Berri Txarrak, Es Gremi, 4 de maig

Berri Txarrak en euskera significa "males notícies". I son males noticies que un grup com el navarrès se separi. Per sort, la seva gira de despedida va aturar-se a Mallorca i així vam poder disfrutar d'un dels millor directes de l'escena nacional.

Sense artificis, sense decorat. Només intensitat i tres músics que ho donen tot a cada nota. Començaren amb Gelaneuria, i van anar enllaçant cançons una darrera l'altra com si no volguessin perdre ni un minut. Així caigueren Iparra gadlu: Hegora joan, Hil nintzen eguna i Infrasoinuak, que donà pas a les primeres paraules de la nit en català d'en Gorka. Un concert molt centrat en el seu darrer disc, però amb moltes referències al passat, sobretot a Jaio.Musika.Hill i a Libre. Amb Oreka arribà una de les sorpreses de la nit, quan es marcaren un tag amb Toro, del Columpio Asesino, que quedà de puta mare. I es que els navarresos sempre han estat molt de les versions, i també ens regalaren un homenatge a Daft Punk amb Around the World i Da Funk, per a continuació rematar-mos amb Denak ez du Balio. I per als bisos caigueren una Maravillas amb en Gorka tot sol amb la guitarra, el single del seu darrer disc Katedral Bat, un Sols el Poble salva el Poble dedicat a nen Valtonyc i acabaren amb una Oihu que tornà literalment loca a la sala d'Es Gremi. Vos trobarem a faltar Berri Txarrak!

Els Pets, teatre de Lloseta, 16 de febrer

Els Pets van visitar dissabte el teatre de Lloseta disposats a demostrar que no volen viure de velles glòries i amb ganes a defensar els seus treballs actuals. I es que deixar fora del setlist la teva cançó més popular, Bon dia, i tocar íntegrament el teu darrer disc, Som, és tota una declaració d'intencions.

Amb els primers acords d'Agost, començà la nit. I poc a poc anaren caient les perles pop del seu darrer disc, Com Wittgenstein o La Vida és molt avorrida sense el teu cos. Un dels primers moments emotius fou la dedicatòria de La Vida és bonica (però complicada) als presos polítics catalans. Un altre dels moments que posà a servidor els pèls de punta fou Corvus, la confessió del bateria Joan Reig sobre els abusos sexuals que va patir de petit per part del capellà de Constantí. Els anteriors discs, com L'Àrea Petita i Fràgil, també foren molt presents al setlist. I es que el trio tarragoní demostra estar molt orgullós de la seva etapa actual, on s'han endinsant sense dissimular en les profunditats del pop, abandonant el rock festiu dels seus inicis.

Seguiren tocant temes recents com No vull que t'agradi aquesta cançó, o l'Exèrcit que vindrà, potser la cançó més política de Som. Entre cançons, les bromes i el bon humor d'en Lluís Gavaldà provocaren més d'una rialla per part del públic. Després de la preciosa història de Laia, començaren les primeres concessions a mirar més enrera dins el seu cançoner, i així el públic va poder gaudir de les elèctriques Hospital de Mar, Tantes coses a fer i Soroll, arribant al primer bis. Tornaren amb Com anar al cel i tornar, Llavis nous i una festiva Jo Vull ser Rei, amb dues afortunades dones del públic que pujaren a l'escenari, vestides amb camisetes amb el missatge "Jo vull ser Reina" estampat, i que ballaren i cantaren damunt l'escenari com si es tractessin de les enyorades Llufes.

I en principi semblava que acabaven aquí, però el públic volia més, i aconseguí que ens regalessin Una estona de Cel i una S'ha acabat, que servi per tancar el concert amb en Lluís Gavaldà passejant i cantant entre el públic.

En fi, un grup amb un passat inqüestionable, que demostra tenir molt a dir en el present, i del que esperem en quedi molt de futur!

