Músics per la Llengua, Son Servera, 11 de setembre

Res millor que la trobada anual dels Músics per la Llengua per palpar el panorama musical de canostra. Ve a ser com una degustació tant de algunes coses exquisites que ja coneixíem, junt amb el descobriment de nous sabors. Actuacions de mitja hora cada grup durant 12 hores ininterrompudes de música.

Però si alguna cosa me va sorprendre va ser la poqueta gent que acudí a Son Servera. Segurament no s’havia anunciat abastament o potser que fos molt enfora de Ciutat. Però lo que és incompressible és que tenint la trobada la nit abans de la suposada Diada de Mallorca, el Consell no s’hi bolqui com a acte principal enlloc de abaixar-se els calçons com cada any amb els 40 Principales per fer l’insuportable MallorcaPop. Que prefereixen, música prefabricada de fora o bona música local?

Però bé, parlem de música. Repartits en tres escenaris, alguns d’ells tant màgics com la església nova que veis a la foto, que realment està inacabada, tocaren més de 40 grups. Poguerem veure la refrescant proposta d’en Tomeu Caldentey fent doblet substituint la baixa de na Marta Elka, els aclamats Anegats, que jugaven a casa, i van recompensar-nos amb un recull de grans èxits com Irreals, Cada Nit o Fred; els sempre festius Es Reboster amb lo bo i millor del seu darrer disc Wow!; els novells rockers Pujà Fassuà que deixaren caure Dins Aquest Iglú d’Antònia Font; Gàtaca, que dugueren el seu nu-metal desde Ontinyent i que pogueren allargar-se degut a la baixa d’Oprimits; i els irreverens Te Corrs, amb unes lletres monotema com Te Vull Follar o Vaig Més Fort Que Un Mac De Torrent i que digueren que se separen.

Partirem de Son Servera amb sensació agredolça, per la molta gent que s’ho perdé.

La Troba Kung-Fú + Final RecPlay 2010, Ses Voltes, 9 de setembre

Si qualque diumenge de ressaca d’aquest estiu heu sintonitzat IB3 Ràdio, vos haureu trobat amb RecPlay, el concurs de maquetes de grups que canten en català de les Balears. Per al programa han passat molts grups, però un que record molt divertit és l’innombrable La Abeja Maya, Su Hijo Bastardo y la Denostada Imagen De Su Amigo Willi que a més de fer un punk bastant primitiu, deixaren perles com: “Noltros quan tocam pegam en es instruments. Hi ha gent que li pega a sa dona, noltros pegam òsties a nes instruments”. La qüestió és que ahir se celebrà a Ses Voltes la final del concurs, una final d’on sortiren dos guanyadors. Un, Barrumbada, per votació popular, cosa que s’entén ja que duen molts d’anys picant pedra per els escenaris de les illes, i de fet foren els que més gent congregaren entre els finalistes. L’altre guanyador, el cantautor menorquí Guiem Soldevilla, que s’imposà a la resta de finalistes (Pujà Fasuà, Big Bang Pallasso i Gran Amant) que es caracteritzaren, en general, per un so suau i tranquil entre pop folk i cançó d’autor, d’acord amb el que triomfa ara a l’escena en català.

I com a convidats estrella, La Troba Kung-Fú, el grup culpable que en els darrers mesos m’hagi submergit dins el món de la rumba catalana. Un grup que mescla com vol la rumba amb tot d’influències de la resta del món, sobre tot llatines, cosa que precisament els agermana amb Barrumbada. I culpables sobretot per el seu gran primer disc, que conté cançons molt grans com Volant, Calor, Calor, Bufa el Vent, Cumbia Infierno o la més coneguda Clavell Morenet. Segurament per això el seu nou disc A la panxa del bou m’ha causat una lleugera decepció, ja que era molt difícil estar a l’altura del primer.

El concert, evidentment, una autèntica festa, amb imprevisibles músics que disfruten dalt de l’escenari allargant i canviant les cançons com si de plastilina es tractés. Amb una secció rítmica de fins a quatre persones, dues guitarres i l’acordió d’en Joan Garriga com a joia de la corona, per molt que no coneguis cap cançó segur que disfrutes del concert. Presentaren moltes cançons del nou disc, però ja ho he dit, els temassos són del primer. I es van despedir amb Rock Rumberu a crits de rumba! rumba!

Així tanca l’estiu Ses Voltes, que ha amenitzat les vetllades de Ciutat amb actuacions, entre d’altres de Tiu, Peret, Victor Uris, The Pepper Pots, El Petit de Cal Eril, Kontra-Band, Es Reboster o La Pegatina. Enyorarem durant l’hivern aquestes nits devora la murada i davall la Seu il·luminada.

