Les 10 de 2022

2022, any en que per fi hem pogut recuperar la normalitat post-covid i hem tornat a anar de concerts i festivals sense restriccions. Provocant un estiu amb una allau d'oferta musical com no record mai a Mallorca. Mallorca Live Festival, Canet Rock, Mobofest, els concerts de Mallorca Live Summer i els de Son Fusteret. A més de les verbenes de tota la vida. I també any en Antònia Font i La Gran Orquesta Repúblicana, dos dels grups de les nostres vides, han tengut gloriosos retorns. En quant a discos, hem tengut un any interessant, que com sempre vos resumesc en 10 temes. Les 10 cançons que han sonat més a Dies de Carretera aquest 2002.

Antònia Font - Un Minut Estroboscòpica

La veritat és que el seu primer disc en 10 anys em va sonar més a un disc en solitari d'en Joan Miquel Oliver cantat per en Pau, que no a un disc d'Antònia Font. I massa baix de revolucions pel meu gust. Així tot, si que vaig disfrutar aquest Minut Estroboscòpica, que sona als Antònia Font de tota la vida, i amb el qual van iniciar el seu gloriós retorn en directe aquest estiu a Inca.

Eddie Vedder - Picture (feat. Elton John)

Per fi surt del so de l'ukelele dels seus primers dos discos, per oferir-mos ara sí un disc de rock. Un disc que no té res a envejar als darrers treballs de Pearl Jam, però del qual he gaudit sobretot de les genials col·laboracions que s'ha marcat a les darrers cançons, amb l'harmònica de n'Stevie Wonder a Try, la bateria d'en Ringo Starr a Mrs. Mills o aquest genial duet a Picture amb un Elton John acabant la cançó tornant-se loco al piano. Genial.

León Benavente - Canciones Para No Dormir

Per fi els hem pogut veure en directe enguany, i comprovar que son un grupasso en viu. I l'any que ve al MLF, en tendrem una altra ració. El seu nou disc, ERA, confirma que la transició del rock a l'electrònica és un fet. Pel meu gust, no arriba al nivell del seu anterior disc Vamos a Volvernos Locos, peró té cançons molt disfrutables com aquesta Canciones Para No Dormir.

Liam Gallagher - Everything's Electric

Es confirma que en Liam és l'autèntic guardià de l'essència Oasis, en un 2022 on s'ha clavat 2 concerts a Knebworth per celebrar el 25è aniversari de la mítica actuació de la banda el 1997. I amb un tercer disc, on ha intentant sortir de la seva zona de confort, oferint cançons diferents a lo que mos té acostumats. Algunes d'elles brillants, com aquesta Everything's Electric composta a mitges amb en Dave Grohl

Red Hot Chili Peppers - Black Summer

El retorn del gran John Frusciante a la banda era motiu més que suficient per donar una oportunitat a les noves cançons dels californians. En un any en que han tres dos (!) discos nous en un atac de creativitat compulsiva que me recorda al doble album Stadium Arcadium que es van clavar el 2006. I com en aquell moment, me declar incapaç d'escoltar els dos discos al complet, però si de disfrutar de bons temes com aquest Black Summer

Weezer - A Litle Bit Of Love

Soc fan de Weezer. Però soc totalment incapaç de seguir el seu ritme de publicació de nous discos. Ja me va venir just l'any passat on van treure dos discos. Però es que enguany han tret 4 EPs, la sèrie SZNZ amb un EP dedicat a cada estació de l'any. I de lo poc que he escoltat, si que he gaudit molt d'aquesta primaveral A Little Bit Of Love.

Muse - Won't Stand Down

Encara se me posen els pèls de punta en recordar la majestuosa actuació d'aquest estiu al Mallorca Live Festival. Pentura per això, vaig estar tot l'estiu escoltant el seu darrer disc, Kill or Be Killed. Per això o perquè realment es tracta d'un molt bon disc, m'atreviria a dir que el millor que han tret des de Black Holes & Reveletions, i aquí esteim parlant de 2006. Sigui com sigui, un disc on tornen a les guitarres i al rock n roll, amb grans cançons com Compliance, You Make Me Feel Like is Halloween o aquesta tremenda Won't Stand Down

Els Pets - No t'escolto

Un nou disc d'Els Pets sempre és una bona notícia. En Lluís Gavaldà, el meu gurú musical de capçalera que imparteix classes magistrals cada dia al seu programa El Celobert, segueix en la seva recerca del pop més pur, amb un disc anomenat 1963 que no només és l'any en que van néixer els tres de Constantí, si no que sona a clar homenatge al pop dels anys 60 i als seus estimats Beatles.

Da Souza - Bomba de fum

Da Souza continua amb la seva regularitat de regalar-mos un disc cada dos anys. A Dies d'Attrezzo es confirma lo còmodes que se troben al pop que ja practicaven als seus darrers treballs. Aquí a més, guanyen protagonisme les cançons cantades per els diversos components del grup. Però personalment, jo me seguesc quedant amb la veu d'en Lluís Cabot, com en aquesta senzilla però efectiva bomba de fum, que tots hem fet alguna vegada a la vida.

Bruce Springsteen - Nightshift

Vaig llegir crítiques dolentes quan va sortir aquest disc del Boss de versions del soul. Però sincerament, en ser un gènere que desconec totalment, per jo ha estat com si es tractés d'un disc nou d'en Bruce. I he disfrutat molt comprovant que continua amb la veu finíssima a temes com Soul Days o a Nightshift. Amb ganes de poder veure'l en directe l'any que vé!

Les 10 de 2020

2020, l'any que la Covid-19 va arribar per a canviar les nostres vides, deixar-mos de cop i volta sense música en directe i convertint les entrades de concerts que ja teníem en paper banyat. Per sort, també mos ha deixat un munt de discos genials que entre d'altres coses, mos ha salvat durant el confinament de la passada primavera. I es que encara trob increïble que en un sol any haguem tengut material nou de Da Souza, Pearl Jam, Pet Shop Boys, Els Amics de Les Arts, Green Day, Sopa de Cabra, The Strokes, Biffy Clyro, Bob Dylan, Neil Young, Lucinda Williams, Paul McCartney, Jarabe de Palo, Txarango, Bruce Springsteen, AC/DC, .... i encara podria continuar. Així que, sense cap ordre que no sigui el cronològic, aquí van les 10 cançons que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

Green Day - Father of All...

Si aquesta és la cançó que més he escoltat aquest 2020 segons Spotify, per alguna cosa serà. Amb aquest disc han tornat a les arrels, a les cançons accelerades i vitaminades de 2 minuts, i aconseguit que me torni a reenganxar a Green Day.

Sopa de Cabra - En trenques el cor

Els gironins marcant-se un rock n roll de tota la vida, en un disc (La Gran Onada) ple de bones cançons, que esborra els dubtes que me va provocar l'anterior Cercles, i que pot mirar de tu a tu a qualsevol de la seva etapa clàssica dels anys 90.

Pearl Jam - Quick Escape

Fa anys que els discos dels de Seattle me semblen irregulars. Però sempre hi trobam joies que valen la pena, com l'impecable quartet inicial del seu darrer disc, Gigaton. Però avui mos quedarem amb aquesta Quick Escape de riffs Zeppelians, amb un Eddie Vedder a les veus cagant-se en en Donald Trump, i un estel·lar Mike McGready marcant-se un solo de guitarra final que sembla que t'estigui apunyalant l'ànima.

The Strokes - Bad Decisions

Sense dubte, una de les meves bandes sonores durant el confinament. Els de New York van tornar amb un disc amb un títol que no podia ser més premonitori, The New Abnormal, amb un so molt anys 80, i cançons tan rodones com aquesta Bad Decisions i el seu descarat homenatge al Dancing With Myself de Billy Idol.

The Rolling Stones - Living In A Ghost Town

"Life was so beautiful, then we all got locked down". Se pot fer una cançó més premonitòria de lo que passaria el 2020 que aquesta? I amb el seu videoclip de ciutats fantasma durant el confinament? Ho dubt. Un plaer sempre escoltar treball nou de les satàniques majestats, amb genial solo d'harmònica d'en Mick Jagger inclòs. Serà l'avançament d'un nou disc? Esperem que sí!

Jarabe De Palo - Los Ángeles Visten de Blanco

El 2020 també mos ha duit la pèrdua d'en Pau Donés, que feia anys que lluitava contra un càncer de colon. Però abans de partir, mos va voler donar el seu darrer regal, aquest disc anomenat Tragas o Escupes, que tot i les circumstàncies rebosa vitalisme, i que conté coses tan belles com aquest Los Ángeles Visten de Blanco, dedicat als metges que el van cuidar durant la seva malaltia, i que mos han cuidat a noltros durant aquesta pandèmia.

Rolling Blackouts Coastal Fever - Cars In Space

M'encanta descubrir grups nous. I aquest estiu, llegint la Ruta 66 a la platja, davant la mar, me va cridar l'atenció una entrevista a un grup australià de nom impossible de recordar. Però amb un disc, Sideways to New Italy, d'un indie rock exquisit, que em va acompanyar tot el mes d'Agost, amb temes tant genials com aquest Cars in Space i el seu brutal diàleg de guitarres en el seu interludi.

