Llegia l'altre dia una entrevista on li demanaven a nen Guillem Gisbert, cantant de Manel, si considerava que va ser un error abandonar l'ukelele després de l'aclamat primer disc Els Millors Professors Europeus. I ell contestava que no, que estava convençut que havien de canviar i que si seguissin tocant l'ukelele, ara ningú els escoltaria. I crec que té tota la raó del món. Però crec que és igualment cert que mai tornaran a fer un disc com el de l'ukelele.
La constant evolució del seu so és admirable i els fa un grup molt interessant. I si bé els seus discos post-ukelele mai me van enganxar, la cosa ha estat diferent amb el darrer Per La Bona Gent, disc que va anar guanyant amb les escoltes fins a animar-me a anar a veure la seva actuació al Principal. I la veritat és que va ser un concert genial, demostrant que és en aquest tipus de recintes on saben jugar millor.
Tot i que la cosa no va començar massa bé, des de l'inici van aparèixer problemes de so deixant la veu den Guillem massa baixa. Quan se'n van témer, ja duien 4 cançons. Però van decidir aturar, demanar disculpes, arreglar el problema, i tornar a començar des del començament. La veritat es que no ho havia vist mai això. Chapeau per ells. Així, amb una estranya sensació de deja vú, tornarem a viure l'arrancada inicial amb Formigues, Els Entusiasmants, Aquí tens el meu braç i una celebrada Serotonina, sobretot a la frase "les velles es xapen de riure", que el públic mallorquí sap molt bé a qui va dedicada.
La veritat es que l'evolució de Manel queda patent als seus directes, han abraçat els sintetitzadors, els samplers i l'elèctronica, amb un baixista que ja toca més els teclats que el seu instrument original. Aquest son els nous Manel, disposats a defensar el seu present i no a viure del passat. Així, basaren el concert en els dos darrers discos, i només en moments puntuals deixaren marge per a la nostàlgia, com amb la Cançó del Soldadet o una renovada i electrònica Captatio Benevolentiae, única referència al seu primer disc. Van anar encalentint motors fins arribar als Bisos amb unes vibrants Teresa Rampell, Boy Band i Per la Bona Gent que ja van fer que tothom s'aixequés del seient.
Després dels bisos, per acabar, Les Estrelles, Ram de Clamídies, i la traca final amb Sabotatge, Boomerang i Benvolgut. Genials tant el disc com l'actuació. A servidor l'han tornat a enganxar. I si continuen amb la seva innovació i originalitat sonora, seguiran tenint tota la meva atenció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada