divendres, 31 de desembre de 2010

Collita 2010

Si per alguna cosa recordaré aquest any 2010 serà per dos concerts que em quedaran per sempre gravats en la memòria. Veure en menys de quinze dies de diferencia dos tòtems com en Bob Dylan i Pearl Jam va ésser una experiència quasi mística. Així i tot, també es podrà recordar el 2010 pels alguns grans discos i per alguns grups que han entrat dins la meva vida musical, i que ja s’hi quedaran de per vida. No és que hagi escoltat gaires novetats enguany, tot sigui dit, bàsicament degut a que també tenc molta feina submergint-me dins les discografies de Déus de la musica com en Bob, Creedence Clearwater Revival o els Rolling Stones. Des de la més absoluta subjectivitat, aquí va el meu top 10, els discs que més han sonat enguany per Dies de Carretera. Una llista que pot canviar en qualsevol moment, pero on tenc bastant clar els tres primers llocs (millor disc internacional, estatal i en català):

1. American Slang - The Gaslight Anthem
2. Hidden State - Nothink
3. Al Marge d'un Camí - Sanjosex
4. The Dissent of Man - Bad Religion
5. No Guts, No Glory - Airbourne
6. Hurley - Weezer
7. Trans-Continental Hustle - Gogol Bordello
8. Stereo - Jaume Anglada
9. Based on a True Story - Sick Of It All
10. Invented - Jimmy Eat World

Idò molts d'anys a tothom i feliç any nou!
-
The Diamond Church Street Choir:

dimecres, 15 de desembre de 2010

The Gaslight Anthem - American Slang (2010)


Fan falta ben poques escoltes per ensumar que estàs escoltant un discasso. De fet, crec que amb només una o dues ja vaig veure de que l’artefacte que tenia entre mans era un ferm candidat a disc de l’any. American Slang no és res de nou, rock genuïnament americà, però és que, com deien Lax ‘n Busto a Miami Beach, “carai aquesta gent!”, realment son els reis del rock! Les típiques històries americanes? Les clàssiques melodies? Potser, però... que bé que sonen!

Per situar-vos una mica, The Gaslight Anthem són una banda amb transfons punk-rocker i amb grans influències springstinianes. De fet, son de New Jersey mateix, i ja han estat apadrinats pel Boss, amb col·laboracions i tot. I American Slang és el disc amb el que per fi han explotat, un disc amb deu cançons que són deu singles. Amb una guitarra que tot i que pot arribar a sonar minimalista, sona beníssim; unes melodies aferradisses i adictives com ningunes, uns cors que engrandeixen les cançons i un cantant en Brian Fallon, que fa que paregui de vegades que es el mateix Boss qui està cantant.

Cançons com American Slang o Stay Lucky desprenen energia com ninguna, tot i les seves lletres introspectives. A Brint It On sembla que són els mateixos Bruce i la seva E Street Band qui estan interpretant aquest tema de Romeos amb cors romputs ‘Is he better than my love?’. La souly The Diamond Church Street Choir és tota una delícia interpretativa d’en Brian amb una gran tornada acompanyada de cors. Tambè hi ha lloc per cançons més lentes com The Queen Of Lower Chelsea o la que tanca el disc We Did It When We Were Young. I els hits no deixen de succeir-se, com Orphans, Boxer, Old Haunts, o The Spirit of Jazz. No hauran inventat res, però així de increïble sona el rock americà al 2010. Sense dubte, el descobriment de l’any.

dijous, 2 de desembre de 2010

Jimmy Eat World - Invented (2010)


Abans de que bandes com My Chemical Romance causessin autèntic furor entre els pre-adolescents inadaptats i aparegués aquesta estranya estètica emo que consistia en tapar-se completament la cara amb els cabells i anar vestit més negre que un gòtic, l’emo ja existia. Bé, existia d’una manera molt diferent, senzillament es referia a bandes que feien lletres emotives, quasi sempre sobre relacions amoroses, d’aquestes que te rompen el cor. Així, Fugazi, Dashboard Confessional o Jimmy Eat World van respondre a l’etiqueta emo des de els seus inicis. Però, com en el cas de Jimmy Eat World, senzillament feien rock. Això si, amb una melodia irresistible.

Jimmy Eat world varen sacsejar el món musical de finals de segle amb dos grans discs, com foren Clarity i Bleed American, i des de aleshores duen una carrera ben sòlida. Invented és el seu 6é àlbum i si bé no entrarà a la primera com els seus predecessors, la seva atmosfera fosca i melancòlica t’acabarà atrapant. Conduit bàsicament per cançons acústiques i elaborades, com el mateix inici de Heart Is Hard To Find on l’acompanyament d’una secció de corda l’acaba d’arrodonir, de tant en tant si que trobam algun xut d’energia com és My Best Theory, single marca de la casa perfectament emparentat amb els grans Bleed American o Futures. Cançons com Evidence o Higher Devotion recorren poc a poc per la teva ment amb molta subtilesa i elegància. Movielike, de moment la meva preferida, és difícil que no t’emcioni amb aquests coros en forma de oohs acompanyant-te, mentre que Stop és una preciositat musical només apte per romàntics. Aquest disc és com una capsa de bombons, cada un més dolç que l’anterior. Inspirat a través de fotografíes, en Jim Adkins ha acabat fent les seves lletres emotives de sempre. El títol del disc correspon al tema Invented, 7 minuts d’un mig temps mimalista de subtilesa i passió, endolcits per la suau veu de la cantautora Courtney Mari Andrews, que també deixa impremta en altres cançons.

Definitivament, si Jimmy Eat World són Emo, m’agrada l’Emo.
-

dimecres, 17 de novembre de 2010

Nothink + Toundra, Sala Bikini, 13 de novembre

Moltes ganes teníem de veure Nothink en directe més de dos anys després. I ho vam fer en la gran festa d’Aloud Music, amb la companyia de Toundra i amb les dues bandes presentant nou disc.

Toundra em costa. Això de post-rock instrumental sense cantant és massa per jo, digau-me clàssic. Tot i això en directe me van agradar bastant, i cançons com Magreb varen entrar molt bé. Gran moment quan va entrar en Juan de Nothink a acompanyar-los amb guitarra acústica juntament amb una violoncellista.

Poc després, aparegueren les llums blaves i el gas-boira: això és Hidden State i comença amb un temasso, Melting Sun. Evidentment, no tardaren en caure tambè cançons d’Spotlights com les grans Crows of Tragedy St. o Enemy’s Meeting Point, celebrada com un autèntic clàssic pel públic congregat. Bastanta joventut en les primeres fileres, segurament degut a l’enèsim encert d’Aloud Music de deixar entrar gratuïtament als menors de 23 anys. Per no xerrar de la gran política de preus que fa que el concert et surti per 10 €, amb la qual cosa ja no tens excusa per no comprar el cd Hidden State, que, evidentment, també costa 10 €.

Segurament influirà el fet que m’estiri més l’Spotlights, però les cançons del segon disc sonaren millor, o s’els veu més segurs tocant-les. De fet, només escoltar Hidden State ja vaig pensar que en directe faltaria múscul al només tenir una guitarra. Per sort, Nothink saben com ho han de fer com quan es graven el riff amb un pedal per tocar una corejadíssima In A Row. Abans dels bisos Welcome To Hill Valley i segurament la que millor sonà, Kill! Kill! Genocide!!! amb en Juan tornant-se tot loco al final de la cançó posseït per l’esperit de’n Kurt Cobain en un atac distorsionador contra la guitarra i que més d’un degué passar pena per l’instrument. No la rompis, dona-me-la!

El concert es va fer curt, molt curt, tot i els bisos amb Innerzia i We Live On. Mos van deixar amb ganes de més i particularment, amb ganes d’alguna cançó del primer disc. No hagués estat malament una Starting Days With The Right Foot, Out Of Order o Mr. Smile, però clar, es lo que té tenir tants de temassos.

Sincerament crec que els d’Aloud degueren estar molt contents, sala totalment plena i públic entregat davant del futur del rock estatal. Barcelona Plays Aloud.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Bad Religion - The Dissent Of Man (2010)


Darrerament hi ha hagut tants llançaments interessants que se m’han acumulat! Però el que esperava amb més ganes, sens dubte, el nou de Bad Religion. Els californians sembla que han entrat en un estat en que ja els hi és impossible fer un mal disc. I tot i que segurament The Dissent of Man està un escaló per davall de les darreres entregues The Empire Strikes First i New Maps of Hell, Bad Religion mos torna a oferir un munt de bones cançons, presentades en comprimits de punk rock que no superen els dos minuts i mig.

I després de 30 anys de carrera alguna novetat? Novetat a aquestes altures és molt demanar, però si que s’aprecien diferencies amb els darrers treballs, i això ja s’agraeix. En aquest cas la contundència guitarrera dels riffs que governaven New Maps Of Hell han donat pas a melodia, melodia i més melodia, cosa que dona com a resultat un disc que s’aproxima bastant al rock clàssic. Segurament té molt a veure que per aquest disc el gran Brett Gurewitz hagi utilitzat guitarres acústiques pe composar, i el recent èxit de bandes com The Gaslight Anthem (de la qual tothom en parla meravelles, i lis haurem de donar una oportunitat) que partint del punk han dotat a la seva música d’elements més melòdics.

Aquí trobem de tot: cançons canyeres com les de sempre de Bad Religion, amb aquest rapidíssim inici a The Day That The Earth Stalled, Only Rain o la contundent The Resist Stance, que ja havien avançat en directe i que guanya, i molt, amb aquests coros que tant bé saben fer ells; però també cançons que segurament son de les més accessibles que hagin fet mai i que tenen un so springstinià com The Devil In Stitches, Cydanie, Turn Your Back on Me, o Won’t Somebody, que be podria ésser qualificada com la germana petita de Infected.

La victòria de n’Obama ha omplert d’optimisme a moltíssimes bandes nord-americanes, i Bad Religion no en són una excepció, deixant de banda les temàtiques polítiques i socials per fer el seu disc més personal des de el gloriós i meravellós Stranger Than Fiction. Segurament, com sempre, s’han passat ficant tantes cançons al disc, però el fet que cap el final et trobis amb cançons tan brillants com Avalon, Cyanide, Turn Your Back on Me o Ab Hominem fa que el disc guany molts de punts. De fet, el fet que sigui un dels seus discos més melòdics i accessibles, el fa 100% recomanable per tot aquell innocent que encara no hagi escoltat als reis del punk.
_

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Sick Of It All + Madball, Razzmatazz 2, 24 d'octubre


-Doctor, no me trob gaire bé… Estic molt estressat, fa dies que patesc insomni, i tenc molta ansietat!

-Mmmm, vosté necessita alliberar tensions…. Li receptaré un concert de Sick Of It All.

Un xut d’adrenalina. Així son els concerts de Sick Of It All: pura descàrrega d’energia. Uns riffs que te colpejen sense aturar, uns components hiperactius que no deixen de correr i pegar bots, corrents humanes de mosh-pits que t’arrosseguen per una pista que en qualsevol moment es pot venir abaix,.. Tot això i més visquerem en un diumenge atípic de Hardcore, concretament, New York City Hardcore.

Madball i Sick Of It All són dues autèntiques institucions del hardcore de NY. Si bé els primers són bastant més durs, massa segurament pel meu gust, els segons són els Bad Religion del hardcore: una banda amb un so dur però amb la dosi justa de melodia. Si Black Flag, Minor Threat o Bad Brains avui existin, no ho dubteu, el seu nom seria Sick Of it All.

El concert va començar amb una descarrega de temassos com Death Or Jail, Uprising Nation o The Divide. Cançons curtes, concentrades, amb lletres que clamen contra injustícies. Les cançons noves, no desentonen gens amb clàssics com Built to Last o Step Down. De fet, a punt de complir 25 anys, m’atreviria a dir que SOIA estàn en el seu millor moment compositiu. Els seus dos darrers discos, són imprescindibles.

El quadrat guitarrista (Pete Koller) va ser tot un espectacle, sense aturar de mourer-se mentres mos destrossava amb els seus riffs, mentre que el seu germà Lou va tornar a estar esplendid a les veus, organitzant mosh-pits i vigilant que ningu prengues mal. Que no atura de pujar gent a l’escenari? És igual. Això és hardcore, aquí tots som germans. I amb himnes com A Month of Sundays, amb uns coros que posen la pell de punta, Take The Night Off o Faihtless, com pots dir que no t’agrada el hardcore?

Finalment, agrair a SOIA que siguin d’aquestes poques bandes americanes que saben que hi ha terra a l’altra banda de l’Atlàntic, i que venen per aquí cada dos per tres. Esperem que no falti molta estona per la pròxima!


dissabte, 23 d’octubre de 2010

Això es diu l'Empordà...

Parlem clar, tots tenim un grup que està per damunt dels altres. Normalment és aquell grup que va marcar la teva adolescència, el mateix que et va iniciar en el món del rock, possiblement el dels teus primers concerts, primeres emocions i tantes altres coses... Idò bé, en el meu cas aquest grup va ser Sopa de Cabra. Per aquest motiu vaig disfrutar i molt amb el nou programa de TV3 No me la puc treure del cap, que va ser tot un exercici de nostàlgia i que mos va transportar fins a 20 anys enrere.

Varem poder conèixer alguns detalls de com es va fabricar aquest himne: com en Thió es va inspirar en Going Down de Bruce Springsteen per a fer el riff, com el lletrista Jaume Rufí volgué retre homenatge a les terres de l’Empordà, com en Siset és el mateix que el de l’Estaca, però que una vegada passada la transició, es tira a la beguda amb tendències suïcides... També va ser impactant tornar a veure els meus antics herois, als quals l’edat no perdona i no s’escapen de les canes, sobretot en Gerard Quintana.

Una cançó versionada mil i una vegades que difícilment trobareu algú que no se la sapi. Un himne. O com diu en Gerard: una cançó petita, que la gent l'ha fet gran. Tot i que el programa no deixava de ser per tots el publics, i el presentador era un poc paiaso, se visqueren moments màgics com veure l’Empordà tocada per en Thió i cantada per en Rufí, com en els vells temps de Copacabana. Així és la cançó insígnia de Sopa de Cabra, un dels grans grup de rock, sense etiquetes.

“Nascut entre Blanes, i Cadaqués...”

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Es Reboster - Wow (2009)


Es Reboster han fet 10 anys i en més forma que mai. 10 anys des de que un grup de vilers van començar a quedar a la finca d’Es Reboster per fer música fins a arribar ser un dels millors grups de Balears. Crec que Es Reboster és un bon exemple de lo poc que sempre s’aprecien les coses locals. Segurament no són més que considerats un grup de verbenes per veure a altes hores de la matinada, però musicalment no tenen res a envejar als millors grups d’ska. En canvi, a jo, em passa tot el contrari. El fet que un grup canti el la meva llengua, ja el fa molt més bo que qualsevol altre grup del món.

Es Reboster de l’actualitat ja no són els de fa 10 anys. Han crescut, madurat, canviat de components,.. però l’essència és la mateixa: passar-s’ho bé fent música. I sobretot, transmetre-ho en directe. Wow és el resultat d’aquesta evolució: cançons molt més elaborades que al primer disc, tant a nivell de música com de lletres. A Wow es parlen de coses personals, del dia a dia, deixant un poc de banda el missatge reivindicatiu i d’aspectes socials del primer disc, cosa que els va emparentar tot d’una amb Oprimits.

Segurament un dels canvis que més es noten és el canvi de cantant, de na Marta a n’en Pere Antòni, justament germà de l’altra cantant Margalida. Aquest canvi li ha donat un to més canyer a les veus, i acaba de definir aquest disc com un disc més rocker. Wow comença a tota canya amb una Dona combativa i forta on ja es demostra lo bé que combinen el rock i l’ska. 5:32 és segurament la cançó més ambiciosa del disc, i amb la qual gravaren un videoclip. Una cançó que va creixent poc a poc, amb una gran tornada, amb solo de guitarra inclòs, i que desemboca en una tempesta musical on tots els instruments lluiten per ser escoltats.

Solitud fou el primer single del disc, i torna a ser un tema amb molta canya: curt però intens. I encara tenim més coses, com els filtretjos amb el funk a Baile, una cançó que només pot incitar a ballar i moure l’esquelet i on en Pep Poblet deixa la seva impremta amb un solo de saxo èpic; a Insomni torna la canya rockera on la secció de vents torna a fer de les seves; Màgia és una cançó preciosa, delicada i dolça, i serveix per veure com han evolucionat; amb Camí torna les ganes de festa amb un tema molt optimista que fou triada per la Volta Ciclista a Catalunya com a cançó oficial. No cerqueu cançons sobreres en aquest disc, no en trobareu: a Ruleta torna a aflorir l’ska ,Malcriada és tot un exercisi de com fer un tema canyer amb una gran tornada, que els acosta musicalment a Obrint Pas; i encara queda temps per la revolta a 9Món.

Aquests són és Reboster del 2010: capaços de fer-mos ballar, d’emocionar-mos, de conciernar-mos, i, en definitiva, transmetre emocions. Molts d’anys per aquest desè aniversari, i que en faceu molts més!
_

dijous, 30 de setembre de 2010

Mudhoney, Sala Apolo, 29 de setembre


Ho reconec: mai he escoltat Mudhoney. Si, havia escoltat com tothom Touch Me I’m Sick, però res més . Però així i tot sempre han estat per jo una banda molt familiar i a la qual he tengut molta estima. He sentit a parlar de Mudhoney, he llegit coses de Mudhoney i me sé la història de Mudhoney. De fet, fins i tot coneixia el baixista (Matt Lukin) per la cançó que va fer Pearl Jam en el No Code.

Quan a Seattle tot bullia per la nova escena que s’estava coent, Green River, un dels grups que més lluny havia arribat, es dissolia donant com a fruit dos grups: en Mark Arm i n’Steve Turner seguirien en la línia punk rock amb Mudhoney, mentre que n’Stone Gossard i en Jeff Ament es deixarien endur pel rock clàssic amb Mother Love Bone. Tot i que la història tenia reservada per aquets dos un darrer canvi de grup degut a la mort del seu vocalista, Andrew Wood. Aquest grup final seria ni menys ni més que Pearl Jam.

Idò per això mateix els vaig anar a veure: són part viva de la història de Seattle. De fet, la llegenda diu que ells varen inventar la paraula grunge:
-
Pure grunge! Pure Noise! Pure shit!....
-
..escrivia en Mark per definir el so del seu grup. I així era: grunge, brutor, renou, distorsió.. una porqueria de so i com més gran millor. Així es va plantar la llavor de l’escena músical que explotà i regnà durant els 90.

Idò va ser una nit un poc nostàlgica. Una nit de distorsió, camies de franel·la, i de pedals wah-wah. Varen començar un poc freds, però anaren de menys a més. Tot i que ells sempre s’han intentat distanciar de lo que envolta el grunge, les seves cançons més antigues semblen tretes de Bleach, mentre que les més noves són més indies. Molt grans Suck You Dry, Judgement Rage Retribution and Thyme, o la corejadíssima Touch Me I’m Sick, cançó grunge per excel·lència.

No seran mai tan famosos com Nirvana, ni tendran els solos diabòlics d’en Mike McCrady de Pearl Jam, tampoc tendran un cantant tan guapo (i tan bo) com en Chris Cornell, ni gaudiran del magnetisme d’Alice in Chains. Però van encendre l’espurna i van provocar un incendi. I per això lis esteim agraïts. Seattle Plays Loud!

dimarts, 28 de setembre de 2010

Ressaca de la Mercè




Un any més la Mercè ha servit per fer de Barcelona una ciutat plena de concerts durant tres dies. Moltíssims grups, moltíssimes actuacions, massa i tot ja que era impossible arribar a tot amb horaris tan parells i tants d’escenaris repartits per la ciutat. Així, tot i que m’hagués agradat, no vaig poder gaudir de Standstill, Pep Gimeno Botifarra, La Troba Kung-Fú, Surfing Sirles&Mujeres,Toundra o Maika Makowski entre d’altres, però no parlem del que no hem vist, si no dels que mos han fet vibrar.

Dijous les ganes de veure Obrint Pas desprès de 4 anys feren més suportable l’interminable transport cap al Fòrum. Després de tenir una agradable sorpresa al descobrir la faceta en solitari d’en Quimi Portet a Plaça Catalunya, anàrem a presenciar com la flama dels valencians segueix més encesa que mai. Amb un set-list de grans èxits, una energia desbordant i un públic entregat, el concert va esdevenir una autèntica festa. No faltaren La Flama, Esperant, No Tingues Por, o El circ dels invisibles. Cap al final s’hi va apuntar en Pep Gimeno Botifarra per compartir Camins i Malagueta de Branxeta. Obrint Pas estan en plena forma i amb aquesta gira de retorn fan que les ànsies per un nou disc siguin màximes.
-

Dissabte, abans de que la pluja entrés en escena, varem poder descobrir Mishima a un lloc màgic com la plaça Reial. El so no els va acompanyar, però un pop molt elaborat, i tenir a Manel com a grans admiradors fan que se’ls hagi de donar una oportunitat. Però a pocs metres, a la plaça Sant Jaume, una autèntica festa de rumba es va desfermar. Commemorant els 20 anys de la desaparició del Gato Perez. Tots els rumberos reunits, no van faltar Sabor de Gràcia, La Troba Kung-Fú, los Manolos, Estrelles de Gràcia, Ai Ai Ai, o un que mai se les perd, en Carles Flavià. Tots junts van interpretar 20 cançons del Gato, on no va faltar ni la festa, ni la improvització ni la germanor rumbera.

Finalment dissabte varem acudir a la nostra cita anual a l’Antiga Fàbrica Damm on la màgica combinació de bona música i cerveses a 1 € és in reclam irrefutable. Com sempre, obriren el grup amb més èxit del panorama català anual i aquest any, evidentment, eren els Amics De Les Arts. Acompanyats de una secció rítmica, per fi foren una autèntica banda, deixant l’esclavatge als ordenadors i poguent allargar, capgirar i empalmar les cançons les unes amb les altres. Molta al·lota jove entre el públic, que no aturaren de corejar L’Home Que Treballa Fent de Gos, 4-3-3 o Jean-Luc, cançons que ja formen part de la cançó catalana.

Només vull dir finalment, que si, que molts de grups, que moltes actuacions però realment no hi havia gaire varietat. Molt indie-pop, molta rumba... però on hi havia un poc de rock n roll? Senzillament, crec que tot lo bo, és millorable.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Músics per la Llengua, Son Servera, 11 de setembre


Res millor que la trobada anual dels Músics per la Llengua per palpar el panorama musical de canostra. Ve a ser com una degustació tant de algunes coses exquisites que ja coneixíem, junt amb el descobriment de nous sabors. Actuacions de mitja hora cada grup durant 12 hores ininterrompudes de música.

Però si alguna cosa me va sorprendre va ser la poqueta gent que acudí a Son Servera. Segurament no s’havia anunciat abastament o potser que fos molt enfora de Ciutat. Però lo que és incompressible és que tenint la trobada la nit abans de la suposada Diada de Mallorca, el Consell no s’hi bolqui com a acte principal enlloc de abaixar-se els calçons com cada any amb els 40 Principales per fer l’insuportable MallorcaPop. Que prefereixen, música prefabricada de fora o bona música local?

Però bé, parlem de música. Repartits en tres escenaris, alguns d’ells tant màgics com la església nova que veis a la foto, que realment està inacabada, tocaren més de 40 grups. Poguerem veure la refrescant proposta d’en Tomeu Caldentey fent doblet substituint la baixa de na Marta Elka, els aclamats Anegats, que jugaven a casa, i van recompensar-nos amb un recull de grans èxits com Irreals, Cada Nit o Fred; els sempre festius Es Reboster amb lo bo i millor del seu darrer disc Wow!; els novells rockers Pujà Fassuà que deixaren caure Dins Aquest Iglú d’Antònia Font; Gàtaca, que dugueren el seu nu-metal desde Ontinyent i que pogueren allargar-se degut a la baixa d’Oprimits; i els irreverens Te Corrs, amb unes lletres monotema com Te Vull Follar o Vaig Més Fort Que Un Mac De Torrent i que digueren que se separen.

Partirem de Son Servera amb sensació agredolça, per la molta gent que s’ho perdé.

divendres, 10 de setembre de 2010

La Troba Kung-Fú + Final RecPlay 2010, Ses Voltes, 9 de setembre



Si qualque diumenge de ressaca d’aquest estiu heu sintonitzat IB3 Ràdio, vos haureu trobat amb RecPlay, el concurs de maquetes de grups que canten en català de les Balears. Per al programa han passat molts grups, però un que record molt divertit és l’innombrable La Abeja Maya, Su Hijo Bastardo y la Denostada Imagen De Su Amigo Willi que a més de fer un punk bastant primitiu, deixaren perles com: “Noltros quan tocam pegam en es instruments. Hi ha gent que li pega a sa dona, noltros pegam òsties a nes instruments”. La qüestió és que ahir se celebrà a Ses Voltes la final del concurs, una final d’on sortiren dos guanyadors. Un, Barrumbada, per votació popular, cosa que s’entén ja que duen molts d’anys picant pedra per els escenaris de les illes, i de fet foren els que més gent congregaren entre els finalistes. L’altre guanyador, el cantautor menorquí Guiem Soldevilla, que s’imposà a la resta de finalistes (Pujà Fasuà, Big Bang Pallasso i Gran Amant) que es caracteritzaren, en general, per un so suau i tranquil entre pop folk i cançó d’autor, d’acord amb el que triomfa ara a l’escena en català.


I com a convidats estrella, La Troba Kung-Fú, el grup culpable que en els darrers mesos m’hagi submergit dins el món de la rumba catalana. Un grup que mescla com vol la rumba amb tot d’influències de la resta del món, sobre tot llatines, cosa que precisament els agermana amb Barrumbada. I culpables sobretot per el seu gran primer disc, que conté cançons molt grans com Volant, Calor, Calor, Bufa el Vent, Cumbia Infierno o la més coneguda Clavell Morenet. Segurament per això el seu nou disc A la panxa del bou m’ha causat una lleugera decepció, ja que era molt difícil estar a l’altura del primer.


El concert, evidentment, una autèntica festa, amb imprevisibles músics que disfruten dalt de l’escenari allargant i canviant les cançons com si de plastilina es tractés. Amb una secció rítmica de fins a quatre persones, dues guitarres i l’acordió d’en Joan Garriga com a joia de la corona, per molt que no coneguis cap cançó segur que disfrutes del concert. Presentaren moltes cançons del nou disc, però ja ho he dit, els temassos són del primer. I es van despedir amb Rock Rumberu a crits de rumba! rumba!


