Les 10 de 2024

 

2024, un any on he vist més música en directe que mai (fins a 40 concerts!), on no hem dubtat en agafar avions i fer kms per veure a Green Day a Madrid, a AC/DC a Bratislava o complir un somni i veure dues vegades (i amb dos setlists diferents!) a Pearl Jam a Barcelona i a Madrid. Un any on hem rendit homenatge a nen Pau Donés amb la banda de Jarabe de Palo, on hem vist a Antònia Font tan en format teatre com en format festival, on de nou Ànimos Parrec ha posat la banda sonora a l'estiu, hem pogut escoltar nou material en directe de Sopa de Cabra, hem vist a na Dua Lipa en un festival massiu com el Mad Cool, mos ho hem passat bé un any més a sa Mobofest, mos hem tornat fidels als concerts dels dissabtes a Can Lliro a Manacor, mos hem despedit de Zoo i de La Gran Orquesta Republicana, hem celebrat els 15 anys de Suasi i fins i tot hem assistit a concerts amb lloc i artista sorpresa gràcies a Pecan Pie. I un any amb novetats discogràfiques molt interessants. Com cada any, aquí van les 10 cançons que han conformat la banda sonora de Dies de Carretera d'aquests darrers dotze mesos:

Zoo: Epíleg

L'any musical va començar amb la trista notícia de la separació de Zoo. Els de Gandia anunciaven el final del seu trajecte d'una manera molt original, amb una cançó anomenada Epíleg on repassaven la seva carrera meteòrica: de gravar de manera innocent el videoclip Estiu a omplir Wizink Centers i Palaus Sant Jordis durant la gira del seu darrer disc, Llepolies. Quan van desaparèixer Obrint Pas i La Gossa Sorda record pensar quin grup valencià de masses els hi agafaria el relleu. Zoo han augmentat l'aposta, demostrant que es pot tenir èxit dedins i defora dels Països Catalans. Veurem qui en segueix l'estela. I esperem tornar-los a trobar en un futur als escenaris.

Green Day: American Dream Is Killing Me

Un dels concerts de l'any. Celebrar el 30è aniversari de Dookie i el 20è d'American Idiot, i anunciar que els tocarien sencers durant la gira, era motiu suficient per agafar les maletes i anar cap a Madrid a veurer-los. El concert somiat per tot fan, on vam poder comprovar que segueixen en bona forma i a més presentant un dels seus millors discos en anys, Saviors. Amb cançons canyeres i animades com Dilemma, Look Ma No Brains! o aquesta American Dream Is Killing Me.

Liam Gallagher + Squire: Mars To Liverpool

La unió del cantant d'Oasis i John Squire, guitarrista i compositor dels Stone Roses, per gravar un disc, semblava una de les notícies de l'any. La quintaessencia mancuniana feta realitat. Evidentment, tot això ha quedat en segon pla després de l'anunci de l'ansiat retorn del grup dels germans Gallagher a l'estiu 2025, amb tot el hype i la missió impossible d'aconseguir entrades que això va suposar. Per sort en vam aconseguir una i podrem viure aquest moment històric. Però no vull deixar de reivindicar aquest bon disc, amb bones cançons i bons riffs de guitarra com Raise Your Hands, Just Another Rainbow o aquesta Mars to Liverpol

Maria Jaume: Pura Geografia

La de Lloret s'ha unit a la corrent actual de desmarcar-se del pop de guitarra i endinsar-se dins els sons electrònics i urbans al seu darrer disc Nostàlgia Airlines. Un disc farcit de col·laboracions, com Renaldo&Clara (Super mala pinta), Julieta (Tristesa a Miami) o en Pau Debon (Hoteles, sol y playa). I tot i que des d'aquí no som fanàtics d'aquest nou so, hem de reconeixer que no mos podem treure del cap un tema tan rodó com Pura Geografia.

Pearl Jam: Wreckage

A la fi un bon disc de Pearl Jam! No es que els darrers fossin dolents, sempre tenien algun bon tema, però costava arribar d'una tirada al final del CD i queien ràpidament a l'oblit. Això no passa amb Dark Matter, on diuen que la peça clau ha estat el productor Andrew Watt. Sigui com sigui, aquí els de Seattle estan inspirats com feia temps que no ho estaven. Amb cançons canyeres com Scared Of Fear, React Respond o Dark Matter (amb un riff al més pur estil Soundgarden), cançons plenes de melodia com Won't Tell, temes on juguen a ser Pink Floyd com a Upper Hand o aquesta Wreckage que sembla un homenatge al so de guitarres d'en Tom Petty.