Taylor Swift - Exile (feat. Bon Iver)

Durant el confinament vaig mirar el documental Miss Americana a Netflix, i per curiositat, vaig ficar el nas dins la seva discografia a veure que tal sonava aquesta tal Taylor Swift. I finalment, m'hi vaig acabar ficant de cap i ja me puc declarar un Swiftie en tota regla. A més a més, va la tia i no es marca un, sino DOS! discos sorpresa, amb temes que va compondre durant la incontinència creativa que va patir durant el confinament, on figuren col·laboracions tan genials com aquesta balada a duo amb en Bon Iver.

Bruce Springsteen - If I Was The Priest

The Boss ha reunit a la E Street Band i això sempre és una bona noticia. I a més amb un disc que esta a l'altura de la seva història, amb un gran so, amb temes nous molt interessants, però sobretot, per aquestes tres animalades de cançons que en Bruce tenia amagades desde... 1972!.. i que reben el nom de Jenny Needs a Shoter, Song for Orphans o aquesta If I Was The Priest.

AC/DC - Shot In The Dark

Com ja vam comentar per aquí, els australians son una altra de les bandes que han vengut a salvar aquest 2020, amb un Angus Young que ha pogut tornar a reunir a la formació clàssica, un Brian Johnson que torna a posar les veus, i dosis del hard rock de tota la vida com aquesta Shot In The Dark.

Bruce Springsteen - Born to Run (autobiografia)

Born to Run, l’autobiografia del Boss, m’ha estat acompanyant durant aquests mesos de confinament. I l’he disfrutat molt. En un llibre en que en Bruce si no ho explica tot, ho explica casi tot: les seves arrels irlandeses, italianes i neerlandeses, la seva infància, la difícil relació amb un pare amb problemes psicològics, com queda enlluernat per les actuacions de n’Elvis i dels Beales a l’Ed Sullivan Show, que l’empenyen a comprar-se una guitarra; els seus primers grups, Castilles, Earth o Steel Mill, on en Bruce va arribar a la conclusió que volia tenir una carrera en solitari; les infinites batalles per a tenir una oportunitat dins l’escena musical, aconseguint-la finalment de la mà de John Hammond per Columbia Records, els inicis dubitatius dels dos primers CD’s, la pressió d’haver de tenir èxit amb el tercer, els problemes judicials amb el seu mànager, l’èxit absolut de Born in the USA, el fracàs del seu primer matrimoni, la ruptura amb la E Street Band, els discos menors dels anys 90, com finalment tobar l’amor vertader dins la pròpia E Street Band, el retrobament amb la banda i els dolços anys 2000 fins a la mort d’alguns components de la banda, com the Big Man, o com parla obertament i sense embuts de la depressió que fa anys que arrossega.

En definitiva, un must per a qualsevol fan d’en Bruce. Molt recomanable!

Bruce Springsteen - Born To Run (1975)

A tot o res. A una sola carta. En Bruce Springsteen arribava al seu tercer disc i s'ho jugava tot. Els dos primers discos eren bons, però no havien tengut l’èxit comercial que Columbia Records esperava. I només li quedava un disc més de contracte. O triomfar, o tornar a New Jersey amb les mans buides. Però per sort, es va complir la primera opció: èxit absolut!

El so de d’una harmònica arranca el disc amb Thunder Road, que mos situa ràpidament en l’escenari inicial, un jove dins el seu cotxe demanant a na Mary que l’acompanyi i escapin junts de la ciutat. Una cançó sense tornada, que per moltes vegades que l’hagi escoltat encara me posa els pèls de punta, amb el saxo emergint a la part final i versos per a la posteritat com

“Its a town full of losers, I’m pulling out of here to win”

El disc continua amb Tenth Avenue Freeze-Out, o com convertir en cançó la historia de la formació de la E Street Band. La cosa s’accelera amb Night, on en Bruce canta a la màgia de la nit, on pots fer realitat els teus somnis. Backstreets és un dels grans temes del disc, amb una immensa introducció de piano, un cant a l’amistat perduda, i una interpretació vocal espectacular d’en Bruce que deixa el llistó molt alt.

