Bruce Springsteen & The E Street Band, Estadi Olímpic, 17 de maig

Encara tenc els pèls de punta recordant l'espectacle viscut dijous passat a l'Estadi Olímpic de Barcelona. El Boss és el puto amo! 62 anys i en plena forma, concertasso de 3 hores i 29 cançons! Tenc la sensació d'haver assistit al concert d'estadi definitiu, on tot està pensat per a que les 55.000 persones gaudeixin de cada segon  de l'espectacle. “Què difícil ha d'esser connectar amb tota aquesta gent!” és lo primer que penses, però que fàcil que ho fa en Bruce. Tot són detalls: quan parla en català, quan dedica Jack of all Trades als indignats i al moviment 15M, quan puja una nina petita a l'escenari a cantar l'al·legre Waiting on a Sunny Day, quan es beu encantat la cervesa que li ofereixen o quan recull un cartell del públic en forma de petició (Talk to me) per ensenyar-la a la banda i tocar-la acte seguit. Però sobretot, és nota que la persona de l'estadi que està gaudint del concert és ell mateix, i això és el que transmet a tot el públic.

La E Street Banda estava enxufadíssima, amb un Jake Clemons, nebot de l'anyorat Clarence, complint a la perfecció. En Bruce, totalment hiperactiu, d'una banda a l'altre de l'escenari (sort de les pantalles gegants, per a poder seguir-lo). I les cançons van caure una darrera l'altre, sense donar descans entre tema i tema. La primera part del concert, més centrada en els nous temes de Wrecking Ball, que s'ha de dir queden empetitis devora els clàssics. I molt de tema nou per a mi que no coneixia, però que vaig gaudir de descobrir: una Murder Incorporated bestial amb guerra de solos inclosa o aquesta Prove it All Night amb intro de solo d'en Bruce que encara me posa la pell de gallina. Les festives No Surrender, Out in The Street o You Can look (But You Better Not Touch) van sonar beníssim, i l'elèctrica Johnny 99 va ser de les que més vaig agrair.

Però per al final mos tenia reservada una traca de clàssics difícilment igualable per cap altre grup. Una sentida The River, la festiva Hungry Hearth, The Rising i Thunder Road, on em vaig emocionar totalment quan en Bruce mos cedeix l'honor de cantar l'estrofa "Show a little faith, there's magic in the night...". I finalment, una tanda Born in The USA - Born to Run - Bobby Jean - Dancing in The Dark i Tenth Avenue Freeze-Out que recordaré sempre, sobre tot amb l'emotiu homenatge a la ultima al big man.

He de reconèixer mai havia estat massa fan d'en Bruce i que vaig comprar l'entrada per allò de que és un grup que s'ha de veure almanco un pic a la vida. Però uns mesos descobrint la seva discografia i un concert antològic com el de dijous m'han fet convertir a la fe springstiniana. Esper tornar-mos a trobar Bruce!