Les 10 de 2024

 

2024, un any on he vist més música en directe que mai (fins a 40 concerts!), on no hem dubtat en agafar avions i fer kms per veure a Green Day a Madrid, a AC/DC a Bratislava o complir un somni i veure dues vegades (i amb dos setlists diferents!) a Pearl Jam a Barcelona i a Madrid. Un any on hem rendit homenatge a nen Pau Donés amb la banda de Jarabe de Palo, on hem vist a Antònia Font tan en format teatre com en format festival, on de nou Ànimos Parrec ha posat la banda sonora a l'estiu, hem pogut escoltar nou material en directe de Sopa de Cabra, hem vist a na Dua Lipa en un festival massiu com el Mad Cool, mos ho hem passat bé un any més a sa Mobofest, mos hem tornat fidels als concerts dels dissabtes a Can Lliro a Manacor, mos hem despedit de Zoo i de La Gran Orquesta Republicana, hem celebrat els 15 anys de Suasi i fins i tot hem assistit a concerts amb lloc i artista sorpresa gràcies a Pecan Pie. I un any amb novetats discogràfiques molt interessants. Com cada any, aquí van les 10 cançons que han conformat la banda sonora de Dies de Carretera d'aquests darrers dotze mesos:

Zoo: Epíleg

L'any musical va començar amb la trista notícia de la separació de Zoo. Els de Gandia anunciaven el final del seu trajecte d'una manera molt original, amb una cançó anomenada Epíleg on repassaven la seva carrera meteòrica: de gravar de manera innocent el videoclip Estiu a omplir Wizink Centers i Palaus Sant Jordis durant la gira del seu darrer disc, Llepolies. Quan van desaparèixer Obrint Pas i La Gossa Sorda record pensar quin grup valencià de masses els hi agafaria el relleu. Zoo han augmentat l'aposta, demostrant que es pot tenir èxit dedins i defora dels Països Catalans. Veurem qui en segueix l'estela. I esperem tornar-los a trobar en un futur als escenaris.

Green Day: American Dream Is Killing Me

Un dels concerts de l'any. Celebrar el 30è aniversari de Dookie i el 20è d'American Idiot, i anunciar que els tocarien sencers durant la gira, era motiu suficient per agafar les maletes i anar cap a Madrid a veurer-los. El concert somiat per tot fan, on vam poder comprovar que segueixen en bona forma i a més presentant un dels seus millors discos en anys, Saviors. Amb cançons canyeres i animades com Dilemma, Look Ma No Brains! o aquesta American Dream Is Killing Me.

Liam Gallagher + Squire: Mars To Liverpool

La unió del cantant d'Oasis i John Squire, guitarrista i compositor dels Stone Roses, per gravar un disc, semblava una de les notícies de l'any. La quintaessencia mancuniana feta realitat. Evidentment, tot això ha quedat en segon pla després de l'anunci de l'ansiat retorn del grup dels germans Gallagher a l'estiu 2025, amb tot el hype i la missió impossible d'aconseguir entrades que això va suposar. Per sort en vam aconseguir una i podrem viure aquest moment històric. Però no vull deixar de reivindicar aquest bon disc, amb bones cançons i bons riffs de guitarra com Raise Your Hands, Just Another Rainbow o aquesta Mars to Liverpol

Maria Jaume: Pura Geografia

La de Lloret s'ha unit a la corrent actual de desmarcar-se del pop de guitarra i endinsar-se dins els sons electrònics i urbans al seu darrer disc Nostàlgia Airlines. Un disc farcit de col·laboracions, com Renaldo&Clara (Super mala pinta), Julieta (Tristesa a Miami) o en Pau Debon (Hoteles, sol y playa). I tot i que des d'aquí no som fanàtics d'aquest nou so, hem de reconeixer que no mos podem treure del cap un tema tan rodó com Pura Geografia.

Pearl Jam: Wreckage

A la fi un bon disc de Pearl Jam! No es que els darrers fossin dolents, sempre tenien algun bon tema, però costava arribar d'una tirada al final del CD i queien ràpidament a l'oblit. Això no passa amb Dark Matter, on diuen que la peça clau ha estat el productor Andrew Watt. Sigui com sigui, aquí els de Seattle estan inspirats com feia temps que no ho estaven. Amb cançons canyeres com Scared Of Fear, React Respond o Dark Matter (amb un riff al més pur estil Soundgarden), cançons plenes de melodia com Won't Tell, temes on juguen a ser Pink Floyd com a Upper Hand o aquesta Wreckage que sembla un homenatge al so de guitarres d'en Tom Petty.

The Interrupters: In The Mirror

El gran descobriment de l'any. Ja els teniem ubicats, però va ser aquest juny, fent de teloners de Green Day a Madrid, quan ens van acabar d'enganxar. Punk i ska de bona factura, tornades enganxoses, lletres reivindicatives i una cantant amb carisma. Enguany presentaven nou disc, In The Wild, amb temes tan redons com As We Live, Raised by Wolfs o aquesta In The Mirror.

Dua Lipa: Training Season

Radical Optimism és el tercer disc de la diva del Pop, on s'ha endinsat dins l'electropop. I si bé pensam que està per davall del seu anterior disc, Future Nostalgia, aquí hi podem trobar hits com Houdini, These Walls o Illusion. Però si mos hem de quedar amb una, escollim l'hiptòtic riff de Training Season i la seva posada en escena en una espectacular actuació als Grammys d'enguany.

Ànimos Parrec: Sa Pleta Roja

Com si fossin els mateixos Creedence Clearwater Revival, els de St. Joan van a ritme de disc per any. En aquest segon treball, En Terra s'Aturen, seguim trobant allò que mos va enganxar d'ells a la primera entrega, temes de crítica social com Postal, cançons més Creedence com el record als padrins a Brummel i Bessons, o aquesta meravella de rock n roll que es Sa Pleta Roja, on sembla que parlen del seu Sant Joan natal com a darrer reducte del pla de Mallroca, a base de bones guitarres i d'un solo final ple d'energia. Si volen seguir amb aquest ritme de producció discogràfica, aquí estarem encantats.

Anegats: Sempre

Es de Son Servera s'han començat a despedir de noltros amb una sèrie de concerts que tendrà el seu punt i final del proper mes de juny al seu poble. I també ho han fet amb un disc nou, amb cançons amb regust a despedida com aquest Sempre on mos recorden que tendrem les seves cançons "sempre que mos haguem de menester,  sempre que ho vulguis compareixeré". Encara no han partit i ja els enyoram.

Sopa de Cabra: Temps de Sega

Quan ja duus més de 30 anys de carrera i 12 discos publicats a l'esquena, tens dret a fer el que vulguis. I això es el que han fet els de Girona. Un disc, Ànima, concebut on cada cançó està feta a mitges amb un altra artista. I on més que gent que col·labora amb Sopa de Cabra, sembla al revés, que els Sopa col·laboren amb cada un dels artistes. I si bé es cert que aquí no hi trobam el "so Sopa" de tota la vida, és molt refrescant i original sentir-los cantar amb els Sidonie, en Pol Batlle, en Santi Balmes o na Beth en aquesta preciosa balada anomenada Temps de Sega.

Les 10 de 2023

2023. Any on a Mallorca hem pogut seguir gaudint dels retornats Antònia Font i La Gran Orquesta Republicana, hem tornat a sentir la música de Boc, hem disfrutat tant del Mallorca Live Festival com del Mobofest, hem perseguit en Bruce Springsteen fins a un poble perdut del centre d'Europa, hem pogut veure a la fi dues bandes que teniem pendents, com son Wilco i Blink-182; mos hem passat l'estiu cantant Ánimos Parrec, la nova sensació mallorquina, mos hem despedit de Da Souza i, qui ho anava a dir, hem pogut gaudir de noves cançons de Rolling Stones i de Beatles. I es que el rock n roll mai mos deixarà de sorprendre. Aquí van les cançons que més han sonat aquest 2023 a Dies De Carretera: 

The Rolling Stones - Angry

Nou disc de la millor banda de rock n roll de la història i sensació total de que encara tenen corda per estona. Superen la mort del bateria Charlie Watts i arriben a la vuitantena amb un disc que sembla fet per musics, com a mínim, la meitat de joves. Sonen clàssics però sense por a a actualitzar-se, experimentant amb l'autotune i tot. I es claven cançons tan bones com el mig temps de Sweet Sounds of Heaven amb na Lady Gaga, la punkie Bite My Head Off amb el baix den Paul McCartney, la discotequera Mess It Up encara amb la percussió d'en Charlie o aquesta Angry plena de ràbia, amb genial riff d'en Keith Richards i espectacular videoclip de na Sydney Sweeney. Llarga vida a ses Satàniques Majestats.

Ánimos Parrec - Veniu a Es Pla

El grup que Mallorca necessitava. Agafa lo millor del rock americà, mescla-ho amb l'humor d'Ossifar i tendràs com a resultat Ánimos Parrec. Veterans de l'escena santjoanera, enguany s'han donat a conèixer a tot Mallorca amb el seu primer disc, on trobam rock n roll en vena a Es turisme mos va salvar o Beneit, un homenatge a Creedence Clearwater Revival i al camp mallorquí a Ses Fites Netes, una barbaritat de versió de Cortez the Killer den Neil Young, reconvertida en Miquel Josep (Juniper The Killer) o Veniu a Es Pla, una cançó plena d'ironia i que es va convertir en la cançó de l'estiu.

Foo Fighters - Hearing Voices

Una grata sorpresa veure que el grup segueix endavant, amb nou disc i gira, desprès de la mort l'any passat del seu bateria Taylor Hawkins. En Dave Grohl supera la tragèdia com millor ho sap fer, fent cançons. I sap greu dir-ho, però aquesta inspiració l'ha duit a treure el seu millor disc en anys. Un disc que roqueja amb Rescued o la power-poppie Under You, però on sobrevola constantment l'ombra d'en Taylor en cançons com Rest o aquesta genial Hearing Voices. "I've been hearing voices, none of them are you". Descansa en pau, Taylor.

Blink-182 - Dance With Me

La reunió més esperada dels darrers anys. Si bé el grup havia continuat amb en Matt Skiba com a guitarrista i cantant, i havia tret discos bons com California, tothom sap que l'autèntic so de Blink necessitava del retorn den Tom DeLonge. Vàrem poder disfrutar d'ells en directe a Barcelona, en un concert ple de Greatests Hits, però també han presentat nou treball. Un One More Time, on hi trobam una Terrified de l'epoca Box Car Racer, la cançó homònima i el seu emotiu videoclip, una accelerada Turn This Off! de 23 segons, marca de la casa; o el punk-pop de tota la vida amb Anthen Part 3 o aquesta Dance With Me i els seus aferradissos "oles-oles".

The Beatles - Now And Then

Sabíem que en Paul McCartney tenia en un calaix aquesta cançó  des de la reunió a mitjans noranta dels Beatles per publicar amb els Antologies les precioses Free As A Bird i Real Love. Han hagut de passar uns anys, perquè amb l'absència d'en George Harrison, que s'oposava a publicar-la, i amb l'ajuda de intel·ligència artificial, que ha pogut separar la veu d'en John Lennon; en Paul i en Ringo l'hagin pogut acabar. S'ha criticat molt l'ús d'aquesta tecnologia, o el fet que el resultat sigui pitjor que la demo inicial d'en John. Jo no he fet cas a res d'això, senzillament he viscut emocionat el poder viure una nova publicació dels Beatles i he gaudit de la seva darrera cançó.

Joan Miquel Oliver - Siento Feelings

El solleric segueix amb la seva incontinència creativa. Superada la trilogia Pegasus - Atlantis - Elektra, on pel meu gust ja s'estava repetint massa, i també el retorn discogràfic d'Antònia Font; en Joan Miquel retorna en solitari amb Electronic Devices. Un disc amb bones cançons, amb el toc d'experimentació sempre present (com Cinquanta euros) i temes que prometen convertir-se en clàssics als concerts com la ballable Robot Mayordomo o aquesta increïble Siento Feelings, on hem descobert lo bé que es mesclen el mallorquí i l'italià de na Stefania Luisini.

