Amb ganes de Sopa

Demà surt a la venda La Gran Onada, nou disc de Sopa de Cabra, i per aquí tenim moltes ganes d'escoltar-lo. Ja fa mesos que l'olla està en ebullició, i la sopa que hem pogut anar tastant fa molt bona pinta. Tant el tema que avançaren l'any passat, Farem que surti el Sol, inspirat en el drama dels immigrants al Mediterrani, com els temes que hem pogut escoltar darrerament: el mig temps Deien Adéu, el deliciós retorn al rock més Stonià de Em trenques el Cor, que no puc deixar d'escoltar, o el duet vocal amb na Núria Moliner a Fronteres, que suposa una novetat en la seva discografia, més enllà de les col·laboracions que feren amb na Silvia Comes i la Lidia Pujol a la Nit Dels Anys. Aquesta setmana també han avançat la cançó Fràgil, han anunciat un concert molt especial al vaixell Open Arms i han gravat una actuació a les runes d'Empúries. Tot plegat, una suma d'ingredients molt apetitosos. Amb ganes de passar per caixa i submergir-me dins La Gran Onada!

Da Souza, Teatre Principal, 18 de febrer

Feia molt de temps que no veia en directe un grup en una sala tan petita. I és que mai havia pujat a la 5ena planta del Teatre Principal, on s'hi amaga la Sala Petita, amb capacitat per a 144 persones i que t'ofereix l'oportunitat de disfrutar d'una proximitat amb l'artista difícil de trobar avui en dia. I l'artista en qüestió era Da Souza, que venien a defensar el seu nou disc, Salsa Agredolça, que tot just acaba de sortir a la venda.

Amb puntualitat britànica començaren a les 20:00, desgranant el seu darrer treball, que transita per la mateixa sonoritat pop que l'anterior, Futbol d'avantguarda, confirmant que s'han allunyat de l'indie - garage amb el qual els vaig descobrir a El Gran Salt Endavant. Guanyen pes teclats i sintetizadors, i el perden guitarres i saxo, en un disc on a banda d'en Lluís Cabot a les veus, també sentirem cantar el bateria Àngel Garau a Tira a Tira, i el segon guitarrista Xavier Hernandez amb Aeròlits o la Faula del Falcó. Pedres i Pals va ser de les novetats que millor va sonar, però també van caure tres dels millors temes de Futbol d'Avantguarda com Finals, Geometria damunt Esferes o la gran estimada en aquest bloc, Migracions de Salmons. Finalment acabaren amb el single que va avançar el disc, Metres per Segon. Una hora clavada de concert per a donar el Sus a la gira i per a demostrar que son de lo més interessant del pop a Mallorca a l'actualitat. I tot i que aquí enyoram les guitarres distorsionades i els ritmes més accelerats del Gran Salt Endavant, tastarem amb molt de gust aquesta nova Salsa Agredolça.

Les 10 de 2019

Seguint amb la tradició encetada l'any passat, aquí van les cançons de 2019 que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

1. Anegats - No Fris

El retorn dels serverins als escenaris va ser una gran noticia, però tots teniem ganes de veure que mos podien oferir de nou una vegada entressin a l'estudi de gravació. I Ànima Niu n'és el resultat, un disc on com era d'esperar baixen les revolucions, però que compta amb temes com aquest No Fris, amb un violí que recorda a clàssics com Tramuntana i que me transmet molt bon rollo.

2. Bad Religion - Candidate

Els californians no fallen. Aprop de complir 40 anys de carrera, segueixen sense baixar el nivell en els seus discos, demostrant qui són els reis del hardcore melòdic. El disc, Age of Unreason, està carregat de bones cançons, però me quedaré amb aquest Candidate, amb una lletra tan adient per aquest any 2019 en el que amb la repetició de les eleccions generals, hem viscut una sensació d'eterna campanya electoral.

3. The Black Keys - Lo/Hi

Un dels retorns més esperats de l'any, amb un disc anomenat Let's Rock, que prometia tornar a les arrels blues rock del dúo americà. I que efectivament, compta amb temes tan efectius com el que fou single d'avançament, Lo/Hi.

4. The Racounters - Help Me Stranger

En Jack White ha ressuscitat el seu projecte amb en Brendan Benson 11 anys després del seu darrer disc, amb un treball ple de rock n roll i guitarres afilades. I noltros, ben contents de gaudir de temes com aquest Help Me Stranger

5. Rosalía - Milionària

D'acord, tots tenim un guilty pleasure, i podríem que darrerament el meu és Rosalía. La música que factura no és el meu món, però he de reconèixer que és de lo més interessant / divertit que li ha passat a la música espanyola els darrers anys, que les entrevistes que li he vist m'ha semblat una persona molt sensata i que en sap de música, i que quan va sortir aquesta rumba catalana de nom Milionària, me va fer molta gràcia.

6. Liam Gallagher - Shockwave

El disc que més he escoltat, aquest 2019 segons Spotify. Com ja vaig comentar, el nostre estimat Liam, ben envoltat de bons productors, i erigint-se com el continuador del so Oasis, com en aquesta gran Shockwave.

7. Jimmy Eat World - Criminal Energy

Retrobar-te amb un dels grups de la teva adolescència és un dels plaers més grans que hi ha. I si és amb un bon disc, com aquest Surviving, encara millor. Ple de temes marca de la casa, amb les melodies de sempre, com aquest Criminal Energy. Que més es pot demanar?

8. León Benavente - No hay Miedo

M'encanta tenir entrades per a festivales que "m'obliguin" a escoltar música nova i a sortir de la meva zona de confort. Així és com les primeres confirmacions del proper Mallorca Live Festival m'han fet endinsar-me dins el món de León Benavente. Combinació de rock i electrònica, amb temes tan enganxosos com aquest No hay Miedo.

9. Manel - Per la Bona Gent

Si la música urbana d'avui en dia utilitza el samplers, perquè no ho pot fer un grup com Manel  amb una cançó de na Maria del Mar Bonet de 1977? M'encanta la seva recerca constant de noves sonoritats, amb millor o pitjor resultat, però per aquesta darrera entrega, clarament amb bona nota, tant en disc com en directe.

10. Lax 'n' Busto - Si no ho fas tu

En Pemi Fortuny tornant a posar veu a un tema dels Lax n Busto 15 anys després era una de les notícies de l'any. Després de quedar-se sense cantant per segona vegada en la seva història, enlloc d'enfonsar-se, el grup del Vendrell es reinventa amb aquest disc polièdric, que compta amb 7 cantants diferents, entre ells el primer cantant que va tenir la formació, amb el que firmen aquest gran tema amb un clar missatge de superació personal.

Manel, Teatre Principal de Palma, 13 de desembre

Llegia l'altre dia una entrevista on li demanaven a nen Guillem Gisbert, cantant de Manel, si considerava que va ser un error abandonar l'ukelele després de l'aclamat primer disc Els Millors Professors Europeus. I ell contestava que no, que estava convençut que havien de canviar i que si seguissin tocant l'ukelele, ara ningú els escoltaria. I crec que té tota la raó del món. Però crec que és igualment cert que mai tornaran a fer un disc com el de l'ukelele.

La constant evolució del seu so és admirable i els fa un grup molt interessant. I si bé els seus discos post-ukelele mai me van enganxar, la cosa ha estat diferent amb el darrer Per La Bona Gent, disc que va anar guanyant amb les escoltes fins a animar-me a anar a veure la seva actuació al Principal. I la veritat és que va ser un concert genial, demostrant que és en aquest tipus de recintes on saben jugar millor.

Tot i que la cosa no va començar massa bé, des de l'inici van aparèixer problemes de so deixant la veu den Guillem massa baixa. Quan se'n van témer, ja duien 4 cançons. Però van decidir aturar, demanar disculpes, arreglar el problema, i tornar a començar des del començament. La veritat es que no ho havia vist mai això. Chapeau per ells. Així, amb una estranya sensació de deja vú, tornarem a viure l'arrancada inicial amb Formigues, Els Entusiasmants, Aquí tens el meu braç i una celebrada Serotonina, sobretot a la frase "les velles es xapen de riure", que el públic mallorquí sap molt bé a qui va dedicada.

La veritat es que l'evolució de Manel queda patent als seus directes, han abraçat els sintetitzadors, els samplers i l'elèctronica, amb un baixista que ja toca més els teclats que el seu instrument original. Aquest son els nous Manel, disposats a defensar el seu present i no a viure del passat. Així, basaren el concert en els dos darrers discos, i només en moments puntuals deixaren marge per a la nostàlgia, com amb la Cançó del Soldadet o una renovada i electrònica Captatio Benevolentiae, única referència al seu primer disc. Van anar encalentint motors fins arribar als Bisos amb unes vibrants Teresa Rampell, Boy Band i Per la Bona Gent que ja van fer que tothom s'aixequés del seient.

Després dels bisos, per acabar, Les Estrelles, Ram de Clamídies, i la traca final amb Sabotatge, Boomerang i Benvolgut. Genials tant el disc com l'actuació. A servidor l'han tornat a enganxar. I si continuen amb la seva innovació i originalitat sonora, seguiran tenint tota la meva atenció.

Zoo - Raval (2017)

El 19 de juny de 2014 es va penjar a youtube el videoclip de la cançó Estiu. Un vídeo senzill i artesanal que no mostrava altra cosa que col·legues passant un horabaixa a la plajta. La cançó va agradar i el vídeo va anar sumant visites fins a tornar-se viral. 5 anys després, Zoo s’ha convertit per mèrits propis en un dels capdavanters de l’escena valenciana actual, recollint el relleu dins aquest podi de grups com Obrint Pas o La Gossa Sorda. 5 anys meteòrics on han publicant 2 LP’s, 1 EP, i han girat sense aturar, arribant a tocar a Polònia o al Japó. Ara tanquen gira amb sold outs a València, Barcelona, Madrid i Santiago de Compostela, per a fer una pausa el 2020 amb la promesa de tornar el 2021.

Raval va sortir el 2017 i fou el segon assalt del grup de Gandia. Un disc que continua amb la línia que va obrir el primer “Tempestes venen del sud”, amb la intenció de fusionar hip hop, electrònica, ska i rock. Al joc de veus dels cantants Panxo i Arnau, s'hi sumen aquí Def Con Dons a Dilo en Castellano, amb el germà den Panxo, Pablo Sánchez (cantant de La Raíz) i la rapera cuabana Annie Garcés s'acosten a la cúmbia amb la deliciosa Rituales de Santería, mentre que les cantants del grup de Mafalda col·laboren a Presoners. També trobam un homenatge a la mestra Marifé Arroyo, pionera de l'escola en Valencià, a La Mestra. El Cap Per Avall repassa la situació del País Valencià demostrant com es fa això de rapejar en valencià, mentre que a Correfoc demostren que també saben baixar les revolucions i aproximar-se a la balada. Però és a Ventiladores, amb el seu enganxós riff de guitarra i la seva potent tornada on per servidor aconsegueixen el seu tema més rodó.

Esperem que agafin forces durant la pausa de l'any que vé. Des d'aquí esperarem la seva tornada, perquè tenim més ganes de Zoo!

Liam Gallagher - Why Me? Why Not. (2019)

La veritat és que era molt escèptic amb la carrera en solitari d'en Liam Gallagher. Els precedents no convidaven gaire a l'optimisme. Ni les seves aportacions als discos d'Oasis ni tampoc l'aventura fallida de Beady Eye, el grup que muntaren la resta del grup sense en Noel i que només publicà dos discos. Ell era bo cantant els cançons del seu germà, no component tems propis. Però sembla que es va saber assessorar bé i es va rodejar d'un grup de productors i compositors amb els quals va debutar en solitari amb el notable As You Were, l'any 2017.

Why Me? Why not és la continuació i la confirmació de que en Liam va per molt bon camí. Així com el seu germà sembla voler cercar noves sonoritats aproximant-se als sintetitzadors i a l'electrònica, el nostra estimat Liam ha decidit continuar amb l'herència d'Oasis i la tradició del pop-rock britànic. I la jugada li surt molt bé. El trio inicial ja justifica el disc. L'elèctrica Shockwave és un ideal per a obrir el disc, a One of us baixen les revolucions amb una lletra que sembla que va dirigida al seu germà Noel, i amb joc de veus final genial. La cosa continua amb Once, una balada molt lennoniana acompanyada elegantment de violins. Ja sabiem que en John Lennon és un dels referents d'en Liam, i de fet, el títol de l'àlbum és el nom d'un dibuix que va realitzar el de Liverpool.

L'alegre Now That I've Found You, Halo conduida per un frenètic piano o la que dóna títol al disc Why Me? Why Not, son altres temes destacables d'un disc, que si bé es cert que baixa de revolucions a la segona part, té punts àlgids com The River, un altre tema amb un so molt Oasis.

Pel que vam poder veure en directe al BBK Live d'aquest any, en Liam és el primer que estaria encantat de que Oasis tornessin als escenaris. No sé si això arribarà a passar mai, però mentrestant seguirem d'aprop seva carrera en solitari.

Sopa de Cabra, Felanitx, 22 d'agost

Felanitx acollí el retorn dels gironins a Mallorca, en un concert que en principi s'havia de fer a Pollença el 10 d'agost. Però hi hagué canvi de govern municipal fa uns mesos, i sembla que ara el rock en català no es benvingut al municipi pollencí. Una llàstima que la cultura surti perjudicada de les decisions polítiques. Però per sort, pogueren canviar la ubicació i les dates per acabar tocant a Felanitx. I es que enguany els Sopa han estat gravant un nou disc, i només han tocat en directe per les Balears, donat que el seu concert al Doctor Music Festival es va suspendre amb tota la resta del festival.

Precisament al Doctor Music havien de tocar sencer el seu disc més venut, Ben Endins, i una de les incògnites era saber si això acabaria passant a Felanitx. I de primeres ho va semblar, quan començaren amb Tot Queda Igual i Bloquejats. Però a la tercera cançó ja es desmarcaren amb una Tornaré a ser Lliure dedicada als presos polítics i anen Valtonyc. I es que el concert, tal i com s'havia anunciat, fou un recull de grans èxits, on només caigueren 3 cançons del seu darrer disc. Així, tocaren els temes més representatius de la banda, com el Si et quedes amb mi, El Carrer dels Torrats, Hores Bruixes, Per no dir res o Instants del temps. Un concert amb poques sorpreses, però s'ha de dir que en directe estan ben en forma, i que en Gerard Quintana, als seus 54 anys, continua tenint una gran veu i un gran pres damunt l'escenari.

Amb el Boig de la Ciutat, Si et va be, i les fusionades No tinguis pressa - Sota una Estrella, arribaren als bisos. En plural, perquè al primer caigueren Cercles i Podré tornar enrere, i per al segon i definitiu, una Mai trobaràs acústica amb només en Quintana i en Thió, l'homenatge anen Ninyin amb Blujins rock i El Sexo, per acabar, evidentment, amb l'Empordà.

Amb ganes d'escoltar el nou material que han estat gravant. Mentrestant, un altre gran directe de Sopa que mos enduim.