Ahir vaig tancar amb molta tristesa el cicle de concerts d’aquesta tardor. Molta tristesa però també molta alegria, perquè veuria un dels grans: Muse. I que grans que són! Déu meu! Un espectacle tant visual com musical que poques vegades he vist.
El concert s’havia vist sacsejat per molts de factors externs. Primer un canvi de instal·lació després d’esgotar les entrades pel Pavelló Olímpic de Badalona. Després canvi de data degut als entrenaments de la maleïda Copa Davis. Estic segur que més d’un es va cagar amb el tenis i amb en Rafel Nadal després de comprar de nou bitllets i reserves d’hotel. És clar que Muse sortien tant perjudicats com el públic, i de fet es van disculpar per tot això. Així que a la organització del concert li donc un zero, perquè no contents amb tot el que havia passat, no deixaven a la gent baixar a una pista que estava literalment buida. Dient imbecil·litats com “L’aforament està complet” o “Queden els millors seients” vam tenir que perdre tota l’actuació de Biffy Clyro per negociar, suplicar i amenaçar que ens deixessin anar a un lloc on teníem tot el dret d’anar (ja sabeu que per una cosa o una altra sempre em perd els teloners). Finalment ens van deixar passar, però de veres que aquesta organització s’ho ha de fer mirar.
Si a la organització li pos un zero, a Muse li pos un 10. A l’altura del que esperava, un gran muntatge compost per tres torres governava l’escenari. I quina va ser la sorpresa de tothom quan dins aquelles tres torres es trobaven els mateixos Muse iniciant el concert amb Uprising. Tot molt futurista, amb un Matt Bellamy duguent unes ulleres de lo mes rares amb llumets i les torres convertides en pantalles gegants. Recolzats amb un quart músic que feia de pianista seguiren presentant el seu nou disc (per a jo un poc fluixet) amb Resistance. I tot d’una, un dels primers temassos de la nit New Born. Estic segur que ningú s’esperava una cançó tant bona tan prest. Poc a poc anaren deixant les altures per fer-se més terrenals i baixaren a l’escenari. Del nou disc les tocaren casi totes, inclosa la primera part de Exogenesis Symphony. No tocaren ni I belong to you (pentura la més fluixeta del disc) ni les altres parts de Exogenesis (no crec que el públic ho hagués aguantat). Una de les que tenia més curiositat per escoltar era la electrònica Undisclosed Desires, per veure com la feien en directe. Per aquesta en Matt sortí amb una guitarra amb teclats (devien ser sintetitzadors). El concert va anar creixent exponencialment cap a cançons millors, com una coreada Hysteria.
A continuació en Matt (poc comunicatiu tota la nit) va canviar la guitarra per un piano de coa i va tornar a enlairar-se als altars per tocar United States Of Eurasia (Queen en estat pur!) i una bella Feeling Good. I després de la ja anomenada Undisclosed Desires arrivaren les cançons amb les que més vibrà el públic: Starlight, Plug In Baby, Time is Running Out i Unnatural Selection. Després dels bisos dos temes increïbles: Stockholm Syndrome i la ja autèntic himne Knights Of Cydonia (amb introducció d’harmònica inclosa). Si una conclusió vaig reafirmar, es que totes les seves cançons son boníssimes.
Si em demanessin com serà la música del futur, no en tendria cap dubte: Muse. La música de demà, però avui.
El concert s’havia vist sacsejat per molts de factors externs. Primer un canvi de instal·lació després d’esgotar les entrades pel Pavelló Olímpic de Badalona. Després canvi de data degut als entrenaments de la maleïda Copa Davis. Estic segur que més d’un es va cagar amb el tenis i amb en Rafel Nadal després de comprar de nou bitllets i reserves d’hotel. És clar que Muse sortien tant perjudicats com el públic, i de fet es van disculpar per tot això. Així que a la organització del concert li donc un zero, perquè no contents amb tot el que havia passat, no deixaven a la gent baixar a una pista que estava literalment buida. Dient imbecil·litats com “L’aforament està complet” o “Queden els millors seients” vam tenir que perdre tota l’actuació de Biffy Clyro per negociar, suplicar i amenaçar que ens deixessin anar a un lloc on teníem tot el dret d’anar (ja sabeu que per una cosa o una altra sempre em perd els teloners). Finalment ens van deixar passar, però de veres que aquesta organització s’ho ha de fer mirar.