La Ludwig Band - El Meu Amor se n'ha Anat de Vacances

Un dels darrers descobriments de l'any, gràcies al passacarrers del col·lectiu CRUI de fa unes setmanes. Grup que sembla una mescla dels primers Manel amb un cantant al més pur estil del Bob Dylan folkie primerenc. En el seu darrer disc dylanegen amb classe a Bon amic, vell amic o El dia que et perdoni. Manela, no vull currar per vostè sembla un homenatge a Maggie's Farm i també destaquen Contraban o aquesta animada El meu amor se n'ha anat de vacances. Amb ganes de tornar a veurer-los en directe.

Wilco - A Bowl and A Pudding

A la fi enguany he pogut veure a Wilco en directe. Va ser a Alacant, on vaig poder gaudir de les cançons d'en Jeff Tweedy i de la guitarra den Nels Cline, en un concert on van defensar els Wilco actuals del darrer disc Cruel Country. I com que no poden aturar de treure discos, al poc temps ja teniem el nou Cousin, que si bé segueix enfora dels seus millors treballs, hi podem escoltar uns Wilco que tornen a l'experimentació a cançons com Infinite Surprise o també les melodies de guitarra marca de la casa en aquesta A Bowl and A Pudding.

Suasi - Dies Infinitament Feliços

En Pep Suasi, segueix a la seva, fent discos senzills amb bones cançons. El darrer es diu Peces d'Antiquari, amb un so cada vegada més folk i acústic, amb aires Wilco, i amb cançons sobre temes quotidians i plenes de detalls com l'inici a lo David Bowie de És normal, l'inici acústic i final elècrtric de Som Peces d'Antiquari, o l'interludi guitarrer d'aquests Dies Infinitament Feliços.

Taylor Swift - I Can See You

La reina del pop continua amb les seves regravacions d'antics àlbums amb les que pretén recuperar la seva pròpia música. Enguany ha tocat el torn a Speak Now i a 1989, que han arribat amb les seves pertinents noves cançons, com aquesta I Can See You que sembla la versió fosca de la lluminosa Mine. A més, ha tornat als escenaris amb el triomfal The Eras Tour, que també ha tret en versió pel·lícula als cinemes, convertint-se en la pel·lícula de concert més taquillera de la història. Un altre record per la reina de la industria musical.

Les 10 de 2022

2022, any en que per fi hem pogut recuperar la normalitat post-covid i hem tornat a anar de concerts i festivals sense restriccions. Provocant un estiu amb una allau d'oferta musical com no record mai a Mallorca. Mallorca Live Festival, Canet Rock, Mobofest, els concerts de Mallorca Live Summer i els de Son Fusteret. A més de les verbenes de tota la vida. I també any en Antònia Font i La Gran Orquesta Repúblicana, dos dels grups de les nostres vides, han tengut gloriosos retorns. En quant a discos, hem tengut un any interessant, que com sempre vos resumesc en 10 temes. Les 10 cançons que han sonat més a Dies de Carretera aquest 2002.

Antònia Font - Un Minut Estroboscòpica

La veritat és que el seu primer disc en 10 anys em va sonar més a un disc en solitari d'en Joan Miquel Oliver cantat per en Pau, que no a un disc d'Antònia Font. I massa baix de revolucions pel meu gust. Així tot, si que vaig disfrutar aquest Minut Estroboscòpica, que sona als Antònia Font de tota la vida, i amb el qual van iniciar el seu gloriós retorn en directe aquest estiu a Inca.

Eddie Vedder - Picture (feat. Elton John)

Per fi surt del so de l'ukelele dels seus primers dos discos, per oferir-mos ara sí un disc de rock. Un disc que no té res a envejar als darrers treballs de Pearl Jam, però del qual he gaudit sobretot de les genials col·laboracions que s'ha marcat a les darrers cançons, amb l'harmònica de n'Stevie Wonder a Try, la bateria d'en Ringo Starr a Mrs. Mills o aquest genial duet a Picture amb un Elton John acabant la cançó tornant-se loco al piano. Genial.

León Benavente - Canciones Para No Dormir

Per fi els hem pogut veure en directe enguany, i comprovar que son un grupasso en viu. I l'any que ve al MLF, en tendrem una altra ració. El seu nou disc, ERA, confirma que la transició del rock a l'electrònica és un fet. Pel meu gust, no arriba al nivell del seu anterior disc Vamos a Volvernos Locos, peró té cançons molt disfrutables com aquesta Canciones Para No Dormir.

Liam Gallagher - Everything's Electric

Es confirma que en Liam és l'autèntic guardià de l'essència Oasis, en un 2022 on s'ha clavat 2 concerts a Knebworth per celebrar el 25è aniversari de la mítica actuació de la banda el 1997. I amb un tercer disc, on ha intentant sortir de la seva zona de confort, oferint cançons diferents a lo que mos té acostumats. Algunes d'elles brillants, com aquesta Everything's Electric composta a mitges amb en Dave Grohl

Red Hot Chili Peppers - Black Summer

El retorn del gran John Frusciante a la banda era motiu més que suficient per donar una oportunitat a les noves cançons dels californians. En un any en que han tres dos (!) discos nous en un atac de creativitat compulsiva que me recorda al doble album Stadium Arcadium que es van clavar el 2006. I com en aquell moment, me declar incapaç d'escoltar els dos discos al complet, però si de disfrutar de bons temes com aquest Black Summer

Weezer - A Litle Bit Of Love

Soc fan de Weezer. Però soc totalment incapaç de seguir el seu ritme de publicació de nous discos. Ja me va venir just l'any passat on van treure dos discos. Però es que enguany han tret 4 EPs, la sèrie SZNZ amb un EP dedicat a cada estació de l'any. I de lo poc que he escoltat, si que he gaudit molt d'aquesta primaveral A Little Bit Of Love.

Muse - Won't Stand Down

Encara se me posen els pèls de punta en recordar la majestuosa actuació d'aquest estiu al Mallorca Live Festival. Pentura per això, vaig estar tot l'estiu escoltant el seu darrer disc, Kill or Be Killed. Per això o perquè realment es tracta d'un molt bon disc, m'atreviria a dir que el millor que han tret des de Black Holes & Reveletions, i aquí esteim parlant de 2006. Sigui com sigui, un disc on tornen a les guitarres i al rock n roll, amb grans cançons com Compliance, You Make Me Feel Like is Halloween o aquesta tremenda Won't Stand Down

Els Pets - No t'escolto

Un nou disc d'Els Pets sempre és una bona notícia. En Lluís Gavaldà, el meu gurú musical de capçalera que imparteix classes magistrals cada dia al seu programa El Celobert, segueix en la seva recerca del pop més pur, amb un disc anomenat 1963 que no només és l'any en que van néixer els tres de Constantí, si no que sona a clar homenatge al pop dels anys 60 i als seus estimats Beatles.

Da Souza - Bomba de fum

Da Souza continua amb la seva regularitat de regalar-mos un disc cada dos anys. A Dies d'Attrezzo es confirma lo còmodes que se troben al pop que ja practicaven als seus darrers treballs. Aquí a més, guanyen protagonisme les cançons cantades per els diversos components del grup. Però personalment, jo me seguesc quedant amb la veu d'en Lluís Cabot, com en aquesta senzilla però efectiva bomba de fum, que tots hem fet alguna vegada a la vida.

Bruce Springsteen - Nightshift

Vaig llegir crítiques dolentes quan va sortir aquest disc del Boss de versions del soul. Però sincerament, en ser un gènere que desconec totalment, per jo ha estat com si es tractés d'un disc nou d'en Bruce. I he disfrutat molt comprovant que continua amb la veu finíssima a temes com Soul Days o a Nightshift. Amb ganes de poder veure'l en directe l'any que vé!

