Darrera nit de Lamparetes a l'Aliança de Poblenou

Per banyasegol:

Darrera nit de la presentació del nou i flamant disc dels Antònia Font a l'Aliança de Poblenou. En uns instants on el pop català està en uns moments (esperem que llargs) àlgids i que grups que estan a la cresta de l'onada (Manel i Mishima i també Love of Lesbian) els reconeixen com a referents, els mallorquins van omplir les tres nits. Feia dos anys de la seva macrogira de ''Coser i cantar''; la gent estava expectant, quina nova meravella se podia treure sa banda liderada per en Joan Miquel Oliver del capell?

De primeres, en un escenari on hi havia desenes de lamparetes de colors que s'anaven encenent durant el concert talment com si fossin estels, els Antònia Font van sortir a interpretar Lamparetes de la primera a la darrera, sense quasi aturar-se per saludar. Ja te'n dones compte que ''Me sobren ses paraules'' sona a clàssic, la gent disfruta amb "Clint Eastwood" i marca amb força el fraseig, Do you know? Maybe i ha elevat a la categoria de hitasso la història dels dos ballarins enamorats de ''Calgary 88". Una interpretació fidel quasi de tot el disc, excepte per arranjar de diferents manera "Pioners" i per deixar defora "Minutos musicales", l'instrumental que tanca el disc. A destacar sobretot, la progressió de "Carreteres que no van enlloc", bestial!

I no van parar els motors. Començaren una segona part del concerts, incluint temes de tots els discos dins el repertori. D'uns ritmes lents com Bamboo o Tokio m'és igual, accelerant cada vegada més amb Portavions o Vos estim a tots igual. Cada vegada anava més allò, però la gent estava asseguda com si veiés una opereta i el grup de mallorquins que hi vam anar, pensant: joder, que no té sang a ses venes aquesta gent? Ara que sona "Alegria", aixequem-nos!

Després, la majoria de gent va fer un intent de tornar a seure, però noltros no en volíem ni sentir parlar d'això en la recta final del concert: A Rússia, Love song, Darrera una revista i finalment Wah, yeah! Mos diuen adéu, no mos ho creim. El vell truc del rock n' roll. Tornen amb "Tots els Mecanismes" (després del ritme trepidant que havia assolit el concert, això va tenir un poc de baixada) i amb un Pau Debon escanyat després de tres nits donant-ho tot, Astronauta Rimador, on en Pau s'acaba de deixar sa gargamella i els altres perden s'estaticitat que havien mantingut tot el concert, poses grup de hard-rock incloses.

Fan un intent d'anar-se'n, però sa gent els segueix reclamant, ocupant els passadissos del teatre i entonant Wah yeah! o demanant a crits "Viure sense tu". Tornen a sortir per repetir "Calgary 88" i la deixen cantar al públic. Ara sí que se'n van, s'obrin ses llums i sona "Modern Talking. S.O.S. for love" i sa gent sembla molt satisfeta. Jo també, tot i que he trobat faltar una de ses tres bombes atòmiques del primer disc. Però bé, serà qüestió d'anar a cercar-los a un altre concert. Podem dir que Antònia Font ha tornat en perfectes condicions i amb un gran disc i això ja és per tirar coets.