dimecres, 10 de novembre de 2010

Bad Religion - The Dissent Of Man (2010)


Darrerament hi ha hagut tants llançaments interessants que se m’han acumulat! Però el que esperava amb més ganes, sens dubte, el nou de Bad Religion. Els californians sembla que han entrat en un estat en que ja els hi és impossible fer un mal disc. I tot i que segurament The Dissent of Man està un escaló per davall de les darreres entregues The Empire Strikes First i New Maps of Hell, Bad Religion mos torna a oferir un munt de bones cançons, presentades en comprimits de punk rock que no superen els dos minuts i mig.

I després de 30 anys de carrera alguna novetat? Novetat a aquestes altures és molt demanar, però si que s’aprecien diferencies amb els darrers treballs, i això ja s’agraeix. En aquest cas la contundència guitarrera dels riffs que governaven New Maps Of Hell han donat pas a melodia, melodia i més melodia, cosa que dona com a resultat un disc que s’aproxima bastant al rock clàssic. Segurament té molt a veure que per aquest disc el gran Brett Gurewitz hagi utilitzat guitarres acústiques pe composar, i el recent èxit de bandes com The Gaslight Anthem (de la qual tothom en parla meravelles, i lis haurem de donar una oportunitat) que partint del punk han dotat a la seva música d’elements més melòdics.

Aquí trobem de tot: cançons canyeres com les de sempre de Bad Religion, amb aquest rapidíssim inici a The Day That The Earth Stalled, Only Rain o la contundent The Resist Stance, que ja havien avançat en directe i que guanya, i molt, amb aquests coros que tant bé saben fer ells; però també cançons que segurament son de les més accessibles que hagin fet mai i que tenen un so springstinià com The Devil In Stitches, Cydanie, Turn Your Back on Me, o Won’t Somebody, que be podria ésser qualificada com la germana petita de Infected.

La victòria de n’Obama ha omplert d’optimisme a moltíssimes bandes nord-americanes, i Bad Religion no en són una excepció, deixant de banda les temàtiques polítiques i socials per fer el seu disc més personal des de el gloriós i meravellós Stranger Than Fiction. Segurament, com sempre, s’han passat ficant tantes cançons al disc, però el fet que cap el final et trobis amb cançons tan brillants com Avalon, Cyanide, Turn Your Back on Me o Ab Hominem fa que el disc guany molts de punts. De fet, el fet que sigui un dels seus discos més melòdics i accessibles, el fa 100% recomanable per tot aquell innocent que encara no hagi escoltat als reis del punk.
_

2 comentaris:

  1. El tinc per dins de l'ordinador i encara no l'he escoltat. New Maps Of The Hell em va pareixer un gran disc, per a mi dels millors de la seva carrera. Segons el que dius pinta bé la cosa. Un dia d'aquestos començaré a escoltar-lo, que ara estic desbordat de nous discos que he adquirit últimament. Ja et conte. Respecte a si son els reis del punk.... Entenc que sigues fanatic a tope de Bad Religion, de fet a mi també em molen bastant, però jo sempre he pensat el millor del punk té tres noms: Sex Pistols, The Clash i Ramones.

    Salut amic!!

    ResponElimina
  2. Amic Juanvi, a banda de que la frase final està escrita en la més profunda subjectivitat jeje, em volia referir al panorama punk actual. Evidentment els tres noms que dius són autèntica història no només del punk, sino del rock en general.

    I donan-li una oportunitat al disc, segur que t'agrarà.

    Salut!

    ResponElimina