Antònia Font - Vostè És Aquí (2012)

Confirmat: en Joan Miquel Oliver és una font inesgotable de creativitat. Ara ja podem estar tranquils davant qualsevol pròxim llançament que facin. I es que no les tenia totes amb el que s'anava descobrint d'aquest Vostè És Aquí abans del seu llançament, "el nostre disc menys convencional, més experimental", 40 cançons d'una tacada, tres discos en un de sol... s'havien tornat locos o què? Una cosa és estar en un bon moment creatiu i comptar amb una discogràfica pròpia que te permet fer lo que vulguis, però 40 cançons d'una tacada no serien massa?

Idò la resposta és no. Són 40 temes, sí, però d'una qualitat excepcional! A més són curtets, pocs passen dels 2 minuts. La idea era simplificar les cançons, deixar-se de repetir estrofes allargant cançons, i quedar-se amb la idea original. No t'en daràs compte i ja haurà acabat la cançoneta, però és igual, perquè tot d'una en començarà una altra de boníssima. Aquí trobam registres totalment nous per Antònia Font, fan cançons a capel·la (Per jo i tots es Ciclistes), es posen durs fregant el rock (no me puc treure del cap Punyeta món), s'atreveixen amb el francès (Nous patrons pour la France) i fins i tot amb el castellà, en la versió de Tots Sants Leyenda Negra. També trobam temes instrumentals o en Pau Debón cantant lo més agut que pot a Polaris, el darrer tema. Però sobretot, trobam aquestes joies d'Antònia Font, les seves cançons de sempre, ara en versió reduïda  que no ens oferien a discs conceptuals com Lamparetes. Estic xerrant de Sa casa des Carboner, Poesies malversades, S'Alegria des Conill, Camins de plàstic i tantes altres que me retornen als Antònia Font dels primers discs.

En definitiva, un discàs per a disfrutar de cada un de les 40 cançons. Ja no fa falta passar pena per futurs discs d'Antònia Font. Aquests no fallen. Ara a veure si continuen amb el ritme de disc per any. Des d'aquí ho agrairem!

The Gaslight Anthem - Handwritten (2012)

Que faríeu amb el vostre primer sou? O que és el que vàreu fer? Jo ho he tengut molt clar: anar directament a la tenda de discos més pròxima. De fet, només era la secció de música dels supermercats Müller, però que més dona! La qüestió era fer-se amb aquesta meravella de disc que no podia deixar d'escoltar via Spotify.

The Gaslight Anthem s'han sortit amb un discàs, i mira que l'anterior, American Slang, ja va ser per a jo lo millor de 2010. Però s'han superat, si senyor. Seguint amb la seva progressió, en Brian Fallon canta millor que mai, la guitarra de n'Alex Rosamilia guanya presència i fins i tot s'atreveixen a introduir pianos, violins i altres instruments. I si a això li sumam el gran so que deixa la producció d'en Brendan O'Brien....

Les cançons més ràpides entren directes com l'homenatge al vinil que és "45" o Handwritten, però per a jo és a les cançons més lentes i amb més sentiment, on se surten, com a Here Comes My Mind, Mulholland Drive o a Too Much Blood. Com diu en Nick Hornby al llibret del disc, The Gaslight Anthem no hauran inventant res de nou, però si que han recollit el millor del legat del rock americà per posar-hi el seu gra d'arena amb la seva pròpia personalitat. Només queda dir: un dels discs de l'any. Ara venen fer gira europea, no vos los perdeu!

The Gaslight Anthem - Handwritten (Official Music Video) from Kevin Slack on Vimeo.

Swing i Valtonyc - Rap Rural (2011)

Tornam a la càrrega, una vegada instal·lats a Alemanya amb un munt de novetats musicals! L'spotify treu fum amb lo nou de The Gaslight Anthem, Bob Dylan, Lendakaris Muertos, Gallows... i estic contant impacientment els dies que falten per a que es publiqui lo nou de Muse, Soundgarden i Antònia Font.

Però avui xerrarem de rap, concretament rap en mallorquí. No es que sigui gaire seguidor d'aquest gènere, però el primer disc de hip hop fet a Mallorca i en català, s'havia d'escoltar. Hi havia hagut precedents, clar, però sempre com a cançons soltes. Així l'any 92 en Tomeu Penya mos oferia un Taxi Rap i uns anys desprès Ossifar mos deixaven clar que Es Rap No És Un Peix. Fins i tot Antònia Font s'han endinsat dins el gènere de la mà d'Astronauta Rimador.

Però Rap Rural és cosa sèria. Rompent tòpics, clar que si, qui diu que el rap ha d'èsser urbà? Idò aquí en teniu directe de Maria de la Salut i Sineu. La unió d'en Swing i en Valtonyc mos deixa un disc original i d'alt nivell. Temes socials com a El Món Explotarà, però també amor per Mallorca a Avarícia, Tradicions i Rap Rural. I espectacular la aparició d'en Tomeu Penya a Et Vaig Conèixer. Un disc que vos sorprendrà molt positivament!

Tancam per vacances

També arriben les vacances a Dies de Carretera i, com cada any, vull aprofitar per autofelicitar el meu bloc per el seu tercer aniversari i desitjar-vos a tots, amics, lectors, bloggers i despitats que heu arribat aqui a través de google, un molt bon estiu!

Tornam d'aquí un mes, però des de un nou país. I es que com a bon enginyer recent llicenciat, no tenc més remei que apuntar-me a la "fuga de cervells" i partir cap a Alemanya. Això si, mentrestant, a disfrutar cada minut de l'estiu mallorquí!

Bones vacances a tothom!

Guns n' Roses, Son Fusteret, 22 de juliol

Ja era hora que a Mallorca qualcú apostàs per un gran concert de rock n roll. Sempre havia pensat que a l'illa tenim públic i demanda suficient per a organitzar esdeveniment d'aquests tipus, per no parlar de la gran quantitat de turistes que s'hi apunten i el reclam que és l'estiu a les nostres illes (i si no que li diguin a n'Axl Rose, que es quedarà dues setmanes de vacances per l'illa). Des d'aquí donar les gràcies a la gent de Cultura Club i el Mago Suplente per a fer-ho possible, i esperem que els Mallorca Shows tinguin continuïtat els pròxims anys. La primera edició, un èxit total, més de 15.000 persones i el polígon de Son Castelló col·lapsat de cotxes. I el canvi de recinte, ideal, ja que no s'hagués omplit Son Moix.

I musicalment, ni més ni menys que Guns n' Roses! D'acord, ja no són lo que eren, només queda n'Axl Rose i Chinese Democracy és bastant infumable. Però com que no esperava res d'aquest concert, no en podia sortir decebut. Obriren els britànics The Darkness, que no em van convèncer gaire amb els seus guitar heros i els crits aguts del seu cantant, que això si, no va deixar de córrer per l'escenari, arribant a fer un solo passejant entre el públic damunt l'esquena d'un segurata.

I en acabar, una horeta i mitja esperant el senyoret Axl. Quan per fi va decidir sortir, va començar el concert amb Chinese Democracy. La seva veu ja no és la que era, la banda la formen tres guitarristes hiperactius, molt bons músics, però que fan un guitar hero cada dos acords! Què pesats! Això ja no és hard-rock, a degenerat en rock progressiu - industrial. El concert, a un ritme extremadament lent, 3 hores, solos de cada un dels musics entre cançó i cançó, introduccions llarguíssimes de cada tema... per exasperar-se. Però, tot això s'oblida quan t'ofereixen Welcome to The Jungle, It's so easy i Mr. Brownstone d'una tacada, que fan que perdonis al pobre Axl i disfrutis com un boig  d'aquets hits de hard-rock. Però quins temassos que varen crear aquesta gent fa 20 anys... Sweet Child O' Mine, November Rain, Don't Cry, Civil War.... I si a tot això li afegim que n'Izyy Stradlin (guitarra ritimica de la formació inicial) va tocar durant mig concert, cantant 14 Years, poca cosa més es pot demanar. I per acabar, versions de AC/DC (Whola Lotta Rosie) i els Stones (Dead Flowers), Patience i l'èxtasi final amb Paradise City.

