Avui m'he sentit una mica crític musical. No m'he sentit com el tio de Almoust Famous però casi. Com si d'un important mitjà de comunicació formés part, he anat a Aloud Music on mos han deixat escoltar, en exclusiva, el nou disc de Nothink. Buff... només una escolta? Com ho fan els crítics per parlar d'un disc amb només una escolta? Amb prou feines puc recordar cap cançó! Supos que hauria d'haver estat més professional, prendre notes i tal....Els d'Aloud son molt bona gent. Mos han dit que la majoria dels allà presents erem bloggers o gent que te pagines web. Estic content que es doni importància als blocs de música perquè, com ells mateixos han reconegut, hi ha revistes que ni s'escolten el disc quan en fan la crítica. Senzillament fan un copiar pegar de la nota de promoció i ja esta. Desde aquí vull agrair-lis una vegada més la invitació.
I be, a lo que anam: Hidden State. No sabria que dir-vos... i a més tampoc vull avançar esdeveniments. Per lo que mos han dit, intentaran que el disc no es filtri fins el dia que estigui a les tendes. Així la gent podrà anar a comprar-lo sense haver-lo escoltat abans. Com en els vells temps. Com en els 90.
I es que aquest disc té un so totalment dels 90. Es nota que s'ha gravat a Seattle. Coses que vos puc dir: res de històries com a Spotlights, disc de cançons. Cançons directes, més accessibles i aferradisses (quasi totes tenen una tornada molt bona). Molts de temes eren totalment Soundgarden. Altres més Audioslave (molt gran la part rítmica). La producció genial (produït per Matt Bayles, que ha treballat entre d'altres amb Pearl Jam o Mastodon). I no se, l'inici del disc espectacular, però al final afluixa un poc. El primer single serà In a Row i, perquè vos faceu una idea, pensau en Kill!Kill!Genocide!!: directe i amb excepcional tornada.
Evidentment li falten moltes escoltes. Això es bona noticia. Perquè tot i ser més accessible, no han deixat de ser Nothink. No han abandonat les estructures poc previsibles i elaborades que sempre tenen les seves cançons. Trobam que s'atreveixen amb algunes cançons més diferents del que venen fent, també alguna acústica i acaba el disc amb una tema amb piano. Al final de l'escolta hem parlat de que mos ha semblat. Millor que Spotlights deien alguns. Molt millor deien els d'Aloud. Jo m'he callat però, que voleu que vos digui, les comparacions son odioses i Spotlights és molt gran. Cada segon d'Spotlights te cagues de lo bo que es. Com comentàvem mentre tornàvem en metro el meu amic Ximo i jo, que el segon disc d'un grup espanyol sigui així, es increïble. Es un disc escandalosament bo. Potser insuperable. Per això no crec que aquest sigui millor. Però be, m'ha agradat i molt probablement dia 7 de juny me'l compri. Llavonses ja faré una crítica ben feta. Que a aquest petit crític musical encara li queda un bon camí per fer una crítica amb una sola escolta!
Como bien te decía en mi blog, ya decía yo que te había leido en alguna parte. Leí esta entrada hace semanas pero decidí esperarme a comentar para cuando hicieras la crítica del disco jajaja.
ResponEliminaLos de Aloud son muy grandes, pocas discográficas hacen lo que hacen ellos ni apuestan por lo que apuestan ellos. Algunas deberían seguir su ejemplo y volver a ser fieles a la música en sí.
Sobre el disco, qué decir, sí es verdad que flojea un poco al final, pero luego de estar toda la semana escuchándolo, me parece un final bastante aceptable. Es difícil seguir con un gran ritmo durante una hora jajaja. Ni que decir tiene que Spotlights es algo superlativo, estos 3 años escuchándolo han sido espectaculares. Que una banda haga un segundo disco así (y eso que el Bipolar Age también fue un discazo) es impresionante.
Espero con ansias tu crítica, de verdad que me gustaría leerla :-)
Que vaya todo bien, un saludo!