L.A. - Dualize (2013)

Clar que sí, a per totes! Només es viu una vegada. I només mos en penedim d'allò que no hem fet, no d'allò que mos ha sortit malament. Això és lo que deu tenir clar en Lluís Albert Segura, que vol portar el seu projecte musical als Estats Units per editar-lo i començar a girar per tot el país. A menjar-se el món, bàsicament.

I ho farà amb un disc que a mi me sona a "He fet el que me dóna la gana". Una vegada tallada la relació amb la multinacional Universal i tornant a l'auto-edició, notam molta llibertat creativa, cançons elaborades i sorprenents com Rebel o Pictures on the Wall, però sobretot, tractant-se de L.A. molta melodia. Com aquestes Oh, Why? o Under Radar que no te podràs treure del cap per molt que ho intentis. No tendrà l'explosivitat o els hits de Heavenly Hell, però  si la honestedat de que ha fet el que ha volgut amb L.A, al cap i a la fi, el que era el seu projecte personal i paral·lel d'altres bandes que poc a poc se li ha anat de les mans. Molta sort en l'aventura americana!

Tots Sants - Ja M'ho Temia (1992)

Beneïdes versions. Ja sigui perquè el teu grup preferit versiona a un desconegut o vicerversa, quants de grups i temes no hauré descobert gràcies a elles! I es que, precisament, ha estat estirant el fil de la Leyenda Negra que es marquen Antònia Font en el seu darrer disc com he arribat fins a Tots Sants. I quin descobriment!

Moltes vegades he escoltat el comentari (jo som el primer que el faig) que al dolç pop en català d'avui en dia li falta xuleria, actitud, canya, guitarres, en definitiva, rock n roll! Enyorança dels 90? Pot ser. Precisament als noranta ser formaren a Manacor Tots Sants, aportant hard rock des de Mallorca de gran qualitat. Riffs afilats, guitarres potents i solos de 'guitar hero', amb un so que tant vos sonarà a Marea com a AC/DC. En definitiva,  rock n roll en vena que en el seu primer disc ja deixa perles com Tot És En Va, Ca De Bou, Ja M'ho Temia, o aquesta Leyenda Negra que narra el genocidi dels natius americans en mans espanyoles.

Precisament ara fa dos anys, es van reunir i després d'oferir un concert a Muro s'esperava gira de celebració dels vint anys de la formació del grup. Però tristament, el cantant, en Xavier Ramis, va morir sobtadament, i l'esperat retorn es va truncar. Sempre grans Tots Sants! 

Bad Religion - True North (2013)

Tornen a la carrega els meus estimats Bad Religion, i per variar, no fallen! Un altre discàs. Havia llegit per qualque banda que esteim davant el seu millor disc des de The Process of Belief.... i això són paraules majors, tenint en compte que entremig tenim grans obres com The Empire Strikes First o New Maps of Hell!

No sé si serà millor que aquests o no, però lo cert és que aquí trobam uns Bad Religion inspirats que tornen als orígens, a les cançons de menys de 2 minuts i al punk primari que potser havien abandonat a The Dissent of Man. Un tema darrera l'altre a velocitat endimoniada, cançons i riffs que tens la sensació d'haver sentit abans, però bé, esteim parlant de Bad Religion no? Jo sincerament no esperava altra cosa que aquest punk de cançons curtes que m'omplen d'energia.

Com era d'esperar el tema principal és la crisi actual, aquest món tan curiós que sembla haver perdut el nord, on una minoria rica controla la majoria pobre (Past is Dead) i on la cobdícia de rics i banquers no té límits (Land of Enless Greed). Menció especial per Hello Cruel World, moment en que Bad Religion també saben baixar l'accelerador en un tema amb reminiscències a Infected de Stranger Than Fiction

Quines ganes de veure'ls en directe! Aquest estiu gira europea, no m'els pens perdre!

Collita 2012

Arriba tard, però arriba la collita 2012 de Dies de Carretera. Aquest és el recull de discos que més han sonat enguany en aquest bloc, encapçalats pel gran Vostè és Aquí d'Antònia Font. Un disc que ningú esperava només un any després de Lamparetes, i on Antònia Font se reinventen una vegada més, redefinint el concepte cançó i el concepte disc. Bravo!

Molta salut i bons desitjos per a tothom per aquest 2013!

1. Antònia Font - Vosté és Aquí

2. The Gaslight Anthem - Handwritten

3. Muse - The 2nd Law

4. Els Amics de les Arts - Espècies per Catalogar

5. Son & The Holly Gohsts - Shadows & Monsters

6. L.A. - SLNT FLM

7. Soundgarden - King Animal

8. Bob Dylan - Tempest

9. Bruce Springsteen - Wrecking Ball

10. Lendakaris Muertos - Crucificados por el Antisistema

Antònia Font, Auditori de Manacor, 28 de desembre

Ganes teniem de poder veure com defensaven en directe aquest Vostè és Aquí es nostres estimats Antònia Font. Era la primera vegada que els veia dins un teatre, lluny del escenaris de verbenes que pareix que ja han abandonat definitivament. I em va sorprendre gratament el seu nou format, més intim, amb un gran decorat tot de bicicletes i un gran joc de llums. Això sí, es fa difícil aguantar el concert sense ballar i botar, aferrat a la butaca.