The Interrupters: In The Mirror

El gran descobriment de l'any. Ja els teniem ubicats, però va ser aquest juny, fent de teloners de Green Day a Madrid, quan ens van acabar d'enganxar. Punk i ska de bona factura, tornades enganxoses, lletres reivindicatives i una cantant amb carisma. Enguany presentaven nou disc, In The Wild, amb temes tan redons com As We Live, Raised by Wolfs o aquesta In The Mirror.

Dua Lipa: Training Season

Radical Optimism és el tercer disc de la diva del Pop, on s'ha endinsat dins l'electropop. I si bé pensam que està per davall del seu anterior disc, Future Nostalgia, aquí hi podem trobar hits com Houdini, These Walls o Illusion. Però si mos hem de quedar amb una, escollim l'hiptòtic riff de Training Season i la seva posada en escena en una espectacular actuació als Grammys d'enguany.

Ànimos Parrec: Sa Pleta Roja

Com si fossin els mateixos Creedence Clearwater Revival, els de St. Joan van a ritme de disc per any. En aquest segon treball, En Terra s'Aturen, seguim trobant allò que mos va enganxar d'ells a la primera entrega, temes de crítica social com Postal, cançons més Creedence com el record als padrins a Brummel i Bessons, o aquesta meravella de rock n roll que es Sa Pleta Roja, on sembla que parlen del seu Sant Joan natal com a darrer reducte del pla de Mallroca, a base de bones guitarres i d'un solo final ple d'energia. Si volen seguir amb aquest ritme de producció discogràfica, aquí estarem encantats.

Anegats: Sempre

Es de Son Servera s'han començat a despedir de noltros amb una sèrie de concerts que tendrà el seu punt i final del proper mes de juny al seu poble. I també ho han fet amb un disc nou, amb cançons amb regust a despedida com aquest Sempre on mos recorden que tendrem les seves cançons "sempre que mos haguem de menester,  sempre que ho vulguis compareixeré". Encara no han partit i ja els enyoram.

Sopa de Cabra: Temps de Sega

Quan ja duus més de 30 anys de carrera i 12 discos publicats a l'esquena, tens dret a fer el que vulguis. I això es el que han fet els de Girona. Un disc, Ànima, concebut on cada cançó està feta a mitges amb un altra artista. I on més que gent que col·labora amb Sopa de Cabra, sembla al revés, que els Sopa col·laboren amb cada un dels artistes. I si bé es cert que aquí no hi trobam el "so Sopa" de tota la vida, és molt refrescant i original sentir-los cantar amb els Sidonie, en Pol Batlle, en Santi Balmes o na Beth en aquesta preciosa balada anomenada Temps de Sega.

Sopa de Cabra + Anegats, Marratxí, 2 de juliol

Nit de rock la que visquérem dissabte a Sa Cabaneta. En un concert emmarcat dins les festes de Sant Marçal, acudirem fidels a la nostra cita anual amb Sopa de Cabra, un dels nostres grups de capçalera, que venien a tancar la gira de celebració dels 30 anys del seu disc més emblemàtic, Ben Endins.

Anegats van ser els encarregats d'encetar la nit. Els hi tenia ganes als de Son Servera, ja que feia temps que no els veia en directe. I com sempre en ells, va ser un concert ple d'energia. Mos van mostrar noves cançons del seu nou EP Retorn vol. II, però sobretot, tiraren de clàssics. Començant amb Tic Tac, i caigueren entre d'altres Irreals, una Tramuntana amb molt de suspens, ja que no van aconseguir connectar bé el violí fins al solo, Paraula de Senyor cantada a mitges amb el públic, Avui va de bó o Corr entre d'altres. Em sorprengueren amb la per jo desconeguda Terra Americana, cançó animada d'aires celtes dedicada als emigrants serverins, per acabar, com sempre, amb Cada Nit.

A continuació pujaren els gironins a l'escenari per oferir un setlist molt similar al que van oferir l'any passat al Mallorca Live Summer. La millor notícia va ser comprovar que la banda continua en bona forma, amb en Pep Bosch i el seu moment de glòria quan treu la pandereta al Boig de la Ciutat, en Peck que manté viva l'actitud de rock n roll d'en Ninyín tocant amb la guitarra amb un piti encès, en Cuco que aguanta estoicament les bromes d'en Gerard sobre la seva calvície, en Josep Thió dirigint el concert a la perfecció i en Gerard Quintana, impecable a la veu i que continua filant tan bé els seus discursos entre cançó i cançó.

Obriren amb Tot Queda Igual i dedicaren la major part del concert a repassar Ben Endins, caiguent entre d'altres Bloquejats, Blujins Rock, Mai Trobaràs, l'Estació de França, el Boig de la Ciutat en versió acústica, la versió de Guerra d'en Bob Marley, amb en Gerard reivindicant al jamaicà com el músic més important del s.XX, L'Empordà, Sota una Estrella i Podré tornar enrere per acabar el set. I per finalitzar, tal i com van fer l'any passat, mos van regalar temes dels seus discos posteriors, com Seguirem Somiant, El Far del Sud, Farem que surti el Sol amb paraules dedicades a la recent tragèdia de Melilla, i Cercles. I després dels bisos, acabaren definitivament amb Si Et Va Bé i Camins.

Com ja vaig comentar l'estiu passat, m'encantaria un concert dels gironins defensant el seu darrer LP, la Gran Onada, que em va agradar molt en el seu moment. Però la veritat, és que Sopa de Cabra forma part de la meva vida i sigui quin sigui el disc que vulguin celebrar en directe, allà estarem fidels a la nostra cita. No pensis malament, només és rock n roll.

Les 10 de 2019

Seguint amb la tradició encetada l'any passat, aquí van les cançons de 2019 que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

1. Anegats - No Fris

El retorn dels serverins als escenaris va ser una gran noticia, però tots teniem ganes de veure que mos podien oferir de nou una vegada entressin a l'estudi de gravació. I Ànima Niu n'és el resultat, un disc on com era d'esperar baixen les revolucions, però que compta amb temes com aquest No Fris, amb un violí que recorda a clàssics com Tramuntana i que me transmet molt bon rollo.

2. Bad Religion - Candidate

Els californians no fallen. Aprop de complir 40 anys de carrera, segueixen sense baixar el nivell en els seus discos, demostrant qui són els reis del hardcore melòdic. El disc, Age of Unreason, està carregat de bones cançons, però me quedaré amb aquest Candidate, amb una lletra tan adient per aquest any 2019 en el que amb la repetició de les eleccions generals, hem viscut una sensació d'eterna campanya electoral.

3. The Black Keys - Lo/Hi

Un dels retorns més esperats de l'any, amb un disc anomenat Let's Rock, que prometia tornar a les arrels blues rock del dúo americà. I que efectivament, compta amb temes tan efectius com el que fou single d'avançament, Lo/Hi.

4. The Racounters - Help Me Stranger

En Jack White ha ressuscitat el seu projecte amb en Brendan Benson 11 anys després del seu darrer disc, amb un treball ple de rock n roll i guitarres afilades. I noltros, ben contents de gaudir de temes com aquest Help Me Stranger

5. Rosalía - Milionària

D'acord, tots tenim un guilty pleasure, i podríem que darrerament el meu és Rosalía. La música que factura no és el meu món, però he de reconèixer que és de lo més interessant / divertit que li ha passat a la música espanyola els darrers anys, que les entrevistes que li he vist m'ha semblat una persona molt sensata i que en sap de música, i que quan va sortir aquesta rumba catalana de nom Milionària, me va fer molta gràcia.

6. Liam Gallagher - Shockwave

El disc que més he escoltat, aquest 2019 segons Spotify. Com ja vaig comentar, el nostre estimat Liam, ben envoltat de bons productors, i erigint-se com el continuador del so Oasis, com en aquesta gran Shockwave.

7. Jimmy Eat World - Criminal Energy

Retrobar-te amb un dels grups de la teva adolescència és un dels plaers més grans que hi ha. I si és amb un bon disc, com aquest Surviving, encara millor. Ple de temes marca de la casa, amb les melodies de sempre, com aquest Criminal Energy. Que més es pot demanar?