L.A., Es Gremi, 22 de desembre

Despedida a lo gran del grup mallorquí, que ho donà tot en el seu darrer concert abans d'iniciar una pausa indefinida. I lloc ben triat per a l'actuació, la sala 3 d'Es Gremi en la qual servidor no havia estat mai i que em recordà bastant a The Loft, de la sala Razzmatazz de Barcelona.

El concert havia penjat el cartell de SOLD OUT, i la sala es convertí en un forn degut als evidents problemes de climatització, cosa que encara va posar més suor i intensitat a la nit. La banda anà a per totes, sabent que potser era la darrera nit que tocarien junts. Començaren amb Close to you del Heavenly Hell, i seguiren amb Rebel i Perfect combination per anar encalentint al públic. Per a tocar Hands, pujaren a l'escenari els antics membres de la banda a la bateria i a la tercera guitarra, ajuntant-se així l'alineació inicial que va tenir el grup fa 10 anys. El so de la sala va ser realment bo, la secció rítmica sonava de meravella, i fins i tot el sempre tímid i introvertit Lluís Albert va parlar per a explicar els significats d'alguns dels seus temes, com la Crystal Clear que va dedicar a la seva parella.

Amb moltes cançons jugaren amb la tècnica d'anar de menys a més, començant moltes vegades en Lluís Albert tot sol a la guitarra i afegint-se després la resta de banda per acabar descarregant tota la potència musical que tenien. Una de les que van sonar millor va ser Dualize, cançó que van allargar amb un interludi carregat d'energia. També caigueren cançons del seu darrer disc com Leave it all Behind o Helsinki, però sobretot se centraren en els seus primers discos. A continuació, el cantant es quedà tot sol a l'escenari per a interpretar amb guitarra i veu temes tant preciosos com Ordinary Lies, Do you wanna dance with me next summer i Secrets undone. Finalment, la banda tornà a l'escenari i descarregant una potent Outsider van arribar els bisos.

I per acabar, les cançons més emotives. Va dedicar Microphones & Medicines al públic, tot explicant l'origen de la cançó, els seus inicis com a bateria en diverses bandes mallorquines, o tots els anys que va picar pedra tocant al Bluesville. Seguidament va caure la que segurament és la seva cançó més coneguda, Stop the Clocks, amb un gran increscendo i van acabar donant bon gust al seu comiat amb The Sweetest Goodbye.

Van ser dues hores de concert, intenses i emotives. Només en fa un dia i ja els enyoram. Amb ganes de veure quins camins prendrà la carrera musical d'en Lluís Albert. I amb l'esperança que algun dia L.A. se tornarà a reunir i podrem tornar a disfrutar així com ho vam fer ahir. Fins aviat!

Suasi i els Electrodomèstics - Equilibrista emocional (2018)

Equilibrista Emocional és el fruit del procés de rehabilitació que va realitzar en Pep Suasi a Projecte Home per a superar els seus problemes amb les drogues. Durant la teràpia la inspiració tornà al cantant, que ha acabat per a publicar 10 temes, envoltat d'alguns dels millors artistes de la nostra illa, que han col·laborat en el CD. I és que si la música és un reflexe de la vida dels artistes, en aquest disc ho és més que mai. Un disc de superació personal, de tocar fons i tirar per amunt.

Des de les pors i temors que tenia abans de iniciar la rehabilitació, a repassar la seva vida per a saber com ha arribat a aquesta situació, o com quan esteim fotuts fins i tot les petites coses com pujar a una acera són complicades. Però a Projecte Home li donaren les eines per agafar les regnes de la seva vida i ser-ne l'actor principal. Aprendre a donar importància als petits detalls, a fer equilibris amb les emocions i amb els sentiments, i una vegada ho ha superat, sortir al carrer, que el món l'espera, sabent que ja no és el d'abans i que ha après a estimar-se.

