dissabte, 29 de desembre de 2012

Antònia Font, Auditori de Manacor, 28 de desembre


Ganes teniem de poder veure com defensaven en directe aquest Vostè és Aquí es nostres estimats Antònia Font. Era la primera vegada que els veia dins un teatre, lluny del escenaris de verbenes que pareix que ja han abandonat definitivament. I em va sorprendre gratament el seu nou format, més intim, amb un gran decorat tot de bicicletes i un gran joc de llums. Això sí, es fa difícil aguantar el concert sense ballar i botar, aferrat a la butaca.

La banda formant un semi cercle i en Pau Debón al fons. Una darrera l'altra començaren a caure totes i cada una de les cançonetes de Vostè és Aquí, una experiència  gens pesada i ben diversa i original. Previsible, també,  només deixaren per al final el single Per Jo i tots es ciclistes, cantada per en Pau pedalejant damunt una bicicleta. Això si, una vegada acabada la presentació del darrer disc, tornaren a l'escenari dient que havien assajat unes cançons antigues, i l'auditori s'encengué: Canta o Fa Calor, cançons que feia anys que no sentíem en directe, feren aixecar el públic. Vos estim a tots iguals, Alpinistes-Samurais, Armando Rampas...

Cançons i emocions que t'arribaven a fer pensar: tanta originalitat en els darrers discos no els haurà fet perdre la frescura de les seves primeres cançons? Tancaren amb Batiskafo Katiuscas, però el públic volia més, ningú es movia.... i tornaren a sortir per intentar acabar amb Clint Eastwood. Però al públic li faltava una darrera peça de felicitat, i demanant tots junts un Viure Sense Tu, varem aconseguir que la toquessin tot i no tenir-la assajada, per acabar cantant-la tots junts amb la pell de gallina.

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Antònia Font - Vostè És Aquí (2012)


Confirmat: en Joan Miquel Oliver és una font inesgotable de creativitat. Ara ja podem estar tranquils davant qualsevol pròxim llançament que facin. I es que no les tenia totes amb el que s'anava descobrint d'aquest Vostè És Aquí abans del seu llançament, "el nostre disc menys convencional, més experimental", 40 cançons d'una tacada, tres discos en un de sol... s'havien tornat locos o què? Una cosa és estar en un bon moment creatiu i comptar amb una discogràfica pròpia que te permet fer lo que vulguis, però 40 cançons d'una tacada no serien massa?

Idò la resposta és no. Són 40 temes, sí, però d'una qualitat excepcional! A més són curtets, pocs passen dels 2 minuts. La idea era simplificar les cançons, deixar-se de repetir estrofes allargant cançons, i quedar-se amb la idea original. No t'en daràs compte i ja haurà acabat la cançoneta, però és igual, perquè tot d'una en començarà una altra de boníssima. Aquí trobam registres totalment nous per Antònia Font, fan cançons a capel·la (Per jo i tots es Ciclistes), es posen durs fregant el rock (no me puc treure del cap Punyeta món), s'atreveixen amb el francès (Nous patrons pour la France) i fins i tot amb el castellà, en la versió de Tots Sants Leyenda Negra. També trobam temes instrumentals o en Pau Debón cantant lo més agut que pot a Polaris, el darrer tema. Però sobretot, trobam aquestes joies d'Antònia Font, les seves cançons de sempre, ara en versió reduïda  que no ens oferien a discs conceptuals com Lamparetes. Estic xerrant de Sa casa des Carboner, Poesies malversades, S'Alegria des Conill, Camins de plàstic i tantes altres que me retornen als Antònia Font dels primers discs.

En definitiva, un discàs per a disfrutar de cada un de les 40 cançons. Ja no fa falta passar pena per futurs discs d'Antònia Font. Aquests no fallen. Ara a veure si continuen amb el ritme de disc per any. Des d'aquí ho agrairem!

diumenge, 7 d’octubre de 2012

The Gaslight Anthem - Handwritten (2012)


Que faríeu amb el vostre primer sou? O que és el que vàreu fer? Jo ho he tengut molt clar: anar directament a la tenda de discos més pròxima. De fet, només era la secció de música dels supermercats Müller, però que més dona! La qüestió era fer-se amb aquesta meravella de disc que no podia deixar d'escoltar via Spotify.

The Gaslight Anthem s'han sortit amb un discàs, i mira que l'anterior, American Slang, ja va ser per a jo lo millor de 2010. Però s'han superat, si senyor. Seguint amb la seva progressió, en Brian Fallon canta millor que mai, la guitarra de n'Alex Rosamilia guanya presència i fins i tot s'atreveixen a introduir pianos, violins i altres instruments. I si a això li sumam el gran so que deixa la producció d'en Brendan O'Brien....

Les cançons més ràpides entren directes com l'homenatge al vinil que és "45" o Handwritten, però per a jo és a les cançons més lentes i amb més sentiment, on se surten, com a Here Comes My Mind, Mulholland Drive o a Too Much Blood. Com diu en Nick Hornby al llibret del disc, The Gaslight Anthem no hauran inventant res de nou, però si que han recollit el millor del legat del rock americà per posar-hi el seu gra d'arena amb la seva pròpia personalitat. Només queda dir: un dels discs de l'any. Ara venen fer gira europea, no vos los perdeu!

dissabte, 22 de setembre de 2012

Swing i Valtonyc - Rap Rural (2011)



Tornam a la càrrega, una vegada instal·lats a Alemanya amb un munt de novetats musicals! L'spotify treu fum amb lo nou de The Gaslight Anthem, Bob Dylan, Lendakaris Muertos, Gallows... i estic contant impacientment els dies que falten per a que es publiqui lo nou de Muse, Soundgarden i Antònia Font.

Però avui xerrarem de rap, concretament rap en mallorquí. No es que sigui gaire seguidor d'aquest gènere, però el primer disc de hip hop fet a Mallorca i en català, s'havia d'escoltar. Hi havia hagut precedents, clar, però sempre com a cançons soltes. Així l'any 92 en Tomeu Penya mos oferia un Taxi Rap i uns anys desprès Ossifar mos deixaven clar que Es Rap No És Un Peix. Fins i tot Antònia Font s'han endinsat dins el gènere de la mà d'Astronauta Rimador.

Però Rap Rural és cosa sèria. Rompent tòpics, clar que si, qui diu que el rap ha d'èsser urbà? Idò aquí en teniu directe de Maria de la Salut i Sineu. La unió d'en Swing i en Valtonyc mos deixa un disc original i d'alt nivell. Temes socials com a El Món Explotarà, però també amor per Mallorca a Avarícia, Tradicions i Rap Rural. I espectacular la aparició d'en Tomeu Penya a Et Vaig Conèixer. Un disc que vos sorprendrà molt positivament!



divendres, 3 d’agost de 2012

Tancam per vacances


També arriben les vacances a Dies de Carretera i, com cada any, vull aprofitar per autofelicitar el meu bloc per el seu tercer aniversari i desitjar-vos a tots, amics, lectors, bloggers i despitats que heu arribat aqui a través de google, un molt bon estiu!

Tornam d'aquí un mes, però des de un nou país. I es que com a bon enginyer recent llicenciat, no tenc més remei que apuntar-me a la "fuga de cervells" i partir cap a Alemanya. Això si, mentrestant, a disfrutar cada minut de l'estiu mallorquí!

Bones vacances a tothom!

dijous, 26 de juliol de 2012

Guns n' Roses, Son Fusteret, 22 de juliol


Ja era hora que a Mallorca qualcú apostàs per un gran concert de rock n roll. Sempre havia pensat que a l'illa tenim públic i demanda suficient per a organitzar esdeveniment d'aquests tipus, per no parlar de la gran quantitat de turistes que s'hi apunten i el reclam que és l'estiu a les nostres illes (i si no que li diguin a n'Axl Rose, que es quedarà dues setmanes de vacances per l'illa). Des d'aquí donar les gràcies a la gent de Cultura Club i el Mago Suplente per a fer-ho possible, i esperem que els Mallorca Shows tinguin continuïtat els pròxims anys. La primera edició, un èxit total, més de 15.000 persones i el polígon de Son Castelló col·lapsat de cotxes. I el canvi de recinte, ideal, ja que no s'hagués omplit Son Moix.

