Lletres senzilles i música directa. Dones, drogues, sexe, rock n roll, cadillacs, xupes de cuir i bregues a mitja nit. Exactament el que necessitava! Rock n roll en estat pur i sense additius!
Això és el que son Danko Jones, banda canadenca que rockeja de ben de veres. Música honesta i sense embuts, que voreja el punk. I tot i que només he escoltat els seus CDs més recents, ben segur que el concepte evolució no va amb ells. Ni falta que fa! Cansat d'esperar el nou disc de Airbourne? Danko Jones et farà l'espera més curta! Ara mateix estan de gira europea, no vos lo perdeu!
S'ha fet esperar i molt el retorn discogràfic de La Gran. Des de que van tornar a pujar als escenaris el 2011 que podiem escoltar les seves novetats en directe, però el nou CD no acabava d'arribar. Finalment gràcies al crowfunding, on servidor va posar el seu granet d'arena, arriba a les nostres mans Todo Es Posible (descàrrega gratuita aquí, ja te l'estàs baixant!).
I Todo Es Posible és la dosi de ska, reagge i punk que tant necessitàvem i que La Gran Orquesta Republicana tant bé sap cuinar. I tot això envoltat d'un optimisme contagiós, començant pel mateix títol del disc, on han passat de cantar "nuestra república és imposible" a corejar que tot és possible! Sale El Sol, Quiero Amor o Democracia venen carregades d'entusiasme, de lluita i de proclames que tantes manifestacions han deixat gravades als nostres carrers. I també destacar la seva primera incursió en català convertint a l'ska l'Estaca d'en Llach, una cançó de 1968 però que en moltes coses avui és manté igual de vigent i que van gravar en suport a l'Assamblea de Docents. I ben segur que si mos contagiam de l'optimisme de La Gran Orquesta Republicana i estiram tots junts, l'Estaca tomba i ens podrem alliberar!
Tot i ser seguidor confessat de Sopa de Cabra, mai vaig seguir la carrera en solitari dels seus ex-membres. El cantant, en Gerard Quintana, es va endinsar a explorar nous sons més propers a la cançó d'autor que no al pop rock que havia vengut fent amb el grup gironí. Tot i així, pareix que la triomfal gira de celebració que realitzaren els Sopa el 2011 i la connexió amb en Xarim Aresté (de Very Pomelo) que va suplir durant aquella gira el buit del desaparegut Ninyin Cardona, han fet tornar a en Quintana pel camí del rock n roll.
I Tothom Ho Sap és el resultat: un disc que transpira rock n roll des de la portada mateixa, homenatge al Let it Bleed dels Stones. I son els Stones, el rock n roll dels 60 i el blues els ingredients d'aquest disc que entra tan bé. Cançons rockeres i directes com Tothom ho sap, Els inventors o Arribarem al Cel Aquesta Nit; combinades amb mitjos temps deliciosos com Ara o Mai o Quan Miris Endins. I sense oblidar les lletres del qui se sent estafat per aquesta crisi interminable i sap que hi ha una mosca al plat. I això tothom ho sap.
Creedence Clearwater Revival haurien de ser considerats com una religió i el patrimoni de cançons que ens van deixar, d'estudi obligat a totes les escoles. Poca gent ha escrit cançons de tan alta qualitat en tan poc temps com van fer en John Fogerty i companyia a finals dels 60. Després de la dissolució del grup, per problemes amb la seva antiga discogràfica, en John no va poder tocar aquestes cançons durant anys. Ara, una vegada acabades les disputes, en John s'el veu un home feliç, com demostra la foto de portada, i es recrea amb les seves pròpies composicions versionant-les amb alguns dels seus grups preferits com Foo Fighters, My Morning Jacket o en Tom Morello
I el resultat, un disc que rebossa felicitat i qualitat. Se nota que els artistes s'ho han passat bé fent aquest disc. El nou gir que li donen als antics temes és sensacional, la nova Lodi amb els seus fills Shane i Tyler té autèntic punch, Fortunate Son sona més roquera que mai amb els Foos, la veu greu d'en Bob Seger sona de meravella a Who'll Stop The Rain. A més, he pogut descobrir algunes de les perles de la seva carrera en solitari que desconeixia, com la senzilla però deliciosa Almost Saturday Night o aquesta Hot Rod Heart que ja tenc ganes de que soni dins el meu cotxe. I per afegir més brou al tema, en John va i es marca dos temes nous com són Mystic Highway i Train of Fools d'autèntic luxe.