I tot això, acompanyat d'un pop-rock fresc i vitalista que entra per les orelles d'allò més bé. I com hem dit al principi, molt ben acompanyat. Els seus ex-companys de Fora des Sembrat l'acompanyen per a cantar la vitalista Avui m'he fet grant, mentre que en Pep Àlvarez d'Anegats l'ajuda amb el mig-temps preciós d'Actor Principal. En Joan Toni Skarabat col·labora a Petits detalls, i al conte infantil Cavaller, podem gaudir del duet d'en Pep i de na Glòria Franquet d'Al-Mayurqa. En Marcel Cranc es deixa sentir a Maria, i a la versió Ramellet de Música Nostra, disfrutam d'un nou duet, aquesta vegada amb na Tiu. Finalment, tota la temàtica i sonoritat del disc es resumeix al tema Equilibrista Emocional, un tema eficaç i amb un to springsteenià que darrerament no puc deixar d'escoltar pel positivisme que desprèn. Per acabar, també podem sentir la veu d'en Pau Debón a El món l'espera i Boc posa banda sonora al Vals de na Maria, que tanca el disc.

En definitiva, un disc molt disfrutable. I que mos recorda que fins i tot dels pitjors moments de la nostra vida, en podem treure coses positives!

Les 10 de 2018

D'acord, me declar incapaç de realitzar una llista amb els millors discos d'aquest 2018. Però si que tenc ganes de compartir les cançons d'aquest any que més m'han acompanyat aquests darrers mesos. Aquí van els 10 temes que més han sonat a Dies de Carretera durant el 2018:

1. Roger Pistola - De tot cor

El disc de versions per a celebrar els 50 anys de carrera d'en Tomeu Penya ha estat de les millors noticies musicals de l'any. Totes les versions tenen un gran nivell i qualsevol d'elles hagués pogut entrar en aquesta llista, però avui donarem una altra escolta al De tot Cor que se marca en Roger Pistola.

2. Da Souza - Migracions de salmons

Disc de l'any a Balears segons la revista ENDERROCK, Migracions de salmons és un exemple de les perles pop que amaga el seu darrer disc, Futbol d'avantguarda.

3. Arctic Monkeys - Four out of Five

Un disc que ha descol·locat a tothom i amb el so menys "Arctic Monkeys" de tota la seva carrera, però la sortida d'aquest CD i la seva actuació al Primavera Sound m'ha servit d'excusa per submergir-me dins la seva discografia i acabar enamorat de discos com AM.

4. Salvatge Cor - Pel que Fa al la-la-la de [fer(-se)] l'indie

Una de les revelacions de l'any. Guanyadors del Premi Joventut del Sona 9 2017, enguany han publicat disc on despleguen el seu indie-pop, experimental i original, amb perles com aquest la-la-la on s'enriuren de l'estil que ells mateixos practiquen.

5. Zoo - Omertà

No han tret disc enguany, però hem pogut gaudir del seu gran directe a Porreres, i a més han anat publicant singles com aquest Omertà, un cant a la llibertat d'expressió en un any on hem tengut els preocupants casos judicials contra en Valtònyc o en Pablo Hasel.

6. Suasi - Avui m'he fet gran

Equilibrista Emocional és el disc fruit del procés de teràpia per a deixar les drogues que va realitzar en Pep Suasi a Projecte Home. Durant el procés la creativitat va tornar al cantant, donant com a fruit aquest disc, amb col·laboracions de luxe com Anegats, en Pau Debón, Al-Mayurqa, Boc o els seus ex-companys de Fora des Sembrat.

7. Joan Miquel Oliver - Honey

Amb Elektra, en Joan Miquel Oliver tanca la seva trilogia de discos en solitari. Pel meu gust son treballs irregulars, però sempre hi trobes bons moments, com aquest Honey que me contagia molt bon rollo.

8. Weezer - Can't Knock The Hustle

Es tracta del primer single d'avançament del que serà l'esperat Black Album que treuràn l'any que vé. De primeres, sembla l'enèssima anada d'olla d'en Rivers Cuomo, però quan te despistes, la cançó t'acaba entrant i acabes tararejant "hasta luego, hasta luego". Moltes ganes de veure'ls l'any que vé al BBK Live de Bilbao!

