Bob Dylan i Like A Rolling Stone. L’home i la cançó. I ahir la vaig poder veure en directe cantada per ell! Només per això ja va valer la pena.
Crec que ahir varem pillar en Dylan de bon humor. Tothom haurà sentit històries de concerts que de vegades surt de mala lluna i insulta el públic, però ahir s’ho va currar. Reinterpretant les seves cançons de manera que costaven molt de reconèixer (Vaig tardar bastant a reconèixer Tangled Up In Blue, i casi mitja cançó a adonar-me’n de que acabava amb Blowin in The Wind!), i cantant-les a la seva manera. Realment s’enten bastant, després de tocar un milió de vegades Blowin in The Wind, no crec que ningú s’esperi un calc de la gravació original. El públic però ho cantava com volia, és a dir, com en els discos. Així es creà un joc a veus entre en Bob i el públic que arribà a ser màgic a Just Like A Women. Va començar amb Rainy Day Women #12 & 35, i dels clàssics van caure a més dels citats una gran Señor o Highway 61 Revisited. Les cançons dels discos més recents si que es cenyien més a les versions originals com Love Sick, Cold Irons Bound (m’encanta el Time Out Of Mind) o Spirit on the Water i Thunder on the Mountaint de Modern Times.
Abans dels bisos, una èpica Ballad of a Thin Man. Per molt cascada que tengui la veu, és ell, és l’home (si voleu conservar la veu als seixanta, ja sabeu: ni wishkey ni tabac!). Tot el públic estava pendent d’ell, i la banda també. Expectació quan tocava el piano, gran expectació quan tocava la guitarra, expectació màxima quan li donava a l’harmònica. Un tros d’història davant nostre. Darrera l’escenari es projectava la seva sombra, la figura del geni. I després dels bisos, com ja havia llegit, va arribar la cançó: Like A Rolling Stone. Va ser sentir el cop de bombo inicial i a tot el Poble Espanyol se li va posar la pell de gallina. Un moment increïble. Per acabar la bluesera Jolene i Blowin’ In The Wind amb una reinterpretació molt diferent amb violí i tot.
M’hagués agradat un Forever Young o un All Along The Watchtower... però no es pot tenir tot. I lo d’ahir només és el començament. Avui m'he passat el dematí escoltant el concert de celebració del 30 aniversari. Això només és la punta de l’iceberg, això no ha fet més que començar.... comença la meva immersió dins la música d’en Bob.
Ahir es va confirmar: Bob Dylan és l’home. Esperem que el Never Ending Tour no s’acabi mai!
Crec que ahir varem pillar en Dylan de bon humor. Tothom haurà sentit històries de concerts que de vegades surt de mala lluna i insulta el públic, però ahir s’ho va currar. Reinterpretant les seves cançons de manera que costaven molt de reconèixer (Vaig tardar bastant a reconèixer Tangled Up In Blue, i casi mitja cançó a adonar-me’n de que acabava amb Blowin in The Wind!), i cantant-les a la seva manera. Realment s’enten bastant, després de tocar un milió de vegades Blowin in The Wind, no crec que ningú s’esperi un calc de la gravació original. El públic però ho cantava com volia, és a dir, com en els discos. Així es creà un joc a veus entre en Bob i el públic que arribà a ser màgic a Just Like A Women. Va començar amb Rainy Day Women #12 & 35, i dels clàssics van caure a més dels citats una gran Señor o Highway 61 Revisited. Les cançons dels discos més recents si que es cenyien més a les versions originals com Love Sick, Cold Irons Bound (m’encanta el Time Out Of Mind) o Spirit on the Water i Thunder on the Mountaint de Modern Times.
Abans dels bisos, una èpica Ballad of a Thin Man. Per molt cascada que tengui la veu, és ell, és l’home (si voleu conservar la veu als seixanta, ja sabeu: ni wishkey ni tabac!). Tot el públic estava pendent d’ell, i la banda també. Expectació quan tocava el piano, gran expectació quan tocava la guitarra, expectació màxima quan li donava a l’harmònica. Un tros d’història davant nostre. Darrera l’escenari es projectava la seva sombra, la figura del geni. I després dels bisos, com ja havia llegit, va arribar la cançó: Like A Rolling Stone. Va ser sentir el cop de bombo inicial i a tot el Poble Espanyol se li va posar la pell de gallina. Un moment increïble. Per acabar la bluesera Jolene i Blowin’ In The Wind amb una reinterpretació molt diferent amb violí i tot.
M’hagués agradat un Forever Young o un All Along The Watchtower... però no es pot tenir tot. I lo d’ahir només és el començament. Avui m'he passat el dematí escoltant el concert de celebració del 30 aniversari. Això només és la punta de l’iceberg, això no ha fet més que començar.... comença la meva immersió dins la música d’en Bob.
Ahir es va confirmar: Bob Dylan és l’home. Esperem que el Never Ending Tour no s’acabi mai!
Totalment d'acord.......A mi em va agradar molt una sorprenent Honest With Me i el Watching The River Flow.....
ResponEliminaUei! Jo també hi vaig ser... he de reconèixer que no domin tant com tu el repertori, però jo del concert me qued amb la Ballad of a thin man. Òbviament Like a Rolling Stone va ser molt gran!
ResponEliminaHi ha a qui no li va agradar que canviés tant una cançó tan emblemàtica com Blowin in the wind, però jo estic ben d'acord amb tu.
En tot cas, gran, molt gran!
Realment molt gran. Tampoc es que domini gaire el repartori, per exemple honest with me i Watching The River Flow no les havia escoltat mai jejje. Aquest estiu m'endinsaré més profundament en la seva discografia.
ResponEliminaGràcies las dos pels comentaris!