Els Amics de Les Arts, Auditorium, 14 de gener

Amb un any i mig d'espera, però per fi ahir vam poder veure Els Amics de les Arts defensant el seu nou disc, El Senyal que Esperaves. Un disc que em va agradar en el seu moment, amb bones cançons, on per primera vegada només hi trobàvem 3 veus, desprès que n'Eduard Costa abandonés el grup.

El concert va començar de forma accidentada, amb un retard de 20 minuts i problemes tècnics que van interrompre la introducció que tenien preparada. Però tot això era igual, a la que van sonar els primers acords de Ciència-Ficció tothom es va posar a cantar i a gaudir de l'espectacle. Un concert on alternaren cançons noves amb els hits de sempre. Seguiren amb Les coses i Kokoschka, amb traca final amb en Joan Enric Barceló tocant els bongos i canons disparant cintes de colors. A continuació presentaren la banda, per regalar-mos el primer hit de la nit: Jaques Cousteau. El Senyal Que Esperaves va donar lloc a un dels moments més màgics de la nit, quan iniciaren Lousiana O Els Camps de Cotó amb en Joan Enric i en Ferran asseguts al vèrtex de l'escenari i el públic cantant els versos només acompanyats del piano d'en Dani, per després afegir-se la resta de la banda.

El concert prosseguí amb Juliol 994, Et Vaig Dir i el seu inici amb autotune, i No ho Entens, per donar lloc a l'altre gran moment de la nit, quan pujaren a l'escenari Amulet i en Pau Franch d'OR per cantar junts Apunto Shakespeare, tema que jo personalment desconeixia i que em va captivar. Seguiren amb la discotequera El Teu Cos, i una versió actualitzada de 4-3-3 que fou de les mes corejades per l'auditori, per acabar amb el Matrimoni Arnolfini i No Sé Com T'ho Fas abans dels bisos. I ara sí, acabaren el concert amb Tots els Homes d'Escòcia, una Jean-Luc ja amb tot el públic aixecat i ballant, per seguir amb Ja No Ens Passa i acabar definitivament amb Semblava que Fossis Tu i noves canonades de cintes de colors.

Passen a la perfecció la prova de foc de tenir un membre menys, i confirmen que encara mos poden fer riure amb les seves xerrades entre cançó i cançó, i també fer passar una bona estona amb els seus temes d'ahir i d'avui. Fins a la propera vegada. Per aquí, ja tenim ganes de repetir!

Collita 2012

Arriba tard, però arriba la collita 2012 de Dies de Carretera. Aquest és el recull de discos que més han sonat enguany en aquest bloc, encapçalats pel gran Vostè és Aquí d'Antònia Font. Un disc que ningú esperava només un any després de Lamparetes, i on Antònia Font se reinventen una vegada més, redefinint el concepte cançó i el concepte disc. Bravo!

Molta salut i bons desitjos per a tothom per aquest 2013!

1. Antònia Font - Vosté és Aquí

2. The Gaslight Anthem - Handwritten

3. Muse - The 2nd Law

4. Els Amics de les Arts - Espècies per Catalogar

5. Son & The Holly Gohsts - Shadows & Monsters

6. L.A. - SLNT FLM

7. Soundgarden - King Animal

8. Bob Dylan - Tempest

9. Bruce Springsteen - Wrecking Ball

10. Lendakaris Muertos - Crucificados por el Antisistema

Ressaca de la Mercè

Un any més la Mercè ha servit per fer de Barcelona una ciutat plena de concerts durant tres dies. Moltíssims grups, moltíssimes actuacions, massa i tot ja que era impossible arribar a tot amb horaris tan parells i tants d’escenaris repartits per la ciutat. Així, tot i que m’hagués agradat, no vaig poder gaudir de Standstill, Pep Gimeno Botifarra, La Troba Kung-Fú, Surfing Sirles&Mujeres,Toundra o Maika Makowski entre d’altres, però no parlem del que no hem vist, si no dels que mos han fet vibrar.

Dijous les ganes de veure Obrint Pas desprès de 4 anys feren més suportable l’interminable transport cap al Fòrum. Després de tenir una agradable sorpresa al descobrir la faceta en solitari d’en Quimi Portet a Plaça Catalunya, anàrem a presenciar com la flama dels valencians segueix més encesa que mai. Amb un set-list de grans èxits, una energia desbordant i un públic entregat, el concert va esdevenir una autèntica festa. No faltaren La Flama, Esperant, No Tingues Por, o El circ dels invisibles. Cap al final s’hi va apuntar en Pep Gimeno Botifarra per compartir Camins i Malagueta de Branxeta. Obrint Pas estan en plena forma i amb aquesta gira de retorn fan que les ànsies per un nou disc siguin màximes.

