Les 10 de 2024

 

2024, un any on he vist més música en directe que mai (fins a 40 concerts!), on no hem dubtat en agafar avions i fer kms per veure a Green Day a Madrid, a AC/DC a Bratislava o complir un somni i veure dues vegades (i amb dos setlists diferents!) a Pearl Jam a Barcelona i a Madrid. Un any on hem rendit homenatge a nen Pau Donés amb la banda de Jarabe de Palo, on hem vist a Antònia Font tan en format teatre com en format festival, on de nou Ànimos Parrec ha posat la banda sonora a l'estiu, hem pogut escoltar nou material en directe de Sopa de Cabra, hem vist a na Dua Lipa en un festival massiu com el Mad Cool, mos ho hem passat bé un any més a sa Mobofest, mos hem tornat fidels als concerts dels dissabtes a Can Lliro a Manacor, mos hem despedit de Zoo i de La Gran Orquesta Republicana, hem celebrat els 15 anys de Suasi i fins i tot hem assistit a concerts amb lloc i artista sorpresa gràcies a Pecan Pie. I un any amb novetats discogràfiques molt interessants. Com cada any, aquí van les 10 cançons que han conformat la banda sonora de Dies de Carretera d'aquests darrers dotze mesos:

Zoo: Epíleg

L'any musical va començar amb la trista notícia de la separació de Zoo. Els de Gandia anunciaven el final del seu trajecte d'una manera molt original, amb una cançó anomenada Epíleg on repassaven la seva carrera meteòrica: de gravar de manera innocent el videoclip Estiu a omplir Wizink Centers i Palaus Sant Jordis durant la gira del seu darrer disc, Llepolies. Quan van desaparèixer Obrint Pas i La Gossa Sorda record pensar quin grup valencià de masses els hi agafaria el relleu. Zoo han augmentat l'aposta, demostrant que es pot tenir èxit dedins i defora dels Països Catalans. Veurem qui en segueix l'estela. I esperem tornar-los a trobar en un futur als escenaris.

Green Day: American Dream Is Killing Me

Un dels concerts de l'any. Celebrar el 30è aniversari de Dookie i el 20è d'American Idiot, i anunciar que els tocarien sencers durant la gira, era motiu suficient per agafar les maletes i anar cap a Madrid a veurer-los. El concert somiat per tot fan, on vam poder comprovar que segueixen en bona forma i a més presentant un dels seus millors discos en anys, Saviors. Amb cançons canyeres i animades com Dilemma, Look Ma No Brains! o aquesta American Dream Is Killing Me.

Liam Gallagher + Squire: Mars To Liverpool

La unió del cantant d'Oasis i John Squire, guitarrista i compositor dels Stone Roses, per gravar un disc, semblava una de les notícies de l'any. La quintaessencia mancuniana feta realitat. Evidentment, tot això ha quedat en segon pla després de l'anunci de l'ansiat retorn del grup dels germans Gallagher a l'estiu 2025, amb tot el hype i la missió impossible d'aconseguir entrades que això va suposar. Per sort en vam aconseguir una i podrem viure aquest moment històric. Però no vull deixar de reivindicar aquest bon disc, amb bones cançons i bons riffs de guitarra com Raise Your Hands, Just Another Rainbow o aquesta Mars to Liverpol

Maria Jaume: Pura Geografia

La de Lloret s'ha unit a la corrent actual de desmarcar-se del pop de guitarra i endinsar-se dins els sons electrònics i urbans al seu darrer disc Nostàlgia Airlines. Un disc farcit de col·laboracions, com Renaldo&Clara (Super mala pinta), Julieta (Tristesa a Miami) o en Pau Debon (Hoteles, sol y playa). I tot i que des d'aquí no som fanàtics d'aquest nou so, hem de reconeixer que no mos podem treure del cap un tema tan rodó com Pura Geografia.

Pearl Jam: Wreckage

A la fi un bon disc de Pearl Jam! No es que els darrers fossin dolents, sempre tenien algun bon tema, però costava arribar d'una tirada al final del CD i queien ràpidament a l'oblit. Això no passa amb Dark Matter, on diuen que la peça clau ha estat el productor Andrew Watt. Sigui com sigui, aquí els de Seattle estan inspirats com feia temps que no ho estaven. Amb cançons canyeres com Scared Of Fear, React Respond o Dark Matter (amb un riff al més pur estil Soundgarden), cançons plenes de melodia com Won't Tell, temes on juguen a ser Pink Floyd com a Upper Hand o aquesta Wreckage que sembla un homenatge al so de guitarres d'en Tom Petty.

