Sopa de Cabra, Auditorium, 29 de gener

L'entrada era careta, i el seu darrer disc, Cercles, no em convenç. Tot i així va valer la pena anar a un Auditorium ple a vessar per veure que els Sopa han tornat, aquesta vegada per quedar-se i que en directe estan en plena forma. Un concertasso de més de dues hores on ho van donar tot i varem poder disfrutar de la qualitat de so espectacular que té l'auditori de la nostra ciutat. 

Van començar amb Dolços Plans i Sense Treva, i així van anar caiguent les 10 cançons del seu darrer treball, senyal que venien a defensar-lo a tota costa. Després d'escoltar-les en directe, segueixen sense estimular-me, però reconec que algunes com Sense treva, Eix de rotació o Cercles van sonar molt bé. Però també hi hagué lloc pels grans clàssics, que començaren amb Si et quedes amb mi, Tot queda igual i Hores Bruixes. Aquests temes si van fer aixecar el públic de les cadires per cantar i vibrar amb cada tema dels antics, un públic entregat que va fer emocionar la banda més d'una vegada. Una banda que en directe están espectaculars, amb un Gerard Quintana que sembla que ha fet un pacte amb el diable, rejovenit i hiperactiu al més pur estil Mick Jagger, i sempre amb les paraules precises per fer emocionar el públic entre cançó i cançó.

I quan per al final cauen seguits himnes com Camins, El far del Sud, El boig de la ciutat, Podré tornar enrera, una Mai trobaràs acústica amb en Gerard i en Josep Thió tots sols, i l'Empordà; només et pots deixar endur per l'espiral d'emoció i alegria que es va viure a l'Auditorium, on public i banda van arribar a ser un de sol.

Dia 12 d'agost tornen, a Porreres, amb la promesa de fer un concert rockanroller. Allà estarem!

Bob Dylan, Bamberg, 23 de juny

Encara que es digui així, tots sabem que el "Never Ending Tour" no pot durar per sempre. Per tant, quan vaig saber que en Bob Dylan passaria prop d'on visc, no vaig dubtar ni un segon en passar la nit de sant Joan amb ell.

Una nit que va començar amb puntualitat alemanya a les 20:00. La banda vestida amb les millors gales, i el mite vestit de negre i amb el seu capell blanc de sempre. Un mite però, que no venia a cantar velles glòries. Al contrari, venia disposat a reivindicar-se com a un artista actual, ja que basà el seu repertori en els seus darrers discs. Començà amb Things Have Changed, i la aplaudida She Belongs to Me, fou la única concessió als seus primers discos que va fer. A partir d'aquí, el repertori es basà en els discos recents, des de Time Out of Mind fins al seu darrer treball, Tempest, del qual caigueren 6 cançons. I que voleu que vos digui, els seus darrers discos estan bé, però servidor, i crec que la resta del públic, hagués volgut corejar més cançons seixanteres. Així mateix, caigueren Tangled Up in Blue i Simple Twist of Fate, del Blood on The Tracks. La banda va estar perfecta, enllaçant cançons amb molta elegància, mai sabies en quin moment acaba l'afinació dels instruments i començava la cançó. Després de dues hores de concert, van venir els bisos, on sí va caure per fi Blowin in the Wind i es va despedir amb Love Sick.

Em vaig quedar amb ganes d'escoltar moltíssimes altres cançons dels 60, però no era nit per parlar del passat. Era nit per parlar del present. I esperem que encara li quedi molt de futur. Fins la pròxima Bob!

Joan Miquel Oliver - Pegasus (2015)

Sempre havia pensat que els discos que en Joan Miquel Oliver havia tret fins a la data Surfistes en Càmera Lenta i Bombón Mallorquín, eren pur entreteniment, purs "divertimentos". Grapats de cançons experimentals que no acabaven de lligar entre elles. Discos on en Joan Miquel senzillament posava tot allò que li donava la gana sense por a les crítiques. Però clar, una vegada ja no existeixen Antònia Font, era d'esperar que per al seu següent disc mos oferiria un producte molt més elaborat.

I així ha estat. Per començar ha fitxat per una multinacional i s'ha ajuntat amb en Quimi Portet, aconseguint una producció més potent i millorant també l'aspecte vocal. I el resultat, Pegasus, és un disc que entra beníssim, amb un so a estones minimalista i a estones ambiciós, on la temàtica és la que ja coneixem des de fa tants anys: postals de la vida quotidiana combinades amb planetes, asteroides i extraterrestres. L'horabaixa tan agradable a la platja de Marès a Radial amb el xiuleig de fons den Joan Miquel ja et fa entrar en un bon rotllo que no abandonaràs en tot el disc. Orthopedic Ragtime, Ecos d'Ambulàncies o Fémurs són de les meves preferides. Les cançons s'enllacen una darrera l'altra a la perfecció fins arribar al single Flors de Cactus i a Mil Bilions en Estrelletes, que acaba el disc amb una melodia de piano observant el cel estrellat. Seguirem enyorant Antònia Font, però Pegasus ajudarà a clamar la nostàlgia.

