dimecres, 14 d’abril de 2010

Airbourne - No Guts, No Glory (2010)

Lo que vendria a ser que “sense collons no hi ha glòria”

Que voleu que vos digui. Per gravar una vegada i una altra el mateix disc has de ser molt bo. AC/DC, Bad Religion o Sick Of It All (per posar tres exemples) ho fan, però triomfen ja que els seus treballs sempre contenen un parell de temassos que marquen la diferència. I això és precisament lo que li falta a aquest disc, cosa que fa que a les primeres escoltes decepcioni un poc. Quan vaig escoltar per primera vegada No Way But The Hard Way vaig pensar, esper que no sigui la millor cançó del disc… i així és, en la meva opinió. Tot i això, va guanyant amb les escoltes i hi ha molts temes destacables. I almenys no és tant curt com el Runnin’ Wild.

El disc comença amb una guitarra amb aires de western, com els de la portada. Res més enllà de la realitat, en pocs segons apreten l’accelerador amb un riff marca de la casa per començar amb Born To Kill. Amb aquesta cançó, senzillament, s’autoretraten:



With freight train force and the volume high
We take no shit we don't compromise
Coz we don't care for your rules
We do it our way we do it old school
Coz rock 'n' roll will never change
Not for you or the laws you make
Coz its never too loud for a rock 'n' roll crowd
We'll shake this place to the ground
No DB limit is gonna stop us now



A continuació un autèntic temasso, No Way But The Hard Way. Per variar, parlen de rock n roll: un home perd la dona i la feina, i s’entrega a l’alcohol i a la vida de carretera amb una banda de rock. Aquesta és la temàtica recurrent: rock n roll, alcohol i dones. És a dir, sexe, drogues i rock n roll. Però ells inverteixen l’ordre. Basta veure títols com Blonde, Bad And Beautiful (un poc fluixeta) o Raise The Flag on, evidentment, parlen de mantenir aixecada la bandera del Rock n Roll. Així, dins un disc tan previsible en l’estructura riff i ritme 4/4 s’agraeix una cançó com Bottom Of The Well, amb un inici més lent que va creixent poc a poc. Altres cançons destacables, la rapidíssima It Ain’t Over Till It’s Over ( no és una versió accelerada de Blackjack? ), Steel Town, Chewin’ The Fat (gran tornada) o la que recorda més a AC/DC, Armed And Dangerous. De fet, repassant les cançons, només puc dir que és un discasso.

Com deia en SanFreeBird, si alguna cosa bona va tenir la suspensió del concert per Febrer és que ara mos sabrem les cançons i diumenge podrem cridar ben fort: No Way But The Hard Way!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada