dissabte, 24 d’abril de 2010

Lendakaris Muertos - Lendakaris Muertos (2005)


Duc uns dies rient tot sol pes carrer. Si veis un tio per Barcelona xapant-se es cul tot sol, tranquils, no ha perdut sa xaveta, sóc jo escoltant Lendakaris. I es que davant les seves lletres es impossible no riure.

Lendakaris Muertos son un grup navarrés de punk al millor estil des 80, i amb un nom inspirat en un dels grans d’aquest gènere, els Dead Kennedys. Fan un punk ràpid on destaca sobre tot les lletres reivindicatives, sarcàstiques, divertides i que posen a parir a tothom. Al ser de Pamplona, és inevitable que parlin de la situació d’Euskal Herria, això si, amb molta ironia, Així demanen pensió pels veterans de la Kale Borroka o parlen a Gora Espanya del dret a ser seguidor de la selecció espanyola a Euskadi, sent “més basc que l’arbre de Gernika”. Tal es la seva ironia, que en 30 segons deixen clar que l’autèntic problema basc és, ni més ni menys, que a Euskadi no es folla. Altres perles que deixen es la crítica al capitalisme a Centro Comercial o quan donen estopa als joves drogoaddictes a Drogolegas.

Sense dubte, la lletra més graciosa es quan posen a parir un tonteria com l’horòscop fent previsions com: Sagitario: te odian en el trabajo, Acuario: hoy vas a morir ahogado. La seva admiració pels Dead Kennedys també queda plasmada amb la versió pròpia que fan de Too Drunk Too fuck

Semblarà fàcil fer lletres així però no crec que ho sigui. El disc es una mescla de seva maqueta homònima (que es va difondre ràpidament per internet), i noves cançons arribant a les 23 cançons que hi trobam i de les quals poques passen del minut i mig. L’únic però que li veig al disc és que musicalment és molt simple, però estic segur que els següents discos hauran evolucionat. Si vos agrada el punk i voleu fer un panxó de riure, posau-vos aquest CD!


-

dimecres, 14 d’abril de 2010

Airbourne - No Guts, No Glory (2010)

Lo que vendria a ser que “sense collons no hi ha glòria”

Que voleu que vos digui. Per gravar una vegada i una altra el mateix disc has de ser molt bo. AC/DC, Bad Religion o Sick Of It All (per posar tres exemples) ho fan, però triomfen ja que els seus treballs sempre contenen un parell de temassos que marquen la diferència. I això és precisament lo que li falta a aquest disc, cosa que fa que a les primeres escoltes decepcioni un poc. Quan vaig escoltar per primera vegada No Way But The Hard Way vaig pensar, esper que no sigui la millor cançó del disc… i així és, en la meva opinió. Tot i això, va guanyant amb les escoltes i hi ha molts temes destacables. I almenys no és tant curt com el Runnin’ Wild.

El disc comença amb una guitarra amb aires de western, com els de la portada. Res més enllà de la realitat, en pocs segons apreten l’accelerador amb un riff marca de la casa per començar amb Born To Kill. Amb aquesta cançó, senzillament, s’autoretraten:



With freight train force and the volume high
We take no shit we don't compromise
Coz we don't care for your rules
We do it our way we do it old school
Coz rock 'n' roll will never change
Not for you or the laws you make
Coz its never too loud for a rock 'n' roll crowd
We'll shake this place to the ground
No DB limit is gonna stop us now



A continuació un autèntic temasso, No Way But The Hard Way. Per variar, parlen de rock n roll: un home perd la dona i la feina, i s’entrega a l’alcohol i a la vida de carretera amb una banda de rock. Aquesta és la temàtica recurrent: rock n roll, alcohol i dones. És a dir, sexe, drogues i rock n roll. Però ells inverteixen l’ordre. Basta veure títols com Blonde, Bad And Beautiful (un poc fluixeta) o Raise The Flag on, evidentment, parlen de mantenir aixecada la bandera del Rock n Roll. Així, dins un disc tan previsible en l’estructura riff i ritme 4/4 s’agraeix una cançó com Bottom Of The Well, amb un inici més lent que va creixent poc a poc. Altres cançons destacables, la rapidíssima It Ain’t Over Till It’s Over ( no és una versió accelerada de Blackjack? ), Steel Town, Chewin’ The Fat (gran tornada) o la que recorda més a AC/DC, Armed And Dangerous. De fet, repassant les cançons, només puc dir que és un discasso.

