Social Distortion - Hard Times And Nursey Rhymes (2011)

Però que bé que entra el nou disc de Social Distortion! De moment la primera nota positiva d’aquest 2011, un disc que enganxa i molt, ideal per capejar aquest mes d’exàmens.

No mentiré, aquest es el meu primer contacte amb la banda d’en Mike Ness, a banda de la conegudíssima Story Of My Life, però mai es tard per descobrir un grup clàssic. Quantes vegades no vos haureu endinsat dins un grup a partir del seu darrer llançament? Sense anar més enfora el primer disc que vaig escoltar de Bad Religion fou quan sortí l’Empire Strikes First el 2004, i així podria continuar amb molts de grups.

Aquest és un d’aquells discs que no hauran inventat res nou, però dins l’actual moda, diguem-ne “clàssica”, de grups punk rockers ofereix un recull de grans cançons amb regust americà. Després d’una introducció instrumental d’allò més canyera per encalentir motors, arriba California, un temasso de 5 minuts que resumeix a la perfecció el disc: riff de rock, en Mike rondant la cinquantena, amb una gran veu i cantant sobre la vida de rock n roll, uns coros femenins que encaixen a la perfecció i li donen encara més melodia, una guitarra punyent, una accelerada final i un solo per emmarcar... només pots restar bocabadat, i encara queden 9 cançons més!

“Well, I was born, babe, with nothing to lose

But the black man taught me how to sing the blues

Made a little life outta rock ‘n’ roll

And that crazy California hustle and flow”

Gimme The Sweet And Lowdown, Diamond In The Rough o el single Machine Gun Blues, són autèntics exemples de com combinar distorsió i melodies per a fer cançons amb fusta de clàssics, amb uns cors que em recorden molt a Bad Religion, i que usats de la manera correcta engrandeixen moltíssim les cançons. També hi ha mitjos temps com Bakersfield, o cançons més fosques com la versió de Hank Williams,Alone And Forsaken. Fins a Still Alive, la darrera cançó, cap tema té pèrdua. Ja és hora de començar a indagar per la discografia de la Distorsió Social! d

Collita 2010

Si per alguna cosa recordaré aquest any 2010 serà per dos concerts que em quedaran per sempre gravats en la memòria. Veure en menys de quinze dies de diferencia dos tòtems com en Bob Dylan i Pearl Jam va ésser una experiència quasi mística. Així i tot, també es podrà recordar el 2010 pels alguns grans discos i per alguns grups que han entrat dins la meva vida musical, i que ja s’hi quedaran de per vida. No és que hagi escoltat gaires novetats enguany, tot sigui dit, bàsicament degut a que també tenc molta feina submergint-me dins les discografies de Déus de la musica com en Bob, Creedence Clearwater Revival o els Rolling Stones. Des de la més absoluta subjectivitat, aquí va el meu top 10, els discs que més han sonat enguany per Dies de Carretera. Una llista que pot canviar en qualsevol moment, pero on tenc bastant clar els tres primers llocs (millor disc internacional, estatal i en català):

1. American Slang - The Gaslight Anthem
2. Hidden State - Nothink
3. Al Marge d'un Camí - Sanjosex
4. The Dissent of Man - Bad Religion
5. No Guts, No Glory - Airbourne
6. Hurley - Weezer
7. Trans-Continental Hustle - Gogol Bordello
8. Stereo - Jaume Anglada
9. Based on a True Story - Sick Of It All
10. Invented - Jimmy Eat World

Idò molts d'anys a tothom i feliç any nou!
-
The Diamond Church Street Choir:

The Gaslight Anthem - American Slang (2010)

Fan falta ben poques escoltes per ensumar que estàs escoltant un discasso. De fet, crec que amb només una o dues ja vaig veure de que l’artefacte que tenia entre mans era un ferm candidat a disc de l’any. American Slang no és res de nou, rock genuïnament americà, però és que, com deien Lax ‘n Busto a Miami Beach, “carai aquesta gent!”, realment son els reis del rock! Les típiques històries americanes? Les clàssiques melodies? Potser, però... que bé que sonen!

Per situar-vos una mica, The Gaslight Anthem són una banda amb transfons punk-rocker i amb grans influències springstinianes. De fet, son de New Jersey mateix, i ja han estat apadrinats pel Boss, amb col·laboracions i tot. I American Slang és el disc amb el que per fi han explotat, un disc amb deu cançons que són deu singles. Amb una guitarra que tot i que pot arribar a sonar minimalista, sona beníssim; unes melodies aferradisses i adictives com ningunes, uns cors que engrandeixen les cançons i un cantant en Brian Fallon, que fa que paregui de vegades que es el mateix Boss qui està cantant.

Cançons com American Slang o Stay Lucky desprenen energia com ninguna, tot i les seves lletres introspectives. A Brint It On sembla que són els mateixos Bruce i la seva E Street Band qui estan interpretant aquest tema de Romeos amb cors romputs ‘Is he better than my love?’. La souly The Diamond Church Street Choir és tota una delícia interpretativa d’en Brian amb una gran tornada acompanyada de cors. Tambè hi ha lloc per cançons més lentes com The Queen Of Lower Chelsea o la que tanca el disc We Did It When We Were Young. I els hits no deixen de succeir-se, com Orphans, Boxer, Old Haunts, o The Spirit of Jazz. No hauran inventat res, però així de increïble sona el rock americà al 2010. Sense dubte, el descobriment de l’any.