8. León Benavente - No hay Miedo

M'encanta tenir entrades per a festivales que "m'obliguin" a escoltar música nova i a sortir de la meva zona de confort. Així és com les primeres confirmacions del proper Mallorca Live Festival m'han fet endinsar-me dins el món de León Benavente. Combinació de rock i electrònica, amb temes tan enganxosos com aquest No hay Miedo.

9. Manel - Per la Bona Gent

Si la música urbana d'avui en dia utilitza el samplers, perquè no ho pot fer un grup com Manel  amb una cançó de na Maria del Mar Bonet de 1977? M'encanta la seva recerca constant de noves sonoritats, amb millor o pitjor resultat, però per aquesta darrera entrega, clarament amb bona nota, tant en disc com en directe.

10. Lax 'n' Busto - Si no ho fas tu

En Pemi Fortuny tornant a posar veu a un tema dels Lax n Busto 15 anys després era una de les notícies de l'any. Després de quedar-se sense cantant per segona vegada en la seva història, enlloc d'enfonsar-se, el grup del Vendrell es reinventa amb aquest disc polièdric, que compta amb 7 cantants diferents, entre ells el primer cantant que va tenir la formació, amb el que firmen aquest gran tema amb un clar missatge de superació personal.

Manel + Anegats + Suasi, Plaça de Toros d'Alcúdia, 15 juliol

Amb menys d’un mes de diferència Manel s’hauran acostat a tocar dues vegades a Mallorca compartint escenari amb la flor i nata del pop-rock illenc. Divendres a Alcúdia, amb en Pep Suasi (ex-Fora des Sembrat) i Anegats, i dia 12 d’agost a Porreres amb Antònia Font.

Divendres passat la plaça de Toros alcudienca presentava un gran aspecte en una gran nit que ni la lluna plena es volgué perdre. De Suasi poca cosa vaig veure més que un final d’actuació farcit de versions d’altres grups i de temes de Fora des Sembrat (sempre seran molt grans Dia Gris I Trist o s’Espectacle) i un Pep Suasi massa paiaso dalt de l’escenari per un tio que ronda la quarantena.

Amb un segon disc irregular pel meu gust, esperava que Manel me convencessin per fer 10 Milles Per Veure Una Bona Armadura, i ho van fer a mitges. Les cançons sonaren molt bé en directe, però el públic vibrà molt més amb les del primer disc, aquestes cançons tan senzilles que la gent ja s’ha fet seves. Segurament ells també ho deuen percebre per molt que s’empenyin en acabar amb una Deixa-la Toni, Deixa-la que adorm al personal enlloc de les màgiques i participatives Corrandes de la Parella Estable. Però sense oblidar que al segon treball hi ha temassos com foren Benvolgut i Aniversari interpretats amb increscendos musicals que varen ser els millors moments de la nit juntament amb En La Que El Bernat S’et Troba i el seu final amb el públic fent els coros a capel·la o l’Al Mar que caigué als bisos juntament amb la Gent Normal de Pulp. Això són Manel, un grup de gent normal que fa música per a tots els públics. Bones cançons que sumades al toc d’humor d’en Guillem Gisbert entre cançó i cançó varen fer passar una bon vespre al públic congregat.

Un públic que va abandonar en estampida la Plaça de Toros en acabar els catalans cosa que va fer que la nit acabés amb una actuació en família d’Anegats, que presentaven nou disc Prova i Error, i que combinaren nous temes amb els clàssics de sempre com Irreals, Fred, Es missatge és clar o una Tramuntana per a celebrar la recent proclamació com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Segurament Manel tornaran a fer ple a Porreres, perquè també hi ha moltes ganes de veure uns Antònia Font que es prodiguen poc per l’estiu illenc. I segurament, servidor també hi acabarà assistint.

Anegats - Illenc (2004)

Ai, el caràcter illenc!

L’altre dia, comentant a un francès que era de Mallorca, me va dir: ‘tots els que viviu en illes petites sou iguals, teniu una estima per la terra que no té la gent del continent’. I vaig pensar que és ben cert. Existeix un caràcter illenc comú, siguis d’on siguis. L’illenc sap de les limitacions de la seva terra al estar rodejada per la mar, l’illenc duu un ritme de vida més tranquil que els del continent, l’illenc se sent perdut al continent, sobretot quan té la mar tan alluny, a l’illenc li superen les grans distàncies del continent, quan a la seva illa tot està tan aprop, l’illenc considera que viu al paradís i no se sent a ca seva fins que no tropitja la seva illa.