The Interrupters: In The Mirror

El gran descobriment de l'any. Ja els teniem ubicats, però va ser aquest juny, fent de teloners de Green Day a Madrid, quan ens van acabar d'enganxar. Punk i ska de bona factura, tornades enganxoses, lletres reivindicatives i una cantant amb carisma. Enguany presentaven nou disc, In The Wild, amb temes tan redons com As We Live, Raised by Wolfs o aquesta In The Mirror.

Dua Lipa: Training Season

Radical Optimism és el tercer disc de la diva del Pop, on s'ha endinsat dins l'electropop. I si bé pensam que està per davall del seu anterior disc, Future Nostalgia, aquí hi podem trobar hits com Houdini, These Walls o Illusion. Però si mos hem de quedar amb una, escollim l'hiptòtic riff de Training Season i la seva posada en escena en una espectacular actuació als Grammys d'enguany.

Ànimos Parrec: Sa Pleta Roja

Com si fossin els mateixos Creedence Clearwater Revival, els de St. Joan van a ritme de disc per any. En aquest segon treball, En Terra s'Aturen, seguim trobant allò que mos va enganxar d'ells a la primera entrega, temes de crítica social com Postal, cançons més Creedence com el record als padrins a Brummel i Bessons, o aquesta meravella de rock n roll que es Sa Pleta Roja, on sembla que parlen del seu Sant Joan natal com a darrer reducte del pla de Mallroca, a base de bones guitarres i d'un solo final ple d'energia. Si volen seguir amb aquest ritme de producció discogràfica, aquí estarem encantats.

Anegats: Sempre

Es de Son Servera s'han començat a despedir de noltros amb una sèrie de concerts que tendrà el seu punt i final del proper mes de juny al seu poble. I també ho han fet amb un disc nou, amb cançons amb regust a despedida com aquest Sempre on mos recorden que tendrem les seves cançons "sempre que mos haguem de menester,  sempre que ho vulguis compareixeré". Encara no han partit i ja els enyoram.

Sopa de Cabra: Temps de Sega

Quan ja duus més de 30 anys de carrera i 12 discos publicats a l'esquena, tens dret a fer el que vulguis. I això es el que han fet els de Girona. Un disc, Ànima, concebut on cada cançó està feta a mitges amb un altra artista. I on més que gent que col·labora amb Sopa de Cabra, sembla al revés, que els Sopa col·laboren amb cada un dels artistes. I si bé es cert que aquí no hi trobam el "so Sopa" de tota la vida, és molt refrescant i original sentir-los cantar amb els Sidonie, en Pol Batlle, en Santi Balmes o na Beth en aquesta preciosa balada anomenada Temps de Sega.

Les 10 de 2020

2020, l'any que la Covid-19 va arribar per a canviar les nostres vides, deixar-mos de cop i volta sense música en directe i convertint les entrades de concerts que ja teníem en paper banyat. Per sort, també mos ha deixat un munt de discos genials que entre d'altres coses, mos ha salvat durant el confinament de la passada primavera. I es que encara trob increïble que en un sol any haguem tengut material nou de Da Souza, Pearl Jam, Pet Shop Boys, Els Amics de Les Arts, Green Day, Sopa de Cabra, The Strokes, Biffy Clyro, Bob Dylan, Neil Young, Lucinda Williams, Paul McCartney, Jarabe de Palo, Txarango, Bruce Springsteen, AC/DC, .... i encara podria continuar. Així que, sense cap ordre que no sigui el cronològic, aquí van les 10 cançons que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

Green Day - Father of All...

Si aquesta és la cançó que més he escoltat aquest 2020 segons Spotify, per alguna cosa serà. Amb aquest disc han tornat a les arrels, a les cançons accelerades i vitaminades de 2 minuts, i aconseguit que me torni a reenganxar a Green Day.

Sopa de Cabra - En trenques el cor

Els gironins marcant-se un rock n roll de tota la vida, en un disc (La Gran Onada) ple de bones cançons, que esborra els dubtes que me va provocar l'anterior Cercles, i que pot mirar de tu a tu a qualsevol de la seva etapa clàssica dels anys 90.

Pearl Jam - Quick Escape

Fa anys que els discos dels de Seattle me semblen irregulars. Però sempre hi trobam joies que valen la pena, com l'impecable quartet inicial del seu darrer disc, Gigaton. Però avui mos quedarem amb aquesta Quick Escape de riffs Zeppelians, amb un Eddie Vedder a les veus cagant-se en en Donald Trump, i un estel·lar Mike McGready marcant-se un solo de guitarra final que sembla que t'estigui apunyalant l'ànima.

