Lluís Gavaldà, Teatre Mar i Terra, 14 d'octubre

 

Degut a la Covid-19, els mallorquins no hem pogut gaudir del directe d'Els Pets, durant la seva darrera gira. Però per sort, a última hora, es va poder muntar el concert d'ahir vespre, d'en Lluís Gavaldà en solitari al Teatre Mar i Terra. Un concert que m'imaginava íntim, acústic i acompanyat del ja conegut sentit de l'humor del cantant de Constantí. El que no m'esperava era que vingués acompanyat d'un monstre musical i multi instrumentista anomenat Joan Pau Chaves, un autèntic geni del piano, capaç també d'acompanyar els temes tocant el baix i fins i tot, fent beatboxing!

Els primers temes els va tocar en Gavaldà tot sol a l'escenari, iniciant la funció amb Por i Núria. Però ben prest aparegué en Joan Pau al piano, per regalar-mos el riff als teclats de Jungleland d'en Bruce Springsteen, damunt la qual cantaren Pantalons Curts i Genolls Pelats. Seguidament, va sonar un Dimecres Qualsevol, per acabar explicant-mos que originalment feien concerts a la carta, on el públic anava demanant cançons. Però que van acabar eliminant aquest sistema democràtic, quan el públic va començar a demanar a crits Boig Per Tu, L'Empordà o Miami Beach. Bona cosa va dir, perquè tots els assistents vam començar a cantar el tema de Lax n Busto, i a n'en Lluís no li va quedar més remei que cantar-la amb noltros. I és que en Gavaldà mos va fer partícips del concert, ja fos fent-li els coros o marcant el ritme picant de mans.

El concert continuà amb La Vida és Molt Avorrida Sense el Teu Cos, del seu darrer disc, però s'ha de dir que la majoria de temes foren dels inicis de la banda, cosa que vaig agrair molt. Seguidament, tocaren una gran Si la Mort Em Vé a Buscar, amb l'afegitó final del Heart Of Gold d'en Neil Young. I per a les següents, pujà a l'escenari l'ex-guitarrista d'Els Pets Marc Grasas, que als acompanyà a Agost i a Fàcil, que tocaren tots tres, sense micros ni amplis, asseguts a la part més propera de l'escenari.

Per a la següent tanda, en Joan Pau va agafar el baix, per regalar-mos una Per Què No Vens acabada amb Wait In Vain d'en Bob Marley, Aquest Cony de Temps, una celebrada Quan més et Coneixo Més m'agrada el Teu Gos, i tornant a l'acompanyament al piano, No Vull Que T'agradi Aquesta Cançó, Blue Track, una animada Està Plovent i Vespre, que vam cantar des del públic mentre en Lluís passejava entre les butaques.

Però encara hi havia ganes de més, i en Joan Pau ens regalà tot sol al piano S'ha Acabat, per després venir en Lluís a cantar una preciosa Silencis, que jo no havia escoltat mai. I encara més, dues cançons que no figuraven al setlist, però que tots disfrutarem ja drets i ballant: Una Estona de Cel i una versió reduïda de Bon Dia.

Un concert genial, ple de sorpreses i rialles. Per aquí ja érem fans d'Els Pets, i del programa de radio El Celobert. Ara, també podem dir que som fans dels acústics d'en Lluís Gavaldà i en Joan Pau Chaves. 

Sopa de Cabra, Mallorca Live Summer, 10 de juliol

 

La nostra cita de cada estiu amb Sopa de Cabra, mos va dur aquest pic a Calvià, al Mallorca Live Summer. Un festival adaptat a les circumstàncies Covid, i on es nota que han fet un gran esforç organitzatiu amb el tema taules, comandes de beguda i pagament online. Esperem que l'any que ve, ja puguem viure el festival amb una mica més de normalitat.

El concert dels gironins tenia enguany l'al·licient de tractar-se de la gira de celebració dels 30 anys de Ben Endins. I efectivament, es van dedicar a repassar per ordre, les cançons del seu disc més emblemàtic. I ens van permetre veure el seu repertori més rocker i juvenil, i gaudir de temes com El Sexo, Blujins Rock, No tinguis pressa o Sota una Estrella, que a les darreres gires ajuntaven fent medleys, i que aquí sonaren  sencers i per separat. El "Bona Nit Malparits" va donar inici al concert que com no podia ser d'altra manera, va començar amb els acords de Tot Queda Igual. Bloquejats, Cardíaco y Acabado, El Carrer dels Torrats, anaren caient i transportant a la gent de nou a 1991. Oferiren una versió més lenta, amb inici de teclats, de l'Estació de França, un Boig de la Ciutat en acústic (amb el moment de glòria del bateria Pep Bosch a la pandereta); de les versions va caure Guerra d'en Bob Marley, amb speech previ d'en Gerard Quintana; amb l'Empordà van fer la presentació de la banda, per acabar el set de Ben Endins amb Sota una Estrella i Podré tornar Enrere.