9. Muse - Pressure

Encara no he escoltat el seu darrer disc, i els darrers discos també me van semblar bastant irregulars, però darrerament no me puc treure els riffs d'aquesta cançó del meu cap.

10. Pupil·les - Estima't

El País Valencià fa anys que és terra de música rap, i Pupil·les n'és un dels darrers exemples. Cançons amb missatges feministes acompanyades de bones melodies. Amb ganes de veurer-les en directe.

Pearl Jam, 10 de juliol, Palau Sant Jordi

12 anys després tornaven els de Seattle a Barcelona, hi ho van fer amb un concertasso de quasi 3 hores, una lliçó magistral de rock alternatiu sense focs d'artifici, d'energia, intensitat i de comunió total amb el públic. I amb ganes de demostrar que encara poden sorprendre fins i tot als seus fans de tota la vida. I es que un dels punts forts de Pearl Jam es que cap concert és igual que l'anterior, el setlist es diferent cada nit, cercant com sorprendre al públic. Només així es pot entendre que comencessin la nit amb el mig temps The Long Road, una cançó del EP Markin Ball, que va sortir el 1995 amb l'embranzida de les sessions del CD Mirrorball, que van gravar com a banda suport de'n Neil Young. La primera cançó, i la primera sorpresa. De fet, era la mateixa cançó amb la que van obrir el seu concert a Barcelona l'any 2000. Casualitat? Jo crec que no. Només una banda com ells pot recercar per els racons de la seva discografia per deixar-te descol·locat de primeres, i afegir així un cançó nova a la meva col·lecció personal que a partir d'ara sempre associaré a aquest concert i a aquest moment. I en part, aquesta és la màgia de Pearl Jam.

A més, la banda va ser ben generosa, ja que en no presentar cap disc nou, va oferir lo bo i millor de la seva discografia, deixant bastant aparcats els seus darrers 3 discos, i tocant fins a 7 (set!!!) temes de Ten o 4 del Vs. Un regal de setlist per a qualsevol fan. També van recuperar temes d'alguns dels seus discos menys exitosos, com Ghost o Light Years, a més d'incloure per a sorpresa de servidor el tema Settling Forth de la banda sonora de Into The Wild que va gravar en solitari n'Eddie Vedder.

En la meva opinió, el concert va anar de menys a més, tant la banda com el públic. A mi personalment em va costar seguir el concert en la llunyania de la grada, però poc a poc el grup es va anar entonant, liderat per un Eddie Vedder amb una veu en estat de gràcia, i vaig acabar oblidant la meva localització dins el Palau per senzillament gaudir de l'espectacle. Inicialment van caure temes com Eldery Woman, Corudoy, Hail Hail o Mind your Manners. En una gran Even Flow van començar a mostrar com son uns mestres en allargar els seus antics himnes, deixant que la màquina a la guitarra que es en Mike McGready ens fes gaudir amb els seus solos. Seguidament van tocar Oceans, dedicada a un fan de la banda que tristament va morir fa unes setmanes i que tenia previst venir al concert de Barcelona.

Però pel meu gust, el concert començar a enlairar-se a partir de Daughter (dedicada a les dones) i de Jeremy, amb un final brillant amb jocs de veus entre n'Eddie i el públic. I es que a partir d'aquí van enllaçar Go, State of Love and Trust i una grandissima Porch abans de la primera pausa. En tornar, baixaren les revolucions per a interpretar Sleeping by myself, una preciosa Come Back, i tornar a apretar l'accelerador amb Lighting Bolt, Black, Once i una inmensa Rearviewmirror, abans de la pausa final.

I per a la traca final caigueren Simle (amb n'Eddie tocant l'harmònica, i n'Stone Gossard i en Jeff Ament intercanviant-se la guitarra rítmica pel baix), una Wasted Reprise com a introducció a Better man, i sense temps a descansar i amb els llums del Palau encesos, Alive, Baba O'Riley i Yellow Ledbeter que feren tornar literalment loco al públic congregat.