No pots més que emocionar-te, somriure i disfrutar de l'enèssim tresor que ens lliura en Fogerty. Aquest home és una passada. Llarga vida a John Fogerty!
Clar que sí, a per totes! Només es viu una vegada. I només mos en penedim d'allò que no hem fet, no d'allò que mos ha sortit malament. Això és lo que deu tenir clar en Lluís Albert Segura, que vol portar el seu projecte musical als Estats Units per editar-lo i començar a girar per tot el país. A menjar-se el món, bàsicament.
I ho farà amb un disc que a mi me sona a "He fet el que me dóna la gana". Una vegada tallada la relació amb la multinacional Universal i tornant a l'auto-edició, notam molta llibertat creativa, cançons elaborades i sorprenents com Rebel o Pictures on the Wall, però sobretot, tractant-se de L.A. molta melodia. Com aquestes Oh, Why? o Under Radar que no te podràs treure del cap per molt que ho intentis. No tendrà l'explosivitat o els hits de Heavenly Hell, però si la honestedat de que ha fet el que ha volgut amb L.A, al cap i a la fi, el que era el seu projecte personal i paral·lel d'altres bandes que poc a poc se li ha anat de les mans. Molta sort en l'aventura americana!
Beneïdes versions. Ja sigui perquè el teu grup preferit versiona a un desconegut o vicerversa, quants de grups i temes no hauré descobert gràcies a elles! I es que, precisament, ha estat estirant el fil de la Leyenda Negra que es marquen Antònia Font en el seu darrer disc com he arribat fins a Tots Sants. I quin descobriment!
Moltes vegades he escoltat el comentari (jo som el primer que el faig) que al dolç pop en català d'avui en dia li falta xuleria, actitud, canya, guitarres, en definitiva, rock n roll! Enyorança dels 90? Pot ser. Precisament als noranta ser formaren a Manacor Tots Sants, aportant hard rock des de Mallorca de gran qualitat. Riffs afilats, guitarres potents i solos de 'guitar hero', amb un so que tant vos sonarà a Marea com a AC/DC. En definitiva, rock n roll en vena que en el seu primer disc ja deixa perles com Tot És En Va, Ca De Bou, Ja M'ho Temia, o aquesta Leyenda Negra que narra el genocidi dels natius americans en mans espanyoles.
Precisament ara fa dos anys, es van reunir i després d'oferir un concert a Muro s'esperava gira de celebració dels vint anys de la formació del grup. Però tristament, el cantant, en Xavier Ramis, va morir sobtadament, i l'esperat retorn es va truncar. Sempre grans Tots Sants!
Tornen a la carrega els meus estimats Bad Religion, i per variar, no fallen! Un altre discàs. Havia llegit per qualque banda que esteim davant el seu millor disc des de The Process of Belief.... i això són paraules majors, tenint en compte que entremig tenim grans obres com The Empire Strikes First o New Maps of Hell!
No sé si serà millor que aquests o no, però lo cert és que aquí trobam uns Bad Religion inspirats que tornen als orígens, a les cançons de menys de 2 minuts i al punk primari que potser havien abandonat a The Dissent of Man. Un tema darrera l'altre a velocitat endimoniada, cançons i riffs que tens la sensació d'haver sentit abans, però bé, esteim parlant de Bad Religion no? Jo sincerament no esperava altra cosa que aquest punk de cançons curtes que m'omplen d'energia.
Com era d'esperar el tema principal és la crisi actual, aquest món tan curiós que sembla haver perdut el nord, on una minoria rica controla la majoria pobre (Past is Dead) i on la cobdícia de rics i banquers no té límits (Land of Enless Greed). Menció especial per Hello Cruel World, moment en que Bad Religion també saben baixar l'accelerador en un tema amb reminiscències a Infected de Stranger Than Fiction
Quines ganes de veure'ls en directe! Aquest estiu gira europea, no m'els pens perdre!