Airbourne, Gasometer Viena, 9 de desembre

 

Una inoportuna grip me va privar de poder veure Airbourne a Barcelona el passat dia 2 de desembre, 12 anys després de veurer-los per primer pic. Així que mentre m'anaven arribant notícies del seu concert a la Sala Razzmatazz alhora que també me pujava la febre, les ganes de vuere els australians van augmentar tant que vaig repassar la resta de la seva gira a veure si alguna cita em quadrava. I en pocs minuts ja tenia entrada + bitllet d'avió + hotel per anar a Viena una setmana després. Cap virus em privaria de la meva dosi de hard rock! Back in The Game!

I efectivament, va valer totalment la pena. I es que Aribourne mos dona exactament el que necessitam, el pack complet de concert de rock, amb tots els extres inclosos. Comença el concert amb Ready To Rock, amb el guitarista i el baixista corrent d'una banda a l'altra de l'escenari i ja saps que avui vespre ho donaran tot. Com quan es claven el solo de Too Much, Too Young, Too Fast movent els instruments en perfecta sincronia. Com quan a Girls in Black el cantant Joel O'Keeffe es passeja entre el públic damunt un segurata mentre obre una cervesa clavant-se cops de llauna al seu cap. O com quan a Burnout the Nitro es clava el solo de guitarra fent un Duck Walk al més pur estil Angus Young.

I podem continuar, perquè a Breakin' Outta Hell es va dedicar a muntar un moshpit entre el públic, a It's All For Rock van treure una barra on es va dedicar a fer cubates de Jack Daniels pels seus companys, mentre anava presentant la banda. A Live It Up es va dedicar a tirar cerveses al públic, abans de arrancar la cançó que va comptar amb un solo esquizofrènic. I finalment, a Runnin Wild, literalment va desaperèixer entre el públic, per mostrar-se de cop a l'altra banda de la sala acabant el solo de guitarra, com si d'un truc de màgia es tractés. 

Lo dit, un concert de rock n roll amb tots els extres inclosos que hom pugui demanar. L'unic però, es que potser allarguen massa les cançons amb tot aquest show, i un es queda amb les ganes d'escoltar més cançons. Però dit això, un concertasso. Agafarem tots els vols que siguin necessaris per tornar-los a veure i seguir defensant el rock. Stand Up For Rock n Roll!

Leon Benavente, Es Gremi, 5 de novembre

Teniem moltes ganes de veure Leon Benavente i llevar-mos l'espina clavada d'aquella edició del 2020 del Mallorca Live Festival que es va suspendre per la COVID-19. Així que vàrem anar a Es Gremi sense saber molt bé que mos trobariem. I mos vam trobar una sala plena a vessar, una banda amb un directe espectacular, uns músics superlatius i un cantant, n'Abraham Boba, que se va menjar, literalment, l'escenari.

Arrancaren defensant el seu nou disc ERA, amb Librame del Mal y Di No a la Nostalgia. Un disc on s'han tirat de cap dins l'electrònica, i prova d'aixó és que no van treure la guitarra elèctrica fins al cap d'un parell de cançons. Però també sonaren molts temes del Vamos a Volvernos locos, un dels discos que me van enamorar el 2019, del qual caigueren temarros com Como la Piedra Que Flota, Amo o una genial La Canción del Daño. I també vaig poder conèixer les seves cançons més antigues, més punkies i guitarreres, i plenes d'energia com La Ribera, o Estado Provisional.

Amb una Viejos Rockeros Viejos, que pareix dedicada directament als Stones, i l'elèctrica Ser Brigada, van arribar als bisos, tancant definitivament el concert amb Tipo D y una apoteòsica Ayer Salí amb n'Abraham Boba fora de si, baixant de l'escenari i cantant entre el públic mentre els tècnics de so lluitaven perquè no se li desconnectés el micròfon. Espectacular. Si no els heu vist en directe, no ho dubteu ni un segon. Jo repetiré segur!

Sopa de Cabra + Anegats, Marratxí, 2 de juliol

Nit de rock la que visquérem dissabte a Sa Cabaneta. En un concert emmarcat dins les festes de Sant Marçal, acudirem fidels a la nostra cita anual amb Sopa de Cabra, un dels nostres grups de capçalera, que venien a tancar la gira de celebració dels 30 anys del seu disc més emblemàtic, Ben Endins.