The Strokes - Bad Decisions

Sense dubte, una de les meves bandes sonores durant el confinament. Els de New York van tornar amb un disc amb un títol que no podia ser més premonitori, The New Abnormal, amb un so molt anys 80, i cançons tan rodones com aquesta Bad Decisions i el seu descarat homenatge al Dancing With Myself de Billy Idol.

The Rolling Stones - Living In A Ghost Town

"Life was so beautiful, then we all got locked down". Se pot fer una cançó més premonitòria de lo que passaria el 2020 que aquesta? I amb el seu videoclip de ciutats fantasma durant el confinament? Ho dubt. Un plaer sempre escoltar treball nou de les satàniques majestats, amb genial solo d'harmònica d'en Mick Jagger inclòs. Serà l'avançament d'un nou disc? Esperem que sí!

Jarabe De Palo - Los Ángeles Visten de Blanco

El 2020 també mos ha duit la pèrdua d'en Pau Donés, que feia anys que lluitava contra un càncer de colon. Però abans de partir, mos va voler donar el seu darrer regal, aquest disc anomenat Tragas o Escupes, que tot i les circumstàncies rebosa vitalisme, i que conté coses tan belles com aquest Los Ángeles Visten de Blanco, dedicat als metges que el van cuidar durant la seva malaltia, i que mos han cuidat a noltros durant aquesta pandèmia.

Rolling Blackouts Coastal Fever - Cars In Space

M'encanta descubrir grups nous. I aquest estiu, llegint la Ruta 66 a la platja, davant la mar, me va cridar l'atenció una entrevista a un grup australià de nom impossible de recordar. Però amb un disc, Sideways to New Italy, d'un indie rock exquisit, que em va acompanyar tot el mes d'Agost, amb temes tant genials com aquest Cars in Space i el seu brutal diàleg de guitarres en el seu interludi.

Taylor Swift - Exile (feat. Bon Iver)

Durant el confinament vaig mirar el documental Miss Americana a Netflix, i per curiositat, vaig ficar el nas dins la seva discografia a veure que tal sonava aquesta tal Taylor Swift. I finalment, m'hi vaig acabar ficant de cap i ja me puc declarar un Swiftie en tota regla. A més a més, va la tia i no es marca un, sino DOS! discos sorpresa, amb temes que va compondre durant la incontinència creativa que va patir durant el confinament, on figuren col·laboracions tan genials com aquesta balada a duo amb en Bon Iver.

Bruce Springsteen - If I Was The Priest

The Boss ha reunit a la E Street Band i això sempre és una bona noticia. I a més amb un disc que esta a l'altura de la seva història, amb un gran so, amb temes nous molt interessants, però sobretot, per aquestes tres animalades de cançons que en Bruce tenia amagades desde... 1972!.. i que reben el nom de Jenny Needs a Shoter, Song for Orphans o aquesta If I Was The Priest.

AC/DC - Shot In The Dark

Com ja vam comentar per aquí, els australians son una altra de les bandes que han vengut a salvar aquest 2020, amb un Angus Young que ha pogut tornar a reunir a la formació clàssica, un Brian Johnson que torna a posar les veus, i dosis del hard rock de tota la vida com aquesta Shot In The Dark.

Pearl Jam, 10 de juliol, Palau Sant Jordi

12 anys després tornaven els de Seattle a Barcelona, hi ho van fer amb un concertasso de quasi 3 hores, una lliçó magistral de rock alternatiu sense focs d'artifici, d'energia, intensitat i de comunió total amb el públic. I amb ganes de demostrar que encara poden sorprendre fins i tot als seus fans de tota la vida. I es que un dels punts forts de Pearl Jam es que cap concert és igual que l'anterior, el setlist es diferent cada nit, cercant com sorprendre al públic. Només així es pot entendre que comencessin la nit amb el mig temps The Long Road, una cançó del EP Markin Ball, que va sortir el 1995 amb l'embranzida de les sessions del CD Mirrorball, que van gravar com a banda suport de'n Neil Young. La primera cançó, i la primera sorpresa. De fet, era la mateixa cançó amb la que van obrir el seu concert a Barcelona l'any 2000. Casualitat? Jo crec que no. Només una banda com ells pot recercar per els racons de la seva discografia per deixar-te descol·locat de primeres, i afegir així un cançó nova a la meva col·lecció personal que a partir d'ara sempre associaré a aquest concert i a aquest moment. I en part, aquesta és la màgia de Pearl Jam.

