In the city that never sleeps

Fa unes setmanes vaig estar de viatge a Nova York, visitant un amic que viu allà. Tota una experiència, sens dubte un lloc que val la pena visitar almenys una vegada a la vida. Evidentment, no em vaig perdre els imprescindibles de la ciutat; Times Square, el pont de Brooklyn, el World Trade Center, la 5th Avenue, Central Park, Rockefeller Center, l'ambient nocturn de l'East Village, etc... però servidor també té el seu costat freak, i no em vaig poder resistir a visitar algunes de les moltes referències musicals que té la Big Apple:

Led Zeppelin - Physical Graffiti (1975)

Els números 96 i 98 del carrer St. Mark's Place, a East Village, foren els escollits per a la portada del 6è àlbum de Led Zeppelin. Que vos puc contar d'aquest doble àlbum, que conté algunes de les millors cançons de la banda com Kashmir, In My time of Dying o Tampled Under Foot. El disseny gràfic de la portada fou bastant novedós per la època: les finestres de l'edifici s'obrien i es tancaven, amagant dedins lletra a lletra el títol del disc. Digau-me friki, però plantar-me davant de l'edifici, posar-me els auriculars i donar-li al play al disc, va ser tota una experiència.

Cafe Wha?

Situat al barri de Greenwich Village, és sobretot famós per haver estat lloc on en Bob Dylan va fer el seu primer concert. Cafè amb podi lliure, és a dir, l'escenari és obert a tota persona que hi vulgui actuar; Bruce Springsteen, Kool and the Gang, The Velvet Underground o comediants com en Bill Cosby han passat per aquest mític cafè.

Oasis - Standing on the Shoulder of Giants (2000)

L'inici de la decadència del grup de Manchester. L'anterior, hiperproduït, Be Here Now no havia estat ben acollit per la crítica, dos dels membres fundadors en Paul "Bonehead" Arthurs i en Paul "Guigsy" McGuigan, deixaren la banda segurament farts dels dos germans Gallagher, cosa que va obligar a nen Noel Gallagher a gravar totes les guitarres i baixos del disc. I a partir d'aquí, discos irregulars, amb cançons puntuals brillants, però que mai van tornar a estar a l'altura de la fabulosa parella inicial Definitely Maybe i Morning Glory. Com a títol del disc, una frase de n'Isaac Newton "If I have seen further it is by standing on the shoulders of giants" que en Noel va llegir en una moneda de 2 lliures; i com a portada del disc, una foto de l'Empire State i de la 5th Avenue, amb les torres bessones de fons.

Una vista molt similar a la que es pot gaudir des del Top of The Rock, al Rockeffeller Center. Per una banda, l'Empire State Building i tots els edificis de Lower Manhattan. I per l'altre Central Park. Una visita molt recomanable, sobretot anar-hi d'horabaixa per a gaudir de la posta de sol i veure com es van il·luminant els gratacels a mesura que es fa de nit.

Sau30, Inca, 8 de juny

Quan en Pep Sala va anunciar una gira de Sau per a celebrar el 30é aniversari del naixement del grup, la idea inicial era fer una gira d'un any que acabés el passat 1 de març al teatre del Liceu de Barcelona. Tot d'una vaig pensar que segurament la gira seria un èxit i que no els bastaria un sol any. I efectivament han acabat allargant la gira i per sort, han pogut fer un forat per a venir a Mallorca. I ahir vam poder gaudir de veure en directe un grup que mai m'hagués imaginat que arribaria a poder veure.

Està clar que sense en Carles Sabater no és el mateix, i ells mateixos són els primers que deixaren clar que no són Sau, sino Sau30. Però la veritat és que el concert va ser molt millor de lo que m'esperava. En Jonathan Argüelles, que els acompanya a la veu durant aquesta gira, va complir el seu paper a la perfecció, demostrant que és un gran cantant i sense voler ocupar el lloc d'en Carles  en cap moment. A més, musicalment, la banda va sonar impecable. I per acabar, en Pep Sala s'ho va passar beníssim, fent de mestre de cerimònies, posant veu a moltes cançons i aportant un toc d'humor per a ficar-se el públic a la butxaca.

