dimecres, 17 de novembre de 2010

Nothink + Toundra, Sala Bikini, 13 de novembre

Moltes ganes teníem de veure Nothink en directe més de dos anys després. I ho vam fer en la gran festa d’Aloud Music, amb la companyia de Toundra i amb les dues bandes presentant nou disc.

Toundra em costa. Això de post-rock instrumental sense cantant és massa per jo, digau-me clàssic. Tot i això en directe me van agradar bastant, i cançons com Magreb varen entrar molt bé. Gran moment quan va entrar en Juan de Nothink a acompanyar-los amb guitarra acústica juntament amb una violoncellista.

Poc després, aparegueren les llums blaves i el gas-boira: això és Hidden State i comença amb un temasso, Melting Sun. Evidentment, no tardaren en caure tambè cançons d’Spotlights com les grans Crows of Tragedy St. o Enemy’s Meeting Point, celebrada com un autèntic clàssic pel públic congregat. Bastanta joventut en les primeres fileres, segurament degut a l’enèsim encert d’Aloud Music de deixar entrar gratuïtament als menors de 23 anys. Per no xerrar de la gran política de preus que fa que el concert et surti per 10 €, amb la qual cosa ja no tens excusa per no comprar el cd Hidden State, que, evidentment, també costa 10 €.

Segurament influirà el fet que m’estiri més l’Spotlights, però les cançons del segon disc sonaren millor, o s’els veu més segurs tocant-les. De fet, només escoltar Hidden State ja vaig pensar que en directe faltaria múscul al només tenir una guitarra. Per sort, Nothink saben com ho han de fer com quan es graven el riff amb un pedal per tocar una corejadíssima In A Row. Abans dels bisos Welcome To Hill Valley i segurament la que millor sonà, Kill! Kill! Genocide!!! amb en Juan tornant-se tot loco al final de la cançó posseït per l’esperit de’n Kurt Cobain en un atac distorsionador contra la guitarra i que més d’un degué passar pena per l’instrument. No la rompis, dona-me-la!

El concert es va fer curt, molt curt, tot i els bisos amb Innerzia i We Live On. Mos van deixar amb ganes de més i particularment, amb ganes d’alguna cançó del primer disc. No hagués estat malament una Starting Days With The Right Foot, Out Of Order o Mr. Smile, però clar, es lo que té tenir tants de temassos.

Sincerament crec que els d’Aloud degueren estar molt contents, sala totalment plena i públic entregat davant del futur del rock estatal. Barcelona Plays Aloud.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Bad Religion - The Dissent Of Man (2010)


Darrerament hi ha hagut tants llançaments interessants que se m’han acumulat! Però el que esperava amb més ganes, sens dubte, el nou de Bad Religion. Els californians sembla que han entrat en un estat en que ja els hi és impossible fer un mal disc. I tot i que segurament The Dissent of Man està un escaló per davall de les darreres entregues The Empire Strikes First i New Maps of Hell, Bad Religion mos torna a oferir un munt de bones cançons, presentades en comprimits de punk rock que no superen els dos minuts i mig.

I després de 30 anys de carrera alguna novetat? Novetat a aquestes altures és molt demanar, però si que s’aprecien diferencies amb els darrers treballs, i això ja s’agraeix. En aquest cas la contundència guitarrera dels riffs que governaven New Maps Of Hell han donat pas a melodia, melodia i més melodia, cosa que dona com a resultat un disc que s’aproxima bastant al rock clàssic. Segurament té molt a veure que per aquest disc el gran Brett Gurewitz hagi utilitzat guitarres acústiques pe composar, i el recent èxit de bandes com The Gaslight Anthem (de la qual tothom en parla meravelles, i lis haurem de donar una oportunitat) que partint del punk han dotat a la seva música d’elements més melòdics.

Aquí trobem de tot: cançons canyeres com les de sempre de Bad Religion, amb aquest rapidíssim inici a The Day That The Earth Stalled, Only Rain o la contundent The Resist Stance, que ja havien avançat en directe i que guanya, i molt, amb aquests coros que tant bé saben fer ells; però també cançons que segurament son de les més accessibles que hagin fet mai i que tenen un so springstinià com The Devil In Stitches, Cydanie, Turn Your Back on Me, o Won’t Somebody, que be podria ésser qualificada com la germana petita de Infected.

La victòria de n’Obama ha omplert d’optimisme a moltíssimes bandes nord-americanes, i Bad Religion no en són una excepció, deixant de banda les temàtiques polítiques i socials per fer el seu disc més personal des de el gloriós i meravellós Stranger Than Fiction. Segurament, com sempre, s’han passat ficant tantes cançons al disc, però el fet que cap el final et trobis amb cançons tan brillants com Avalon, Cyanide, Turn Your Back on Me o Ab Hominem fa que el disc guany molts de punts. De fet, el fet que sigui un dels seus discos més melòdics i accessibles, el fa 100% recomanable per tot aquell innocent que encara no hagi escoltat als reis del punk.
_