Senzillament espectacular. Confirmen que son dels grups amb millor directe de l'actualitat i que el rock alternatiu segueix ben viu. Esper que mos tornem a veure prest!

Concert per la llibertat d'expressió, Palma Arena, 17 de juny

Èxit absolut l'aconseguit aquest cap de setmana per l'Associació de Creadors i Artistes per la Llibertat Artística (ACALLAR), que aconseguiren omplir amb 8.000 persones el Palma Arena en una marató musical de més de 12 hores de música, que esdevingué un clam per la llibertat d'expressió i contra la repressió, que afecta entre altres al raper mallorquí Valtònyc.

Tot i que realment, la cosa se'ls hi envà anar de les mans als organitzadors, ja que el festival s'acabà allargant a tot el cap de setmana. Així, divendres al teatre del Mar, vam poder fer un tast de poesia, monòlegs, humor, teatre, gloses i música, de la mà d'artistes com en Miquel Àngel Llonovoy, en Toni Albà, en Willy Toledo, en Mateu 'Xurí' o en Biel Mesquida. Amb l'actuació final d'en Gerard Quintana, que ens regalà una versió de Flors de Baladre de UC i també Seguirem somiant, de Sopa de Cabra.

Dissabte, van actuar a Sa Possessió un bon grapat de músics mallorquins. Però el plat fort del cap de setmana, era diumenge, amb un cartell de luxe de més de 40 grups on cada grup va actuar durant 20 minuts. Un format de concert que va ser molt àgil, i que em va agradar molt, ja que la majoria de grups tocaven els seus millors temes, i això et permet descobrir moltíssims grups en una sola jornada.

Arribarem a mitjan horabaixa, just a temps per sentir les paraules d'en Valtonyc gravades en un video. A continuació, actuà en Pablo Hasel, raper lleidatà que també s'enfronta a una pena de presó per les seves lletres. L'acte comptà amb nombrosos artistes del hip-hop com els mallorquins La Puta Opepé o les madrilenyes Ira. A continuació actuaren els amfitrions La Gran Orquesta Republicana, impulsors del concert, que descarregaren sense treva el seu ska, amb el Miedo Global, Dime que hice ayer, Te Quiero o Vida de Colores. També actuaren els antics components de Def con Dos, Dos Tenores, amb La Culpa de todo la tiene Yoko Ono, entre d'altres. També es sentí molt d'euskera durant el concerts, ja que actuaren nombrosos grups bascs com els biscains Gatibu. A mesura que arribava la nit, van aperèixer en escena els grups més esperats del concert, com els madrilenys Boikot o Soziedad Alkoholica, que amb temes com Piedra contra tijera feren tremolar el Palma Arena. El raper Kase.O i n'Albert Pla també van posar el seu granet d'arena, just abans del que segurament era el moment més esperat de la nit: el retorn d'Antònia Font quasi 4 anys després.

I la veritat es que els hi va sortir una actuació rodona. Tenir el públic entregat també va ajudar, però es que per a molts, l'emoció i l'alegria va ser total en tornar a sentir temes com Mecanismes, Alegria, Robot, Wa Yeah i una espectacular Astronauta Rimador per acabar. Pels de punta. Els enyoram molt, sí senyor. Quan van acabar ja era quasi mitja nit, i el pavelló es començà a buidar, però servidor va quedar a veure com Berri Txarrak oferia una actuació potent, mesclant els seus èxits de sempre, com Zertarako Amestu, Denak Ez Du Balio o Ikasten, amb temes recents com Infrasoinuak; com els sevillans Reincidentes animaven al públic amb temes com Vicio; i com els navarresos Lendakaris Muertos donaven tralla amb Fuimos Ikastoleros, El último Txakurra, ETA deja alguna discoteca i Oso Panda.

L'únic però que li podem posar al concert, es que el so del Palma Arena no va ser gaire bo, però per a la resta li posam un 10 a l'organització, sobretot tenint en compte que es tractava d'un concert autogestionat pels els propis músics. Enhorabona i a seguir!