Gerard Quintana & Xarim Aresté - Tothom Ho Sap (2014)

Tot i ser seguidor confessat de Sopa de Cabra, mai vaig seguir la carrera en solitari dels seus ex-membres. El cantant, en Gerard Quintana, es va endinsar a explorar nous sons més propers a la cançó d'autor que no al pop rock que havia vengut fent amb el grup gironí. Tot i així, pareix que la triomfal gira de celebració que realitzaren els Sopa el 2011 i la connexió amb en Xarim Aresté (de Very Pomelo) que va suplir durant aquella gira el buit del desaparegut Ninyin Cardona, han fet tornar a en Quintana pel camí del rock n roll. 

I Tothom Ho Sap és el resultat: un disc que transpira rock n roll des de la portada mateixa, homenatge al Let it Bleed dels Stones. I son els Stones, el rock n roll dels 60 i el blues els ingredients d'aquest disc que entra tan bé. Cançons rockeres i directes com Tothom ho sap, Els inventors o Arribarem al Cel Aquesta Nit; combinades amb mitjos temps deliciosos com Ara o Mai o Quan Miris Endins. I sense oblidar les lletres del qui se sent estafat per aquesta crisi interminable i sap que hi ha una mosca al plat. I això tothom ho sap.

John Fogerty - Wrote A Song For Everyone (2013)

Creedence Clearwater Revival haurien de ser considerats com una religió i el patrimoni de cançons que ens van deixar, d'estudi obligat a totes les escoles. Poca gent ha escrit cançons de tan alta qualitat en tan poc temps com van fer en John Fogerty i companyia a finals dels 60. Després de la dissolució del grup, per problemes amb la seva antiga discogràfica, en John no va poder tocar aquestes cançons durant anys. Ara, una vegada acabades les disputes, en John s'el veu un home feliç, com demostra la foto de portada, i es recrea amb les seves pròpies composicions versionant-les amb alguns dels seus grups preferits com Foo Fighters, My Morning Jacket o en Tom Morello

I el resultat, un disc que rebossa felicitat i qualitat. Se nota que els artistes s'ho han passat bé fent aquest disc. El nou gir que li donen als antics temes és sensacional, la nova Lodi amb els seus fills Shane i Tyler té autèntic punch, Fortunate Son sona més roquera que mai amb els Foos, la veu greu d'en Bob Seger sona de meravella a Who'll Stop The Rain. A més, he pogut descobrir algunes de les perles de la seva carrera en solitari que desconeixia, com la senzilla però deliciosa Almost Saturday Night o aquesta Hot Rod Heart que ja tenc ganes de que soni dins el meu cotxe. I per afegir més brou al tema, en John va i es marca dos temes nous com són Mystic Highway i Train of Fools d'autèntic luxe.

No pots més que emocionar-te, somriure i disfrutar de l'enèssim tresor que ens lliura en Fogerty. Aquest home és una passada. Llarga vida a John Fogerty!

L.A. - Dualize (2013)

Clar que sí, a per totes! Només es viu una vegada. I només mos en penedim d'allò que no hem fet, no d'allò que mos ha sortit malament. Això és lo que deu tenir clar en Lluís Albert Segura, que vol portar el seu projecte musical als Estats Units per editar-lo i començar a girar per tot el país. A menjar-se el món, bàsicament.

I ho farà amb un disc que a mi me sona a "He fet el que me dóna la gana". Una vegada tallada la relació amb la multinacional Universal i tornant a l'auto-edició, notam molta llibertat creativa, cançons elaborades i sorprenents com Rebel o Pictures on the Wall, però sobretot, tractant-se de L.A. molta melodia. Com aquestes Oh, Why? o Under Radar que no te podràs treure del cap per molt que ho intentis. No tendrà l'explosivitat o els hits de Heavenly Hell, però  si la honestedat de que ha fet el que ha volgut amb L.A, al cap i a la fi, el que era el seu projecte personal i paral·lel d'altres bandes que poc a poc se li ha anat de les mans. Molta sort en l'aventura americana!

Tots Sants - Ja M'ho Temia (1992)

Beneïdes versions. Ja sigui perquè el teu grup preferit versiona a un desconegut o vicerversa, quants de grups i temes no hauré descobert gràcies a elles! I es que, precisament, ha estat estirant el fil de la Leyenda Negra que es marquen Antònia Font en el seu darrer disc com he arribat fins a Tots Sants. I quin descobriment!

