feien durant la seva gira de despedida de l'any 2001. I van començar a encadenar lo bo i millor del seu repertori, on de Cercles només en van caure 5 cançons. L'alegria de la banda i del públic era total, i era igual si en Gerard Quintana s'embullava amb la lletra de Bloquejats, això era el de menys. Pell de gallina quan sonaven No vull canviar de pell o mesclaven No Tinguis Pressa amb Sota una Estrella. Van demostrar tenir un gran directe i que la veterania és un grau. Les cançons de Cercles van sonar molt bé en directe, especialment Sempre Aprop. Pels fans de tota la vida ens van obsequiar amb la sorpresa de Tornaré a ser Lliure, versió d'en Bob Dylan del disc Al·lucinosi. I quan finalment acabaren els bisos amb El Boig de la Ciutat, Podré tornar Enrera, Mai Trobaràs i l'Empordà, l'al·legria col·lectiva ja fou màxima.

Nits com aquesta justifiquen el seu retorn als escenaris. Tornau quan volgueu a Mallorca Sopa, estareu sempre convidats!

dilluns, 9 de maig de 2016

L.A., Castell de Bellver, 8 de maig


Una actuació en majúscules és la que es varen marcar en Lluís Albert i els seus, ahir al pati del Castell de Bellver. Un lloc únic on van acabar la seva gira Ocean Tour, que en el seu darrer tram ha estat en format semi-acústic. No havia anat mai a un concert al nostre preciós castell circular, i la veritat no m'esperava un so tan espectacular i tan net, ni un joc de llums tan màgic com el que ens van oferir els mallorquins.

L.A. fa temps que juguen una altra lliga, girant per Amèrica i tocant en nombrosos festivals, però queda clar que els hi agrada tocar a caseva i l'escenari d'ahir me sembla de veres insuperable. En format trio, van defensar el seu darrer disc, començant amb Living by the Ocean, cercant en totes les cançons una sonoritat diferent al disc, que va fer el concert encara més original. Batería, guitarres i piano van bastar per presentar les cançons en un format més desvestit i lent que mos van captivar.

Amb en Lluís Albert tot sol amb la guitarra, també va caure la versió de Ryan Adams Let it Ride, tot recordant els seus inicis tocant versions en el tristament desaparegut bar Bluesville. També va demostrar la seva condició de ex-bateria, cantant des de les baquetes Love Comes Around i després d'una increïble Older, van arribar els bisos tancant el concert amb Outsider.

En fi, concert brutal tant per la música com el lloc. Si no heu presenciat mai un concert al Castell de Bellver, no dubteu ni un segon en anar-hi. I si encara no heu escoltat el pop lluminós de L.A., ja esteis tardant en provar un dels millors grups de la nostra illa!

diumenge, 31 de gener de 2016

Sopa de Cabra, Auditorium, 29 de gener


L'entrada era careta, i el seu darrer disc, Cercles, no em convenç. Tot i així va valer la pena anar a un Auditorium ple a vessar per veure que els Sopa han tornat, aquesta vegada per quedar-se i que en directe estan en plena forma. Un concertasso de més de dues hores on ho van donar tot i varem poder disfrutar de la qualitat de so espectacular que té l'auditori de la nostra ciutat. 

Van començar amb Dolços Plans i Sense Treva, i així van anar caiguent les 10 cançons del seu darrer treball, senyal que venien a defensar-lo a tota costa. Després d'escoltar-les en directe, segueixen sense estimular-me, però reconec que algunes com Sense treva, Eix de rotació o Cercles van sonar molt bé. Però també hi hagué lloc pels grans clàssics, que començaren amb Si et quedes amb mi, Tot queda igual i Hores Bruixes. Aquests temes si van fer aixecar el públic de les cadires per cantar i vibrar amb cada tema dels antics, un públic entregat que va fer emocionar la banda més d'una vegada. Una banda que en directe están espectaculars, amb un Gerard Quintana que sembla que ha fet un pacte amb el diable, rejovenit i hiperactiu al més pur estil Mick Jagger, i sempre amb les paraules precises per fer emocionar el públic entre cançó i cançó.

