Cada vegada que en Rivers Cuomo anuncia nou disc de Weezer, me pos a tremolar. No negaré que m'he queixat moltes vegades de lo molt que tarden els grups veterans en treure nous discos. Però també és cert, que "quien mucho abarca, poco aprireta", i en el cas de Weezer, això s'ha traduït en una gran quantitat de discos els darrers anys, però bastant irregulars. Record pensar en el seu moment que si el Red Album (2008), Raditude (2009) i Hurley (2010), haguessin sortit en un sol disc amb els millors temes, estaríem parlant d'un dels millors discos del grup, enlloc de tres discos normalets amb alguns temes destacables. Després, em va molar molt l'Everything will Be Allright at the End (2014) però a partir d'aquí, va tornar la incontinència creativa del grup i ja no els hi vaig seguir el ritme.
Però l'anunci a principi d'any d'un nou disc rupturista, sense guitarres elèctriques, gravat de manera analògica i acompanyats per una orquestra, em va provocar una curiositat tan gran que no m'hi vaig poder resistir. I puc dir, alleugerit, que es tracta d'un bon disc! Les guitarres distorsionades marca de la casa, no s'enyoren en cap moment. La orquestra acompanya a la perfecció les melodies d'en Rivers, en un disc que transmet molt bon rollo, i amb un títol que és una clara referència a l'OK Computer de Radiohead. I això es pot gaudir en cançons com All My Favourite Songs, single del disc, on canta sobre les contradiccions d'un mateix; la "rockera" Grapes of Wrath amb referències a 1984 i a Lord of The Rings; o la balada Playing My Piano que sembla escrita per un amant de música en ple confinament del 2020.
Un nou disc de hard rock, Van Weezer, ja està en camí, i crec ja preparen nous projectes. Però bé, si han de mantenir el nivell d'aquest OK Human, tenen el meu permís per treure tots els discos que vulguin!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada