dimarts, 20 de juny de 2017

The Beach Boys, Son Fusteret, 18 de juny


Autèntiques llegendes del pop dels 60, no mos podiem perdre la primera actuació dels Beach Boys a Mallorca. De la formació original només queda en Mike Love i en Bruce Johnston, però era motiu suficient per acostar-se a Son Fusteret. Per que tot i que esteim xerrant de senyors de 76 anys embarcats en una gira mundial, encara tenen unes veus espectaculars.

Perquè si d'una cosa sempre s'ha caracteritzat el grup, es per el joc de veus que vesteix les seves cançons i en això tant en Mike, en Bruce com la resta de músics que els acompanyen en són uns genis. El concert va començar puntual, i a les 10 del vespre sonaven els primers versos de Sufin' Safari. Els músics anaven per feina i van començar a encadenar una cançó darrera una altra per a deliri del públic, majoritàriament estranger. Fins a 38 cançons caigueren, on les més corejades foren les més conegudes Surfin USA, I get Around o Dont't Worry Baby.

Després d'una merescuda pausa, tornaren a la càrrega amb Californa Dreamin', de The Mammas & the Pappas, la primera de moltes versions que van regalar al públic, com per exemple Cotton Fields o Rock n Roll music. Cada cançó era una nova oportunitat per gaudir d'aquests prodigis dels coros californians, en un concert caracteritzat per la senzillesa i la proximitat amb els artistes. Sense additius.  Res de grans escenaris i focs artificials. Només bones cançons per a passar una gran nit d'estiu. Hi hagué moments emotius com a God Only Knows, dedicada al desaparegut Carl Wilson (sonant la seva veu gravada, mentre ells feien els cors de fons) i també es reté homenatge a George Harrison amb Pisces Brothers.

Finalment amb Good Vibrations, Barbara Ann i Fun, Fun, Fun acabaren l'actuació deixant clar que tot i l'edat i que ha plogut molt des de la seva època daurada, continuen éssent uns artistes de primera. I noltros, ben contents de que hagin passat a veurer-mos per sa roqueta!

dimecres, 3 de maig de 2017

Txarango - El cor de la terra (2017)


Copiant la frase del F.C. Barcelona, Txarango són molt més que un grup. No només canten sobre un món millor, si no que actuen en conseqüència per aconseguir-ho. Des de que varen aturar màquines el 2015, no han aturat de viatjar i participar en projectes solidaris, entre els quals els camps de refugiats d'Idomeni a Grècia. I 3 anys després del seu darrer disc, El Cor de la Terra plasma totes aquestes experiències viscudes. I a més ho fa amb un discasso que demostra que l'espera ha valgut la pena i que consagra Txarango com un dels millors grups en llengua catalana de l'actualitat.

Les vivències als camps de refugiats ja es veuen reflectides al primer tall, amb una tornada ben directe:

'Obriu les portes,
obriu fronteres,
open the borders!'

El disc compta amb cançons marca de la casa, com El Tren del temps o Una Lluna a l'Aigua (un hit 100% Txarango), però també compta amb variades col·laboracions que fan el disc encara més interessant. I són precisament aquests temes els que per jo brillen més de tots. El reagge revolucionari Som Foc, mescla d'una manera deliciosa el català amb l'anglès dels australians The Cat Empire. Continua amb la veu d'en Pau Donés de Jarabe de Palo a la balada Mil Ocells, on els dos canten de meravelles. El so dels africans Safari Children's Choir a Marevellós Regal me sembla senzillament espectacular, igual que la dels nins refugiats de l'EKO Camp a Resiste y grita o l'aparició de Manu Chao a Terra Endins.

En fi, un dels millors discs que he escoltat recentment que combina perfectament allò que Txarango vol: fer-mos pensar i fer-mos ballar. I es que com molt bé diuen a la cançó Som Foc:

'Un món que balla avui és un món millor'