Però no només de Ben Endins viu la banda, i després dels bisos ens van oferir la cançó dedicada a nen Ninyín, Seguirem Somiant; Farem que surti el Sol, El Far del Sud, Cercles, Si Et Va Bé i una Camins que va tancar quasi 2 hores de concert. Un concert genial, tot i que per aquí mos va agradar molt el darrer LP La Gran Onada, i mos hem quedat amb ganes de veure els nous temes en directe. Pentura ho faran quan tornin l'any que ve? Qui sap. Passi el que passi, seguirem fidels a la nostra cita de cada estiu. Fins l'any que ve Sopa!

L.A., Acolliment de Lluc, 26 de juny

Qui millor que L.A. per a celebrar els 10 anys de la Serra de Tramuntana com a Patrimoni de la Humanitat. I és que va ser enmig de la Serra, concretament a Orient, on en Lluís Albert Segura i la seva família van decidir passar alguns mesos de la pandèmia, component les cançons que han donat forma a aquest nou disc, anomenat Evergreen Oak (alzina en anglès). I a més a més, suposava el retorn de la banda als escenaris després de prop de 3 anys de parèntesi. Així, que hi havia moltes ganes de veure'ls.

El concert va ser una mescla de grans èxits i presentació del nou disc. Començaren amb Spend My Time, el primer single del nou CD, i tot d'una es dedicaren a recórrer la seva discografia, amb Leave It All Behind, Perfect Combination, Under Radar, Older, o In The Meadow. Fins que va arribar el moment de presentar aquest nou disc, moment que van anomenar l'Orient Set, on caigueren Where is the Fire, Old Enough, On the Moon, la preciosa Judy i Karma.

I a partir d'aquí, seguiren amb els seus grans èxits, amb una brutal Dualize que empalmaren amb Rebel. Continuaren amb Oh Why?, Ringing the Bell, una versió allargada de Living by the Ocean, Storms i la que no podia faltar, una Stop The Clocks amb el clàssic increscendo musical marca de la casa, començant en Lluís Albert tot sol, per desprès afegir-se la resta de la banda. Finalment, després dels bisos, acabaren amb Ordinary Lies, Hands i l'elèctrica Outsider.

Han tornat, i en bona forma. I des d'aquí, n'esteim encantats.

Joan Miquel Oliver, Teatre Principal, 25 d'abril

M'agraden les gires d'aniversari de discos antics, autèntics exercicis de nostàlgia i que te transporten a una altra època de la teva vida. En aquest cas, Surfistes en Càmera Lenta, primer disc en solitari d'en Joan Miquel Oliver. Un disc que en aquell moment (2005) va semblar senzill, tímid i sense masses pretensions, publicat en el moment de major èxit d'Antònia Font (ni més ni manco que entre dues genialitats anomenades Taxi i Batiskafo Katiuskas!). Però un disc al qual li tenc molta estima i que me teletransporta als primers anys de vida universitària a Barcelona.

Però bé, nostàlgies personals a banda, el d'ahir va ser concert genial. Amb un Joan Miquel vestit de amb un quimono estampat de flors, a conjunt amb els seus fidels escuders Jaume Manresa als teclats i Xarli Oliver a la bateria. Començaren amb el tic-tac de Rellotge i continuaren amb Emerson Fitipaldi, amb en Jaume jugant amb el sons del theremin. I a partir d'aquí, van oferir el disc sencer, seguint l'ordre del CD, tot allargant les cançons originals amb els solos i atmosferes marca de la casa, que tant bé saben fer en directe. Algunes d'elles van reconèixer que no les tocava des de feia 15 anys. Enmig de Molí de Vent, mos va intercalar el graciós Iventari del pis de Carrer de la Missió, i acabà amb la darrera del disc, la magnífica Foto.

I una vegada acabada la part nostàlgica, van caure els seus hits més recents, com Hipotèrmia, Elektra, Flors de Cactus o les genials Final Feliç i Hansel i Gretel que van sonar seguides. Com no, no faltà el toc d'humor del solleric entre cançó i cançó, com quan abans d'Avió de Paper va explicar la decepció que s'endú el públic de la península en veure que ell no és el guapot actor que canta les seves línies al videoclip de 7 Días Juntos de la Bien Querida, on va col·laborar versionant la cançó en castellà. Finalment, després del bis, va tancar el concert amb Rumba del Temps i Lego. En definitiva, un fantàstic concert. Ja que hi som, en Joan Miquel podria mirar encara un poc més enrere i deleitar-mos amb un concert especial 20 anys del disc A Rússia amb la resta d'Antònia Font. No crec que passi, però jo deix la idea damunt la taula!

