dimarts, 13 de setembre de 2011

Sopa de Cabra, Palau Sant Jordi, 9 de setembre

I per fi va arribar el dia. Quins nirvis. Com estarien, com sonarien? Per començar, un gran muntatge damunt l'escenari, digne de les millors bandes de rock. I un Sant Jordi ple a vessar no només de gent madura amb ganes de fer remembers, si no també amb moltíssim jovenets i jovenets que els han anat descobrint durant els darrers anys i mai els havien pogut veure en directe. Sopa de Cabra: un grup intergeneracional que ompl Sant Jordis un darrera l'altre.

He de reconèixer que els primers acords del Boig de la Ciutat van ser una decepció. Mal so, guitarres que no se sentien, instruments que anaven fora de ritme, cançons més lentes del normal, un Gerard Quintana amb veu desafinada... difícil no comparar el que estava escoltant amb els mítics Ben Endins o el Bona Nit Malparits! Però sincerament, que importava això? Lo important era disfrutar de la festa! Una festa que just començar va donar-me la primera alegria, Dies de Carretera, la cançó que dóna nom a aquest bloc.

Poc a poc la roda va començar a girar i van començar a sonar millor. 30 cançons ni menys ni més, un greatest hits en tota regla on poca cosa va quedar fora. Si et va bé, Sota un estrella.... En Gerard Quintana totalment rejovenit, ficant-se ràpidament el públic a la butxaca i amb el paper de gran frontman, l'escenari mai se li va fer gran, tot ballant com si d'en Mick Jagger es tractés. Precisament a Sota una estrella van començar els comentaris d'en Gerard que ningú s'esperava: Sopa de Cabra sempre reticents a mesclar rock n roll i estelades, s'han acabat unint al corrent de la causa nacional catalana. Però bé, si en Jordi Pujol pot canviar de postura, perquè no ho poden fer ells?

Això va fer que definitivament es fiquessin el públic a la butxaca, i després de les rockeres No vull Canviar de Pell i El carrer dels Torrats va venir un dels moments màgics de la nit: una primera tanda de cançons acústiques a tocar del públic per dedicar un emotivissima Seguirem Somniant al gran absent de la nit: Joan 'Ninyín' Cardona. En Gerard casi no pot cantar de l'emoció i a tothom del públic se li escapa la llagrimeta.

Els hits no deixaven de succeir-se, Hores Bruixes, Mala Sang, Instants del Temps.. difícil queixar-se del setlist, que té qualcunes variacions cada nit. A la versió d'en Bob Marely, Guerra, en Gerard actualitzar el seu discurs contra els polítics deixant clar que qui comana aquí son les grans corporacions que fan negocis de la guerra. Una de les sorpreses de la nit va ser la versió reagge de Si et Quedes Amb Mi, que tot i ser interessant, no supera la de Ben Endins. Un medley de Blujins Rock i El Sexo va servir per homenatjar de nou en 'Ninyín', l'autèntica ànima rockera dels Sopa. Sort d'el fitxatge d'en Xarim Aresté, de Very Pomelo!, que va posar una mica de brutor distorcionadora amb la seva guitarra per contrarestar la serietat i melodia d'en Josep Thió.

No Hi Ha Camí és una de les cançons que més es varen agrair, abans de encaminar el final amb les perles com una preciosa Mai Trobaràs en acústic, Camins, Nits de Glòria també acústica només amb Quintana i Thió, Niyin's Mine, l'himne de L'Empordà i Podré tornar enrere. Una tornada a l'altura del mite. Des de la més absoluta subjectivitat, un concert 10. Dissabte, a Palma, segona cita amb la història!

4 comentaris:

  1. I aquest cap de setmana els tenim a Mallorca!!

    ResponElimina
  2. M'alegre de que gaudires. Ara només espere que vinguen cap al País Valencià.

    Salut!

    ResponElimina
  3. Sa marxa Estacio de França que vam viure després va contribuïr molt a posar aquella nit com a memorable

    ResponElimina
  4. Idò a Mallorca l'han tocat l'Estació de França! En breus sa crònica...

    ResponElimina