Si a la organització li pos un zero, a Muse li pos un 10. A l’altura del que esperava, un gran muntatge compost per tres torres governava l’escenari. I quina va ser la sorpresa de tothom quan dins aquelles tres torres es trobaven els mateixos Muse iniciant el concert amb Uprising. Tot molt futurista, amb un Matt Bellamy duguent unes ulleres de lo mes rares amb llumets i les torres convertides en pantalles gegants. Recolzats amb un quart músic que feia de pianista seguiren presentant el seu nou disc (per a jo un poc fluixet) amb Resistance. I tot d’una, un dels primers temassos de la nit New Born. Estic segur que ningú s’esperava una cançó tant bona tan prest. Poc a poc anaren deixant les altures per fer-se més terrenals i baixaren a l’escenari. Del nou disc les tocaren casi totes, inclosa la primera part de Exogenesis Symphony. No tocaren ni I belong to you (pentura la més fluixeta del disc) ni les altres parts de Exogenesis (no crec que el públic ho hagués aguantat). Una de les que tenia més curiositat per escoltar era la electrònica Undisclosed Desires, per veure com la feien en directe. Per aquesta en Matt sortí amb una guitarra amb teclats (devien ser sintetitzadors). El concert va anar creixent exponencialment cap a cançons millors, com una coreada Hysteria.
A continuació en Matt (poc comunicatiu tota la nit) va canviar la guitarra per un piano de coa i va tornar a enlairar-se als altars per tocar United States Of Eurasia (Queen en estat pur!) i una bella Feeling Good. I després de la ja anomenada Undisclosed Desires arrivaren les cançons amb les que més vibrà el públic: Starlight, Plug In Baby, Time is Running Out i Unnatural Selection. Després dels bisos dos temes increïbles: Stockholm Syndrome i la ja autèntic himne Knights Of Cydonia (amb introducció d’harmònica inclosa). Si una conclusió vaig reafirmar, es que totes les seves cançons son boníssimes.
Si em demanessin com serà la música del futur, no en tendria cap dubte: Muse. La música de demà, però avui.
-
Una de les cançons que millor sonaren per jo, i de les que més m'agraden d'aquest trio: Plug In Baby
-
q gran... i al mateix temps el barça guanyant 2-0. Nit redona ;)
ResponEliminaRealment va ser un concert impressionant!
ResponEliminaNo em sembla correcta la nota que li fiques a la organitzacio... que van tindre que canviar la fecha per culpa de "la maleïda Copa Davis"? Doncs a mi em sembla correcte, perque com a aficionat al tenis que soc preferisco que la final de la Davis es faci al Palau que no a cap alter lloc, i si per aixo s'han de canviar feches de concerts... doncs es canvien, ad+, la organitzacio del concert no pinte res al Palau, el Palau es un lloc per a tots i no nomes per als que vulguin gaudir de la musica, per mol bona que sigue. No tot el mon gire alrededor teu!!! Sigues una mica menys egoista, ja que el Palau es de tots!!!!!!!!
ResponEliminaMr. Tx
MR. Tx, estic d'acord amb el que dius. El Palau és de tots. I a jo tambè m'agrada el tenis. Si li fic un zero a la organització no és pel canvi de data, que a jo no em va afectar ja que visc a Barcelona, sino pel fet que no ens deixessin baixar a la pista, argumentant que estava plena, quan estava buida! Va haver una dura discusió perquè ens deixessin baixar, i ells ens deien que només obeien ordres de la organització.
ResponEliminaSalut!
Ja ho se que vius a Bcn...!!
ResponEliminaEm sembla que es massa exigent... jajajaja!! Segut que devien de tenir alguna rao per no deixar-vos baixar...
Cuidat!!!
Mr. Tx
Com m'hagués agradat anar en es concert!
ResponEliminaEn sé d'altres que varen fer unes bones cantades en es concert!!jajaja. Records des de s'altra banda de la mar!