I musicalment, ni més ni menys que Guns n' Roses! D'acord, ja no són lo que eren, només queda n'Axl Rose i Chinese Democracy és bastant infumable. Però com que no esperava res d'aquest concert, no en podia sortir decebut. Obriren els britànics The Darkness, que no em van convèncer gaire amb els seus guitar heros i els crits aguts del seu cantant, que això si, no va deixar de córrer per l'escenari, arribant a fer un solo passejant entre el públic damunt l'esquena d'un segurata.

I en acabar, una horeta i mitja esperant el senyoret Axl. Quan per fi va decidir sortir, va començar el concert amb Chinese Democracy. La seva veu ja no és la que era, la banda la formen tres guitarristes hiperactius, molt bons músics, però que fan un guitar hero cada dos acords! Què pesats! Això ja no és hard-rock, a degenerat en rock progressiu - industrial. El concert, a un ritme extremadament lent, 3 hores, solos de cada un dels musics entre cançó i cançó, introduccions llarguíssimes de cada tema... per exasperar-se. Però, tot això s'oblida quan t'ofereixen Welcome to The Jungle, It's so easy i Mr. Brownstone d'una tacada, que fan que perdonis al pobre Axl i disfrutis com un boig  d'aquets hits de hard-rock. Però quins temassos que varen crear aquesta gent fa 20 anys... Sweet Child O' Mine, November Rain, Don't Cry, Civil War.... I si a tot això li afegim que n'Izyy Stradlin (guitarra ritimica de la formació inicial) va tocar durant mig concert, cantant 14 Years, poca cosa més es pot demanar. I per acabar, versions de AC/DC (Whola Lotta Rosie) i els Stones (Dead Flowers), Patience i l'èxtasi final amb Paradise City.

Vaig sortir del concert amb millor consideració de n'Axl de la que tenia. Fins i tot crec que li donaré una oportunitat a Chinese Democracy! I, a més, ja puc tatxar un altre nom d'aquesta llista de grans artistes que s'han de veure: Guns n' Roses. 

dimarts, 10 de juliol de 2012

Adéu Nothink!


Quina llàstima quan un grup desapareix de cop i volta. Sense previ avís, sense poder veure'ls per darrera vegada, sense poder despedir-te. I quina llàstima que aquest grup sigui Nothink, de lo milloret del rock nacional, que poc a poc havien picat pedra fins arribar al seu millor moment. Però bé, així és la vida i aíxi és el món del rock: un dia estàs en lo més alt de la teva carrera, duus una sòlida trajectòria basada en tres discassos (Bipolar Age, Spotlights i Hidden State), presentes un nou single (Let Me Go) com avançament d'un nou CD que promet un munt.... i l'ondemà el grup ja no existeix. Una pena.

En fi, gràcies Nothink per aquests anys de bona música, i grans concerts. Sempre tendré l'Spotlights aprop del reproductor de CD's per ser un dels millors discos de rock que s'han parit en aquest país. I a veure que mos depara la genial ment del seu cantant, Juan Blas, en el futur!

diumenge, 20 de maig de 2012

Bruce Springsteen & The E Street Band, Estadi Olímpic, 17 de maig


Encara tenc els pèls de punta recordant l'espectacle viscut dijous passat a l'Estadi Olímpic de Barcelona. El Boss és el puto amo! 62 anys i en plena forma, concertasso de 3 hores i 29 cançons! Tenc la sensació d'haver assistit al concert d'estadi definitiu, on tot està pensat per a que les 55.000 persones gaudeixin de cada segon  de l'espectacle. “Què difícil ha d'esser connectar amb tota aquesta gent!” és lo primer que penses, però que fàcil que ho fa en Bruce. Tot són detalls: quan parla en català, quan dedica Jack of all Trades als indignats i al moviment 15M, quan puja una nina petita a l'escenari a cantar l'al·legre Waiting on a Sunny Day, quan es beu encantat la cervesa que li ofereixen o quan recull un cartell del públic en forma de petició (Talk to me) per ensenyar-la a la banda i tocar-la acte seguit. Però sobretot, és nota que la persona de l'estadi que està gaudint del concert és ell mateix, i això és el que transmet a tot el públic.

