divendres, 6 de novembre de 2009

Anti-Flag + Alexisonfire, Sala Apolo, 5 de novembre

Curt però intens. Així va ser el concert d’ahir d’Anti-Flag, dins l’Eastpak Antidote Tour, al qual hem d’agrair que cada any ens dugui el bo i millor del punk i el hardcore americà. Perquè si no crec que poguéssim veure aquests grups per aquí.

Seguint en la meva línia, em vaig tornar a perdre els teloners, The Ghost of A Thousand i Four Year Strong. I no per culpa meva, ja que vaig ser ben puntual, si no perquè no van poder arribar a Barcelona: la furgoneta els havia deixat tirats a França. Els va substituir una banda local hardcoreta anomenada Read My Lips. Així que tot d’una va sortir un dels plats forts de la nit, Alexisonfire. No coneixia gaire aquest grup canadenc provinent de l’escena screamo. L’eficaç combinació de la veu melòdica dels tatuats guitarristes amb la veu hardcore del barbut cantant em van convèncer bastant. A una de les darreres cançons va pujar a cantar en Chris #2, com a aperitiu del que ens vendria després.

I es que les estrelles de la nit eren Anti-Flag, la gran banda de punk dels nostres temps. Com ja havíem anunciat aquí, van començar amb The Press Corpse. Així, sense deixar casi ni respirar al public entre cançó i cançó van encadenar Sodom, Gomorrah, Washington D.C, Turncoat, I’d Tell You But... i una War Sucks, Let’s Party que van aturar en sec perquè un del públic s’havia fet mal. Així que després de demanar-mos que ens ho passéssim bé sense fer-nos mal, van continuar amb el concert. Poc a poc es va anar vegent que el baixista, en Chris #2 era l’autèntic animador del cotarro, animant a la gent a fer mosh-pits, fent xerrades reivindicatives i fent moure el personal. La realitat es que venien a presentar el nou disc The People Or The Gun, tot i que no en van tocar gaires d’aquest disc. Una de les poques fou The Economy is Suffering... Let it Die. Dels millors moments de la nit foren les corejades 1 Trillion Dollars i This is The End (For You My Friend). Amb una versió de Should Stay or Should I Go de The Clash arribaren els bisos. Van tornar per cantar The Gre(A)t Depression i Die for Your Government. I a les darrreres cançons, Cities Burn i Power To Paceful, va arribar la locura. A la primera van fer pujar mitja dotzena del públic per fer de percussionistes, mentre que a la darrera el bateria Pat Thetic va baixar amb la bateria a tocar amb el públic! Bon gust de boca em van deixar Anti-Flag, músics compromesos com pocs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada