Guns n' Roses, Son Fusteret, 22 de juliol

Ja era hora que a Mallorca qualcú apostàs per un gran concert de rock n roll. Sempre havia pensat que a l'illa tenim públic i demanda suficient per a organitzar esdeveniment d'aquests tipus, per no parlar de la gran quantitat de turistes que s'hi apunten i el reclam que és l'estiu a les nostres illes (i si no que li diguin a n'Axl Rose, que es quedarà dues setmanes de vacances per l'illa). Des d'aquí donar les gràcies a la gent de Cultura Club i el Mago Suplente per a fer-ho possible, i esperem que els Mallorca Shows tinguin continuïtat els pròxims anys. La primera edició, un èxit total, més de 15.000 persones i el polígon de Son Castelló col·lapsat de cotxes. I el canvi de recinte, ideal, ja que no s'hagués omplit Son Moix.

I musicalment, ni més ni menys que Guns n' Roses! D'acord, ja no són lo que eren, només queda n'Axl Rose i Chinese Democracy és bastant infumable. Però com que no esperava res d'aquest concert, no en podia sortir decebut. Obriren els britànics The Darkness, que no em van convèncer gaire amb els seus guitar heros i els crits aguts del seu cantant, que això si, no va deixar de córrer per l'escenari, arribant a fer un solo passejant entre el públic damunt l'esquena d'un segurata.

I en acabar, una horeta i mitja esperant el senyoret Axl. Quan per fi va decidir sortir, va començar el concert amb Chinese Democracy. La seva veu ja no és la que era, la banda la formen tres guitarristes hiperactius, molt bons músics, però que fan un guitar hero cada dos acords! Què pesats! Això ja no és hard-rock, a degenerat en rock progressiu - industrial. El concert, a un ritme extremadament lent, 3 hores, solos de cada un dels musics entre cançó i cançó, introduccions llarguíssimes de cada tema... per exasperar-se. Però, tot això s'oblida quan t'ofereixen Welcome to The Jungle, It's so easy i Mr. Brownstone d'una tacada, que fan que perdonis al pobre Axl i disfrutis com un boig  d'aquets hits de hard-rock. Però quins temassos que varen crear aquesta gent fa 20 anys... Sweet Child O' Mine, November Rain, Don't Cry, Civil War.... I si a tot això li afegim que n'Izyy Stradlin (guitarra ritimica de la formació inicial) va tocar durant mig concert, cantant 14 Years, poca cosa més es pot demanar. I per acabar, versions de AC/DC (Whola Lotta Rosie) i els Stones (Dead Flowers), Patience i l'èxtasi final amb Paradise City.

Vaig sortir del concert amb millor consideració de n'Axl de la que tenia. Fins i tot crec que li donaré una oportunitat a Chinese Democracy! I, a més, ja puc tatxar un altre nom d'aquesta llista de grans artistes que s'han de veure: Guns n' Roses. 

Adéu Nothink!

Quina llàstima quan un grup desapareix de cop i volta. Sense previ avís, sense poder veure'ls per darrera vegada, sense poder despedir-te. I quina llàstima que aquest grup sigui Nothink, de lo milloret del rock nacional, que poc a poc havien picat pedra fins arribar al seu millor moment. Però bé, així és la vida i aíxi és el món del rock: un dia estàs en lo més alt de la teva carrera, duus una sòlida trajectòria basada en tres discassos (Bipolar Age, Spotlights i Hidden State), presentes un nou single (Let Me Go) com avançament d'un nou CD que promet un munt.... i l'ondemà el grup ja no existeix. Una pena.

En fi, gràcies Nothink per aquests anys de bona música, i grans concerts. Sempre tendré l'Spotlights aprop del reproductor de CD's per ser un dels millors discos de rock que s'han parit en aquest país. I a veure que mos depara la genial ment del seu cantant, Juan Blas, en el futur!