La banda formant un semi cercle i en Pau Debón al fons. Una darrera l'altra començaren a caure totes i cada una de les cançonetes de Vostè és Aquí, una experiència  gens pesada i ben diversa i original. Previsible, també,  només deixaren per al final el single Per Jo i tots es ciclistes, cantada per en Pau pedalejant damunt una bicicleta. Això si, una vegada acabada la presentació del darrer disc, tornaren a l'escenari dient que havien assajat unes cançons antigues, i l'auditori s'encengué: Canta o Fa Calor, cançons que feia anys que no sentíem en directe, feren aixecar el públic. Vos estim a tots iguals, Alpinistes-Samurais, Armando Rampas...

Cançons i emocions que t'arribaven a fer pensar: tanta originalitat en els darrers discos no els haurà fet perdre la frescura de les seves primeres cançons? Tancaren amb Batiskafo Katiuscas, però el públic volia més, ningú es movia.... i tornaren a sortir per intentar acabar amb Clint Eastwood. Però al públic li faltava una darrera peça de felicitat, i demanant tots junts un Viure Sense Tu, varem aconseguir que la toquessin tot i no tenir-la assajada, per acabar cantant-la tots junts amb la pell de gallina.

Antònia Font - Vostè És Aquí (2012)

Confirmat: en Joan Miquel Oliver és una font inesgotable de creativitat. Ara ja podem estar tranquils davant qualsevol pròxim llançament que facin. I es que no les tenia totes amb el que s'anava descobrint d'aquest Vostè És Aquí abans del seu llançament, "el nostre disc menys convencional, més experimental", 40 cançons d'una tacada, tres discos en un de sol... s'havien tornat locos o què? Una cosa és estar en un bon moment creatiu i comptar amb una discogràfica pròpia que te permet fer lo que vulguis, però 40 cançons d'una tacada no serien massa?

Idò la resposta és no. Són 40 temes, sí, però d'una qualitat excepcional! A més són curtets, pocs passen dels 2 minuts. La idea era simplificar les cançons, deixar-se de repetir estrofes allargant cançons, i quedar-se amb la idea original. No t'en daràs compte i ja haurà acabat la cançoneta, però és igual, perquè tot d'una en començarà una altra de boníssima. Aquí trobam registres totalment nous per Antònia Font, fan cançons a capel·la (Per jo i tots es Ciclistes), es posen durs fregant el rock (no me puc treure del cap Punyeta món), s'atreveixen amb el francès (Nous patrons pour la France) i fins i tot amb el castellà, en la versió de Tots Sants Leyenda Negra. També trobam temes instrumentals o en Pau Debón cantant lo més agut que pot a Polaris, el darrer tema. Però sobretot, trobam aquestes joies d'Antònia Font, les seves cançons de sempre, ara en versió reduïda  que no ens oferien a discs conceptuals com Lamparetes. Estic xerrant de Sa casa des Carboner, Poesies malversades, S'Alegria des Conill, Camins de plàstic i tantes altres que me retornen als Antònia Font dels primers discs.

En definitiva, un discàs per a disfrutar de cada un de les 40 cançons. Ja no fa falta passar pena per futurs discs d'Antònia Font. Aquests no fallen. Ara a veure si continuen amb el ritme de disc per any. Des d'aquí ho agrairem!

The Gaslight Anthem - Handwritten (2012)

Que faríeu amb el vostre primer sou? O que és el que vàreu fer? Jo ho he tengut molt clar: anar directament a la tenda de discos més pròxima. De fet, només era la secció de música dels supermercats Müller, però que més dona! La qüestió era fer-se amb aquesta meravella de disc que no podia deixar d'escoltar via Spotify.

The Gaslight Anthem s'han sortit amb un discàs, i mira que l'anterior, American Slang, ja va ser per a jo lo millor de 2010. Però s'han superat, si senyor. Seguint amb la seva progressió, en Brian Fallon canta millor que mai, la guitarra de n'Alex Rosamilia guanya presència i fins i tot s'atreveixen a introduir pianos, violins i altres instruments. I si a això li sumam el gran so que deixa la producció d'en Brendan O'Brien....

Les cançons més ràpides entren directes com l'homenatge al vinil que és "45" o Handwritten, però per a jo és a les cançons més lentes i amb més sentiment, on se surten, com a Here Comes My Mind, Mulholland Drive o a Too Much Blood. Com diu en Nick Hornby al llibret del disc, The Gaslight Anthem no hauran inventant res de nou, però si que han recollit el millor del legat del rock americà per posar-hi el seu gra d'arena amb la seva pròpia personalitat. Només queda dir: un dels discs de l'any. Ara venen fer gira europea, no vos los perdeu!

The Gaslight Anthem - Handwritten (Official Music Video) from Kevin Slack on Vimeo.