A més, la banda va ser ben generosa, ja que en no presentar cap disc nou, va oferir lo bo i millor de la seva discografia, deixant bastant aparcats els seus darrers 3 discos, i tocant fins a 7 (set!!!) temes de Ten o 4 del Vs. Un regal de setlist per a qualsevol fan. També van recuperar temes d'alguns dels seus discos menys exitosos, com Ghost o Light Years, a més d'incloure per a sorpresa de servidor el tema Settling Forth de la banda sonora de Into The Wild que va gravar en solitari n'Eddie Vedder.

En la meva opinió, el concert va anar de menys a més, tant la banda com el públic. A mi personalment em va costar seguir el concert en la llunyania de la grada, però poc a poc el grup es va anar entonant, liderat per un Eddie Vedder amb una veu en estat de gràcia, i vaig acabar oblidant la meva localització dins el Palau per senzillament gaudir de l'espectacle. Inicialment van caure temes com Eldery Woman, Corudoy, Hail Hail o Mind your Manners. En una gran Even Flow van començar a mostrar com son uns mestres en allargar els seus antics himnes, deixant que la màquina a la guitarra que es en Mike McGready ens fes gaudir amb els seus solos. Seguidament van tocar Oceans, dedicada a un fan de la banda que tristament va morir fa unes setmanes i que tenia previst venir al concert de Barcelona.

Però pel meu gust, el concert començar a enlairar-se a partir de Daughter (dedicada a les dones) i de Jeremy, amb un final brillant amb jocs de veus entre n'Eddie i el públic. I es que a partir d'aquí van enllaçar Go, State of Love and Trust i una grandissima Porch abans de la primera pausa. En tornar, baixaren les revolucions per a interpretar Sleeping by myself, una preciosa Come Back, i tornar a apretar l'accelerador amb Lighting Bolt, Black, Once i una inmensa Rearviewmirror, abans de la pausa final.

I per a la traca final caigueren Simle (amb n'Eddie tocant l'harmònica, i n'Stone Gossard i en Jeff Ament intercanviant-se la guitarra rítmica pel baix), una Wasted Reprise com a introducció a Better man, i sense temps a descansar i amb els llums del Palau encesos, Alive, Baba O'Riley i Yellow Ledbeter que feren tornar literalment loco al públic congregat.

Senzillament espectacular. Confirmen que son dels grups amb millor directe de l'actualitat i que el rock alternatiu segueix ben viu. Esper que mos tornem a veure prest!

Pearl Jam - Live On Ten Legs (2011)

Ha estat escoltar aquest disc i tornar a tenir unes ganes loques de veure Pearl Jam en directe! Record un dia llegint una entrevista en n'en Jeff Ament (baixista) on comentava que si bé els seus millors treballs pertanyien a la dècada dels 90, en la dècada dels 2000 era quan havien après a fer concerts èpics com els grans grups de la història del rock. I quanta raó té! Encara record el memorable concert del BBK de fa un any i mig.... Veure en concert a Pearl Jam l'any 93 devia esser espectacular, segur, concerts amb molta canya, n'Eddie Vedder fent de moneia per les altures... Però és ara quan dominen el tempo perfectament, juguen amb les cançons com volen (increïbles les parts centrals de Rearviewmirror o Porch) o les adapten de manera diferent. Definitivament, sí, Pearl Jam estan a la lliga dels Led Zeppelin, The Who i companyia. Fixau-vos sinó en un detall que no falla: els temes dels seus darrers discos, que abunden en aquest disc, sonen molt millor en directe que en la versió d'estudi! Aquest disc també m'ha servit per descobrir algunes perles que encara no coneixia d'ells, com Nothing As It Seems o In Hiding; o aquestes grans versions de Arms Aloft (Joe Strummer & The Mescaleros) i Public Image (Public Image Ltd.). Però sobretot, com deia al principi, m'ha servit per tornar tenir molt de mono de Pearl Jam! Mirant dates, no passen per Espanya.... però si s'ha de viatjar, se viatja. Que no cada dia es veu un 1ª divisió del rock n roll!

Bilbao BBK Live, 9 de juliol, Kobetamendi

___“Tot va començar quan els punkies varen tornar de Bilbao.”

Així comença la biografia de Sopa de Cabra, Si et quedes amb mi. Els punkies de Girona s’ho havien muntant d’allò més bé a Bilbao i en tornar a Girona van mantenir l’esperit muntant una casa okupa. D’aquell ambient naixeria la banda que m’endinsaria al rock i que dóna nom a aquest bloc amb una cançó seva.

Idò si, ja he tornat de Bilbao. Tres dies de festa, tabernes, pintxos, i bona música també. Bilbo rockeja. Com si de se celebres una final de copa, divendres era impossible no creuar-se amb alguna camiseta de Pearl Jam, Alice in Chains o ressacosos amb la de Rammstein.