Les primeres notes de Res semblant a res ja van posar la pell de gallina a servidor. Seguiren amb un altre tema del Set, Tornar a començar, i Màgic Whisky. Del Junts de nou per primer cop, caigueren No voliem fer-nos grans i Cap on Vas?. Amb una emocionant Ningú no ens mourà d'aquí en Pep Sala demostrà la gran veu que té, i poc a poc posaren la mirada en els seus treballs més antics, regalant al públic una gran No he nascut per militar. Una 11 de setembre amb aires country donà pas a Corre Corre't corre, Tu encens el meu foc, La cançó de la noia de l'altre cantó del Bar i Percentantges. La cosa es va animar encara més amb l'elèctrica M'en Torno a Sau, sobretot quan la van ajuntar amb el Tren de Mitjanit. Envia'm un Àngel va posar la pausa necessària per a arribar als bisos amb unes grans Si un dia he de tornar, i les fusionades Foc al Cos i És inútil continuar.

I es que sempre van ser uns genis en això de ajuntar cançons. Però estava clar que almenys en faltava una per a acabar. I efectivament, tornaren a l'escenari per a iniciar a base d'alenades una Boig per tu, on deixaren la veu en mans del públic durant els primers versos. Per sort encara va quedar temps per una altra, i així acabar amb Jo ho espero tot de tu / Només ho faig per tu. Va ser concertasso, molt emocional. L'enhorabona a nen Pep Sala i tota la resta de músics per la gran idea de fer aquesta gira. Fins sempre Sau!

Berri Txarrak, Es Gremi, 4 de maig

Berri Txarrak en euskera significa "males notícies". I son males noticies que un grup com el navarrès se separi. Per sort, la seva gira de despedida va aturar-se a Mallorca i així vam poder disfrutar d'un dels millor directes de l'escena nacional.

Sense artificis, sense decorat. Només intensitat i tres músics que ho donen tot a cada nota. Començaren amb Gelaneuria, i van anar enllaçant cançons una darrera l'altra com si no volguessin perdre ni un minut. Així caigueren Iparra gadlu: Hegora joan, Hil nintzen eguna i Infrasoinuak, que donà pas a les primeres paraules de la nit en català d'en Gorka. Un concert molt centrat en el seu darrer disc, però amb moltes referències al passat, sobretot a Jaio.Musika.Hill i a Libre. Amb Oreka arribà una de les sorpreses de la nit, quan es marcaren un tag amb Toro, del Columpio Asesino, que quedà de puta mare. I es que els navarresos sempre han estat molt de les versions, i també ens regalaren un homenatge a Daft Punk amb Around the World i Da Funk, per a continuació rematar-mos amb Denak ez du Balio. I per als bisos caigueren una Maravillas amb en Gorka tot sol amb la guitarra, el single del seu darrer disc Katedral Bat, un Sols el Poble salva el Poble dedicat a nen Valtonyc i acabaren amb una Oihu que tornà literalment loca a la sala d'Es Gremi. Vos trobarem a faltar Berri Txarrak!

Els Pets, teatre de Lloseta, 16 de febrer

Els Pets van visitar dissabte el teatre de Lloseta disposats a demostrar que no volen viure de velles glòries i amb ganes a defensar els seus treballs actuals. I es que deixar fora del setlist la teva cançó més popular, Bon dia, i tocar íntegrament el teu darrer disc, Som, és tota una declaració d'intencions.

Amb els primers acords d'Agost, començà la nit. I poc a poc anaren caient les perles pop del seu darrer disc, Com Wittgenstein o La Vida és molt avorrida sense el teu cos. Un dels primers moments emotius fou la dedicatòria de La Vida és bonica (però complicada) als presos polítics catalans. Un altre dels moments que posà a servidor els pèls de punta fou Corvus, la confessió del bateria Joan Reig sobre els abusos sexuals que va patir de petit per part del capellà de Constantí. Els anteriors discs, com L'Àrea Petita i Fràgil, també foren molt presents al setlist. I es que el trio tarragoní demostra estar molt orgullós de la seva etapa actual, on s'han endinsant sense dissimular en les profunditats del pop, abandonant el rock festiu dels seus inicis.

Seguiren tocant temes recents com No vull que t'agradi aquesta cançó, o l'Exèrcit que vindrà, potser la cançó més política de Som. Entre cançons, les bromes i el bon humor d'en Lluís Gavaldà provocaren més d'una rialla per part del públic. Després de la preciosa història de Laia, començaren les primeres concessions a mirar més enrera dins el seu cançoner, i així el públic va poder gaudir de les elèctriques Hospital de Mar, Tantes coses a fer i Soroll, arribant al primer bis. Tornaren amb Com anar al cel i tornar, Llavis nous i una festiva Jo Vull ser Rei, amb dues afortunades dones del públic que pujaren a l'escenari, vestides amb camisetes amb el missatge "Jo vull ser Reina" estampat, i que ballaren i cantaren damunt l'escenari com si es tractessin de les enyorades Llufes.

I en principi semblava que acabaven aquí, però el públic volia més, i aconseguí que ens regalessin Una estona de Cel i una S'ha acabat, que servi per tancar el concert amb en Lluís Gavaldà passejant i cantant entre el públic.

En fi, un grup amb un passat inqüestionable, que demostra tenir molt a dir en el present, i del que esperem en quedi molt de futur!

L.A., Es Gremi, 22 de desembre

Despedida a lo gran del grup mallorquí, que ho donà tot en el seu darrer concert abans d'iniciar una pausa indefinida. I lloc ben triat per a l'actuació, la sala 3 d'Es Gremi en la qual servidor no havia estat mai i que em recordà bastant a The Loft, de la sala Razzmatazz de Barcelona.

El concert havia penjat el cartell de SOLD OUT, i la sala es convertí en un forn degut als evidents problemes de climatització, cosa que encara va posar més suor i intensitat a la nit. La banda anà a per totes, sabent que potser era la darrera nit que tocarien junts. Començaren amb Close to you del Heavenly Hell, i seguiren amb Rebel i Perfect combination per anar encalentint al públic. Per a tocar Hands, pujaren a l'escenari els antics membres de la banda a la bateria i a la tercera guitarra, ajuntant-se així l'alineació inicial que va tenir el grup fa 10 anys. El so de la sala va ser realment bo, la secció rítmica sonava de meravella, i fins i tot el sempre tímid i introvertit Lluís Albert va parlar per a explicar els significats d'alguns dels seus temes, com la Crystal Clear que va dedicar a la seva parella.

Amb moltes cançons jugaren amb la tècnica d'anar de menys a més, començant moltes vegades en Lluís Albert tot sol a la guitarra i afegint-se després la resta de banda per acabar descarregant tota la potència musical que tenien. Una de les que van sonar millor va ser Dualize, cançó que van allargar amb un interludi carregat d'energia. També caigueren cançons del seu darrer disc com Leave it all Behind o Helsinki, però sobretot se centraren en els seus primers discos. A continuació, el cantant es quedà tot sol a l'escenari per a interpretar amb guitarra i veu temes tant preciosos com Ordinary Lies, Do you wanna dance with me next summer i Secrets undone. Finalment, la banda tornà a l'escenari i descarregant una potent Outsider van arribar els bisos.

I per acabar, les cançons més emotives. Va dedicar Microphones & Medicines al públic, tot explicant l'origen de la cançó, els seus inicis com a bateria en diverses bandes mallorquines, o tots els anys que va picar pedra tocant al Bluesville. Seguidament va caure la que segurament és la seva cançó més coneguda, Stop the Clocks, amb un gran increscendo i van acabar donant bon gust al seu comiat amb The Sweetest Goodbye.

Van ser dues hores de concert, intenses i emotives. Només en fa un dia i ja els enyoram. Amb ganes de veure quins camins prendrà la carrera musical d'en Lluís Albert. I amb l'esperança que algun dia L.A. se tornarà a reunir i podrem tornar a disfrutar així com ho vam fer ahir. Fins aviat!

Suasi i els Electrodomèstics - Equilibrista emocional (2018)

Equilibrista Emocional és el fruit del procés de rehabilitació que va realitzar en Pep Suasi a Projecte Home per a superar els seus problemes amb les drogues. Durant la teràpia la inspiració tornà al cantant, que ha acabat per a publicar 10 temes, envoltat d'alguns dels millors artistes de la nostra illa, que han col·laborat en el CD. I és que si la música és un reflexe de la vida dels artistes, en aquest disc ho és més que mai. Un disc de superació personal, de tocar fons i tirar per amunt.

Des de les pors i temors que tenia abans de iniciar la rehabilitació, a repassar la seva vida per a saber com ha arribat a aquesta situació, o com quan esteim fotuts fins i tot les petites coses com pujar a una acera són complicades. Però a Projecte Home li donaren les eines per agafar les regnes de la seva vida i ser-ne l'actor principal. Aprendre a donar importància als petits detalls, a fer equilibris amb les emocions i amb els sentiments, i una vegada ho ha superat, sortir al carrer, que el món l'espera, sabent que ja no és el d'abans i que ha après a estimar-se.

