Dins la febre actual de remasteritzacions no es salva ningú. Ni tan sols Nirvana. I és que el 3 de novembre, en motiu del seu vintè aniversari, es reedita Bleach, el seu primer disc. Va sortir publicat el 15 de juny de 1989 i aquell dia va començar la dècada dels 90 (musicalment parlant).
Però d’on sortien Nirvana? Per començar no eren ni de Seattle, tot i ser els màxims exponents del seu so, el grunge. Eren de Aberdeen, un poblet pescador situat a 133 Km de Seattle, al mateix estat de Washington. Amb poc més de 16.000 habitants d’allà només havia sortit un altre grup rellevant, The Melvins. En aquella època tot grup que s’iniciava a la ciutat passava pel segell independent Sub Pop. Així que en Kurt va reservar als seus estudis per a gravar, dient que Dale Crover, dels Melvins, tocaria la bateria amb ells. Degut a que els Melvins tenien renom, el productor Jack Endino va acceptar la proposta, que no era molt prometedora: un grup d’adolescents de poble que no tenien ni nom pel grup. Així que gravaren un senzill: Love Buzz, una versió del grup holandes psicodèlic dels 70 Shocking Blue, acompanyat de Big Cheese. Després d’uns mesos de lluita van aconseguir també un contracte per gravar un LP. Així que el 24 de desembre de 1988 es plantaren als estudis i en sis dies van enllestir la gravació i les mescles. Només van invertir 30 hores, les quals van costar 606,17 $. Ho van pagar gràcies a un tal Jason Everman, qui a canvi va sortir als crèdits com a guitarrista, tot i que no va tocar res. I també va sortir a una portada per a la posteritat.
Però d’on sortien Nirvana? Per començar no eren ni de Seattle, tot i ser els màxims exponents del seu so, el grunge. Eren de Aberdeen, un poblet pescador situat a 133 Km de Seattle, al mateix estat de Washington. Amb poc més de 16.000 habitants d’allà només havia sortit un altre grup rellevant, The Melvins. En aquella època tot grup que s’iniciava a la ciutat passava pel segell independent Sub Pop. Així que en Kurt va reservar als seus estudis per a gravar, dient que Dale Crover, dels Melvins, tocaria la bateria amb ells. Degut a que els Melvins tenien renom, el productor Jack Endino va acceptar la proposta, que no era molt prometedora: un grup d’adolescents de poble que no tenien ni nom pel grup. Així que gravaren un senzill: Love Buzz, una versió del grup holandes psicodèlic dels 70 Shocking Blue, acompanyat de Big Cheese. Després d’uns mesos de lluita van aconseguir també un contracte per gravar un LP. Així que el 24 de desembre de 1988 es plantaren als estudis i en sis dies van enllestir la gravació i les mescles. Només van invertir 30 hores, les quals van costar 606,17 $. Ho van pagar gràcies a un tal Jason Everman, qui a canvi va sortir als crèdits com a guitarrista, tot i que no va tocar res. I també va sortir a una portada per a la posteritat.
El disc és molt cru, amb un so molt grunge. El més grunge de nirvana segurament. En Kurt Cobain afinava les cordes un semi to més greu per sonar més dur. El riff de la primera cançó, Blew, és pur grunge. Segons diuen, en Kurt deixava les lletres per l’últim minut, i la veritat és que són bastant senzilles. Qualcunes parlen de com es va a afaitar (Floyd the Barber) i acaba assassinat, d’altres de que no hi ha pati a l’escola (School). Històries de la seva vida a Aberdeen. Però no tot era grunge a Nirvana. N’hi havia una que destacava per la seva senzillesa pop, i que després es va fer famosa a l’unplugged de l’MTV. Que hi feia una cançó de REM en un disc de grunge? Es tracta de About a Girl, la qual feia empegueir al propi Kurt, pensant que era massa comercial. I es que en Kurt era un gran admirador dels Beatles i les seves melodies. Però el productor es va empenyar en ficar la cançó, tot i les dubtes d’en Kurt. També destacava la bona adaptació de Love Buzz. D’altres parlen de l’odi a un mateix (tema molt recurrent per Nirvana i el grunge) o les drogues, com a Negative Creep mentre que Scoff parla de com els pares d’en Kurt no creien en les seves aspiracions musicals.