_

Sincerament, el BBK està de puta mare. Me’n penedesc de no haver-hi anat els tres dies. Bastant aprop de la ciutat, era pujar a Kobetamendi (muntanya Kobeta) i tenir unes vistes privilegiades de Bilbao. Es dels festivals amb cartell més variats i, segurament, amb un públic més jove. Divendres més de 30.000 persones no se volgueren perdre a Pearl Jam i Alice in Chains tocant junts vet a sabre quants d’anys després. I jo estava entre ells.

Quan vaig arribar tocava Gomez. No vos podria dir gran cosa perquè hem vaig passar la seva actuació fent una volta de reconeixement. Però tampoc tenien molts de secrets, brit pop de la segona fornada, deixebles de Oasis i Blur. A continuació, Biffy Clyro. Ja he perdut les comptes de les vegades que han vengut a Espanya, ja que han telonejat a tot Déu, però després d’haver-me’ls perdut amb Muse, tenia ganes de veurer-los. Rock alternatiu que inevitablement recorda a Foo Fighters. Només he escoltat el Puzzle, d’on tocaren Life is Hard Because Everything Dies o Who’s Got A Match. Donau-lis una oportunitat a aquests escocesos. Jo ho faré.

A mitjan horabaixa era el torn per Coheed and Cambria. Reconec que jo amb el rock progressiu no hi ha manera. Això de cançons de 20 minuts o dur 7 minuts de cançó i el que cantant no hagi entrat me posa bastant nerviós. Tot i això Coheed And Cambria hem van sorprendre gratament, ni tant metalers ni tant progressius com me pensava. Més enllà de les històries conceptuals, bones cançons rock. Poc després va arribar la festa i el descontrol amb Gogol Bordello, que van fer ballar al públic de manera que es va aixecar un autèntic nigul de pols. Realment en directe guanyen molt respecte als disc ( probablement per això fa poc varen editar un disc en directe) pero crec que al final del concert es feien ja massa repetitius. Això si, n’Eugene Hutz és tot un personatge i el grup es totalment multiracial.

I be, he de reconèixer que no vaig veure en Paul Weller. En plà fan locaza hem vaig quedar a guardar lloc per lo que havia vengut a Bilbao: el so de Seattle. Alice in Chains van sortir molt concentrats. Realment tenen coses que demostrar: un nou cantant que presentar al públic i que si bé a nivell compositiu segueixen a un nivell brillant, ho saben transmetre en directe. I el concert em va encantar. En William DuVall realment fa que no es pensi en en Layne Staley (perquè anyorar-lo, sempre l’anyoramem) i connecta amb el públic. Van començar amb Rain Whe I Die, amb en Jerry Cantrell donant-li al pedal de distorsió. That’s grunge! A continuació, Them Bones i Damm That River seguides. Espectacular. Les cançons del nou disc es mesclen perfectament amb les antigues com Check My Brain o Your Desicion. Però es veu perfectament que a les cançons del nou disc el cantant és en Jerry Cantrell. Éll és Alice in Chains. Ell és l’estrella. També sonaren del Facelift We Die Young o Man in The Box. Un dels moments més màgics de la nit fou la dedicatòria a en Layne Staley amb Nutshell. Llàgrimes als ulls. Realment s’ho passen be a l’escenari i això es nota. Fins i tot, en Jerry, que no és precisament sinònim d’alegria, va deixar caure algun somriure. La música està d’enhorabona amb la recuperació d’aquesta banda. Finalment, van acabar amb Would? i Rooster, on va pujar en Mike McCready a tocar. S’esperava alguna colaboració, i no hagués estat malament alguna de Mad Season, però tampoc hi havia temps per més.

.

I finalment va arribar el moment: Pearl Jam. Una autèntica experiència religiosa. De setlists imprevisibles, tothom feia la seva aposta de amb quina començarien. I sorpresa: Do the Evolution. Una maquinària que funciona a la perfecció, i a més s’ho passen be i disfruten. I es varen menjar l'escenari. Varen començar amb bastanta canya: Courdory, Hail Hail, Dissident o Why Go Home. En Mike McCready va començar a deixar-se anar amb la guitarra mentre n’Eddie Vedder anava donant voltes amb la seva inseparable botella de vi. Les cançons passaven massa ràpid. Given To fly, The Fixer, Even Flow, Unthoght Known, Porch... i les històries de n’Eddie Vedder entre mig. En directe, son com autèntiques llegendes. Van retre el seu homenatge particular a en Joe Strummer amb una inesperada versió de Arms Aloft. El concert es va basar en els dos primers discs i el Backspacer. S’enyoraren cançons, però raó de més per repetir.