I tot això, acompanyat d'un pop-rock fresc i vitalista que entra per les orelles d'allò més bé. I com hem dit al principi, molt ben acompanyat. Els seus ex-companys de Fora des Sembrat l'acompanyen per a cantar la vitalista Avui m'he fet grant, mentre que en Pep Àlvarez d'Anegats l'ajuda amb el mig-temps preciós d'Actor Principal. En Joan Toni Skarabat col·labora a Petits detalls, i al conte infantil Cavaller, podem gaudir del duet d'en Pep i de na Glòria Franquet d'Al-Mayurqa. En Marcel Cranc es deixa sentir a Maria, i a la versió Ramellet de Música Nostra, disfrutam d'un nou duet, aquesta vegada amb na Tiu. Finalment, tota la temàtica i sonoritat del disc es resumeix al tema Equilibrista Emocional, un tema eficaç i amb un to springsteenià que darrerament no puc deixar d'escoltar pel positivisme que desprèn. Per acabar, també podem sentir la veu d'en Pau Debón a El món l'espera i Boc posa banda sonora al Vals de na Maria, que tanca el disc.

En definitiva, un disc molt disfrutable. I que mos recorda que fins i tot dels pitjors moments de la nostra vida, en podem treure coses positives!

Les 10 de 2018

D'acord, me declar incapaç de realitzar una llista amb els millors discos d'aquest 2018. Però si que tenc ganes de compartir les cançons d'aquest any que més m'han acompanyat aquests darrers mesos. Aquí van els 10 temes que més han sonat a Dies de Carretera durant el 2018:

1. Roger Pistola - De tot cor

El disc de versions per a celebrar els 50 anys de carrera d'en Tomeu Penya ha estat de les millors noticies musicals de l'any. Totes les versions tenen un gran nivell i qualsevol d'elles hagués pogut entrar en aquesta llista, però avui donarem una altra escolta al De tot Cor que se marca en Roger Pistola.

2. Da Souza - Migracions de salmons

Disc de l'any a Balears segons la revista ENDERROCK, Migracions de salmons és un exemple de les perles pop que amaga el seu darrer disc, Futbol d'avantguarda.

3. Arctic Monkeys - Four out of Five

Un disc que ha descol·locat a tothom i amb el so menys "Arctic Monkeys" de tota la seva carrera, però la sortida d'aquest CD i la seva actuació al Primavera Sound m'ha servit d'excusa per submergir-me dins la seva discografia i acabar enamorat de discos com AM.

4. Salvatge Cor - Pel que Fa al la-la-la de [fer(-se)] l'indie

Una de les revelacions de l'any. Guanyadors del Premi Joventut del Sona 9 2017, enguany han publicat disc on despleguen el seu indie-pop, experimental i original, amb perles com aquest la-la-la on s'enriuren de l'estil que ells mateixos practiquen.

5. Zoo - Omertà

No han tret disc enguany, però hem pogut gaudir del seu gran directe a Porreres, i a més han anat publicant singles com aquest Omertà, un cant a la llibertat d'expressió en un any on hem tengut els preocupants casos judicials contra en Valtònyc o en Pablo Hasel.

6. Suasi - Avui m'he fet gran

Equilibrista Emocional és el disc fruit del procés de teràpia per a deixar les drogues que va realitzar en Pep Suasi a Projecte Home. Durant el procés la creativitat va tornar al cantant, donant com a fruit aquest disc, amb col·laboracions de luxe com Anegats, en Pau Debón, Al-Mayurqa, Boc o els seus ex-companys de Fora des Sembrat.

7. Joan Miquel Oliver - Honey

Amb Elektra, en Joan Miquel Oliver tanca la seva trilogia de discos en solitari. Pel meu gust son treballs irregulars, però sempre hi trobes bons moments, com aquest Honey que me contagia molt bon rollo.

8. Weezer - Can't Knock The Hustle

Es tracta del primer single d'avançament del que serà l'esperat Black Album que treuràn l'any que vé. De primeres, sembla l'enèssima anada d'olla d'en Rivers Cuomo, però quan te despistes, la cançó t'acaba entrant i acabes tararejant "hasta luego, hasta luego". Moltes ganes de veure'ls l'any que vé al BBK Live de Bilbao!

9. Muse - Pressure

Encara no he escoltat el seu darrer disc, i els darrers discos també me van semblar bastant irregulars, però darrerament no me puc treure els riffs d'aquesta cançó del meu cap.

10. Pupil·les - Estima't

El País Valencià fa anys que és terra de música rap, i Pupil·les n'és un dels darrers exemples. Cançons amb missatges feministes acompanyades de bones melodies. Amb ganes de veurer-les en directe.