Vaig sortir del concert amb millor consideració de n'Axl de la que tenia. Fins i tot crec que li donaré una oportunitat a Chinese Democracy! I, a més, ja puc tatxar un altre nom d'aquesta llista de grans artistes que s'han de veure: Guns n' Roses. 

Adéu Nothink!

Quina llàstima quan un grup desapareix de cop i volta. Sense previ avís, sense poder veure'ls per darrera vegada, sense poder despedir-te. I quina llàstima que aquest grup sigui Nothink, de lo milloret del rock nacional, que poc a poc havien picat pedra fins arribar al seu millor moment. Però bé, així és la vida i aíxi és el món del rock: un dia estàs en lo més alt de la teva carrera, duus una sòlida trajectòria basada en tres discassos (Bipolar Age, Spotlights i Hidden State), presentes un nou single (Let Me Go) com avançament d'un nou CD que promet un munt.... i l'ondemà el grup ja no existeix. Una pena.

En fi, gràcies Nothink per aquests anys de bona música, i grans concerts. Sempre tendré l'Spotlights aprop del reproductor de CD's per ser un dels millors discos de rock que s'han parit en aquest país. I a veure que mos depara la genial ment del seu cantant, Juan Blas, en el futur!

Bruce Springsteen & The E Street Band, Estadi Olímpic, 17 de maig

Encara tenc els pèls de punta recordant l'espectacle viscut dijous passat a l'Estadi Olímpic de Barcelona. El Boss és el puto amo! 62 anys i en plena forma, concertasso de 3 hores i 29 cançons! Tenc la sensació d'haver assistit al concert d'estadi definitiu, on tot està pensat per a que les 55.000 persones gaudeixin de cada segon  de l'espectacle. “Què difícil ha d'esser connectar amb tota aquesta gent!” és lo primer que penses, però que fàcil que ho fa en Bruce. Tot són detalls: quan parla en català, quan dedica Jack of all Trades als indignats i al moviment 15M, quan puja una nina petita a l'escenari a cantar l'al·legre Waiting on a Sunny Day, quan es beu encantat la cervesa que li ofereixen o quan recull un cartell del públic en forma de petició (Talk to me) per ensenyar-la a la banda i tocar-la acte seguit. Però sobretot, és nota que la persona de l'estadi que està gaudint del concert és ell mateix, i això és el que transmet a tot el públic.

La E Street Banda estava enxufadíssima, amb un Jake Clemons, nebot de l'anyorat Clarence, complint a la perfecció. En Bruce, totalment hiperactiu, d'una banda a l'altre de l'escenari (sort de les pantalles gegants, per a poder seguir-lo). I les cançons van caure una darrera l'altre, sense donar descans entre tema i tema. La primera part del concert, més centrada en els nous temes de Wrecking Ball, que s'ha de dir queden empetitis devora els clàssics. I molt de tema nou per a mi que no coneixia, però que vaig gaudir de descobrir: una Murder Incorporated bestial amb guerra de solos inclosa o aquesta Prove it All Night amb intro de solo d'en Bruce que encara me posa la pell de gallina. Les festives No Surrender, Out in The Street o You Can look (But You Better Not Touch) van sonar beníssim, i l'elèctrica Johnny 99 va ser de les que més vaig agrair.

Però per al final mos tenia reservada una traca de clàssics difícilment igualable per cap altre grup. Una sentida The River, la festiva Hungry Hearth, The Rising i Thunder Road, on em vaig emocionar totalment quan en Bruce mos cedeix l'honor de cantar l'estrofa "Show a little faith, there's magic in the night...". I finalment, una tanda Born in The USA - Born to Run - Bobby Jean - Dancing in The Dark i Tenth Avenue Freeze-Out que recordaré sempre, sobre tot amb l'emotiu homenatge a la ultima al big man.

He de reconèixer mai havia estat massa fan d'en Bruce i que vaig comprar l'entrada per allò de que és un grup que s'ha de veure almanco un pic a la vida. Però uns mesos descobrint la seva discografia i un concert antològic com el de dijous m'han fet convertir a la fe springstiniana. Esper tornar-mos a trobar Bruce!