La E Street Banda estava enxufadíssima, amb un Jake Clemons, nebot de l'anyorat Clarence, complint a la perfecció. En Bruce, totalment hiperactiu, d'una banda a l'altre de l'escenari (sort de les pantalles gegants, per a poder seguir-lo). I les cançons van caure una darrera l'altre, sense donar descans entre tema i tema. La primera part del concert, més centrada en els nous temes de Wrecking Ball, que s'ha de dir queden empetitis devora els clàssics. I molt de tema nou per a mi que no coneixia, però que vaig gaudir de descobrir: una Murder Incorporated bestial amb guerra de solos inclosa o aquesta Prove it All Night amb intro de solo d'en Bruce que encara me posa la pell de gallina. Les festives No Surrender, Out in The Street o You Can look (But You Better Not Touch) van sonar beníssim, i l'elèctrica Johnny 99 va ser de les que més vaig agrair.


Però per al final mos tenia reservada una traca de clàssics difícilment igualable per cap altre grup. Una sentida The River, la festiva Hungry Hearth, The Rising i Thunder Road, on em vaig emocionar totalment quan en Bruce mos cedeix l'honor de cantar l'estrofa "Show a little faith, there's magic in the night...". I finalment, una tanda Born in The USA - Born to Run - Bobby Jean - Dancing in The Dark i Tenth Avenue Freeze-Out que recordaré sempre, sobre tot amb l'emotiu homenatge a la ultima al big man.

He de reconèixer mai havia estat massa fan d'en Bruce i que vaig comprar l'entrada per allò de que és un grup que s'ha de veure almanco un pic a la vida. Però uns mesos descobrint la seva discografia i un concert antològic com el de dijous m'han fet convertir a la fe springstiniana. Esper tornar-mos a trobar Bruce!

divendres, 11 de maig de 2012

L.A. - SLNT FLM (2012)


Clar que sí, amb dos collons! Què fer desprès de l'èxit absolut de Heavenly Hell? Ni més ni menys que un EP! Un format en desús (crec que l'EP més recent que he escoltat mai és el Jar of Flies d'Alice in Chains de 1994) però alhora d'allò més alternatiu. I això és lo que mos ofereix de nou en Lluís Albert Segura, segurament el músic mallorquí més internacional de l'actualitat (EP gravat a Los Angeles, confirmació per actuar al Reading Festival, rei dels festivals). En principi, només el primer EP dels que apereixeran enguany de la mà dels mallorquins.

Aquest SLNT FLM romp totalment amb el pop ple d'artificis que era l'anterior disc, per fer un disc més senzill, més autèntic, més 'vintage'. Com una si fos una pel·lícula muda. I amb un so 100% americà, qualsevol diria que esteim parlant d'un mallorquí. Over and Over, el single d'avançament, ja mos va deixar totalment descol·locats amb el nou so d'L.A. Older, la meva preferida, és la més animada, una bona melodia que convida tot el cos a mourer-se mentre en Lluís Albert canta sobre la crisi existència de fer-se gran acompanyat d'una secció de vent. Hangin' on a Wire o Do You Wanna Dance With Me Again? mos mostren un la part més madura i senzilla del grup: guitarra acústica i bona melodia. Qui necessita més? Per acabar Leading Role i The Letter mantenen ben alt el nivell d'aquestes 6 cançons en blanc i negre.

És magnífic comprovar que es produeix la confirmació d'aquest grup amb munter de talent. Les ganes per poder tastar els pròxims EP's són totals! En l'era digital, tornen el vinil i l'EP, qui ho anava a dir eh!


dijous, 19 d’abril de 2012

Diversos Artistes - Com Un Huracà: Versionant A Neil Young (1996)



M'agraden els discs de versions. Normalment, serveixen per a poder descobrir nous grups que versionen el teu grup preferit. Però també es pot donar la situació inversa, que gràcies a la versió que fa el grup que admires d'un fins ara desconegut, acabis descobrint un músic que et sacseja musicalment. I això darrer és el que em va passar a jo amb aquest disc, fent el meu primer pas dins l’increïble univers Neil Young. I es que descobrir la música d'en Neil, és de les millors coses que m'ha passat darrerament.

L'any 1996 la flor i la nata del rock en català és reunien per fer un disc d'homenatge a en Neil Young. Però esteim xerrant d'un any 96 en que l'onada del rock català de principis de dècada ja s'havia desfet. Sopa de Cabra encara no s'havien refet de la batacada de Mundo Infierno dos anys abans. Les composicions de Sau ja no emocionaven com en els seus inicis, Els Pets encara lis faltava un any per compondre la bomba que va ser Bon Dia i Lax n Busto encara havia de recórrer un llarg camí fins a l'èxit de Llença't. És a dir, que mos trobam amb disc enregistrat entre els dos booms del rock en català, però així i tot, amb unes versions molt bones.

Els Pets encara rockejaven de valent, convertint Campainger en un candidat frustrat a la Generalitat de Catalunya durant l'hegemonia Pujol. Lax n' Busto també es posen durs per donar forma a Hey, Hey, Mai, Mai!. Whiskyn's juguen amb la lletra de Over and Over per explicar la història d'un home de món. Gossos, encara acústics, entreguen una excel·lent Human Highway i Ossifar, banda còmica per excel·lència, es posen seriosos per executar una un deliciós Heart Of Gold rebatejat com a Un Poc d'Amor. En Pep Sala i en Carles Sabater s'enamoren de la noia de canyella a Cinamon Girl, i Sopa de Cabra broden una gran Rocking On The Free World. En Joan Bibiloni completa la quota mallorquina a Only Love Can Break Your Heart i en Marc Grau, ex-Ultimo de la Fila i integrant en aquella època dels Pets, es despenja a la cançó final amb una Like A Hurricane acústica.

En definitiva, lo bo i millor des Països Catalans retien homenatge al gran Neil. Si sou del rock català, una gran manera d'introduir-vos dins l'obra d'en Neil Young. I en cas invers, una bona manera de descobrir les grans bandes de ca nostra. En el meu cas, va ser l'inici de caure rendit a discassos com Ragged Glory o Eveybody Knows This Is Nowhere!


Sopa de Cabra: Resistint en el món lliure

Els Pets: Candidat

diumenge, 1 d’abril de 2012

Bruce Springsteen - Nebraska (1982)


M'ha agradat bastant Wrecking Ball, crec que en Bruce està en forma! Però darrerament, m'he dedicat més a posar-me al dia de l'obra del Boss, de cara al seu concert el pròxim 17 de maig a Barcelona, i intentar descobrir tot el que desconeixia de la seva  obra. És a dir, tot el que no era ni Born to Run ni Born in the USA. I les dues joies que m'han atrapat més són Nebraska i The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle. Avui xerram del primer, un discasso de MÚSICA en majúscules. 

Nebraska és el disc posterior a l'exitòs The River i anterior a l'encara més exitós Born in the USA, però no té res a veure amb aquestes altres obres. Sense artificis, sense banda d'acompanyament, només trobam en Bruce, la seva guitarra, la seva harmònica, els seus crits i històries de gent ordinària de l'Amèrica profunda. Nebraska són ni més ni menys que les demos que va gravar en Bruce en solitari per al futur disc. Però quan va ser l'hora de gravar amb la E Street Band, no estaven satisfets amb el material i van decidir publicar les demos talment. I així va quedar un disc cru i acústic, ideal per escoltar a altes hores de la matinada, davant la foganya amb una copa en la mà. O així, com a mínim, és com m'imagin en Bruce gravant aquestes demos.