-

Dissabte, abans de que la pluja entrés en escena, varem poder descobrir Mishima a un lloc màgic com la plaça Reial. El so no els va acompanyar, però un pop molt elaborat, i tenir a Manel com a grans admiradors fan que se’ls hagi de donar una oportunitat. Però a pocs metres, a la plaça Sant Jaume, una autèntica festa de rumba es va desfermar. Commemorant els 20 anys de la desaparició del Gato Perez. Tots els rumberos reunits, no van faltar Sabor de Gràcia, La Troba Kung-Fú, los Manolos, Estrelles de Gràcia, Ai Ai Ai, o un que mai se les perd, en Carles Flavià. Tots junts van interpretar 20 cançons del Gato, on no va faltar ni la festa, ni la improvització ni la germanor rumbera.

Finalment dissabte varem acudir a la nostra cita anual a l’Antiga Fàbrica Damm on la màgica combinació de bona música i cerveses a 1 € és in reclam irrefutable. Com sempre, obriren el grup amb més èxit del panorama català anual i aquest any, evidentment, eren els Amics De Les Arts. Acompanyats de una secció rítmica, per fi foren una autèntica banda, deixant l’esclavatge als ordenadors i poguent allargar, capgirar i empalmar les cançons les unes amb les altres. Molta al·lota jove entre el públic, que no aturaren de corejar L’Home Que Treballa Fent de Gos, 4-3-3 o Jean-Luc, cançons que ja formen part de la cançó catalana.

Només vull dir finalment, que si, que molts de grups, que moltes actuacions però realment no hi havia gaire varietat. Molt indie-pop, molta rumba... però on hi havia un poc de rock n roll? Senzillament, crec que tot lo bo, és millorable.

CRÒNIQUES D'AGOST: Els Amics De Les Arts, Sant Salvador, 3 d'Agost

Cada any, a principis d’agost l’Obra Cultural Balear organitza a Artà un dels concerts més bells de l’estiu. Almenys per el lloc on s’efectua, ni més ni menys que al Puig de Sant Salvador, segurament el lloc més emblemàtic del poble. El mateix lloc conegut com l’Almudaina en temps musulmans, quan s’hi aixecava una mesquita. El mateix lloc on ara s’hi aixeca una església i que ha servit tantes vegades com a refugi pels habitants artanencs gràcies a les seves murades. El mateix lloc on alguns pogueren descobrir Manel l’any passat.

Enguany van venir Els Amics De Les Arts per demostrar que Manel no son flor d’un estiu, si no que formen part d’una nova formada de música folk-pop (el nou pop català, com s’encarrega de recordar sempre l’Enderrock, intentant ficant-los tots al mateix sac com ja va passar amb el rock català als anys 90). Idò bé, crec que si alguna cosa comparteixen aquets dos grups es com enfoquen els concerts, fent passar una molt bona estona al públic. I fer-lo riure, sobretot. Vaig riure molt amb Els Amics, amb les històries/monòlegs que expliquen entre cançó i cançó, explicant les seves misèries de quant vivien junts en un pis d’estudiants a Barcelona. Misèries amb les que qualsevol que hagi viscut mai en un pis així, s’hi sentirà retratat: la (no) neteja, les pizzes casa tarradellas, els tuppers de la mare, les poques visites femenines que rebien.. i com tot això els inspirava d’una o altra manera. Però clar, s’hi ja has anat a algun concert, ja perd la gràcia, ells mateixos van reconèixer que haurien d’anar-los canviant. Es lo que té tenir èxit.

I musicalment que? Musicalment cap sorpresa, entre folk i electro-pop, molt dolç, que vaig comprovar que encanta al públic femení. Però pel meu gust massa suau. Les cançons electro-poppies no m’acaben de convèncer, però quan es posen en plà més folk tenen bones cançons. I que voleu, de vegades es posen molt cursis com a Super Bon Noi.

Van encalentir motors els locals Now Or Never, fent versions de rock català com Cap el Vespre d’Els Pets, Sota una estrella de Sopa de Cabra, Boig Per Tu de Sau o la ja insuportable cançó de Estrella Damm d’enguany. Els Amics varen començar amb L’home que Treballa fent de Gos i van interpretar bàsicament cançons dels dos discs, Castafiore Cabaret i Bed & Breakfast. Tot acompanyat de vídeos, cada un més cutre que l’anterior fins arribar al clímax audio-musical amb Armengol i els distints animals de la cançó. Com ells mateixos van reconèixer, van guardar les bones cançons per al final com 4-3-3, la divertida Bed&Breakfast, Jean-Luc i A Vegades que van fer aixecar el públic de les cadires.

Vist un concert, vist tots, però, si voleu passar una bona estona, molt recomanables. I una cosa està clara: per lligar, res millor que un grup pop amb cançons edulcodares sobre relacions amoroses... en acabar el concert coes i més coes d’al·lotes per parlar amb ells i fer-s’hi fotos. Vaig prendre nota jeje

Els Amics De Les Arts - Bed & Breakfast (2009)

Aquest que veis a la foto de portada és l’home que treballa fent de gos, un dels personatges que omplen les històries d’Els Amics De Les Arts, el grup que és la prova definitiva de que qualque cosa es cou a la música en català. Ja no es parla de rock català, sinó de folk català.

Segurament d’un temps ençà haureu sentit a parlar d’aquest grup. Després de molt d’anys picant pedra a internet i publicant diversos EP’s (que vos podeu descarregar a la seva web), per fi estan recollint els fruits i després de publicar el seu disc mes seriòs, han guanyat el Premi Enderrock a Millor disc 2009. Si els escoltau direu, això es igual que Manel! Escoltes Jean-Luc i... això no és igual que En La Que El Bernat S’et Troba? Fins i tot la història és molt semblant! D’acord, però que ningú parli de qui va copiar a qui. Que mes dona qui va aparèixer primer. Va ser primer l’ou o la gallina? Sincerament, ni ho sé ni m’interessa, senzillament aquesta és la música que triomfa ara a l’escena en català. Nous grups com Manel, Els Amics De Les Arts, Oliva Trencada o El Petit de Cal Eril s’han ajuntat a veterans com Sanjosex per revitalitzar el folk i popularitzar-lo.

L’home que treballa fent de gos idò és una de les entranyables històries que formen part d’aquest Bed & Breakfast. L’home és un perdedor, duu una vida trista i monòtona, treballa de qualsevol cosa per anar tirant. Però el que no sap és que amb aquesta feina pèssima també pot trobar sorpreses. Són històries senzilles, quotidianes, amb les que fàcilment et sents identificat. Com l’al·lot que obre el disc ple de dubtes existencials sobre llançar-se o no quan queda a dormir a casa una amiga, i s’intenta inspirar en un quadre d’en Jean-Luc Godard. O la típica relació ficticia que tots hem tengut anant en tren cada dematí. O la dona perfecta que ha trobat en Pere. O la relació que es romp perquè ella s’en va a Reykjavik. Tot això adornat amb una música senzilla folk, guitarra, piano y bases electròniques. A més, com que canten els quatre components del grup les veus són molt dinàmiques.

Però els nostres amics també saben posar-se seriosos com quan ens narren el segon origen a Liverpool o ens expliquen com és L’home que va matar a Liberty Valance, inspirada en la pel·lícula del mateix títol. Cap al final del disc, pel meu gust, les cançons baixen un poc el nivell, tot i que són molt divertides. Així ens presenten un super heroi a Super Bon Noi, inenten fer un Bohemian Raphsody amb Bed & Breakfast, o ens recorden la nostra infantesa amb Bola de Drac amb Per Mars i Muntanyes.

Però per al final m’he deixat la que per jo és la millor cançó amb diferència: 4-3-3. Una de futbol direu? Una de lligar, comparant-ho amb el futbol! Quantes vegades no hem fet paral·lelismes entre el futbol i lligar? Vas marcar en el temps de descompte i de penal, m’han pitat fora de joc, avui he fet un hat-trick..... Idò ells ho fan d’una manera sublim, montant-se una gran tàctica per aconseguir la glòria. Un bon porter, paciència, melodrames, accent gironí, un trencacames, un bon mitja-punta, en Paul Auster. Tot acompanyat per una afició que canta el típic "Oh le le oh la la ser del barça es, el millor que hi ha" convertit en "Oh le le oh la la un shawarma amb tu es el millor que hi ha". Al final la pilota arriba al davanter, que se la juga i remata a porta:

-Nena saps que tinc un grup? Toco als amics de les arts...

No li surt gaire be la jugada al nostre amic, tot i que al final marca al darrer minut i es guanya la repesca.

Així com els amics de la bici no es consideren ciclistes, els nostres amics de les arts no es consideren artistes. Idò jo crec que ho son, i dels bons. Diuen que els seus directes són molt divertits. Dia 16 toquen a Palma, cita ineludible!
_