Evidentment, i tot i que era un festival van fer la seva ració doble de bisos. Al primer Got Some (If you want rock, we got some!), una màgica Black amb tot el públic tararejant quan ja s’havia acabat o una diferent Rearviewmirror. I pel segon Just Breahte. Just abans d’acabar sorpresa general: un afortunat pujava a l’escenari a cantar Daughter. Quina sort! Va cantar bastant bé, però al final se va créixer massa i li van tenir que treure el micro de les mans. I per acabar, l’HIMNE: Alive, amb en McCready fent solos entre el públic. Hora i mitja que es va fer mooolt curta. Just havia acabant i ja se’ls enyorava. Esperem que aquest sigui el primer de molts concerts amb Pearl Jam!

-

I per acabar, fi de festa amb els Dropkick Murphys. Musica ideal per veure cervesa en mà i bastant més canyers que els seus compatriotes Flogging Molly. Fins la pròxima Kobetamendi!

Pearl Jam: Saturday Night Live

Siiii !!!! Ja tenc l'entrada per Bilbao. Pearl Jam i Alice in Chains! I acompanyats de bons grups com Paul Weller, Gogol Bordello, Dropkick Murphys,.... Grans grups que dels quals anirem parlant aquests mesos per anar encalentint motors. De moment només vaig a aquest dia. El dia anterior, massa metaler per jo, i el dissabte pot caure, però crec que encara es guarden grups per aquest dia.

Precisament, ahir a la nit els meus estimats Pearl Jam van actuar al Saturday Night Live, tocant Unthought Known i Just Breathe. M'ha cridat l'atenció ja que durant els 90, els de Seattle van fer grans actuacions en aquest programa, primer donant-se a conèixer el 92 tocant Porch i Alive, i ja com a grans estrelles, el 94, tocant Rearviewmirror,Daughter, i avançant una cançó del que seria el següent disc, Vitalogy, Not For You. Actuacions èpiques!

-

-

Collita 2009

Arriba final d'any i és el moment de recollir els fruits musicals que ens ha donat aquest 2009. I crec que ha estat una bona collita la d'aquest any, un gran final de dècada. Personalment, aquests són els 10 discs que més he disfrutat enguany. No vull dir que siguin els millors de l'any, ni molt menys. Aquestes llistes són molt personals. Cada un té el seu top 10 particular així com cada seguidor de futbol té la seva alineació preferida.

Evidentment, l'ordre amb el qual els he escrit pot variar, depèn del dia, de la setmana, de les escoltes... però el número 1 el tenc molt clar. Des de que el vaig escoltar per primer pic que vaig sabre que era un discasso, i només el triomfant retorn d'Alice In Chains m'ha fet dubtar sobre quin es el meu número 1 de l'any. Aquests darrers, sens dubte, han estat el gran descobriment de l'any. D'alguns d'aquests discs encara no n'he parlat per aquí, però des d'ara mateix vos aconsell que proveu un poc d'Avida Dollars, de lo millor del rock nacional, i tambè tasteu el Grey Britain, d'una banda que donara molt que parlar en el punk. Aquests són, idò, els meus fruits preferits de la collita 2009:

1. Sunrise in the Land Of Milk and Honey (Cracker)
2. Black gives way to Blue (Alice in Chains)

3. Backspacer (Pearl Jam)
4. Avida Dollars (The Unfinished Sympathy)
5. Wilco (Wilco)
6. Grey Britain (Gallows)
7. Heavenly Hell (L.A)
8. Payola (Berri Txarrak)
9. The End of Maiden Trip (The Sunday Drivers)
10. Cosmic Egg (Wolfmother)

Però, si fent un esforç, m'hagués de quedar només amb una cançó, amb un sol d'aquests deliciosos fruits, sens dubte em qued amb Homedrunk, de The Unfinished Sympathy.

-

S'haurà d'anar a Bilbao?

Després de fitxar a Pearl Jam com a caps de cartell, els organitzadors del BBK Live de Bilbao ja s’han encarregat d’anunciar que es tracta de la única actuació a Espanya. Buf… jo que feia mesos que somiava amb que anunciessin data per Barcelona… però no ha pogut ser! De fet quan ja van anunciar gira europea es van fondre totes les meves il·lusions. Així que només queda anar a Bilbao.. o a una altra ciutat europea, perquè no? Està clar que la millor manera de disfrutar d’un grup no és en un festival, on segurament tocaran poc temps. És per això que per veure a Pearl Jam per primera vegada vull anar a una sala. Ho tenc claríssim. Tenia pensat anar a Lisboa, però per lo vist també es tracta d’un festival així que la opció que ara veig més clara és anar a Berlín, molt ben connectada tant amb Barcelona com Palma. Però està clar que si el cartell del BBK acompanya, també m’hi animaré. Pearl Jam per partida doble?! Un somni fet realitat.

