dilluns, 18 d’abril de 2011

Foo Fighters - Wasting Light (2011)

S’ha sentit un cop damunt la taula dins el món del rock. Soc en Dave Grohl i això es Wasting Light, una canya de disc! Un disc que ja m’agradava des de les primeres noticies que en varem tenir: en Dave dient que farien un disc molt canyer, sense temes acústics ni balades com en els seus darrers treballs; que el produiria en Butch Vig el productor de Nevermind; que tornava a la banda en Pat Smear, aquell entranyable guitarrista que havia estat als darrers Nirvana i als primers Foos, capaç de tocar la guitarra amb guants (veure vídeo); i que col·laboraria en Krist Novoselic i tot!

Però en escoltar el disc, les expectatives es veieren totalment superades! Un disc amb una força increïble capaç de volar-te el cap una i una altra vegada, amb un recull de temassos que el deixen com lo millor que ha fet el bo d’en Dave des de The Colour and The Shape. Des de l’inici amb Bridge Burning ja no tens més remei que deixar-te arrossegar per el so potent de la bateria i els riffs hardrockers, però sempre amb aquest puntet de melodia que tan bé saben fer. Que dir de Rope, single que ja havien avançat, una cançó nascuda per a ser corejada per estadis sencers, i amb aquest gran final distorsionat amb solo diabòlic inclòs. Bravo Dave, era just el que esperava, just el que necessitava. Realment, cap cançó té pèrdua dins aquesta joia de disc, Rosemary pot semblar d’inici que abaixa les revolucions però continua amb la mateixa canya, una de les meves preferides, i no parlem de White Limo, una macarrada punk on tot és distorsió, un autèntic xut d’energia. Per moments sembla que tornem als 90 i estiguem escoltant el nou disc de Nirvana.

Alandria és una altra de les meves preferides, comença amb un riff Ledzeppelià, i agafa la fórmula loud-quiet-loud que Nirvana va prendre dels Pixies per al Nevermind. Mateixa fórmula que utilitza a These Days, segurament la única concessió per al gran públic i que de segur se convertirà en un gran èxit del grup. Després d’aquest respir continuen els riffs rockers amb Back & Forth i A Matter of Time i així fins que arriba I Should Have Known on en Dave es torna més experimental i on podem sentir l’acordió d’en Krist Novoselic que no escoltàvem des del MTV Unplugged de Nirvana.

Aquest disc confirma als Foo Fighters com la banda més gran de l’actualitat. Només me queda per dir que mentre no es demostri lo contrari, disc de l’any!!

_

2 comentaris:

  1. Avui l'he escoltat per primera vegada. I m'ha agradat molt!!! Salutacions.

    ResponElimina
  2. I quan més l'escoltis, més t'agradarà!

    Salutacions i gràcies pel comentari!

    ResponElimina