Bruce Springsteen & The E Street Band, Estadi Olímpic, 17 de maig

Encara tenc els pèls de punta recordant l'espectacle viscut dijous passat a l'Estadi Olímpic de Barcelona. El Boss és el puto amo! 62 anys i en plena forma, concertasso de 3 hores i 29 cançons! Tenc la sensació d'haver assistit al concert d'estadi definitiu, on tot està pensat per a que les 55.000 persones gaudeixin de cada segon  de l'espectacle. “Què difícil ha d'esser connectar amb tota aquesta gent!” és lo primer que penses, però que fàcil que ho fa en Bruce. Tot són detalls: quan parla en català, quan dedica Jack of all Trades als indignats i al moviment 15M, quan puja una nina petita a l'escenari a cantar l'al·legre Waiting on a Sunny Day, quan es beu encantat la cervesa que li ofereixen o quan recull un cartell del públic en forma de petició (Talk to me) per ensenyar-la a la banda i tocar-la acte seguit. Però sobretot, és nota que la persona de l'estadi que està gaudint del concert és ell mateix, i això és el que transmet a tot el públic.

La E Street Banda estava enxufadíssima, amb un Jake Clemons, nebot de l'anyorat Clarence, complint a la perfecció. En Bruce, totalment hiperactiu, d'una banda a l'altre de l'escenari (sort de les pantalles gegants, per a poder seguir-lo). I les cançons van caure una darrera l'altre, sense donar descans entre tema i tema. La primera part del concert, més centrada en els nous temes de Wrecking Ball, que s'ha de dir queden empetitis devora els clàssics. I molt de tema nou per a mi que no coneixia, però que vaig gaudir de descobrir: una Murder Incorporated bestial amb guerra de solos inclosa o aquesta Prove it All Night amb intro de solo d'en Bruce que encara me posa la pell de gallina. Les festives No Surrender, Out in The Street o You Can look (But You Better Not Touch) van sonar beníssim, i l'elèctrica Johnny 99 va ser de les que més vaig agrair.

Però per al final mos tenia reservada una traca de clàssics difícilment igualable per cap altre grup. Una sentida The River, la festiva Hungry Hearth, The Rising i Thunder Road, on em vaig emocionar totalment quan en Bruce mos cedeix l'honor de cantar l'estrofa "Show a little faith, there's magic in the night...". I finalment, una tanda Born in The USA - Born to Run - Bobby Jean - Dancing in The Dark i Tenth Avenue Freeze-Out que recordaré sempre, sobre tot amb l'emotiu homenatge a la ultima al big man.

He de reconèixer mai havia estat massa fan d'en Bruce i que vaig comprar l'entrada per allò de que és un grup que s'ha de veure almanco un pic a la vida. Però uns mesos descobrint la seva discografia i un concert antològic com el de dijous m'han fet convertir a la fe springstiniana. Esper tornar-mos a trobar Bruce!

L.A. - SLNT FLM (2012)

Clar que sí, amb dos collons! Què fer desprès de l'èxit absolut de Heavenly Hell? Ni més ni menys que un EP! Un format en desús (crec que l'EP més recent que he escoltat mai és el Jar of Flies d'Alice in Chains de 1994) però alhora d'allò més alternatiu. I això és lo que mos ofereix de nou en Lluís Albert Segura, segurament el músic mallorquí més internacional de l'actualitat (EP gravat a Los Angeles, confirmació per actuar al Reading Festival, rei dels festivals). En principi, només el primer EP dels que apereixeran enguany de la mà dels mallorquins.

Aquest SLNT FLM romp totalment amb el pop ple d'artificis que era l'anterior disc, per fer un disc més senzill, més autèntic, més 'vintage'. Com una si fos una pel·lícula muda. I amb un so 100% americà, qualsevol diria que esteim parlant d'un mallorquí. Over and Over, el single d'avançament, ja mos va deixar totalment descol·locats amb el nou so d'L.A. Older, la meva preferida, és la més animada, una bona melodia que convida tot el cos a mourer-se mentre en Lluís Albert canta sobre la crisi existència de fer-se gran acompanyat d'una secció de vent. Hangin' on a Wire o Do You Wanna Dance With Me Again? mos mostren un la part més madura i senzilla del grup: guitarra acústica i bona melodia. Qui necessita més? Per acabar Leading Role i The Letter mantenen ben alt el nivell d'aquestes 6 cançons en blanc i negre.

És magnífic comprovar que es produeix la confirmació d'aquest grup amb munter de talent. Les ganes per poder tastar els pròxims EP's són totals! En l'era digital, tornen el vinil i l'EP, qui ho anava a dir eh!

Diversos Artistes - Com Un Huracà: Versionant A Neil Young (1996)

M'agraden els discs de versions. Normalment, serveixen per a poder descobrir nous grups que versionen el teu grup preferit. Però també es pot donar la situació inversa, que gràcies a la versió que fa el grup que admires d'un fins ara desconegut, acabis descobrint un músic que et sacseja musicalment. I això darrer és el que em va passar a jo amb aquest disc, fent el meu primer pas dins l’increïble univers Neil Young. I es que descobrir la música d'en Neil, és de les millors coses que m'ha passat darrerament.

L'any 1996 la flor i la nata del rock en català és reunien per fer un disc d'homenatge a en Neil Young. Però esteim xerrant d'un any 96 en que l'onada del rock català de principis de dècada ja s'havia desfet. Sopa de Cabra encara no s'havien refet de la batacada de Mundo Infierno dos anys abans. Les composicions de Sau ja no emocionaven com en els seus inicis, Els Pets encara lis faltava un any per compondre la bomba que va ser Bon Dia i Lax n Busto encara havia de recórrer un llarg camí fins a l'èxit de Llença't. És a dir, que mos trobam amb disc enregistrat entre els dos booms del rock en català, però així i tot, amb unes versions molt bones.

Els Pets encara rockejaven de valent, convertint Campainger en un candidat frustrat a la Generalitat de Catalunya durant l'hegemonia Pujol. Lax n' Busto també es posen durs per donar forma a Hey, Hey, Mai, Mai!. Whiskyn's juguen amb la lletra de Over and Over per explicar la història d'un home de món. Gossos, encara acústics, entreguen una excel·lent Human Highway i Ossifar, banda còmica per excel·lència, es posen seriosos per executar una un deliciós Heart Of Gold rebatejat com a Un Poc d'Amor. En Pep Sala i en Carles Sabater s'enamoren de la noia de canyella a Cinamon Girl, i Sopa de Cabra broden una gran Rocking On The Free World. En Joan Bibiloni completa la quota mallorquina a Only Love Can Break Your Heart i en Marc Grau, ex-Ultimo de la Fila i integrant en aquella època dels Pets, es despenja a la cançó final amb una Like A Hurricane acústica.

En definitiva, lo bo i millor des Països Catalans retien homenatge al gran Neil. Si sou del rock català, una gran manera d'introduir-vos dins l'obra d'en Neil Young. I en cas invers, una bona manera de descobrir les grans bandes de ca nostra. En el meu cas, va ser l'inici de caure rendit a discassos com Ragged Glory o Eveybody Knows This Is Nowhere!


Sopa de Cabra: Resistint en el món lliure

Els Pets: Candidat

Bruce Springsteen - Nebraska (1982)

M'ha agradat bastant Wrecking Ball, crec que en Bruce està en forma! Però darrerament, m'he dedicat més a posar-me al dia de l'obra del Boss, de cara al seu concert el pròxim 17 de maig a Barcelona, i intentar descobrir tot el que desconeixia de la seva  obra. És a dir, tot el que no era ni Born to Run ni Born in the USA. I les dues joies que m'han atrapat més són Nebraska i The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle. Avui xerram del primer, un discasso de MÚSICA en majúscules. 