Bleach és sens dubte el disc amb més èxit de Sub Pop, i ha venut més de 1,7 milions de còpies. Les modestes vendes inicials es multiplicaren després del Nevermind, quan el grup va agafar una altra dimensió. Però d’això en parlarem un altre dia.
SCHOOL i FLOYD THE BARBER
ABOUT A GIRL – La cançó pop de Bleach
Les etiquetes en el món del rock han sigut moltes voltes un verdader llast i la el grunge per a mi és una bona prova d'això. Es va encumbrar a grups molt prescindibles com Mother Love Bone (sí, ja sé que van ser els precursors, però....i què), Blind Melon (això del cadàver bonic) o Soul Asylum (AOR de anar per casa), mentres que autèntiques joies com Mudhoney (encara donant guerra) o Screaming Trees (amb el gran Mark Lanegan) van ser injustament despreciats per revistes i públic.
ResponEliminaEnhorabona pel blog, està molt bé!
Bon disc el Bleach, però pense que no passaré per caixa, em conformaré am l'edició vella.
ResponEliminaNo estíc molt d'acord en el que dius Àngel, no crec que els Mother Love Bone o Soul Asylum foren encumbrats, més bé el contrari, mai van tindre l'èxit i rellevança que uns Soundgarden o uns Pearl Jam, el que passa és que en els Mother... hi havien components que després formarien Pearl Jam. Respecte a Blind Melon, bé, supose que serà una questió de gustos, però a mi em pareixen enormes... I pense que si no agueren hi hagut bandes com Nirvana, Blind Melon o Pearl Jam, els Mudhoney i Screaming Trees agueren tingut menys èxit, precisament el boom d'aquelles bandes va ajudar a que Mudhoney, Tad i companyia foren reconeguts per tot el mon i eixiren més del underground. Però ja saps primo, és sols un opinió.
Salut a tots!
Estic d'acord amb el mal que fan les etiquetes. De Pearl Jam a Alice in Chains hi ha un bon tros, però es dedicaren a anomenar-ho tot grunge, que es el que més venia. Una cosa similar va passar aquí a Catalunya amb el rock català dels 90.
ResponEliminaAmb lo de Mother Love Bone, trob que eren un bon grup amb un gran cantant que es va deixar perdre per les drogues. Presisament gràcies a Nirvana se li va donar importancia a grups que sino no haguerem sentit mai. Crec que Pearl Jam, Soundgarden i companyia son els primers agraits a l'aparició de Nirvana.
Per cert àngel, gràcies i ara mateix t'enllaçam!
Salut.
El de les etiquetes és cert, però pense que Grunge se li va dir més al moviment que és va crear que al estil, perque, com bé tu dius, no hi ha molt a veure entre Pearl Jam i Alice in Chains i menys entre SoundGarden i Mudhoney, per exemple.
ResponEliminaOh! Aquest disc me va marcar l'adolescència! Si no vaig malament va ser el primer CD que me vaig comprar!
ResponEliminaJeje, no crec que en cap cas es poses damunt l'altar a cap dels grups que anomenes (excepte potser de Soul Asylum...).
ResponEliminaMother Love Bone eren un gran grup però tiraven més cap al glam que cap al ''grunge'', tot i això van deixar un bon disc. Que hagués passat si no hagués mort el cantant, cap a on haurien tirat?? qui sap, però segur que ara no existiria ni Pearl Jam ni el gran Temple of the Dog.
I els Blind Melon són intocables, jeje... Van decidir-se per un estil que no tenia gaire a veure amb el hard rock dels L.A. ni amb el grunge en auge... si al cas, crec que han estat poc valorats i és una autèntica llàstima.
I àngel, pel que fa a Mark Lanegan i els seus Screaming Trees totalment d'acord! Una de les joies que sempre han estat amagades i que si no t'immergeixes dins el món de Seattle, no descobreixes
Per cert, el que està fent el Mark Lanegan amb els Soulsavers també es per treure's el capell!
ResponElimina