Però la cara B comença igual de forta amb Born to Run, o com els protagonistes de Thunder Road, escapen finalment de la ciutat i de les runes d’un American Dream que mai es va arribar a complir. Continua amb She’s The One, o com enamorar-te locament de la dona més freda del món, i  Meeting across the River, fosca cançó, on sembla que uns traficants de droga tenen la darrera oportunitat per a triomfar. I finalment, arriben els 9 minuts meravellosos de Jungleland, un final èpic per al disc, la història de dos personatges, Magic Rat i Barefoot Girl, lluitant en aquesta jungla de ciutat, acompanyats musicalment per EL SOLO de saxo, la que segurament és la interpretació més recordada de l’enyorat Big Man, Clarence Clemmons.

Sens dubte, un dels millors discos de la història. I punt.

Bruce Springsteen - The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle (1973)

Born to Run, l'autobiografia den Bruce Springsteen m'està acompanyant durant aquestes setmanes de confinament.I l'estic devorant. El llibre es una passada per a qualsevol fan del Boss. Llegint-lo, m'he proposat seguir els capítols mentre recorr tots els racons de la seva discografia, plena de discos que encara no havia escoltat mai. I ja que hi som, compartir per aquí els discos que més m'han acompanyat des que vaig submergir-me dins la música den Bruce.

I avui començarem pel seu segon disc, The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle. El primer disc on en Bruce va aconseguir el so que estava cercant, i que l'acompanyaria la resta de la seva carrera musical. Publicat el 1973, el mateix any que el 1er disc Greetings from Asbury Park, és el treball on en Bruce decideix que no vol ser el "nou Dylan" que Columbia Records, i tota la resta del món estava cercant, si no que el vol ser en Bruce Springsteen, submergir-se dins el rock n roll, el rythim & blues, el soul i aprofitar tota la riquesa musical que podia treure d'una big band com era la E Street Band en formació.

I la veritat es que el disc ja conté algunes de les seves cançons més memorables. Comença amb The E Street Shuffle,  un opening que ja vol fer ballar al personal des del principi. 4th of July, Asbury Park (Sandy) és una gran balada amb un Bruce que es despedeix d'Asbury Park i del seu amor estiuenc. Kitty's Back es una passada de cançó, que frega la jam session, amb un toc molt jazz, amb canvis de ritme constants, on cada instrument batalla per endur-se la cançó al seu terreny, fins arribar al clímax del solo de guitarra i teclats. Wild Billy's Circus Story és la més folkie de les presents, inspirada en els circs itinerants de la seva infantesa. Incident in 57th Street és una de les primeres mostres de la capacitat de fer grans balades guiades pel piano. Rosalita fou segurament, el single més conegut del disc, una introducció de l'esperit de "escapem d'aquesta ciutat" que arribaria al disc posterior, Born To Run, amb un Clarence Clemmons espectacular al saxòfon. Finalment, la balada romàntica de New York City Serenade i els seus 10 minuts tanquen el disc de manera magestuosa.

Un disc genial, que ja avançava tot lo bo que havia de venir amb la carrera musical den Bruce. I es que l'èxit absolut, no tardaria gaire arribar. Però això ja és una altra història.

Collita 2012

Arriba tard, però arriba la collita 2012 de Dies de Carretera. Aquest és el recull de discos que més han sonat enguany en aquest bloc, encapçalats pel gran Vostè és Aquí d'Antònia Font. Un disc que ningú esperava només un any després de Lamparetes, i on Antònia Font se reinventen una vegada més, redefinint el concepte cançó i el concepte disc. Bravo!

Molta salut i bons desitjos per a tothom per aquest 2013!

1. Antònia Font - Vosté és Aquí

2. The Gaslight Anthem - Handwritten

3. Muse - The 2nd Law

4. Els Amics de les Arts - Espècies per Catalogar

5. Son & The Holly Gohsts - Shadows & Monsters

6. L.A. - SLNT FLM

7. Soundgarden - King Animal

8. Bob Dylan - Tempest

9. Bruce Springsteen - Wrecking Ball

10. Lendakaris Muertos - Crucificados por el Antisistema

Bruce Springsteen & The E Street Band, Estadi Olímpic, 17 de maig

Encara tenc els pèls de punta recordant l'espectacle viscut dijous passat a l'Estadi Olímpic de Barcelona. El Boss és el puto amo! 62 anys i en plena forma, concertasso de 3 hores i 29 cançons! Tenc la sensació d'haver assistit al concert d'estadi definitiu, on tot està pensat per a que les 55.000 persones gaudeixin de cada segon  de l'espectacle. “Què difícil ha d'esser connectar amb tota aquesta gent!” és lo primer que penses, però que fàcil que ho fa en Bruce. Tot són detalls: quan parla en català, quan dedica Jack of all Trades als indignats i al moviment 15M, quan puja una nina petita a l'escenari a cantar l'al·legre Waiting on a Sunny Day, quan es beu encantat la cervesa que li ofereixen o quan recull un cartell del públic en forma de petició (Talk to me) per ensenyar-la a la banda i tocar-la acte seguit. Però sobretot, és nota que la persona de l'estadi que està gaudint del concert és ell mateix, i això és el que transmet a tot el públic.