Weezer - OK Human (2021)

Cada vegada que en Rivers Cuomo anuncia nou disc de Weezer, me pos a tremolar. No negaré que m'he queixat moltes vegades de lo molt que tarden els grups veterans en treure nous discos. Però també és cert, que "quien mucho abarca, poco aprireta", i en el cas de Weezer, això s'ha traduït en una gran quantitat de discos els darrers anys, però bastant irregulars. Record pensar en el seu moment que si el Red Album (2008), Raditude (2009) i Hurley (2010), haguessin sortit en un sol disc amb els millors temes, estaríem parlant d'un dels millors discos del grup, enlloc de tres discos normalets amb alguns temes destacables. Després, em va molar molt l'Everything will Be Allright at the End (2014) però a partir d'aquí, va tornar la incontinència creativa del grup i ja no els hi vaig seguir el ritme.

Però l'anunci a principi d'any d'un nou disc rupturista, sense guitarres elèctriques, gravat de manera analògica i acompanyats per una orquestra, em va provocar una curiositat tan gran que no m'hi vaig poder resistir. I puc dir, alleugerit, que es tracta d'un bon disc! Les guitarres distorsionades marca de la casa, no s'enyoren en cap moment. La orquestra acompanya a la perfecció les melodies d'en Rivers, en un disc que transmet molt bon rollo, i amb un títol que és una clara referència a l'OK Computer de Radiohead. I això es pot gaudir en cançons com All My Favourite Songs, single del disc, on canta sobre les contradiccions d'un mateix; la "rockera" Grapes of Wrath amb referències a 1984 i a Lord of The Rings; o la balada Playing My Piano que sembla escrita per un amant de música en ple confinament del 2020.

Un nou disc de hard rock, Van Weezer, ja està en camí, i crec ja preparen nous projectes. Però bé, si han de mantenir el nivell d'aquest OK Human, tenen el meu permís per treure tots els discos que vulguin!

Mark Oliver Everett - Cosas que los nietos deberían saber (2009)

Fa estona que vaig descobrir que en qüestió de llibres, lo meu són les autobiografies de rock n roll. I feia temps que tenia aquest llibre en ment, ja que amics meus fans de Eels me l'havien recomanat i sempre el veia situat a les llistes de millors autobiografies del rock, amb el detall que no feia falta haver escoltat la seva música per disfrutar del llibre, el qual era el meu cas. I puc confirmar que es 100% cert.

Com s'explica al pròleg, basta entrar a la wikipedia d'en Mark Oliver Everett, i veure que hi ha un capítol titulat "tragèdies familiars"; per fer-se una idea de tot el que ha hagut de superar l'autor. Son pare, amb qui havia tengut una relació mol freda, mort per un atac de cor. La seva germana, depressiva i amb varis intents de suïcidi, s'acaba matant amb una sobredosi. I quan millor li van les coses a nivell musical, també es queda sense mare degut a un càncer. I s'acaba quedant tot sol, l'únic de la seva família, i aquesta és una de les raons per les quals escriu aquest llibre, amb l'esperança que si mai té nets, coneguin la seva història.

Però tot i això no és un llibre trist. Al contrari, he rigut molt llegint-lo, amb el toc d'humor que té n'Everett per a contar episodis i anècdotes de vida que li han anat passant. També és la història d'un músic caparrut, que a base de molt d'esforç ha pogut viure del que més li agrada, la música. I tot amb una filosofia de vida, que per un home que ha viscut tant d'aprop la mort, és molt vitalista i que fa que en acabar el llibre, tenguis encara més ganes de viure i aprofitar el moment.

Ryan Adams - 1989 (2015)

D'acord, ho reconec, m'he acabat fent Swiftie. M'he escoltat tota la seva discografia i m'agraden tant els discos country com els discos pop. I una de les coses que més m'ha sorprès és aquest 1989, el disc amb el qual na Taylor Swift va abandonar el country per abraçar la música pop dels anys 80, que va suposar l'èxit més gran de la seva carrera, i que un any després el va versionar sencer.... en Ryan Adams!

No conec gaire de l'obra d'en Ryan Adams, però pel que he llegit sé que és un enamorat de versionar altres artistes. I en la meva opinió, en aquest disc ho borda. Quan desvesteixes una cançó del seu vestit original i segueix sonant genial, és quan es demostra que és una bona cançó. I en aquest disc les cançons de na Taylor passen la prova amb nota. I per altra banda, en Ryan aconsegueix endur-se els temes al seu terreny de manera encertada. Fins i tot, amb versions que pel meu gust milloren les originals. Estic parlant, per exemple de la folkie Out of the Woods i el seu genial final amb secció de vents, o de Bad Blood. Els mega hits Shake it Off i Blank Space es converteixen en cançons minimalistes de guitarra i poc més, mentre que Style es torna guitarrera i distorsionada. Genials també Wildest Dreams, I Know Places o el final amb Clean.

Tots dos artistes surten guanyant. Es demostra la qualitat dels temes de na Taylor i el talent d'en Ryan. Un win-win en tota regla.