Hi ha milers de discs que parlen d’amors i desamors, però pocs parlen tant de l’amor a una terra com Illenc. El 2004 un grup de serverins es retrobaren en acabar el seus estudis a Barcelona i es disposaren a fer una maqueta per recordar les cançons del grup que havien montat al institut anys enrere. I lo que havia de d’ésser una maqueta va acabant essent un disc, un disc que vessa d’amor a Mallorca.

Un primer disc que ja tengué molt d’èxit, sobretot gràcies a Es Missatge És Clar, una obra d’art de cançó capaç de mesclar personatges com en Joan Petit, Sor Tomasseta, Es Dimoni i na Catalina de Plaça, tota la cultura i tradicions mallorquines mirant cap al futur amb un missatge clar: ‘per durar és amb sos vells que hem d’estar’. Obri el disc la història d’un padrí desaparegut encarnat en la figura del vell marí, animal que ja fa anys habitava a la zona del Llevant. Les cartes musicals eren clares, pop de bona factura però amb unes lletres tan nostrades, que era impossible que no t’agradessin. Temps enrera, Temps envant també tracta del caràcter insular, aquest ‘arronsam ses esquenes i ja ho veurem’ quan realment hauríem d’estar ben ‘orgullosos des lloc on hem nascut’ com ara celebra la campanya Mallorca m’agrada. Els Amics Que S’en Van es posen melancòlics amb una dels temes més antics del grup, on s’entreveu l’origen del seu nom. També de relacions humanes es xerra a Coses d’ahir, de les millors del disc, o la preciosa Raig de Lluna.

Finalment, tot l’amor cap a Mallorca culmina amb el tema Illenc, tema que reflexiona sobre una illa que està deixant de ser lo que era, que està essent destruïda amb la complicitat dels mallorquins. No estirem canviant el pa d’avui per la fam de demà? Qui és que ven caseva? Però pot estar tranquil·la la illa, el seu poble la duu dins el seu cor. I com diu la frase final:

‘Nostra terra és tot lo que tenim
Quin orgull és poder dir jo som mallorquí’

Segurament no es tracta del seu millor disc, però si sou mallorquins i esteis igual d’enamorats de la vostra illa, no trobareu millor banda sonora que aquesta.

-

Músics per la Llengua, Son Servera, 11 de setembre

Res millor que la trobada anual dels Músics per la Llengua per palpar el panorama musical de canostra. Ve a ser com una degustació tant de algunes coses exquisites que ja coneixíem, junt amb el descobriment de nous sabors. Actuacions de mitja hora cada grup durant 12 hores ininterrompudes de música.

Però si alguna cosa me va sorprendre va ser la poqueta gent que acudí a Son Servera. Segurament no s’havia anunciat abastament o potser que fos molt enfora de Ciutat. Però lo que és incompressible és que tenint la trobada la nit abans de la suposada Diada de Mallorca, el Consell no s’hi bolqui com a acte principal enlloc de abaixar-se els calçons com cada any amb els 40 Principales per fer l’insuportable MallorcaPop. Que prefereixen, música prefabricada de fora o bona música local?

Però bé, parlem de música. Repartits en tres escenaris, alguns d’ells tant màgics com la església nova que veis a la foto, que realment està inacabada, tocaren més de 40 grups. Poguerem veure la refrescant proposta d’en Tomeu Caldentey fent doblet substituint la baixa de na Marta Elka, els aclamats Anegats, que jugaven a casa, i van recompensar-nos amb un recull de grans èxits com Irreals, Cada Nit o Fred; els sempre festius Es Reboster amb lo bo i millor del seu darrer disc Wow!; els novells rockers Pujà Fassuà que deixaren caure Dins Aquest Iglú d’Antònia Font; Gàtaca, que dugueren el seu nu-metal desde Ontinyent i que pogueren allargar-se degut a la baixa d’Oprimits; i els irreverens Te Corrs, amb unes lletres monotema com Te Vull Follar o Vaig Més Fort Que Un Mac De Torrent i que digueren que se separen.

Partirem de Son Servera amb sensació agredolça, per la molta gent que s’ho perdé.