La E Street Banda estava enxufadíssima, amb un Jake Clemons, nebot de l'anyorat Clarence, complint a la perfecció. En Bruce, totalment hiperactiu, d'una banda a l'altre de l'escenari (sort de les pantalles gegants, per a poder seguir-lo). I les cançons van caure una darrera l'altre, sense donar descans entre tema i tema. La primera part del concert, més centrada en els nous temes de Wrecking Ball, que s'ha de dir queden empetitis devora els clàssics. I molt de tema nou per a mi que no coneixia, però que vaig gaudir de descobrir: una Murder Incorporated bestial amb guerra de solos inclosa o aquesta Prove it All Night amb intro de solo d'en Bruce que encara me posa la pell de gallina. Les festives No Surrender, Out in The Street o You Can look (But You Better Not Touch) van sonar beníssim, i l'elèctrica Johnny 99 va ser de les que més vaig agrair.

Però per al final mos tenia reservada una traca de clàssics difícilment igualable per cap altre grup. Una sentida The River, la festiva Hungry Hearth, The Rising i Thunder Road, on em vaig emocionar totalment quan en Bruce mos cedeix l'honor de cantar l'estrofa "Show a little faith, there's magic in the night...". I finalment, una tanda Born in The USA - Born to Run - Bobby Jean - Dancing in The Dark i Tenth Avenue Freeze-Out que recordaré sempre, sobre tot amb l'emotiu homenatge a la ultima al big man.

He de reconèixer mai havia estat massa fan d'en Bruce i que vaig comprar l'entrada per allò de que és un grup que s'ha de veure almanco un pic a la vida. Però uns mesos descobrint la seva discografia i un concert antològic com el de dijous m'han fet convertir a la fe springstiniana. Esper tornar-mos a trobar Bruce!

Bruce Springsteen - Nebraska (1982)

M'ha agradat bastant Wrecking Ball, crec que en Bruce està en forma! Però darrerament, m'he dedicat més a posar-me al dia de l'obra del Boss, de cara al seu concert el pròxim 17 de maig a Barcelona, i intentar descobrir tot el que desconeixia de la seva  obra. És a dir, tot el que no era ni Born to Run ni Born in the USA. I les dues joies que m'han atrapat més són Nebraska i The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle. Avui xerram del primer, un discasso de MÚSICA en majúscules. 

Nebraska és el disc posterior a l'exitòs The River i anterior a l'encara més exitós Born in the USA, però no té res a veure amb aquestes altres obres. Sense artificis, sense banda d'acompanyament, només trobam en Bruce, la seva guitarra, la seva harmònica, els seus crits i històries de gent ordinària de l'Amèrica profunda. Nebraska són ni més ni menys que les demos que va gravar en Bruce en solitari per al futur disc. Però quan va ser l'hora de gravar amb la E Street Band, no estaven satisfets amb el material i van decidir publicar les demos talment. I així va quedar un disc cru i acústic, ideal per escoltar a altes hores de la matinada, davant la foganya amb una copa en la mà. O així, com a mínim, és com m'imagin en Bruce gravant aquestes demos.

Aquest disc amb temàtica de perdedors, comença amb la història d'en Charles Starkweather, un jove assassí en sèrie que amb la seva al·lota va matar 11 persones mentre escapava de Nebraska cap a Wyoming. Atlatic City és punyent i angoixant, els crits d'en Bruce t'arriben fins als ossos, amb un jove que viu en una ciutat depriment i només pensa en partir cap a Atlantic City:

"Well now everything dies baby that's a fact

But maybe everything that dies someday comes back

Put your makeup on fix your hair up pretty

And meet me tonight in Atlantic City"

Mansion in the Hill és la nostàlgia dels records dels jocs d'infància. Amb Johnny 99 tornam a tenir un criminal com a protagonista al que li cauen 99 anys de presó. És una història que continua ben vigent avui en dia: un home a l'atur amb hipoteca, amb deutes i amb desnonament imminent, que desesperat i sense futur atraca una tenda. En sentir la condemna, li demana per favor al jutge que l'executi.  I així continua el disc, amb retrats d'Amèrica sense final feliç. Un disc sense artificis, només guitarra, veu i sentiment. Això sí, la curiositat per a que qualque dia publiquin l'Electric Nebraska és total!