Així tanca l’estiu Ses Voltes, que ha amenitzat les vetllades de Ciutat amb actuacions, entre d’altres de Tiu, Peret, Victor Uris, The Pepper Pots, El Petit de Cal Eril, Kontra-Band, Es Reboster o La Pegatina. Enyorarem durant l’hivern aquestes nits devora la murada i davall la Seu il·luminada.

dilluns, 6 de setembre de 2010

CRÒNIQUES D'AGOST: Els Amics De Les Arts, Sant Salvador, 3 d'Agost



Cada any, a principis d’agost l’Obra Cultural Balear organitza a Artà un dels concerts més bells de l’estiu. Almenys per el lloc on s’efectua, ni més ni menys que al Puig de Sant Salvador, segurament el lloc més emblemàtic del poble. El mateix lloc conegut com l’Almudaina en temps musulmans, quan s’hi aixecava una mesquita. El mateix lloc on ara s’hi aixeca una església i que ha servit tantes vegades com a refugi pels habitants artanencs gràcies a les seves murades. El mateix lloc on alguns pogueren descobrir Manel l’any passat.



Enguany van venir Els Amics De Les Arts per demostrar que Manel no son flor d’un estiu, si no que formen part d’una nova formada de música folk-pop (el nou pop català, com s’encarrega de recordar sempre l’Enderrock, intentant ficant-los tots al mateix sac com ja va passar amb el rock català als anys 90). Idò bé, crec que si alguna cosa comparteixen aquets dos grups es com enfoquen els concerts, fent passar una molt bona estona al públic. I fer-lo riure, sobretot. Vaig riure molt amb Els Amics, amb les històries/monòlegs que expliquen entre cançó i cançó, explicant les seves misèries de quant vivien junts en un pis d’estudiants a Barcelona. Misèries amb les que qualsevol que hagi viscut mai en un pis així, s’hi sentirà retratat: la (no) neteja, les pizzes casa tarradellas, els tuppers de la mare, les poques visites femenines que rebien.. i com tot això els inspirava d’una o altra manera. Però clar, s’hi ja has anat a algun concert, ja perd la gràcia, ells mateixos van reconèixer que haurien d’anar-los canviant. Es lo que té tenir èxit.


I musicalment que? Musicalment cap sorpresa, entre folk i electro-pop, molt dolç, que vaig comprovar que encanta al públic femení. Però pel meu gust massa suau. Les cançons electro-poppies no m’acaben de convèncer, però quan es posen en plà més folk tenen bones cançons. I que voleu, de vegades es posen molt cursis com a Super Bon Noi.


Van encalentir motors els locals Now Or Never, fent versions de rock català com Cap el Vespre d’Els Pets, Sota una estrella de Sopa de Cabra, Boig Per Tu de Sau o la ja insuportable cançó de Estrella Damm d’enguany. Els Amics varen començar amb L’home que Treballa fent de Gos i van interpretar bàsicament cançons dels dos discs, Castafiore Cabaret i Bed & Breakfast. Tot acompanyat de vídeos, cada un més cutre que l’anterior fins arribar al clímax audio-musical amb Armengol i els distints animals de la cançó. Com ells mateixos van reconèixer, van guardar les bones cançons per al final com 4-3-3, la divertida Bed&Breakfast, Jean-Luc i A Vegades que van fer aixecar el públic de les cadires.


Vist un concert, vist tots, però, si voleu passar una bona estona, molt recomanables. I una cosa està clara: per lligar, res millor que un grup pop amb cançons edulcodares sobre relacions amoroses... en acabar el concert coes i més coes d’al·lotes per parlar amb ells i fer-s’hi fotos. Vaig prendre nota jeje

divendres, 30 de juliol de 2010

Happy birthady to me!

Ja fa un any que va començar aquesta aventura cibernàuta, que no pretén res més que ser el meu diari musical. No som tots els que erem quan això va començar, però un any després puc dir que estic bastant enganxat a això dels blocs. Jo, tot un crític de les xarxes socials, no puc resistir mirar de tant en tant si hi ha hagut actualitzacions d'algun dels maginifics blocs que seguesc. Per això mateix, a tothom li convé desconnectar de tant en tant d'aquest internet que mos té a tots en major a menor mesura ben atrapats. És inevitable encendre l'ordenador per mirar el correu o per mirar el diari, i ja hi has caigut. Crec que molta gent ho fa això de prender-se unes vacances blogueres. Jo no seré una excepció. Au idò, bon estiu a tothom i fins setembre!
I Molts d'Anys Dies de Carretera! haha
Happy birthday to me!
-

dijous, 15 de juliol de 2010

Rebel Without a Cause (1955)


Ahir va començar al Gran Hotel de Ciutat (Caixaforum) el cicle LES CULTURES DEL ROCK. Durant tot l'estiu es projectaran pel·lícules, en versió original, que orbiten al voltant del rock. Anit va ser el torn de la pel·lícula protagonitzada per en James Dean, i entre d'altres s'hi podran veure Easy Rider, Taking Woodstock, Quadrophenia o Last Days, la qual intenta recrear els darrers dies de vida d'en Kurt Cobain.


Idó bé, no havia vist mai Rebel Without a Cause i em va agradar molt. Es una pel·lícula molt ben feta i retrata perfectament la joventut de l'epoca, aquella generació post-guerra mundial que iniciava un canvi social del qual en va sorgir el rock. Inadaptats, barallats amb sons pares, sense acceptar el paper que aquests lis han reservat, els protagonistes escapen de casa. Es inevitable imaginar-se per aquelles èpoques gent com en Bob Dylan o en John Lennon escapant-se de caseva, guitarra en mà per acabar expressant-se a través de la música. Una nova generació entenia la vida d'una altra manera, i ningú millor per ser-ne la icona que en James Dean. Aquesta va ser una de les poques pel·lícules que va fer. Va ser un al·lot que va viure la vida depressa, a tota velocitat amb el seus Porsche, fins que en un accident hi va deixar la vida, als 24 anys. Va viure depressa, com moltes altres estrelles del rock mortes prematurament.


El títol de la pel·lícula és molt il·lustratiu: Rebel sense causa. Es rebelaven, però no oferien alternatives ni tenien objectius per lluitar. De fet, la història del rock, és una rebel·lió constant. Els generes es van succeint que s'en està fart de gènere anterior. Com quan va neixer el punk, perque Pink Floyd i Led Zeppelin ja avorrien amb les seves cançons interminables. O quan va neixer el rock alternatiu americà de principis del 90, farts del mainstreim... La rebelió sense causa pot ésser criticada, pero sincerament, ho preferesc abans que la generació de joves actual (sí, la meva) que ni és rebel ni té causa.






dimarts, 13 de juliol de 2010

Bilbao BBK Live, 9 de juliol, Kobetamendi

___“Tot va començar quan els punkies varen tornar de Bilbao.”

Així comença la biografia de Sopa de Cabra, Si et quedes amb mi. Els punkies de Girona s’ho havien muntant d’allò més bé a Bilbao i en tornar a Girona van mantenir l’esperit muntant una casa okupa. D’aquell ambient naixeria la banda que m’endinsaria al rock i que dóna nom a aquest bloc amb una cançó seva.


Idò si, ja he tornat de Bilbao. Tres dies de festa, tabernes, pintxos, i bona música també. Bilbo rockeja. Com si de se celebres una final de copa, divendres era impossible no creuar-se amb alguna camiseta de Pearl Jam, Alice in Chains o ressacosos amb la de Rammstein.

_

Sincerament, el BBK està de puta mare. Me’n penedesc de no haver-hi anat els tres dies. Bastant aprop de la ciutat, era pujar a Kobetamendi (muntanya Kobeta) i tenir unes vistes privilegiades de Bilbao. Es dels festivals amb cartell més variats i, segurament, amb un públic més jove. Divendres més de 30.000 persones no se volgueren perdre a Pearl Jam i Alice in Chains tocant junts vet a sabre quants d’anys després. I jo estava entre ells.


Quan vaig arribar tocava Gomez. No vos podria dir gran cosa perquè hem vaig passar la seva actuació fent una volta de reconeixement. Però tampoc tenien molts de secrets, brit pop de la segona fornada, deixebles de Oasis i Blur. A continuació, Biffy Clyro. Ja he perdut les comptes de les vegades que han vengut a Espanya, ja que han telonejat a tot Déu, però després d’haver-me’ls perdut amb Muse, tenia ganes de veurer-los. Rock alternatiu que inevitablement recorda a Foo Fighters. Només he escoltat el Puzzle, d’on tocaren Life is Hard Because Everything Dies o Who’s Got A Match. Donau-lis una oportunitat a aquests escocesos. Jo ho faré.


A mitjan horabaixa era el torn per Coheed and Cambria. Reconec que jo amb el rock progressiu no hi ha manera. Això de cançons de 20 minuts o dur 7 minuts de cançó i el que cantant no hagi entrat me posa bastant nerviós. Tot i això Coheed And Cambria hem van sorprendre gratament, ni tant metalers ni tant progressius com me pensava. Més enllà de les històries conceptuals, bones cançons rock. Poc després va arribar la festa i el descontrol amb Gogol Bordello, que van fer ballar al públic de manera que es va aixecar un autèntic nigul de pols. Realment en directe guanyen molt respecte als disc ( probablement per això fa poc varen editar un disc en directe) pero crec que al final del concert es feien ja massa repetitius. Això si, n’Eugene Hutz és tot un personatge i el grup es totalment multiracial.