Anegats van ser els encarregats d'encetar la nit. Els hi tenia ganes als de Son Servera, ja que feia temps que no els veia en directe. I com sempre en ells, va ser un concert ple d'energia. Mos van mostrar noves cançons del seu nou EP Retorn vol. II, però sobretot, tiraren de clàssics. Començant amb Tic Tac, i caigueren entre d'altres Irreals, una Tramuntana amb molt de suspens, ja que no van aconseguir connectar bé el violí fins al solo, Paraula de Senyor cantada a mitges amb el públic, Avui va de bó o Corr entre d'altres. Em sorprengueren amb la per jo desconeguda Terra Americana, cançó animada d'aires celtes dedicada als emigrants serverins, per acabar, com sempre, amb Cada Nit.

A continuació pujaren els gironins a l'escenari per oferir un setlist molt similar al que van oferir l'any passat al Mallorca Live Summer. La millor notícia va ser comprovar que la banda continua en bona forma, amb en Pep Bosch i el seu moment de glòria quan treu la pandereta al Boig de la Ciutat, en Peck que manté viva l'actitud de rock n roll d'en Ninyín tocant amb la guitarra amb un piti encès, en Cuco que aguanta estoicament les bromes d'en Gerard sobre la seva calvície, en Josep Thió dirigint el concert a la perfecció i en Gerard Quintana, impecable a la veu i que continua filant tan bé els seus discursos entre cançó i cançó.

Obriren amb Tot Queda Igual i dedicaren la major part del concert a repassar Ben Endins, caiguent entre d'altres Bloquejats, Blujins Rock, Mai Trobaràs, l'Estació de França, el Boig de la Ciutat en versió acústica, la versió de Guerra d'en Bob Marley, amb en Gerard reivindicant al jamaicà com el músic més important del s.XX, L'Empordà, Sota una Estrella i Podré tornar enrere per acabar el set. I per finalitzar, tal i com van fer l'any passat, mos van regalar temes dels seus discos posteriors, com Seguirem Somiant, El Far del Sud, Farem que surti el Sol amb paraules dedicades a la recent tragèdia de Melilla, i Cercles. I després dels bisos, acabaren definitivament amb Si Et Va Bé i Camins.

Com ja vaig comentar l'estiu passat, m'encantaria un concert dels gironins defensant el seu darrer LP, la Gran Onada, que em va agradar molt en el seu moment. Però la veritat, és que Sopa de Cabra forma part de la meva vida i sigui quin sigui el disc que vulguin celebrar en directe, allà estarem fidels a la nostra cita. No pensis malament, només és rock n roll.

Mallorca Live Festival 2022

Desprès de dos anys ajornant el festival, amb unes entrades comprades en el seu dia per veure Marilyn Mason i Crystal Fighters, semblava que no arribaria mai el dia, però a la fi va arribar. El Mallorca Live Festival 2022 ja era aquí en la seva edició més ambiciosa, ampliant el festival a 3 dies, ampliant la superfície del recinte i el número d'escenaris, i ampliant també el nombre d'entrades venudes. Potser es van passar d'ambició els organitzadors perquè és evident que divendres van haver-hi massa problemes, amb el transport col·lapsat, els busos llançadora desaperaguts, una coa infinita per recollir la polsera i coes i més coes dins el recinte per poder consumir. Esperem que hagin après la lliçó i no es tornin a repetir aquests problemes, perquè la veritat, si només hem de jutjar la part musical, no es descabellat pensar que ha estat la millor edició de la història del festival.

