dijous, 24 de juny de 2010

Airbourne, Razzmatazz, 23 de juny




Entrar a Razz i veure un mur de amplificadors Marshall damunt l’escenari era una tota una declaració d’intencions: els nostres timpans sofririen. Dues hores després del final del concert encara me piten les orelles per culpa de Airbourne i de la seva impressionant actuació.

Res millor per posar-te les piles que un bon concert. Després de fer 6 exàmens finals en 13 dies un no necessita vitamines, ni Beroccas ni Jalea Real ni res de tot això. Rock n roll conyo! I si es en directe, millor!

Com deia Airbourne s’han marcat un concert increïble. Desprès de dues suspensions, el concert que hauríem d’haver viscut fa quatres mesos va arribar per fi. Estarien cansats després de tants de mesos de gira? Ni molt manco! No han deixat de moure les melenes a ritme de rock n roll, de córrer per damunt l’escenari.. en Joel mos ha ametrallat a base de solos diabolics, algun d’ells pujat tot lo adalt que ha pogut (si mirau vídeos seus per youtube, es un escalador nat quan fa solos). Impagable la imatge d’en Joel obrint una cervesa pegant-se cops al cap amb una llauna. I com no, a l’escenari han caigut sostens i altres peces de roba femenina. Sexe, drogues I rock n roll: ja tenim tots els ingredients.

El concert ha començat intercalant cançons de No Guts No Glory amb les del primer disc. Així, puc recordar Raise The Flag (amb la qual han començat), Hellfire, Chewin’ the Fat, Diamond in The Rough, Girls in Black o Cheap Wine & Chepaer Women. Una vegada hem entrat en calor i els nostros timpans s’han adaptat a la potència que mos descarregaven (massa alta pel meu gust, les veus no se sentien quasi amb tanta guitarra), han anat per feina: nem a amollar temassos per aqui, deuen haver pensat. I axí tota la sala ha corejat els uhoooo’s de Blonde, Bad, Beatiful, el Born To Kill till the day I die!, la mítica tornada No Way But The Hard Way, get used to it! o la gran Too Much, Too Young, Too Fast. Després han tornat per fer una allargada Runnin Wild. Això si que és un himne! Estic segur que en un parell d’anys aquesta cançó es cantarà en un estadi. I per acabar Stand Up For Rock n Roll, d’això anava la nit no? en defensa del rock! Segurament per compensar tant aplaçament han afegit una cançó al setlist per rematar-mos amb Blackjack.

Havia llegit que eren brutals en directe però lo d’avui ha superat de molt les meves expectatives! Do you believe in rock n roll??? (Repetia en Joel). Amb grups com Airbourne, si.

I demà Bob Dylan!



2 comentaris:

  1. Si, fa una estona tbe m´han comentat el que dius del mur dels Marshall. La persona que m´ho ha dit m´ha comentat que tbe va sortit "sorda" del concert.

    Crec que amb Bob Dylan tot será mes tranquil

    Salutacions.

    ResponElimina
  2. Realment van posar a prova els nostres límits auditiu! Per no parlar de que en començar varen fer unes vibracions de baixos molt xungees!

    Estan molt locos aquesta gent!

    ResponElimina