I quan per al final cauen seguits himnes com Camins, El far del Sud, El boig de la ciutat, Podré tornar enrera, una Mai trobaràs acústica amb en Gerard i en Josep Thió tots sols, i l'Empordà; només et pots deixar endur per l'espiral d'emoció i alegria que es va viure a l'Auditorium, on public i banda van arribar a ser un de sol.

Dia 12 d'agost tornen, a Porreres, amb la promesa de fer un concert rockanroller. Allà estarem!

divendres, 26 de juny de 2015

Bob Dylan, Bamberg, 23 de juny


Encara que es digui així, tots sabem que el "Never Ending Tour" no pot durar per sempre. Per tant, quan vaig saber que en Bob Dylan passaria prop d'on visc, no vaig dubtar ni un segon en passar la nit de sant Joan amb ell.

Una nit que va començar amb puntualitat alemanya a les 20:00. La banda vestida amb les millors gales, i el mite vestit de negre i amb el seu capell blanc de sempre. Un mite però, que no venia a cantar velles glòries. Al contrari, venia disposat a reivindicar-se com a un artista actual, ja que basà el seu repertori en els seus darrers discs. Començà amb Things Have Changed, i la aplaudida She Belongs to Me, fou la única concessió als seus primers discos que va fer. A partir d'aquí, el repertori es basà en els discos recents, des de Time Out of Mind fins al seu darrer treball, Tempest, del qual caigueren 6 cançons. I que voleu que vos digui, els seus darrers discos estan bé, però servidor, i crec que la resta del públic, hagués volgut corejar més cançons seixanteres. Així mateix, caigueren Tangled Up in Blue i Simple Twist of Fate, del Blood on The Tracks. La banda va estar perfecta, enllaçant cançons amb molta elegància, mai sabies en quin moment acaba l'afinació dels instruments i començava la cançó. Després de dues hores de concert, van venir els bisos, on sí va caure per fi Blowin in the Wind i es va despedir amb Love Sick.

Em vaig quedar amb ganes d'escoltar moltíssimes altres cançons dels 60, però no era nit per parlar del passat. Era nit per parlar del present. I esperem que encara li quedi molt de futur. Fins la pròxima Bob!

diumenge, 26 d’abril de 2015

Joan Miquel Oliver - Pegasus (2015)


Sempre havia pensat que els discos que en Joan Miquel Oliver havia tret fins a la data Surfistes en Càmera Lenta i Bombón Mallorquín, eren pur entreteniment, purs "divertimentos". Grapats de cançons experimentals que no acabaven de lligar entre elles. Discos on en Joan Miquel senzillament posava tot allò que li donava la gana sense por a les crítiques. Però clar, una vegada ja no existeixen Antònia Font, era d'esperar que per al seu següent disc mos oferiria un producte molt més elaborat.

I així ha estat. Per començar ha fitxat per una multinacional i s'ha ajuntat amb en Quimi Portet, aconseguint una producció més potent i millorant també l'aspecte vocal. I el resultat, Pegasus, és un disc que entra beníssim, amb un so a estones minimalista i a estones ambiciós, on la temàtica és la que ja coneixem des de fa tants anys: postals de la vida quotidiana combinades amb planetes, asteroides i extraterrestres. L'horabaixa tan agradable a la platja de Marès a Radial amb el xiuleig de fons den Joan Miquel ja et fa entrar en un bon rotllo que no abandonaràs en tot el disc. Orthopedic Ragtime, Ecos d'Ambulàncies o Fémurs són de les meves preferides. Les cançons s'enllacen una darrera l'altra a la perfecció fins arribar al single Flors de Cactus i a Mil Bilions en Estrelletes, que acaba el disc amb una melodia de piano observant el cel estrellat. Seguirem enyorant Antònia Font, però Pegasus ajudarà a clamar la nostàlgia.