Divendres, després de sobreviure al caos organitzatiu, començarem amb na Rigoberta Bandini, que va fer ballar al públic amb el seus exitosos singles com In Spain we Call it Soledad, Perra, A Ver Que Pasa, dues versions de Ay Mamá, una primera diferent i una segona fidel a la eurovisiva amb topless reivindicatiu inclòs, per acabar amb Too Many Drugs. Desprès, girarem cap a l'escenari 3 per gaudir del garage-rock de The Parrots, mentre a l'escenari 1 es preparava el plat fort de la nit: C. Tangana. I el Madrileño no va defraudar. Amb una posada en escena espectacular, recreant la sobretaula del seu famós vídeo del Tiny Desk, amb l'escenari ple de músics i tot amb càmeres gravant l'espectacle, de manera que no sabies si veies un concert fet pel·lícula o una pel·lícula feta concert. La veritat és que mai havia vist una cosa així. I musicalment, va combinar les seves cançons del seu passat més trapero, amb les d'aire flamenc del seu darrer disc, com Los Tontos, Ingovernable o Tu Me Dejaste de Querer, homenatjant també clàssics espanyols com el No Estamos Lokos de Ketama. Una autèntica festa de concert. Seguidament, canviarem d'escenari, per veure el final de l'actuació de Kase O., que recuperava el format amb banda de jazz del seu disc Jazz Magnetism, i poguérem gaudir entre d'altres de Mitad y Mitad, Ringui Dingui o Renacimiento. Finalment, amb la mescla de folklore i electrònica dels gallecs Baiuca vam donar per acabada la primera jornada del festival.

Dissabte vam arrancar amb un dels grans descobriments del festival, Temples amb el seu rock psicodèlic i temes tan brillants com Certainty o Shelter Song. Seguidament, canviarem de zona per veure a Rufus T. Firefly o com m'havien comentat, els Tame Imapala espanyols. Bon concert i una autèntica crack a la bateria. En acabar, amb molta curiositat, vàrem anar a veure na Christina Aguilera, que va realitzar un concert irregular, començant amb retard i sense dissimular gens ni mica el play-back, cantant entre d'altres Genie in a Bottle o Lady Mermelade. De Supergrass, un dels grups supervivents del britpop dels anys 90, només vam poder veure el final de l'actuació i gaudir de temes com Alright o Pumping On Your Stereo. Passada la mitja nit, era el torn de Franz Ferdinand, que amb una posada en escena senzilla, deixaren que fossin les cançons les que parlessin, i mos van regalar un autèntic repàs als seus greatest hits, com The Dark of Matinee, Do You Want To, Take Me Out o la darrera This Fire, que van fer ballar a tothom. Per acabar, el grup d'electrònica Cut Copy va despedir la jornada amb temes tan ballables com Lights & Music.

Finalment, va arribar el diumenge, on segurament hi havia els grups més interessants. Començarem el dia descobrint el jove cantautor Guitarricadelafuente, destacant la seva versió del My Way de Frank Sinatra rebatejat com A Mi Manera. Seguidament, mos vam girar cap a l'escenari 3 per gaudir de una de les nostres autèntiques debilitats personals: Mujeres. Un grup que sempre garanteix energia amb el seu garage rock, i grans temes com Vete Con El, Besos o Un Sentimiento Importante. A continuació era el torn del rock eletrònic de Metronomy, que alternaren temes instrumentals amb temes cantats com Love Factory o The Look. Esperant els cap de cartell de la nit, mos vam entretenir amb Parquesvr, grup punki amb lletres àcides i divertides a lo Lendakaris Muertos com la dedicada a Lance Armstorng. Finalment arribà el torn de Muse, i van complir totalment les expectatives. Van demostrar que juguen una altra lliga, realitzant un concert d'estadi dins el festival. Demostrant el seu virtuosisme musical, amb un Matt Bellamy hiperactiu, fent de guitar hero per la pasarel·la que havien instal·lat. Però sobretot, amb amb un setlist imbatible, on presentaren cançons del seu nou disc que han de treure aquest 2022 (Will of The People), però sobretot amb aquest temassos que son Hysteria, Time is Running Out, Supermassive Black Hole, Uprising, Starlight o la darrera i èpica Knights Of Cydonia. Senzillament, espectacular.

I així va acabar la cinquena edició del Mallorca Live Festival, on més enllà dels problemes organitzatius del primer dia, la música va brillar per damunt de tot, especialment els cap de cartell de cada un dels dies, C.Tangana, Franz Ferdinad i Muse que, cadascú amb el seu estil, mos van regalar tres actuacions majúscules. L'any que vé, repetirem!