Aquest disc amb temàtica de perdedors, comença amb la història d'en Charles Starkweather, un jove assassí en sèrie que amb la seva al·lota va matar 11 persones mentre escapava de Nebraska cap a Wyoming. Atlatic City és punyent i angoixant, els crits d'en Bruce t'arriben fins als ossos, amb un jove que viu en una ciutat depriment i només pensa en partir cap a Atlantic City:

"Well now everything dies baby that's a fact
But maybe everything that dies someday comes back
Put your makeup on fix your hair up pretty
And meet me tonight in Atlantic City"

Mansion in the Hill és la nostàlgia dels records dels jocs d'infància. Amb Johnny 99 tornam a tenir un criminal com a protagonista al que li cauen 99 anys de presó. És una història que continua ben vigent avui en dia: un home a l'atur amb hipoteca, amb deutes i amb desnonament imminent, que desesperat i sense futur atraca una tenda. En sentir la condemna, li demana per favor al jutge que l'executi.  I així continua el disc, amb retrats d'Amèrica sense final feliç. Un disc sense artificis, només guitarra, veu i sentiment. Això sí, la curiositat per a que qualque dia publiquin l'Electric Nebraska és total!

dimarts, 13 de març de 2012

Son & The Holy Ghosts - Shadows & Monsters (2011)


Sigui quina sigui la teva professió, mai ha de ser fàcil dedicar-te a lo mateix que el teu pare. I si esteim xerrant de música, encara menys. És difícil escapar a l'ombra allargada d'un llinatge triomfador, i no acabar essent presa fàcil dels crítics musicals. Pegant una ullada a les carreres de qualcuns fills d'estrelles del rock n roll, no crec que noms com Julian Lennon, Sean Lennon, James McCartney o Ziggy Marley vos sonin de res, a banda dels seus llinatges. D'altres com en Jeff Buckley o en Jakob Dylan si que se pot dir que han pogut fer el seu propi camí, llinatges apart. 

El llinatge que mos ocupa avui no es tan cèlebre com els que hem citat fins ara, però almanco a Mallorca, si que es prou conegut. Son & The Holy Ghosts és el projecte musical d'en Guillem Mesquida, fill d'en Biel Mesquida, cantant i líder dels anyorats Ossifar, i passa amb bona nota la prova d'el "fill d'artista". Shadows & Monsters és un avançament del seu segon disc que esperam que surti prest, i ho podem definir com a rock americà, fet a Mallorca.

Es noten influències de Neil Youg o Wilco en aquest EP. Amb un so clar i treballat, que res té a envejar a bandes internacionals, cap cançó té pérdua. El rock contundent de tota la vida a Disaster, la preciositat de com fer una bona balada a Ashes o un tema tan rodó con Black Roses en són una demostració. Tambè trobam un duet amb n'Andrea Peraita de Sterlin a la preciosa Etern Love o aproximacions al country a Fighting horse. Lo que hem dit, American Rock made in Mallorca! I per cert, amb descàrrega gratuita en el Bandcamp! Esperam amb impaciència el nou disc, que es titularà "The Soldier & Lady Fire"


diumenge, 19 de febrer de 2012

Pearl Jam - Live On Ten Legs (2011)




Ha estat escoltar aquest disc i tornar a tenir unes ganes loques de veure Pearl Jam en directe! Record un dia llegint una entrevista en n'en Jeff Ament (baixista) on comentava que si bé els seus millors treballs pertanyien a la dècada dels 90, en la dècada dels 2000 era quan havien après a fer concerts èpics com els grans grups de la història del rock. I quanta raó té! Encara record el memorable concert del BBK de fa un any i mig.... Veure en concert a Pearl Jam l'any 93 devia esser espectacular, segur, concerts amb molta canya, n'Eddie Vedder fent de moneia per les altures... Però és ara quan dominen el tempo perfectament, juguen amb les cançons com volen (increïbles les parts centrals de Rearviewmirror o Porch) o les adapten de manera diferent. Definitivament, sí, Pearl Jam estan a la lliga dels Led Zeppelin, The Who i companyia. Fixau-vos sinó en un detall que no falla: els temes dels seus darrers discos, que abunden en aquest disc, sonen molt millor en directe que en la versió d'estudi! Aquest disc també m'ha servit per descobrir algunes perles que encara no coneixia d'ells, com Nothing As It Seems o In Hiding; o aquestes grans versions de Arms Aloft (Joe Strummer & The Mescaleros) i Public Image (Public Image Ltd.). Però sobretot, com deia al principi, m'ha servit per tornar tenir molt de mono de Pearl Jam! Mirant dates, no passen per Espanya.... però si s'ha de viatjar, se viatja. Que no cada dia es veu un 1ª divisió del rock n roll!