Nebraska és el disc posterior a l'exitòs The River i anterior a l'encara més exitós Born in the USA, però no té res a veure amb aquestes altres obres. Sense artificis, sense banda d'acompanyament, només trobam en Bruce, la seva guitarra, la seva harmònica, els seus crits i històries de gent ordinària de l'Amèrica profunda. Nebraska són ni més ni menys que les demos que va gravar en Bruce en solitari per al futur disc. Però quan va ser l'hora de gravar amb la E Street Band, no estaven satisfets amb el material i van decidir publicar les demos talment. I així va quedar un disc cru i acústic, ideal per escoltar a altes hores de la matinada, davant la foganya amb una copa en la mà. O així, com a mínim, és com m'imagin en Bruce gravant aquestes demos.

Aquest disc amb temàtica de perdedors, comença amb la història d'en Charles Starkweather, un jove assassí en sèrie que amb la seva al·lota va matar 11 persones mentre escapava de Nebraska cap a Wyoming. Atlatic City és punyent i angoixant, els crits d'en Bruce t'arriben fins als ossos, amb un jove que viu en una ciutat depriment i només pensa en partir cap a Atlantic City:

"Well now everything dies baby that's a fact

But maybe everything that dies someday comes back

Put your makeup on fix your hair up pretty

And meet me tonight in Atlantic City"

Mansion in the Hill és la nostàlgia dels records dels jocs d'infància. Amb Johnny 99 tornam a tenir un criminal com a protagonista al que li cauen 99 anys de presó. És una història que continua ben vigent avui en dia: un home a l'atur amb hipoteca, amb deutes i amb desnonament imminent, que desesperat i sense futur atraca una tenda. En sentir la condemna, li demana per favor al jutge que l'executi.  I així continua el disc, amb retrats d'Amèrica sense final feliç. Un disc sense artificis, només guitarra, veu i sentiment. Això sí, la curiositat per a que qualque dia publiquin l'Electric Nebraska és total!

Son & The Holy Ghosts - Shadows & Monsters (2011)

Sigui quina sigui la teva professió, mai ha de ser fàcil dedicar-te a lo mateix que el teu pare. I si esteim xerrant de música, encara menys. És difícil escapar a l'ombra allargada d'un llinatge triomfador, i no acabar essent presa fàcil dels crítics musicals. Pegant una ullada a les carreres de qualcuns fills d'estrelles del rock n roll, no crec que noms com Julian Lennon, Sean Lennon, James McCartney o Ziggy Marley vos sonin de res, a banda dels seus llinatges. D'altres com en Jeff Buckley o en Jakob Dylan si que se pot dir que han pogut fer el seu propi camí, llinatges apart. 

El llinatge que mos ocupa avui no es tan cèlebre com els que hem citat fins ara, però almanco a Mallorca, si que es prou conegut. Son & The Holy Ghosts és el projecte musical d'en Guillem Mesquida, fill d'en Biel Mesquida, líder dels anyorats Ossifar, i passa amb bona nota la prova d'el "fill d'artista". Shadows & Monsters és un avançament del seu segon disc que esperam que surti prest, i ho podem definir com a rock americà, fet a Mallorca.

Es noten influències de Neil Youg o Wilco en aquest EP. Amb un so clar i treballat, que res té a envejar a bandes internacionals, cap cançó té pérdua. El rock contundent de tota la vida a Disaster, la preciositat de com fer una bona balada a Ashes o un tema tan rodó con Black Roses en són una demostració. Tambè trobam un duet amb n'Andrea Peraita de Sterlin a la preciosa Etern Love o aproximacions al country a Fighting horse. Lo que hem dit, American Rock made in Mallorca! I per cert, amb descàrrega gratuita en el Bandcamp! Esperam amb impaciència el nou disc, que es titularà "The Soldier & Lady Fire"