Com deia en SanFreeBird, si alguna cosa bona va tenir la suspensió del concert per Febrer és que ara mos sabrem les cançons i diumenge podrem cridar ben fort: No Way But The Hard Way!!

dijous, 8 d’abril de 2010

Els Amics De Les Arts - Bed & Breakfast (2009)


Aquest que veis a la foto de portada és l’home que treballa fent de gos, un dels personatges que omplen les històries d’Els Amics De Les Arts, el grup que és la prova definitiva de que qualque cosa es cou a la música en català. Ja no es parla de rock català, sinó de folk català.

Segurament d’un temps ençà haureu sentit a parlar d’aquest grup. Després de molt d’anys picant pedra a internet i publicant diversos EP’s (que vos podeu descarregar a la seva web), per fi estan recollint els fruits i després de publicar el seu disc mes seriòs, han guanyat el Premi Enderrock a Millor disc 2009. Si els escoltau direu, això es igual que Manel! Escoltes Jean-Luc i... això no és igual que En La Que El Bernat S’et Troba? Fins i tot la història és molt semblant! D’acord, però que ningú parli de qui va copiar a qui. Que mes dona qui va aparèixer primer. Va ser primer l’ou o la gallina? Sincerament, ni ho sé ni m’interessa, senzillament aquesta és la música que triomfa ara a l’escena en català. Nous grups com Manel, Els Amics De Les Arts, Oliva Trencada o El Petit de Cal Eril s’han ajuntat a veterans com Sanjosex per revitalitzar el folk i popularitzar-lo.

L’home que treballa fent de gos idò és una de les entranyables històries que formen part d’aquest Bed & Breakfast. L’home és un perdedor, duu una vida trista i monòtona, treballa de qualsevol cosa per anar tirant. Però el que no sap és que amb aquesta feina pèssima també pot trobar sorpreses. Són històries senzilles, quotidianes, amb les que fàcilment et sents identificat. Com l’al·lot que obre el disc ple de dubtes existencials sobre llançar-se o no quan queda a dormir a casa una amiga, i s’intenta inspirar en un quadre d’en Jean-Luc Godard. O la típica relació ficticia que tots hem tengut anant en tren cada dematí. O la dona perfecta que ha trobat en Pere. O la relació que es romp perquè ella s’en va a Reykjavik. Tot això adornat amb una música senzilla folk, guitarra, piano y bases electròniques. A més, com que canten els quatre components del grup les veus són molt dinàmiques.

Però els nostres amics també saben posar-se seriosos com quan ens narren el segon origen a Liverpool o ens expliquen com és L’home que va matar a Liberty Valance, inspirada en la pel·lícula del mateix títol. Cap al final del disc, pel meu gust, les cançons baixen un poc el nivell, tot i que són molt divertides. Així ens presenten un super heroi a Super Bon Noi, inenten fer un Bohemian Raphsody amb Bed & Breakfast, o ens recorden la nostra infantesa amb Bola de Drac amb Per Mars i Muntanyes.

Però per al final m’he deixat la que per jo és la millor cançó amb diferència: 4-3-3. Una de futbol direu? Una de lligar, comparant-ho amb el futbol! Quantes vegades no hem fet paral·lelismes entre el futbol i lligar? Vas marcar en el temps de descompte i de penal, m’han pitat fora de joc, avui he fet un hat-trick..... Idò ells ho fan d’una manera sublim, montant-se una gran tàctica per aconseguir la glòria. Un bon porter, paciència, melodrames, accent gironí, un trencacames, un bon mitja-punta, en Paul Auster. Tot acompanyat per una afició que canta el típic "Oh le le oh la la ser del barça es, el millor que hi ha" convertit en "Oh le le oh la la un shawarma amb tu es el millor que hi ha". Al final la pilota arriba al davanter, que se la juga i remata a porta:

-Nena saps que tinc un grup? Toco als amics de les arts...

No li surt gaire be la jugada al nostre amic, tot i que al final marca al darrer minut i es guanya la repesca.

Així com els amics de la bici no es consideren ciclistes, els nostres amics de les arts no es consideren artistes. Idò jo crec que ho son, i dels bons. Diuen que els seus directes són molt divertits. Dia 16 toquen a Palma, cita ineludible!
_