I be, he de reconèixer que no vaig veure en Paul Weller. En plà fan locaza hem vaig quedar a guardar lloc per lo que havia vengut a Bilbao: el so de Seattle. Alice in Chains van sortir molt concentrats. Realment tenen coses que demostrar: un nou cantant que presentar al públic i que si bé a nivell compositiu segueixen a un nivell brillant, ho saben transmetre en directe. I el concert em va encantar. En William DuVall realment fa que no es pensi en en Layne Staley (perquè anyorar-lo, sempre l’anyoramem) i connecta amb el públic. Van començar amb Rain Whe I Die, amb en Jerry Cantrell donant-li al pedal de distorsió. That’s grunge! A continuació, Them Bones i Damm That River seguides. Espectacular. Les cançons del nou disc es mesclen perfectament amb les antigues com Check My Brain o Your Desicion. Però es veu perfectament que a les cançons del nou disc el cantant és en Jerry Cantrell. Éll és Alice in Chains. Ell és l’estrella. També sonaren del Facelift We Die Young o Man in The Box. Un dels moments més màgics de la nit fou la dedicatòria a en Layne Staley amb Nutshell. Llàgrimes als ulls. Realment s’ho passen be a l’escenari i això es nota. Fins i tot, en Jerry, que no és precisament sinònim d’alegria, va deixar caure algun somriure. La música està d’enhorabona amb la recuperació d’aquesta banda. Finalment, van acabar amb Would? i Rooster, on va pujar en Mike McCready a tocar. S’esperava alguna colaboració, i no hagués estat malament alguna de Mad Season, però tampoc hi havia temps per més.
.

I finalment va arribar el moment: Pearl Jam. Una autèntica experiència religiosa. De setlists imprevisibles, tothom feia la seva aposta de amb quina començarien. I sorpresa: Do the Evolution. Una maquinària que funciona a la perfecció, i a més s’ho passen be i disfruten. I es varen menjar l'escenari. Varen començar amb bastanta canya: Courdory, Hail Hail, Dissident o Why Go Home. En Mike McCready va començar a deixar-se anar amb la guitarra mentre n’Eddie Vedder anava donant voltes amb la seva inseparable botella de vi. Les cançons passaven massa ràpid. Given To fly, The Fixer, Even Flow, Unthoght Known, Porch... i les històries de n’Eddie Vedder entre mig. En directe, son com autèntiques llegendes. Van retre el seu homenatge particular a en Joe Strummer amb una inesperada versió de Arms Aloft. El concert es va basar en els dos primers discs i el Backspacer. S’enyoraren cançons, però raó de més per repetir.


Evidentment, i tot i que era un festival van fer la seva ració doble de bisos. Al primer Got Some (If you want rock, we got some!), una màgica Black amb tot el públic tararejant quan ja s’havia acabat o una diferent Rearviewmirror. I pel segon Just Breahte. Just abans d’acabar sorpresa general: un afortunat pujava a l’escenari a cantar Daughter. Quina sort! Va cantar bastant bé, però al final se va créixer massa i li van tenir que treure el micro de les mans. I per acabar, l’HIMNE: Alive, amb en McCready fent solos entre el públic. Hora i mitja que es va fer mooolt curta. Just havia acabant i ja se’ls enyorava. Esperem que aquest sigui el primer de molts concerts amb Pearl Jam!
-
I per acabar, fi de festa amb els Dropkick Murphys. Musica ideal per veure cervesa en mà i bastant més canyers que els seus compatriotes Flogging Molly. Fins la pròxima Kobetamendi!

divendres, 2 de juliol de 2010

I es que estic de puta mare....

... d'ençà que es en s'estiu!
Idò si, ja esteim oficialment de vacances. Deix l'estressant, calorosa, i xafogosa Barcelona, per tornar a la meva illa, l'illa de calma. L'estiu a Mallorca té un nom: verbenes. De poble en poble tot l'estiu segons la agenda que marquin les festes dels diferents patrons.

I avui començam amb un clàssic. La festa que obri des de fa un parell d'anys el calendari d'estiu. Estic parlant, evidentment, del Rock n Pina, que enguany arriba a la vuitena edició. Molta festa, no vos enganaré, però musicalment sempre ha estat un concert interessant. Avui toquen Suasi (grup en solitari de l'ex-cantant de Fora des Sembrat), Es Reboster, Te Corrs (premi a qui se li va ocorrer el nom d'aquest grup!) i Eixut entre d'altres. Sens dubte els que tenc més ganes de veure són Es Reboster, he escoltat bastant el seu darrer cd Wow!, que ja vos en parlaré, i segur que són sinonim de festa. Que per cert, demà tambè toquen al Mallorska Festival que es fa a Alcudia amb l'actuació de The Wailers!

Ja vorem que depara musicalment aquest estiu illenc. I per cert, si voleu estar al dia dels concerts a l'illa, l'agenda a visitar és macrofono.es

Beach Boys? Que no vos enganin! Mai ningú va sabre fer tant bé una cançó sobre les sensacions i la felicitat de l'estiu (almanco de l'estiu mallorquí). Aquesta va ser la cançó amb la que es van donar a coneixer Antònia Font: En s'Estiu

divendres, 25 de juny de 2010

Bob Dylan, Poble Espanyol, 24 de juny


Bob Dylan i Like A Rolling Stone. L’home i la cançó. I ahir la vaig poder veure en directe cantada per ell! Només per això ja va valer la pena.

Crec que ahir varem pillar en Dylan de bon humor. Tothom haurà sentit històries de concerts que de vegades surt de mala lluna i insulta el públic, però ahir s’ho va currar. Reinterpretant les seves cançons de manera que costaven molt de reconèixer (Vaig tardar bastant a reconèixer Tangled Up In Blue, i casi mitja cançó a adonar-me’n de que acabava amb Blowin in The Wind!), i cantant-les a la seva manera. Realment s’enten bastant, després de tocar un milió de vegades Blowin in The Wind, no crec que ningú s’esperi un calc de la gravació original. El públic però ho cantava com volia, és a dir, com en els discos. Així es creà un joc a veus entre en Bob i el públic que arribà a ser màgic a Just Like A Women. Va començar amb Rainy Day Women #12 & 35, i dels clàssics van caure a més dels citats una gran Señor o Highway 61 Revisited. Les cançons dels discos més recents si que es cenyien més a les versions originals com Love Sick, Cold Irons Bound (m’encanta el Time Out Of Mind) o Spirit on the Water i Thunder on the Mountaint de Modern Times.

Abans dels bisos, una èpica Ballad of a Thin Man. Per molt cascada que tengui la veu, és ell, és l’home (si voleu conservar la veu als seixanta, ja sabeu: ni wishkey ni tabac!). Tot el públic estava pendent d’ell, i la banda també. Expectació quan tocava el piano, gran expectació quan tocava la guitarra, expectació màxima quan li donava a l’harmònica. Un tros d’història davant nostre. Darrera l’escenari es projectava la seva sombra, la figura del geni. I després dels bisos, com ja havia llegit, va arribar la cançó: Like A Rolling Stone. Va ser sentir el cop de bombo inicial i a tot el Poble Espanyol se li va posar la pell de gallina. Un moment increïble. Per acabar la bluesera Jolene i Blowin’ In The Wind amb una reinterpretació molt diferent amb violí i tot.

M’hagués agradat un Forever Young o un All Along The Watchtower... però no es pot tenir tot. I lo d’ahir només és el començament. Avui m'he passat el dematí escoltant el concert de celebració del 30 aniversari. Això només és la punta de l’iceberg, això no ha fet més que començar.... comença la meva immersió dins la música d’en Bob.

Ahir es va confirmar: Bob Dylan és l’home. Esperem que el Never Ending Tour no s’acabi mai!

dijous, 24 de juny de 2010

Airbourne, Razzmatazz, 23 de juny




Entrar a Razz i veure un mur de amplificadors Marshall damunt l’escenari era una tota una declaració d’intencions: els nostres timpans sofririen. Dues hores després del final del concert encara me piten les orelles per culpa de Airbourne i de la seva impressionant actuació.

Res millor per posar-te les piles que un bon concert. Després de fer 6 exàmens finals en 13 dies un no necessita vitamines, ni Beroccas ni Jalea Real ni res de tot això. Rock n roll conyo! I si es en directe, millor!

Com deia Airbourne s’han marcat un concert increïble. Desprès de dues suspensions, el concert que hauríem d’haver viscut fa quatres mesos va arribar per fi. Estarien cansats després de tants de mesos de gira? Ni molt manco! No han deixat de moure les melenes a ritme de rock n roll, de córrer per damunt l’escenari.. en Joel mos ha ametrallat a base de solos diabolics, algun d’ells pujat tot lo adalt que ha pogut (si mirau vídeos seus per youtube, es un escalador nat quan fa solos). Impagable la imatge d’en Joel obrint una cervesa pegant-se cops al cap amb una llauna. I com no, a l’escenari han caigut sostens i altres peces de roba femenina. Sexe, drogues I rock n roll: ja tenim tots els ingredients.