Si m’he de quedar amb una cançó de Backspacer, sens dubte Unthought Know

Pearl Jam & Bad Religion

Si, els meus dos grups preferits estan fent una gira per Estats Units! Lo que pagaria per poder anar-hi! Tot i que em conformaria amb veure’ls a tots dos per separat. Bad Religion ja han vengut un parell de vegades a Barcelona, però sempre m’ha coincidit amb exàmens. Mentre que Pearl Jam només estic pendent de que anunciïn gira europea desprès de l’americana.

Alguns pensaran que son dos grups massa diferents per col·laborar. Però si que ho han fet. A la gira actual, n’Eddie Vedder surt a cantar una cançó que va gravar amb Bad Religion al disc Recipe for Hate, Watch it Die. Tracta sobre l’abús del planeta per part de l’home, i com ens hem de preparar per veure la natura morir.

Pearl Jam - Backspacer (2009)

Per banyasegol:


Pearl Jam ha tornat a aparèixer en el panorama musical amb Backspacer. Un disc de curta duració –tan sols 37 minuts- on es continua el camí començat amb l’anterior Pearl Jam , també conegut com Advocat pels seus seguidors en motiu de la seva portada.

Es segueix la línia de les cançons rockeres que destil•len aires ramonians o whomaníacs en la primera part del disc. Així tenim temes com Gonna see my friend o Got Some, dues cançons que parlen de les drogadiccions però que estan radicalment oposades. En la primera es remarca la importància de l’amistat i de la confiança en les persones properes per sortir del món de la droga; en la segona és l’Eddie Vedder que fa el paper de camell i ofereix la droga impossible de negar, el ROCK.

També s’inclou en aquesta part del disc el single The Fixer, una cançó pop que mostra una actitud completament diferent cap a les coses de la vida que la mostrada en els Pearl Jam de principis dels 90. Si en aquell moment el sentiment era d’un pessimisme total, ara és: Ei! Podem arreglar-ho si ens hi posem. Potser sigui degut al clima d’esperança que viuen els Estats Units després del període Bush.

En la segona part es succeïxen els temes amb un tempo més relaxat –excepte en Supersonic- on hi ha temes prescindibles com Speed of Sound ,amb un començament terrible, o The End, una cançó amb l’Eddie Vedder com a únic protagonista que no té gens ni mica de vida i amb un final abrupte que no em convenç gens ( a on estan els grans finals de disc de Pearl Jam com Indifference del Vs o Release del Ten??).

Tot i això hi ha grans temes com Just Breathe, que mostra l’herència del passat de l’Eddie pel seu pas per la BSO de Into the wild (recomanada a tothom); Amongst the waves , una cançó amb esperit Given to fly i a on es cerquen les pujades i baixades d’intensitat com si fossin les ones de la mar; i Force of nature, un tema que té la sonoritat pròpia dels Pearl Jam.

Pel que fa a l’aspecte gràfic, es troba també a faltar l’entusiasme que aportaven en els seus treballs, com la portada de l’ovella cabrejada mossegant la tanca del Vs , el currat empaquetat del Vitalogy en un tractat mèdic de l’any de la picor o la composició fotogràfica del No Code. Abans era el baixista del grup Jeff Ament que composava la majoria d’aquest material artístic i ara està delegat en altres persones. Aquesta volta ha estat Tom Tomorrow que ,agafant imatges reals tals com l’imatge del suïcidi d’una dona o el cartell del mag dels esperits Thruston, ha traslladat a dibuixos.

AMONGST THE WAVES

PEARL JAM I RONNIE WOOD A LA GIRA DE PRESENTACIÓ DEL BACKSPACER TRAIENT-SE UN ALL ALONG THE WATCHTOWER DE LA MÀNIGA

Novetats de setembre

Per banyasegol:

1 de setembre The Black Crowes
15 de setembre Fito & Fitipaldis
22 de setembre Pearl Jam
Jet, ja a la venda


Arriba el mes de setembre i arriba carregat de novetats musicals per fer més maca la tornada a la rutina de la universitat. I no tans sols això; un nou disc significa nova gira i esperem que trobin algun buit dins el calendari per fer una visita per terres catalanes.