CRÒNIQUES D'AGOST: Els Amics De Les Arts, Sant Salvador, 3 d'Agost

Cada any, a principis d’agost l’Obra Cultural Balear organitza a Artà un dels concerts més bells de l’estiu. Almenys per el lloc on s’efectua, ni més ni menys que al Puig de Sant Salvador, segurament el lloc més emblemàtic del poble. El mateix lloc conegut com l’Almudaina en temps musulmans, quan s’hi aixecava una mesquita. El mateix lloc on ara s’hi aixeca una església i que ha servit tantes vegades com a refugi pels habitants artanencs gràcies a les seves murades. El mateix lloc on alguns pogueren descobrir Manel l’any passat.

Enguany van venir Els Amics De Les Arts per demostrar que Manel no son flor d’un estiu, si no que formen part d’una nova formada de música folk-pop (el nou pop català, com s’encarrega de recordar sempre l’Enderrock, intentant ficant-los tots al mateix sac com ja va passar amb el rock català als anys 90). Idò bé, crec que si alguna cosa comparteixen aquets dos grups es com enfoquen els concerts, fent passar una molt bona estona al públic. I fer-lo riure, sobretot. Vaig riure molt amb Els Amics, amb les històries/monòlegs que expliquen entre cançó i cançó, explicant les seves misèries de quant vivien junts en un pis d’estudiants a Barcelona. Misèries amb les que qualsevol que hagi viscut mai en un pis així, s’hi sentirà retratat: la (no) neteja, les pizzes casa tarradellas, els tuppers de la mare, les poques visites femenines que rebien.. i com tot això els inspirava d’una o altra manera. Però clar, s’hi ja has anat a algun concert, ja perd la gràcia, ells mateixos van reconèixer que haurien d’anar-los canviant. Es lo que té tenir èxit.

I musicalment que? Musicalment cap sorpresa, entre folk i electro-pop, molt dolç, que vaig comprovar que encanta al públic femení. Però pel meu gust massa suau. Les cançons electro-poppies no m’acaben de convèncer, però quan es posen en plà més folk tenen bones cançons. I que voleu, de vegades es posen molt cursis com a Super Bon Noi.

Van encalentir motors els locals Now Or Never, fent versions de rock català com Cap el Vespre d’Els Pets, Sota una estrella de Sopa de Cabra, Boig Per Tu de Sau o la ja insuportable cançó de Estrella Damm d’enguany. Els Amics varen començar amb L’home que Treballa fent de Gos i van interpretar bàsicament cançons dels dos discs, Castafiore Cabaret i Bed & Breakfast. Tot acompanyat de vídeos, cada un més cutre que l’anterior fins arribar al clímax audio-musical amb Armengol i els distints animals de la cançó. Com ells mateixos van reconèixer, van guardar les bones cançons per al final com 4-3-3, la divertida Bed&Breakfast, Jean-Luc i A Vegades que van fer aixecar el públic de les cadires.

Vist un concert, vist tots, però, si voleu passar una bona estona, molt recomanables. I una cosa està clara: per lligar, res millor que un grup pop amb cançons edulcodares sobre relacions amoroses... en acabar el concert coes i més coes d’al·lotes per parlar amb ells i fer-s’hi fotos. Vaig prendre nota jeje

Happy birthady to me!

Ja fa un any que va començar aquesta aventura cibernàuta, que no pretén res més que ser el meu diari musical. No som tots els que erem quan això va començar, però un any després puc dir que estic bastant enganxat a això dels blocs. Jo, tot un crític de les xarxes socials, no puc resistir mirar de tant en tant si hi ha hagut actualitzacions d'algun dels maginifics blocs que seguesc. Per això mateix, a tothom li convé desconnectar de tant en tant d'aquest internet que mos té a tots en major a menor mesura ben atrapats. És inevitable encendre l'ordenador per mirar el correu o per mirar el diari, i ja hi has caigut. Crec que molta gent ho fa això de prender-se unes vacances blogueres. Jo no seré una excepció. Au idò, bon estiu a tothom i fins setembre!

I Molts d'Anys Dies de Carretera! haha

Happy birthday to me!

-

Rebel Without a Cause (1955)

Ahir va començar al Gran Hotel de Ciutat (Caixaforum) el cicle LES CULTURES DEL ROCK. Durant tot l'estiu es projectaran pel·lícules, en versió original, que orbiten al voltant del rock. Anit va ser el torn de la pel·lícula protagonitzada per en James Dean, i entre d'altres s'hi podran veure Easy Rider, Taking Woodstock, Quadrophenia o Last Days, la qual intenta recrear els darrers dies de vida d'en Kurt Cobain.

Idó bé, no havia vist mai Rebel Without a Cause i em va agradar molt. Es una pel·lícula molt ben feta i retrata perfectament la joventut de l'epoca, aquella generació post-guerra mundial que iniciava un canvi social del qual en va sorgir el rock. Inadaptats, barallats amb sons pares, sense acceptar el paper que aquests lis han reservat, els protagonistes escapen de casa. Es inevitable imaginar-se per aquelles èpoques gent com en Bob Dylan o en John Lennon escapant-se de caseva, guitarra en mà per acabar expressant-se a través de la música. Una nova generació entenia la vida d'una altra manera, i ningú millor per ser-ne la icona que en James Dean. Aquesta va ser una de les poques pel·lícules que va fer. Va ser un al·lot que va viure la vida depressa, a tota velocitat amb el seus Porsche, fins que en un accident hi va deixar la vida, als 24 anys. Va viure depressa, com moltes altres estrelles del rock mortes prematurament.

El títol de la pel·lícula és molt il·lustratiu: Rebel sense causa. Es rebelaven, però no oferien alternatives ni tenien objectius per lluitar. De fet, la història del rock, és una rebel·lió constant. Els generes es van succeint que s'en està fart de gènere anterior. Com quan va neixer el punk, perque Pink Floyd i Led Zeppelin ja avorrien amb les seves cançons interminables. O quan va neixer el rock alternatiu americà de principis del 90, farts del mainstreim... La rebelió sense causa pot ésser criticada, pero sincerament, ho preferesc abans que la generació de joves actual (sí, la meva) que ni és rebel ni té causa.

Bilbao BBK Live, 9 de juliol, Kobetamendi

___“Tot va començar quan els punkies varen tornar de Bilbao.”

Així comença la biografia de Sopa de Cabra, Si et quedes amb mi. Els punkies de Girona s’ho havien muntant d’allò més bé a Bilbao i en tornar a Girona van mantenir l’esperit muntant una casa okupa. D’aquell ambient naixeria la banda que m’endinsaria al rock i que dóna nom a aquest bloc amb una cançó seva.

Idò si, ja he tornat de Bilbao. Tres dies de festa, tabernes, pintxos, i bona música també. Bilbo rockeja. Com si de se celebres una final de copa, divendres era impossible no creuar-se amb alguna camiseta de Pearl Jam, Alice in Chains o ressacosos amb la de Rammstein.

_

Sincerament, el BBK està de puta mare. Me’n penedesc de no haver-hi anat els tres dies. Bastant aprop de la ciutat, era pujar a Kobetamendi (muntanya Kobeta) i tenir unes vistes privilegiades de Bilbao. Es dels festivals amb cartell més variats i, segurament, amb un públic més jove. Divendres més de 30.000 persones no se volgueren perdre a Pearl Jam i Alice in Chains tocant junts vet a sabre quants d’anys després. I jo estava entre ells.

Quan vaig arribar tocava Gomez. No vos podria dir gran cosa perquè hem vaig passar la seva actuació fent una volta de reconeixement. Però tampoc tenien molts de secrets, brit pop de la segona fornada, deixebles de Oasis i Blur. A continuació, Biffy Clyro. Ja he perdut les comptes de les vegades que han vengut a Espanya, ja que han telonejat a tot Déu, però després d’haver-me’ls perdut amb Muse, tenia ganes de veurer-los. Rock alternatiu que inevitablement recorda a Foo Fighters. Només he escoltat el Puzzle, d’on tocaren Life is Hard Because Everything Dies o Who’s Got A Match. Donau-lis una oportunitat a aquests escocesos. Jo ho faré.

A mitjan horabaixa era el torn per Coheed and Cambria. Reconec que jo amb el rock progressiu no hi ha manera. Això de cançons de 20 minuts o dur 7 minuts de cançó i el que cantant no hagi entrat me posa bastant nerviós. Tot i això Coheed And Cambria hem van sorprendre gratament, ni tant metalers ni tant progressius com me pensava. Més enllà de les històries conceptuals, bones cançons rock. Poc després va arribar la festa i el descontrol amb Gogol Bordello, que van fer ballar al públic de manera que es va aixecar un autèntic nigul de pols. Realment en directe guanyen molt respecte als disc ( probablement per això fa poc varen editar un disc en directe) pero crec que al final del concert es feien ja massa repetitius. Això si, n’Eugene Hutz és tot un personatge i el grup es totalment multiracial.

I be, he de reconèixer que no vaig veure en Paul Weller. En plà fan locaza hem vaig quedar a guardar lloc per lo que havia vengut a Bilbao: el so de Seattle. Alice in Chains van sortir molt concentrats. Realment tenen coses que demostrar: un nou cantant que presentar al públic i que si bé a nivell compositiu segueixen a un nivell brillant, ho saben transmetre en directe. I el concert em va encantar. En William DuVall realment fa que no es pensi en en Layne Staley (perquè anyorar-lo, sempre l’anyoramem) i connecta amb el públic. Van començar amb Rain Whe I Die, amb en Jerry Cantrell donant-li al pedal de distorsió. That’s grunge! A continuació, Them Bones i Damm That River seguides. Espectacular. Les cançons del nou disc es mesclen perfectament amb les antigues com Check My Brain o Your Desicion. Però es veu perfectament que a les cançons del nou disc el cantant és en Jerry Cantrell. Éll és Alice in Chains. Ell és l’estrella. També sonaren del Facelift We Die Young o Man in The Box. Un dels moments més màgics de la nit fou la dedicatòria a en Layne Staley amb Nutshell. Llàgrimes als ulls. Realment s’ho passen be a l’escenari i això es nota. Fins i tot, en Jerry, que no és precisament sinònim d’alegria, va deixar caure algun somriure. La música està d’enhorabona amb la recuperació d’aquesta banda. Finalment, van acabar amb Would? i Rooster, on va pujar en Mike McCready a tocar. S’esperava alguna colaboració, i no hagués estat malament alguna de Mad Season, però tampoc hi havia temps per més.

.

I finalment va arribar el moment: Pearl Jam. Una autèntica experiència religiosa. De setlists imprevisibles, tothom feia la seva aposta de amb quina començarien. I sorpresa: Do the Evolution. Una maquinària que funciona a la perfecció, i a més s’ho passen be i disfruten. I es varen menjar l'escenari. Varen començar amb bastanta canya: Courdory, Hail Hail, Dissident o Why Go Home. En Mike McCready va començar a deixar-se anar amb la guitarra mentre n’Eddie Vedder anava donant voltes amb la seva inseparable botella de vi. Les cançons passaven massa ràpid. Given To fly, The Fixer, Even Flow, Unthoght Known, Porch... i les històries de n’Eddie Vedder entre mig. En directe, son com autèntiques llegendes. Van retre el seu homenatge particular a en Joe Strummer amb una inesperada versió de Arms Aloft. El concert es va basar en els dos primers discs i el Backspacer. S’enyoraren cançons, però raó de més per repetir.

Evidentment, i tot i que era un festival van fer la seva ració doble de bisos. Al primer Got Some (If you want rock, we got some!), una màgica Black amb tot el públic tararejant quan ja s’havia acabat o una diferent Rearviewmirror. I pel segon Just Breahte. Just abans d’acabar sorpresa general: un afortunat pujava a l’escenari a cantar Daughter. Quina sort! Va cantar bastant bé, però al final se va créixer massa i li van tenir que treure el micro de les mans. I per acabar, l’HIMNE: Alive, amb en McCready fent solos entre el públic. Hora i mitja que es va fer mooolt curta. Just havia acabant i ja se’ls enyorava. Esperem que aquest sigui el primer de molts concerts amb Pearl Jam!

-

I per acabar, fi de festa amb els Dropkick Murphys. Musica ideal per veure cervesa en mà i bastant més canyers que els seus compatriotes Flogging Molly. Fins la pròxima Kobetamendi!

I es que estic de puta mare....

... d'ençà que es en s'estiu!

Idò si, ja esteim oficialment de vacances. Deix l'estressant, calorosa, i xafogosa Barcelona, per tornar a la meva illa, l'illa de calma. L'estiu a Mallorca té un nom: verbenes. De poble en poble tot l'estiu segons la agenda que marquin les festes dels diferents patrons.

I avui començam amb un clàssic. La festa que obri des de fa un parell d'anys el calendari d'estiu. Estic parlant, evidentment, del Rock n Pina, que enguany arriba a la vuitena edició. Molta festa, no vos enganaré, però musicalment sempre ha estat un concert interessant. Avui toquen Suasi (grup en solitari de l'ex-cantant de Fora des Sembrat), Es Reboster, Te Corrs (premi a qui se li va ocorrer el nom d'aquest grup!) i Eixut entre d'altres. Sens dubte els que tenc més ganes de veure són Es Reboster, he escoltat bastant el seu darrer cd Wow!, que ja vos en parlaré, i segur que són sinonim de festa. Que per cert, demà tambè toquen al Mallorska Festival que es fa a Alcudia amb l'actuació de The Wailers!

Ja vorem que depara musicalment aquest estiu illenc. I per cert, si voleu estar al dia dels concerts a l'illa, l'agenda a visitar és macrofono.es

Beach Boys? Que no vos enganin! Mai ningú va sabre fer tant bé una cançó sobre les sensacions i la felicitat de l'estiu (almanco de l'estiu mallorquí). Aquesta va ser la cançó amb la que es van donar a coneixer Antònia Font: En s'Estiu