dimarts, 7 de febrer del 2012

Bob Dylan - Blood On The Tracks (1974)



Ho havia promès, i com que soc home de paraula, Blood On The Tracks ha estat la meva darrera conquesta en el descobriment de l'obra del gran Bob. I quin discasso, senyores i senyors! Un disc que és el perfecte exemple de com del dolor i de les males experiències personals, en poden desembocar grandioses obres artístiques. Recapitulem: l'any 1974 es produeix la ruptura sentimental entre en Bob i la seva dona Sara, que anys més tard acabarà en divorci. I com que l'art, és el llenguatge de les emocions, el següent treball d'en Bob, Blood On The Tracks, conté un recull de cançons que giren sobre les relacions en parella i les ruptures.

L'arxiconeguda Tangled Up In Blue obre el disc amb un monòleg dramàtic, una espècia de pel·lícula o de llibre resumits en menys de 6 minuts, un home deprimit esperant trobar de nou l'estimada. Poesia pura que mai sabrem certament si parla d'ell i na Sara o no. Simple Twist of Fate és la que més m'ha atrapat de totes. Té un aire amarg i tristot, de nou un pobre home que passa una gran nit amb una dona, però és l'ondemà quan s`aixeca tot sol que se'n dona compte que aquella era la persona de la seva vida. Una història que comença en tercera persona, per acabar en primera. Pentura un signe de que està parlant d'ell mateix?

People tell me it's a sin
To know and feel too much within.
I still believe she was my twin, but I lost the ring.
She was born in spring, but I was born too late
Blame it on a simple twist of fate

La melancolia continua a You're a Big Girl Now o a Idiot Wind, mentre que la que preciosa If You See Her, Say Hello es tota una declaració de culpa i perdó. De sonoritats senzilles i fins i tot monòtones, el nivell del disc no baixa mai. Aquí tenim al final Shelter From The Storm i la delicada Buckets of Rain per demostrar-ho. Segurament a n'en Bob no li agradi escoltar aquest disc, però per a la resta de mortals és un plaer. Una autèntica obra mestra!


2 comentaris:

  1. Tens raó-És una obra mestra absoluta. La seva credibilitat prové del seny que sempre ha tingut el Bob en no caure ni en l´odi ni en la vessant lacrimògena i auto destructiva d´una ruptura. Mai és culpa d´un de sol.
    La frase estrella del disc és quan al final d´idiot wind diu "tots dos som uns idiotes.És una meravella que encara sapiguem com respirar"

    ResponElimina
  2. Benvingut a Dies de Carretera Enric!

    Realment, molt bona la frase final d'Idiot Wind. Mos llegim!

    ResponElimina