Moltes vegades he escoltat el comentari (jo som el primer que el faig) que al dolç pop en català d'avui en dia li falta xuleria, actitud, canya, guitarres, en definitiva, rock n roll! Enyorança dels 90? Pot ser. Precisament als noranta ser formaren a Manacor Tots Sants, aportant hard rock des de Mallorca de gran qualitat. Riffs afilats, guitarres potents i solos de 'guitar hero', amb un so que tant vos sonarà a Marea com a AC/DC. En definitiva,  rock n roll en vena que en el seu primer disc ja deixa perles com Tot És En Va, Ca De Bou, Ja M'ho Temia, o aquesta Leyenda Negra que narra el genocidi dels natius americans en mans espanyoles.

Precisament ara fa dos anys, es van reunir i després d'oferir un concert a Muro s'esperava gira de celebració dels vint anys de la formació del grup. Però tristament, el cantant, en Xavier Ramis, va morir sobtadament, i l'esperat retorn es va truncar. Sempre grans Tots Sants! 

Bad Religion - True North (2013)

Tornen a la carrega els meus estimats Bad Religion, i per variar, no fallen! Un altre discàs. Havia llegit per qualque banda que esteim davant el seu millor disc des de The Process of Belief.... i això són paraules majors, tenint en compte que entremig tenim grans obres com The Empire Strikes First o New Maps of Hell!

No sé si serà millor que aquests o no, però lo cert és que aquí trobam uns Bad Religion inspirats que tornen als orígens, a les cançons de menys de 2 minuts i al punk primari que potser havien abandonat a The Dissent of Man. Un tema darrera l'altre a velocitat endimoniada, cançons i riffs que tens la sensació d'haver sentit abans, però bé, esteim parlant de Bad Religion no? Jo sincerament no esperava altra cosa que aquest punk de cançons curtes que m'omplen d'energia.

Com era d'esperar el tema principal és la crisi actual, aquest món tan curiós que sembla haver perdut el nord, on una minoria rica controla la majoria pobre (Past is Dead) i on la cobdícia de rics i banquers no té límits (Land of Enless Greed). Menció especial per Hello Cruel World, moment en que Bad Religion també saben baixar l'accelerador en un tema amb reminiscències a Infected de Stranger Than Fiction

Quines ganes de veure'ls en directe! Aquest estiu gira europea, no m'els pens perdre!

Collita 2012

Arriba tard, però arriba la collita 2012 de Dies de Carretera. Aquest és el recull de discos que més han sonat enguany en aquest bloc, encapçalats pel gran Vostè és Aquí d'Antònia Font. Un disc que ningú esperava només un any després de Lamparetes, i on Antònia Font se reinventen una vegada més, redefinint el concepte cançó i el concepte disc. Bravo!

Molta salut i bons desitjos per a tothom per aquest 2013!

1. Antònia Font - Vosté és Aquí

2. The Gaslight Anthem - Handwritten

3. Muse - The 2nd Law

4. Els Amics de les Arts - Espècies per Catalogar

5. Son & The Holly Gohsts - Shadows & Monsters

6. L.A. - SLNT FLM

7. Soundgarden - King Animal

8. Bob Dylan - Tempest

9. Bruce Springsteen - Wrecking Ball

10. Lendakaris Muertos - Crucificados por el Antisistema

Antònia Font, Auditori de Manacor, 28 de desembre

Ganes teniem de poder veure com defensaven en directe aquest Vostè és Aquí es nostres estimats Antònia Font. Era la primera vegada que els veia dins un teatre, lluny del escenaris de verbenes que pareix que ja han abandonat definitivament. I em va sorprendre gratament el seu nou format, més intim, amb un gran decorat tot de bicicletes i un gran joc de llums. Això sí, es fa difícil aguantar el concert sense ballar i botar, aferrat a la butaca.

La banda formant un semi cercle i en Pau Debón al fons. Una darrera l'altra començaren a caure totes i cada una de les cançonetes de Vostè és Aquí, una experiència  gens pesada i ben diversa i original. Previsible, també,  només deixaren per al final el single Per Jo i tots es ciclistes, cantada per en Pau pedalejant damunt una bicicleta. Això si, una vegada acabada la presentació del darrer disc, tornaren a l'escenari dient que havien assajat unes cançons antigues, i l'auditori s'encengué: Canta o Fa Calor, cançons que feia anys que no sentíem en directe, feren aixecar el públic. Vos estim a tots iguals, Alpinistes-Samurais, Armando Rampas...

Cançons i emocions que t'arribaven a fer pensar: tanta originalitat en els darrers discos no els haurà fet perdre la frescura de les seves primeres cançons? Tancaren amb Batiskafo Katiuscas, però el públic volia més, ningú es movia.... i tornaren a sortir per intentar acabar amb Clint Eastwood. Però al públic li faltava una darrera peça de felicitat, i demanant tots junts un Viure Sense Tu, varem aconseguir que la toquessin tot i no tenir-la assajada, per acabar cantant-la tots junts amb la pell de gallina.