Antònia Font - Lamparetes (2011)

Qui dubta avui en dia d’en Joan Miquel Oliver? Segurament ningú, ja no té res a demostrar. Va marcar el camí fent pop en català de qualitat amb els tres primers discs, tot i que en aquell temps era anar contra marea. Va aconseguir fer el disc que sempre havia somiat amb Taxi, combinant psicodèlia i astronautes, i que li sortís un disc rodó. Seguidament va fer un disc d’autèntics singles amb Batsikafo, un dels quals, Wa Yeah!, se li en va anar de ses mans fins a posar-los al capdamunt de l’escena en català. I per rematar, un grans èxits amb orquestra simfònica arribant fins al Liceu! Inimaginable per un grup que feia 10 anys que havia començat. Que fer desprès de tot això? Bon dilema... segurament no ho sabia ni hi ell tot i que li sobrin les paraules.

Per sort va aparèixer en escena el gran Clint Eastwood i amb ell s’inicià la gènesi del disc, un disc sobre el progrés, un progrés que ha duit a la humanitat un benestar inimaginable, un progrés que és la nostra gran virtut, però alhora el nostre punt feble fins al punt que ens pot causar la nostra pròpia destrucció. Un progrés que el debem en gran part a aquets inventors i pioners que han creat totes aquestes coses modernes que han esperat molt.

Ara que està clar que això és un disc totalment conceptual, un treball que a la primera escolta et deixa de lo més fred, podeu deixar de cercar singles, no en trobareu. Cap cançó s’entén defora del conjunt del disc, però dins el treball totes s’encadenen a la perfecció deixant com a resultat un disc rodó. Segueix la minimilització del seu so que, coincidència o no, els emparenta amb l’escena pop en català.

Es difícil quedar-se amb alguna cançó quan l’important és el conjunt, però destacaria Islas Baleares, el progrés vist amb òptica balear, amb la figura del turisme i de l’edifici de GESA, paradoxa d’un progrés que fa que un edifici modern ja es consideri antic i es vulgui esbucar. Una cançó amb molta ironia: des de els ritmes tropicals fins a la tornada en castellà amb accent anglès. També destaca Clint Eastwood, que després de la sorpresa inicial ha acabant entrant d’allò més bé. Icebergs i Guèisers és per servidor lo millor del lot, una bellíssima cançó amb un home a les portes de l’infern per amor. Calgary és la que més té fusta de single, on veim aquest nou Joan Miquel Oliver amb cançons més fàcils d’entendre. Molt grans són també Es Canons de Navarone i la bella història de l’antic farer de Ses Salines.

No només mos han sorprès totalment, si no que ho han fet amb un disc que a cada escolta guanya fins que acaba essent un disc rodó i que confirma Antònia Font com un grup innovador i de lo més interessant de l’actualitat. Tot i que pel meu gust, Lamparetes està un escaló per davall de Taxi, autèntica obra mestra d’Antònia Font fins que no es demostri lo contrari.