dimarts, 7 de febrer de 2012

Bob Dylan - Blood On The Tracks (1974)



Ho havia promès, i com que soc home de paraula, Blood On The Tracks ha estat la meva darrera conquesta en el descobriment de l'obra del gran Bob. I quin discasso, senyores i senyors! Un disc que és el perfecte exemple de com del dolor i de les males experiències personals, en poden desembocar grandioses obres artístiques. Recapitulem: l'any 1974 es produeix la ruptura sentimental entre en Bob i la seva dona Sara, que anys més tard acabarà en divorci. I com que l'art, és el llenguatge de les emocions, el següent treball d'en Bob, Blood On The Tracks, conté un recull de cançons que giren sobre les relacions en parella i les ruptures.

L'arxiconeguda Tangled Up In Blue obre el disc amb un monòleg dramàtic, una espècia de pel·lícula o de llibre resumits en menys de 6 minuts, un home deprimit esperant trobar de nou l'estimada. Poesia pura que mai sabrem certament si parla d'ell i na Sara o no. Simple Twist of Fate és la que més m'ha atrapat de totes. Té un aire amarg i tristot, de nou un pobre home que passa una gran nit amb una dona, però és l'ondemà quan s`aixeca tot sol que se'n dona compte que aquella era la persona de la seva vida. Una història que comença en tercera persona, per acabar en primera. Pentura un signe de que està parlant d'ell mateix?

People tell me it's a sin
To know and feel too much within.
I still believe she was my twin, but I lost the ring.
She was born in spring, but I was born too late
Blame it on a simple twist of fate

La melancolia continua a You're a Big Girl Now o a Idiot Wind, mentre que la que preciosa If You See Her, Say Hello es tota una declaració de culpa i perdó. De sonoritats senzilles i fins i tot monòtones, el nivell del disc no baixa mai. Aquí tenim al final Shelter From The Storm i la delicada Buckets of Rain per demostrar-ho. Segurament a n'en Bob no li agradi escoltar aquest disc, però per a la resta de mortals és un plaer. Una autèntica obra mestra!


dijous, 19 de gener de 2012

Tetrasonic - IV (2009)



Quantes vegades no hauré pensat que a l'escena en català actual li falta rock n roll. Ja està bé que l'actual pop català hagi "matat el pare", rompent amb el rock català dels 90, però com deim en mallorquí, "entre poc i massa, sa mesura passa!" On és l'actitud, on són els riffs, els solos, la malla llet, la polèmica, el sexe... On és el rock n roll?!

Per sort, avui en dia es possible trobar propostes com Tetrasonic. Una banda d'animals que es dediquen a fer un rock n roll bestial, amb aires funkies. De la mà de la autèntica màquina a la guitarra que és en Lluís Cabot (ex-Musnok), el 2009 s'edità IV, el seu disc debut, on trobam un grapat de perles rockanrolleres, amb introducció instrumental inclosa. Una canya de disc amb temes lletres existencials, paratges bíblics o fins i tot dubtes davant el pas del temps i la mort que tenen cabuda en la Ciutat del Pecat, Soma Sema o el Monstre. Caos I Silenci és la més ambiciosa de totes, un tema de manual d'aquets que van creixent lentament. Del silenci al caos. Però si voleu un tema per tastar-los provau aquest Res De Res que vos deixarà noquejats. 


Esperam impacients que aquest primer treball tengui continuitat amb nous temes!