Dues de les últimes grans bandes internacionals d’aquests temps, els Pearl Jam i els Black Crowes, treuen el seu darrer treball enmig d’una gran expectació.

Els Black Crowes continuen el seu llegat amb “Before the Frost”, un disc del que han avançat In Hiding, un tema que ha aixecat bastanta polèmica entre els seus més vells seguidors –els obsessionats amb Shake your… i el Southern Armony…- tot i que respira una atmòsfera Black Crowes que tira d’esquenes cap enrera.

Pearl Jam, pel que sembla, mostra la seva cara més positiva amb The Fixer, el single de “Backspacer”. Després d’una etapa on tenien al pitjor president d’Amèrica com a diana, sembla ser que amb el canvi d’aires ha fet que es prenguin la vida amb optimisme. Tot i així, ja ha passat vàries vegades que els singles dels de Seattle no reflexen la totalitat del seu disc; per tant, haurem d’esperar a tenir-lo entre les mans abans de comentar res. I no cal recordar que Pearl Jam, tenint en compte tota la seva trajectòria, es mereix un vot de confianza.

Fito, una de les millors referències actuals en el panorama del rock en castellà –junt amb Bunbury i Calamaro- ha acabat de polir el seu treball, “Antes de que cuente diez”, ha reunit els seus Fitipaldis i ja té unes quantes dates de la seva nova gira. Toquen a Barcelona el 12 de desembre al Palau Sant Jordi.

Jet ha tret el seu tercer disc a finals d’agost. En les primeres escoltes no m’ha acabat d’enganxar com ho havien fet “Get Born” o “Shine on”, i sembla que han evolucionat de la seva mescla ACDC, Beatles i Oasis cap a unes melodies més Franz Ferdinand.

I AIN'T HIDING


THE FIXER


ANTES DE QUE CUENTE 10


SHE'S A GENIUS


BANYASEGOL

Singles BSO

Per Banyasegol:

A principis dels 90 i abans que esclatés tota la moguda grunge arreu del planeta encapçalada pel Nevermind de Nirvana, Cameron Crowe acabava de rodar Singles, una pel·lícula on la trama girava al voltant d’uns joves de Seattle i les seves relacions, els problemes i les inquietuds més habituals que els acompanyen.

De la pel·lícula, sobretot, cal destacar la bona elecció de la banda sonora –un dels grans motius per visionar Singles- i és que, tot i que l’argument és fa massa "pastelón" en certs moments i li manca una mica de ritme, el veritable encert del director és la tria de tots els temes de la banda sonora (un èxit de vendes abans i tot de que s’estrenés Singles) i la coherència que aporta als personatges de la seva història.

Dels 4 dels grans grups grunge del moments tan sols deixava de participar Nirvana, que en aquells momets ja havia assolit certa popularitat arreu d’Amèrica – i allò no era res amb el que vindria després- i la discogràfica demanava massa diners per poder incloure les seves cançons. Però tant Alice in Chains, com Soundgarden i Pearl Jam (aquests amb una cançó inèdita que és de lo millor de la seva discografia, State of Love and Trust) es varen involucrar el màxim fins al punt de realitzar petites aparicions en la peli.

Altres grups seattleians presents són els Mudhoney –inventors del terme grunge-, els Screaming Trees –la joia oculta de la corona- i els Mother Love Bone, una banda mítica de la ciutat d’on prové la meitat del grup dels PJam.

I, intentant donar a conèixer quins són els orígens musicals d’aquests grups, Cameron Crowe va incloure el Paul Westerberg –amb dos temassos com Dislexic Heart i Waiting for Somebody- i el Jimi Hendrix, que també va néixer i ara està enterrat a Seattle. I per tancar el disc els Smashing Pumpkins, uns dels també principals exponents del rock alternatiu de principis dels 90.

Tracklist:
1. Would? (Alice In Chains)
2. Breath (Pearl Jam)
3. Seasons (Chris Cornell)
4. Dyslexic Heart (Paul Westerberg)
5. Battle Of Evermore (The Lovemongers)
6. Chloe Dancer / Crown Of Thorns (Mother Love Bone)
7. Birth Ritual (Soundgarden)
8. State Of Love And Trust (Pearl Jam)
9. Overblown (Mudhoney)
10. Waiting For Somebody (Paul Westerberg)
11. May This Be Love (Jimi Hendrix)
12. Nearly Lost You (Screaming Trees)
13. Drown (Smashing Pumpkins)

-

Els Alice in Chains i la cançó dedicada a la mort del cantant de Mother Love Bone, Andrew Wood