Danko Jones - Fire Muisc (2015)

Lletres senzilles i música directa. Dones, drogues, sexe, rock n roll, cadillacs, xupes de cuir i bregues a mitja nit. Exactament el que necessitava! Rock n roll en estat pur i sense additius!

Això és el que son Danko Jones, banda canadenca que rockeja de ben de veres. Música honesta i  sense embuts, que voreja el punk. I tot i que només he escoltat els seus CDs més recents, ben segur que el concepte evolució no va amb ells. Ni falta que fa! Cansat d'esperar el nou disc de Airbourne? Danko Jones et farà l'espera més curta! Ara mateix estan de gira europea, no vos lo perdeu!

La Gran Orquesta Republicana - Todo Es Posible (2014)

S'ha fet esperar i molt el retorn discogràfic de La Gran. Des de que van tornar a pujar als escenaris el 2011 que podiem escoltar les seves novetats en directe, però el nou CD no acabava d'arribar. Finalment gràcies al crowfunding, on servidor va posar el seu granet d'arena, arriba a les nostres mans Todo Es Posible (descàrrega gratuita aquí, ja te l'estàs baixant!).

I Todo Es Posible és la dosi de ska, reagge i punk que tant necessitàvem i que La Gran Orquesta Republicana tant bé sap cuinar. I tot això envoltat d'un optimisme contagiós, començant pel mateix títol del disc, on han passat de cantar "nuestra república és imposible" a corejar que tot és possible! Sale El Sol, Quiero Amor o Democracia venen carregades d'entusiasme, de lluita i de proclames que tantes manifestacions han deixat gravades als nostres carrers. I també destacar la seva primera incursió en català convertint a l'ska l'Estaca d'en Llach, una cançó de 1968 però que en moltes coses avui és manté igual de vigent i que van gravar en suport a l'Assamblea de Docents. I ben segur que si mos contagiam de l'optimisme de La Gran Orquesta Republicana i estiram tots junts, l'Estaca tomba i ens podrem alliberar!

Gerard Quintana & Xarim Aresté - Tothom Ho Sap (2014)

Tot i ser seguidor confessat de Sopa de Cabra, mai vaig seguir la carrera en solitari dels seus ex-membres. El cantant, en Gerard Quintana, es va endinsar a explorar nous sons més propers a la cançó d'autor que no al pop rock que havia vengut fent amb el grup gironí. Tot i així, pareix que la triomfal gira de celebració que realitzaren els Sopa el 2011 i la connexió amb en Xarim Aresté (de Very Pomelo) que va suplir durant aquella gira el buit del desaparegut Ninyin Cardona, han fet tornar a en Quintana pel camí del rock n roll. 

I Tothom Ho Sap és el resultat: un disc que transpira rock n roll des de la portada mateixa, homenatge al Let it Bleed dels Stones. I son els Stones, el rock n roll dels 60 i el blues els ingredients d'aquest disc que entra tan bé. Cançons rockeres i directes com Tothom ho sap, Els inventors o Arribarem al Cel Aquesta Nit; combinades amb mitjos temps deliciosos com Ara o Mai o Quan Miris Endins. I sense oblidar les lletres del qui se sent estafat per aquesta crisi interminable i sap que hi ha una mosca al plat. I això tothom ho sap.

John Fogerty - Wrote A Song For Everyone (2013)

Creedence Clearwater Revival haurien de ser considerats com una religió i el patrimoni de cançons que ens van deixar, d'estudi obligat a totes les escoles. Poca gent ha escrit cançons de tan alta qualitat en tan poc temps com van fer en John Fogerty i companyia a finals dels 60. Després de la dissolució del grup, per problemes amb la seva antiga discogràfica, en John no va poder tocar aquestes cançons durant anys. Ara, una vegada acabades les disputes, en John s'el veu un home feliç, com demostra la foto de portada, i es recrea amb les seves pròpies composicions versionant-les amb alguns dels seus grups preferits com Foo Fighters, My Morning Jacket o en Tom Morello

I el resultat, un disc que rebossa felicitat i qualitat. Se nota que els artistes s'ho han passat bé fent aquest disc. El nou gir que li donen als antics temes és sensacional, la nova Lodi amb els seus fills Shane i Tyler té autèntic punch, Fortunate Son sona més roquera que mai amb els Foos, la veu greu d'en Bob Seger sona de meravella a Who'll Stop The Rain. A més, he pogut descobrir algunes de les perles de la seva carrera en solitari que desconeixia, com la senzilla però deliciosa Almost Saturday Night o aquesta Hot Rod Heart que ja tenc ganes de que soni dins el meu cotxe. I per afegir més brou al tema, en John va i es marca dos temes nous com són Mystic Highway i Train of Fools d'autèntic luxe.

No pots més que emocionar-te, somriure i disfrutar de l'enèssim tresor que ens lliura en Fogerty. Aquest home és una passada. Llarga vida a John Fogerty!