El concert ha començat intercalant cançons de No Guts No Glory amb les del primer disc. Així, puc recordar Raise The Flag (amb la qual han començat), Hellfire, Chewin’ the Fat, Diamond in The Rough, Girls in Black o Cheap Wine & Chepaer Women. Una vegada hem entrat en calor i els nostros timpans s’han adaptat a la potència que mos descarregaven (massa alta pel meu gust, les veus no se sentien quasi amb tanta guitarra), han anat per feina: nem a amollar temassos per aqui, deuen haver pensat. I axí tota la sala ha corejat els uhoooo’s de Blonde, Bad, Beatiful, el Born To Kill till the day I die!, la mítica tornada No Way But The Hard Way, get used to it! o la gran Too Much, Too Young, Too Fast. Després han tornat per fer una allargada Runnin Wild. Això si que és un himne! Estic segur que en un parell d’anys aquesta cançó es cantarà en un estadi. I per acabar Stand Up For Rock n Roll, d’això anava la nit no? en defensa del rock! Segurament per compensar tant aplaçament han afegit una cançó al setlist per rematar-mos amb Blackjack.

Havia llegit que eren brutals en directe però lo d’avui ha superat de molt les meves expectatives! Do you believe in rock n roll??? (Repetia en Joel). Amb grups com Airbourne, si.

I demà Bob Dylan!



dijous, 17 de juny de 2010

Nothink - Hidden State (2010)


I per fi va arribar dia 7 de juny. Feia temps que no esperava un disc amb tantes ganes. M’hagués agradat fer la crònica molt abans, però estic d’exàmens finals i lo darrer que me sobra aquests es temps. Avui en dia quan surt un disc en lo darrer que te fixes es en la data que es publicarà. Segurament això només influeix en quan estirà a l’Spotify, perquè segur que el disc ja circula per internet. I no es que els de Aloud Music no vulguin el seu disc penjat, de fet ells mateixos permeten descarregar-lo lliurament a la seva web. Per tant, mentre vos llegiu això, ja podeu començar a baixar-vos-lo!

Idò gràcies a anar amollant petites dosis de la delicatessen que tenien entre mans, els de Aloud Music van aconseguir que molts contéssim els dies per arribar a dia 7 de juny. Primer va ser la pre-escolta al seu local aquí a Barcelona. Després, el videoclip que van penjar del seu primer single In a Row, gravat a Collserola amb Barcelona de fons. Més tard també varen penjar un altre temasso al seu myspace, Coleman Fields. I per acabar, uns dies abans de la publicació del disc, gràcies a Rockzone tothom va poder escoltar Innerzia. Cada cançó nova que apareixia del disc era increïble. Aconseguirien mantenir aquest gran nivell durant tot el disc?

I la resposta és.... casi ho aconsegueixen. Anem per parts. El 2006 publiquen Spotlights, disc increïble (que també ja podeu començar a baixar-vos immediatament) concebut com a treball conceptual on s’explica una història. El disc no només tenia cançons boníssimes si no que al ser conceptual totes les cançons lligaven una darrera l’altre. Gran disc. I que fer després d’això? Degueren pensar... Idò anem a aprofitar tot el que hem aprés aquests anys com a músics per fer un disc de cançons, cançons directes, bones, potents, que enganxin i amb una pegada que ni el Real Madrid. Un disc de singles.

I així es va gestar Hidden State. El varen anar a gravar a Seattle, als mateixos estudis on han gravat, per exemple, Pearl Jam o Soundgarden. I clar, un disc gravat a Seattle només pot tenir un so: rock alternatiu dels 90. Aquest disc, es com un curset accelerat de lo bo i millor de rock alternatiu, això sona a Soundgarden, això sona a Foo Fighters, això sona a Biffy Clyro.... això sona que te cagues.

L’inici del disc senzillament espectacular. Tarda un parell de segons a començar.... sembla que esteim en un desert, el mateix que surt a la portada fins que arriba un riff increïble i comença la festa. És Melting Sun. La part rítmica ha donat un gran salt de qualitat en aquest disc, i les guitarres sonen potents. Sense baixar el ritme continua el primer single In a Row. Gran cançó amb la primera tornada que no et pots treure del cap. Segueix Era, on es baixen les revolucions amb una cançó més rítmica amb la veu d’en Juan Blas com a gran protanística. I continua un altre temasso, Coleman Fiels, més rapida que les anteriors, i de moment per a jo, la millor cançó del disc. Una altra tornada èpica:


Let me breath just once,
At least for a last time
How far do you think we can go?
This is far enough?



A partir d’aquí, amb Innerzia, començam a veure que més són capaços de fer Nothik avui en dia. Això no es lo típic a que mos tenen acostumats! Es Nothink o es Muse això que sona? La part final de la cançó és increïble, com van creixent el riff i la part rítimca fins a la tempesta final de distorsió total. Que més tenim de nou? Wherever the River Goes vendria a ser el mig temps del disc, una cançó que va creixent poc a poc des de l’inici acúsitc fins a un final més èpic i on en Juan canta de meravella. I continuam sumant grans tornades. Ja sabiem que saben fer molt bé cançons lentes (les cançons finals dels seus dos primers discos ho son) i ho acaben de corroborar a My Broken Lady, amb un inici a lo Oasis i amb la veu d’en Juan de nou com a gran protagonista.

Se m’estan acabant els adjectius increïble-èpic-marevallos-temasso però s’ha d’admetre que algunes cançons de la segona part del disc ja es repeteixen massa com son la Audioslavera Walls of Sand o We Live In On que sonen un poc a refrit. En canvi si que m’agraden Once You Said o See You Soon que tanca el disc amb en Juan al piano.

Com a disc no supera a l’anterior, però sens dubte, les millors cançons escrites mai per aquest trio madrileny les trobam aqui, a Hidden State. A falta de tenir el disc en les mans i veure de que van les lletres (la nota d’Aloud parla de la comunicació i relació entre persones i de com ha empitjorat els darrers temps), és un gran disc. Finalment l’enhorabona a Aloud Music, es nota quan algú es fica en el món de la música per passió i no per doblers. Ja no fa falta que repeteixi lo de les descàrregues legals, però també vull afegir que podeu comprar els seus discos directament a la seva web per 10 €.
_

-
Descarga legalmente desde Aloud Music "Hidden State" de Nothink:

dilluns, 31 de maig de 2010

Los Manolos, Luz de Gas, 29 de maig


En defensa de la rumba. Així va ser la nit de dissabte, una reivindicació i defensa de la rumba catalana com a part importantíssima de la cultura catalana. Menys sardanes i més rumba catalana, digueren. Per un incult com jo, desconeixedor total d’aquest estil i que fins fa poc deia: però si totes les cançons són iguals!, una nit molt instructiva.

Los Manolos celebraven el seu vintè aniversari i més que un concert va ser una festa. Una festa amb la família i els amics. Hi havia tothom, els pares de les criatures, gent del seu barri (Hostafrancs), el rei de la rumba (Peret), qualcuns alumnes avançats (Sabor de Gràcia i Gertrudis) i altres amics com Carles Flavià, Queco Novell i Manel Fuentes. Tot en una sala tan selecta com la Luz de Gas. Realment no vaig llegir bé la jugada. Vestit amb calçons curts i aubarques era impossible triomfar allà, on tothom anava tan ben vestit. M’hauria d’haver engalanat amb camisa i corbata. segur que hagués sortit d’allà acompanyat de qualcuna de les dones altes i elegants que es trobaven a la sala.

La rumba és música de barri. La rumba és festa. La rumba va néixer de la convergència de varis estils, com el flamenc i les havaneres cubanes. És tot sentiment per al poble gità. La rumba és germanor. Ja se sap que les millors cançons d’aquest grup són versions, ja siguin d’en Peret o d’altres estils aliens. Una de les primeres cançons que sonaren foren La Noche del Hawaiano o Manolo, hazte tu la cena solo. Tot d’una van pujar el cantant de Sabor de Gràcia i els de Gertrudis per fer un parell de cançons, entre elles una nova versió de El meu Avi, una antiga havanera amb un missatge molt reivindicatiu:


Quan el "Català" sortia a la mar
els nois de Calella
feien un cremat
mans a la guitarra solien cantar:
Visca Catalunya! Visca el "Català"!



Finalment va arribar el moment més esperat de la nit. Un emocionat Peret va pujar a l’escenari i van començar a cantar cançons segons el que demanava el públic. Caigueren Don Toribio, El Muerto Vivo, La fiesta no es Para Feos y la corejada Una Lágrima entre d’altres. S’ho passava tant bé en Peret, que no hi havia qui el tragués de l’escenari! Finalment van arribar les grans cançons, que tothom esperava com: Hace tanta Calor, El ventilador i la mítica All My loving amb en Manel Fuentes, en Queco Novell i en Carles Flavià cantant. Repetició del Muerto Vivo, presentació de la banda i fins un altra. Com? Impossible! Faltava l’èxtasi final, que va arribar amb Amigos Para Siempre. Invasió de l’escenari per part del públic per cantar tots junts Amics per sempre!! L’esperit dels jocs olímpics aparegué a la sala durant uns minuts.

El públic va disfrutar però no crec que tant com Los Manolos. Quan un grup s’ho passa tant be, es nota molt. I dissabte va ser el cas.

dimecres, 26 de maig de 2010

Els Pets - Agost (2004)


Nou disc d’Els Pets. Es diu Fràgil, ja a la venda. Fa 10 anys (10 anys?!? com passa el temps!) me’l hagués anat a comprar sense pensar-ho i, segurament, sense escoltar-lo. Avui en dia.. és una altra història. Fa molt que lis he perdut la pista. Vaig flipar amb Sol, vaig disfrutar de l’alegre Respira i, fins i tot, em vaig comprar el recopilatori MALACARA. Aquí me vaig quedar. La mort anunciada del rock català i el descobriment d’altres sons els va deixar dins un calaix amb l’etiqueta de grup de la meva adolescència.

Així que he decidit continuar allà on ho vaig deixar. Agost: 2004. Un disc que baixa les revolucions de Respira, un poc com va passar amb Sol després de la bomba Bon Dia, però més accentuat. Comença amb Soroll, una d’aquestes cançons que tan bé saben fer. Crítica mordaç a la societat del consum a la qual es venen esportistes, famosos i, també, músics. Quantes vegades no mos ha fet mal veure una cançó estimada a les ordres d’una multinacional? La cançó es resumeix perfectament amb una frase d’en Joan Reig (bateria):

Tria bé la samarreta
Que t’has de posar demà.
Pot mostrar que encara penses
O només ser un anunci ambulant

Així és una cançó típica d’Els Pets: lletres que fan pensar amb música que fa ballar.

A continuació una cançó totalment oposada, Agost. La millor cançó del disc amb diferència. Una dolça melodia de piano ens acompanya durant aquesta història dividida en 3 parts de la vida d’una persona: el petit Cisquet i el seu primer petó “amb gust de sal de mar i a nit plena d’estrelles”; el Cesc, que tot mirant la seva filla decideix de anar a per el segon fill; i el senyor Francesc que assagut en un bar gaudeix del millor que li queda, l’amor de la seva dona. Tres moments amb l’estiu i el mar de fons.


Que arribi l’agost
Feixuc i mandrós,
Que ens fa recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc

No poden tenir més raó. Que arribi l’Agost ja!!! Musicalment aquesta cançó és una delícia. De fet, costa creure que un grup que va començar anomenant-se Els Pets i fent cançons com Qui s’ha Llufat? o Profilàctic pugui evolucionar tant amb els anys per fer una cançó de tanta bellesa. Recorda i molt a La vida es bonica (però a vegades complicada), una de les perles de Sol. Dues cançons i dues cares distintes.

Recordem que el disc es va editar el 2004. És a dir, Guerra d’Irak, i milers de manifestacions contra la guerra. Per als que mos va pillar joves, va ser molt excitant. Pensant que vivíem en un món en pau i que les guerres només eren coses dels llibres d’història, el jovent es va trobar de cop un dia i un altra al carrer cridant NO A LA GUERRA. Per molts va ser la seva primera manifestació. D’això parla Pau, un nom gens escollit a l’atzar, que parla d’un al·lot que vol canviar el món. Es veu que en Lluís Gavaldà es va trobar una manifestació d’estudiants que tallaven la Diagonal protestant contra la guerra. Això el va inspirar per aquesta cançó, per demostrar que la típica idea de que els joves no tenen ideals no és del tot cert. Hi ha tot d’històries anònimes que es mouen per canviar el món.


A partir d’aquí em costa destacar cançons. No es que estiguin malament, però el disc baixa massa les revolucions per al meu gust. Massa mitjos temps, massa piano, massa dolçor... Quedes un poc empatxat de tanta sucre. Així i tot, destacaria Perquè no vens, amb una lletra que recorda molt a No tornaràs de Sol. La Colla, la divertida el Meu veí de sota o l’alegre Descafeïnat, que tot i el seu títol, és l’ingredient ideal per no caure adormit a la segona part de disc.

Per lo vist, al següent disc segueixen per aquest camí de mitjos temps. Ja veurem que tal. Sempre em quedaré amb els Pets directes i festius, però està clar que a tothom li arriba la maduresa.

SOROLL
-



AGOST
-

dijous, 20 de maig de 2010

Joan Miquel Oliver, Plaça Reial, 19 de maig


Una petita dosi de Joan Miquel Oliver sempre va be per suportar el mono d’Antònia Font que tenim alguns. La seva carrera en solitari ja està be…. Però que voleu que vos digui... volem Antònia Font ja!!

En un marc incomparable, la Plaça Reial, que gaudeix d’una acústica envejable, i envoltats de runes romanes la petita colònia estudiantil mallorquina es donà cita per veure al nostre compatriota en un concert molt familiar. Diuen que el compositor més influent de la música catalana de la darrera dècada. I segurament encerten.

Tancava en Joan Miquel Oliver el Festival de Poesia de Barcelona, i com a tal, va ser un concert semiacústic, sense bateria (en Pere Debon havia caigut malalt) i amb el públic assegut en cadires. Va tocar casi totes les cançons del seu darrer disc, Bombón Mallorquín. Així començà amb Polo de llimona, Somiers i Final Feliç entre d’altres. Molt ben acompanyat d’en Toni Pastor, de vegades fent tota la part rítmica amb baix i plat, i de vegades fent autèntiques locures amb un llaüt. Vaja geni!

Amb el seu humor fi, en va deixar caure algunes entre cançó i cançó, com quan va dir que fotia fresca... i que perfavor tanquessin la porta! També va ajudar a seure a la gent llogant cadires. Del darrer disc caigueren totes menys, evidentment, fantasia MIDI. També caigueren d’anteriors treballs com Surfistes en Càmera Lenta, Emerson Fittipaldi o M’encanta París. Una gran Arbre que mira Farola va donar pas a Lego i finalment, a les seves dues millors cançons: la bella sa Núvia Morta i l’alegre Hansel i Gretel. Finalment va anunciar que faria un solo de guitarra i després de fer un poc de renou, va dir: menos mal que cant be! També va deixar caure la seva ja típica interpretació del Coche Fantastico i va acabar amb Ai Las!

Una nit molt agradable en un punt màgic de la ciutat, amb cert olor a estiu.

dissabte, 15 de maig de 2010

Berri Txarrak, sala Apolo, 14 de maig

Res millor per acabar una setmana estressant que un bon concert. Pujava jo les escales de la Sala Apolo i sentia: Visca Cuba, Visca Fidel Castro i visca el Che Guevara!!! Mmm que? M’ho havia d’esperar només pel seu símbol de la falç comunista: un grup polític. Eina: el grup que va néixer de les cendres d’Inadaptats. Proclames socialistes i independentistes amb música punk.

Poc a poc es va anar omplint la sala per al plat fort. M’havien comentat que la darrera visita de Berri Txarrak a l’Apolo no havia estat gran cosa. Que lis havia fallat el so. Idò ahir tot el contrari. Amb un so potent i contundent desencadenaren una autèntica tempesta a la sala. Començaren amb Etorkizuneko Aurrekari Guztiak i seguiren amb Folklore, dues cançons del seu darrer disc Payola. Del darrer disc les tocaren casi totes, mentre les intercalaven amb temes de Jaio.Musika.Hil. Un dels primers himnes que sonaren va ser precisament la cançó que dona nom al seu penúltim disc. Així caigueren Kezkak, Isiltzen Banaiz, Hasi Eta Bakatu, Breyten, Payola... Els focus semblaven llamps, la música tronava, i el terra de la sala vibrava. Tot seguit una linia de baix posava un poc de fre: una corejada Oreka. També tocaren algunes cançons de Libre© o més antigues i tot com Ikasten. Després de Jainko Ateoa i les inseparables Zertarako Amestu/Berba Eta Irudia, una brutal Denak Ez Du Balio. Aquesta és el seu temasso. Esper veure qualque vegada aquesta cançó cantada amb en Tim McIlrath. Ahir la seva part la cantarem el públic.

Amb aquesta s’en van anar. 1 hora? Impossible. La sala volia més. No n’hi ha prou, no n’hi ha prou!! No funcionava. Inevitablement es començaren a cantar himnes del Barça. I això si que va funcionar. Van sortir de nou duent en Gorka una camiseta del Barça. Deliri a la sala. I varen tocar Dortoken Mendean i Achtung!!. S’acostava al final i arribaren les covers. La ja fixa en el seu setlist Sols El Poble Salva El Poble de KOP, i la que ja es comentava de Kyuss Green Machine. Ja faltava poc. Vaig repassar mentalment... no faltava cap temasso no? Estava equivocat. Per acabar, un autèntic himne Maravillas. Havia d’acabar així, amb tota la sala cantant Nafarrooaaaaaaa!!!!

Laster arte, Berri Txarrak!

dimarts, 11 de maig de 2010

Primeres impressions de Hidden State.

Avui m'he sentit una mica crític musical. No m'he sentit com el tio de Almoust Famous però casi. Com si d'un important mitjà de comunicació formés part, he anat a Aloud Music on mos han deixat escoltar, en exclusiva, el nou disc de Nothink. Buff... només una escolta? Com ho fan els crítics per parlar d'un disc amb només una escolta? Amb prou feines puc recordar cap cançó! Supos que hauria d'haver estat més professional, prendre notes i tal....

Els d'Aloud son molt bona gent. Mos han dit que la majoria dels allà presents erem bloggers o gent que te pagines web. Estic content que es doni importància als blocs de música perquè, com ells mateixos han reconegut, hi ha revistes que ni s'escolten el disc quan en fan la crítica. Senzillament fan un copiar pegar de la nota de promoció i ja esta. Desde aquí vull agrair-lis una vegada més la invitació.

I be, a lo que anam: Hidden State. No sabria que dir-vos... i a més tampoc vull avançar esdeveniments. Per lo que mos han dit, intentaran que el disc no es filtri fins el dia que estigui a les tendes. Així la gent podrà anar a comprar-lo sense haver-lo escoltat abans. Com en els vells temps. Com en els 90.

I es que aquest disc té un so totalment dels 90. Es nota que s'ha gravat a Seattle. Coses que vos puc dir: res de històries com a Spotlights, disc de cançons. Cançons directes, més accessibles i aferradisses (quasi totes tenen una tornada molt bona). Molts de temes eren totalment Soundgarden. Altres més Audioslave (molt gran la part rítmica). La producció genial (produït per Matt Bayles, que ha treballat entre d'altres amb Pearl Jam o Mastodon). I no se, l'inici del disc espectacular, però al final afluixa un poc. El primer single serà In a Row i, perquè vos faceu una idea, pensau en Kill!Kill!Genocide!!: directe i amb excepcional tornada.

Evidentment li falten moltes escoltes. Això es bona noticia. Perquè tot i ser més accessible, no han deixat de ser Nothink. No han abandonat les estructures poc previsibles i elaborades que sempre tenen les seves cançons. Trobam que s'atreveixen amb algunes cançons més diferents del que venen fent, també alguna acústica i acaba el disc amb una tema amb piano. Al final de l'escolta hem parlat de que mos ha semblat. Millor que Spotlights deien alguns. Molt millor deien els d'Aloud. Jo m'he callat però, que voleu que vos digui, les comparacions son odioses i Spotlights és molt gran. Cada segon d'Spotlights te cagues de lo bo que es. Com comentàvem mentre tornàvem en metro el meu amic Ximo i jo, que el segon disc d'un grup espanyol sigui així, es increïble. Es un disc escandalosament bo. Potser insuperable. Per això no crec que aquest sigui millor. Però be, m'ha agradat i molt probablement dia 7 de juny me'l compri. Llavonses ja faré una crítica ben feta. Que a aquest petit crític musical encara li queda un bon camí per fer una crítica amb una sola escolta!

diumenge, 9 de maig de 2010

Aloud Music, gent com cal


Dins el món actual de la música, queda gent decent. Gent que no pensa en la pela, sino en la música. Com els de Aloud Music, segell independent estatal que duu alguns dels grups més interessants de l'escena independent del país. Permeten descàrregues legals a la seva pàgina web, els seus discos mai passen dels 10 euros i organitzen tot de concerts amb els seus grups a preus econòmics.


Ara, m'han convidat a la preescolta del nou disc de Nothink, Hidden State, que no surt fins el 7 de juny. Ja sabeu que Nothink és un grup que m'encanta. El seu darrer disc va ser Spotlights, publicat el 2007. Pel que m'han dit, el disc està ben guardat i es molt difícil que es filtri. I per això conviden a escoltar-lo als mitjans de Barcelona aquest dimarts. I un servidor hi està convidat. I encantat.

Serà estrany anar allà amb els mitjans de comunicació. Això vol dir que li donen tanta importància als blocs d'internet com a les revistes. I es que, realment, a la xarxa hi ha blocs molt bons, i molts dels que escriuen no tenen res que envejar als millors crítics musicals.

Ja vos contaré les primeres impressions aquest dimarts!

dijous, 6 de maig de 2010

The Finished Sympathy (2000-2010)


Mal dia si senyor. Per un cúmul de circumstàncies m'he quedat sense entrades per Pennywise i a damunt m'enter d'aquesta noticia. S'ha acabat The Unfinished Sympathy.

I es que sempre passa el mateix. No vos passa moltes vegades que quan descobriu un grup que vos agrada molt, succeeix una d’aquestes coses?:

A) S’acaben de separar (fa mal)
B) Es van separar fa molt (te sents ignorant)
C) Acaben de tocar a la teva ciutat i tot fa pinta que tardaran molt a tornar-hi...

Idò m’acaba de passar l’opció A. Ja es mala sort. 5 anys vivint a Barcelona i no els he vist cap vegada. Precisament demà tocaven a l’Apolo [2] per celebrar l’aniversari de BCore, i per variar tampoc hi podia anar. Així ho han comunicat:

"Estimats amics, us informem de que The Unfinished Sympathys'han dissolt. La banda ha gravat 5 LPs, alguns EPs, ha fet prop de 400 concerts per Espanya, Alemanya, Anglaterra, França, Estats Units, Itàlia, Suïssa i Bèlgica, i ha viscut i compartit innumerables moments entranyables amb amics i professionals del món sencer.... Moltes gràcies pel recolzament rebut durant 10 anys fantàstics. Fins aviat!"

Feia poques setmanes que m’havia comprat el Rock For Food. Discasso si senyor. Dels millors discos estatals que he escoltat mai. Cançons entre l’indie i el rock y bones guitarres. I molta melodia. També darrerament sonava molt a la meva habitació el We Push You Pull, el seu penultim disc amb el que es van apropar al funk amb ritmes ballables. I que dir d’Avida Dollars, ja comentat per aquí com un dels millors discos del 2009.

Bé, sempre mos quedaran les seves grans cançons, i veure algunes de les seves gravacions en directe. Com aquesta en que van tocar a TV3 el seu recentment editat We Push You Pull. Se’n van un dels grans. A veure que fan per separat. S’esperen grans coses de n’Eric Fuentes!
-
Spin in the Rye!

dimarts, 4 de maig de 2010

Mallorca fins a sa mort!


Quant vaig iniciar aquest bloc el passat estiu em vaig prometre a jo mateix que no parlaria de res que no fos música. M'ho vaig jurar i perjurar. Però soc humà. No ho he pogut evitar. Me sap greu. Duc tota la temporada aguantat-me les ganes i ja no puc més.

I es que el meu Mallorca no deixa de donar-me motius de satisfacció. Pareix mentida com una cosa com el futbol mos pot fer tant feliços. Pocs donaven un duro per aquest equip a principi de temporada (jo inclòs). Però tot i que cada estiu venem els millors jugadors, tot i els problemes econòmics que ofeguen l'entitat, els jugadors han rendit per sobre les seves possibilitats fins a situarse quarts a falta de tres jornades. La Champions no és un somni. I demà jugam contra el Madrid. Serà un partidasso.

Però tranquils que aquí també hi ha un poc de música. Corria l'any 1997. Amb un gol màgic d'en Carlitos a Vallecas el Mallorca aconseguia l'ascens a Primera, amb el qual començà l'etapa actual, la més gloriosa de la històrica de club. L'illa va esclatar d'alegria. I Fora des Sembrat, un dels grups mallorquins que sorgí amb l'onada del rock català amb més projecció d'aquella època, editaren un EP titulat Mallorca Jove com a homenatge a l'equip. I la cançó es va convertir en un himne.



Visca el Mallorca fins a sa mort!



diumenge, 2 de maig de 2010

Pennywise, un dels grans


Pennywise varen ser un dels grans. Un dels grans del hardcore melòdic. Si senyors, jo també vaig passar la meva època de hardcore melòdic, punk rock o punki-pa, com li diuen despectivament. Qualsevol de la meva generació que digui que no escoltava Blink-182 o Green Day menteix. Però si bussetjaves una mica més, hi havia grups molt més canyers. Jo tenia quatre grups intocables: NOFX, No Use For a Name, Lagwagon i els que avui ens ocupen. Bad Religion estan a un altre nivell. No només són els millors del punk rock, sino que són un dels grups bàsics de la història del rock.

Ningú com aquets grups saberen combinar tant bé veus melòdiques amb furiosa música punk. Aquets grups formaven la part “més independent” del moviment que van popularitzar, sobretot, The Offspring amb Smash el 1994. El fet es que d’aquets grups només he pogut veure a NOFX, i per això em fa especial il·lusió veure a Pennywise dijous. El handicap que fa poc hagin tret el cantant hem va fer dubtar molt, pero en sabre que el nou cantant era ni més ni menys que en Zoli Teglas d’Ignite, m’ha tranquil·litzat. A més, estaran acompanyats de dues bandes de luxe com son Strike Anywhere i A Wilhelm Scream. Aquestes dues ja les he pogut veure, però es tot un plaer tornar-les a veure.

No és la música que escolt actualment, però no reneg del meu passat. A més poques coses et donen tanta energia com una ràpida cançó de punk rock. De tots els grups de hardcore melòdic Pennywise eren, potser, els més canyers. A veure com se les gasten en directe.

Fight Till Die!

-