Jimmy Eat World - Invented (2010)

Abans de que bandes com My Chemical Romance causessin autèntic furor entre els pre-adolescents inadaptats i aparegués aquesta estranya estètica emo que consistia en tapar-se completament la cara amb els cabells i anar vestit més negre que un gòtic, l’emo ja existia. Bé, existia d’una manera molt diferent, senzillament es referia a bandes que feien lletres emotives, quasi sempre sobre relacions amoroses, d’aquestes que te rompen el cor. Així, Fugazi, Dashboard Confessional o Jimmy Eat World van respondre a l’etiqueta emo des de els seus inicis. Però, com en el cas de Jimmy Eat World, senzillament feien rock. Això si, amb una melodia irresistible.

Jimmy Eat world varen sacsejar el món musical de finals de segle amb dos grans discs, com foren Clarity i Bleed American, i des de aleshores duen una carrera ben sòlida. Invented és el seu 6é àlbum i si bé no entrarà a la primera com els seus predecessors, la seva atmosfera fosca i melancòlica t’acabarà atrapant. Conduit bàsicament per cançons acústiques i elaborades, com el mateix inici de Heart Is Hard To Find on l’acompanyament d’una secció de corda l’acaba d’arrodonir, de tant en tant si que trobam algun xut d’energia com és My Best Theory, single marca de la casa perfectament emparentat amb els grans Bleed American o Futures. Cançons com Evidence o Higher Devotion recorren poc a poc per la teva ment amb molta subtilesa i elegància. Movielike, de moment la meva preferida, és difícil que no t’emcioni amb aquests coros en forma de oohs acompanyant-te, mentre que Stop és una preciositat musical només apte per romàntics. Aquest disc és com una capsa de bombons, cada un més dolç que l’anterior. Inspirat a través de fotografíes, en Jim Adkins ha acabat fent les seves lletres emotives de sempre. El títol del disc correspon al tema Invented, 7 minuts d’un mig temps mimalista de subtilesa i passió, endolcits per la suau veu de la cantautora Courtney Mari Andrews, que també deixa impremta en altres cançons.

Definitivament, si Jimmy Eat World són Emo, m’agrada l’Emo.
-

Nothink + Toundra, Sala Bikini, 13 de novembre

Moltes ganes teníem de veure Nothink en directe més de dos anys després. I ho vam fer en la gran festa d’Aloud Music, amb la companyia de Toundra i amb les dues bandes presentant nou disc.

Toundra em costa. Això de post-rock instrumental sense cantant és massa per jo, digau-me clàssic. Tot i això en directe me van agradar bastant, i cançons com Magreb varen entrar molt bé. Gran moment quan va entrar en Juan de Nothink a acompanyar-los amb guitarra acústica juntament amb una violoncellista.

Poc després, aparegueren les llums blaves i el gas-boira: això és Hidden State i comença amb un temasso, Melting Sun. Evidentment, no tardaren en caure tambè cançons d’Spotlights com les grans Crows of Tragedy St. o Enemy’s Meeting Point, celebrada com un autèntic clàssic pel públic congregat. Bastanta joventut en les primeres fileres, segurament degut a l’enèsim encert d’Aloud Music de deixar entrar gratuïtament als menors de 23 anys. Per no xerrar de la gran política de preus que fa que el concert et surti per 10 €, amb la qual cosa ja no tens excusa per no comprar el cd Hidden State, que, evidentment, també costa 10 €.

Segurament influirà el fet que m’estiri més l’Spotlights, però les cançons del segon disc sonaren millor, o s’els veu més segurs tocant-les. De fet, només escoltar Hidden State ja vaig pensar que en directe faltaria múscul al només tenir una guitarra. Per sort, Nothink saben com ho han de fer com quan es graven el riff amb un pedal per tocar una corejadíssima In A Row. Abans dels bisos Welcome To Hill Valley i segurament la que millor sonà, Kill! Kill! Genocide!!! amb en Juan tornant-se tot loco al final de la cançó posseït per l’esperit de’n Kurt Cobain en un atac distorsionador contra la guitarra i que més d’un degué passar pena per l’instrument. No la rompis, dona-me-la!

El concert es va fer curt, molt curt, tot i els bisos amb Innerzia i We Live On. Mos van deixar amb ganes de més i particularment, amb ganes d’alguna cançó del primer disc. No hagués estat malament una Starting Days With The Right Foot, Out Of Order o Mr. Smile, però clar, es lo que té tenir tants de temassos.

Sincerament crec que els d’Aloud degueren estar molt contents, sala totalment plena i públic entregat davant del futur del rock estatal. Barcelona Plays Aloud.

Bad Religion - The Dissent Of Man (2010)

Darrerament hi ha hagut tants llançaments interessants que se m’han acumulat! Però el que esperava amb més ganes, sens dubte, el nou de Bad Religion. Els californians sembla que han entrat en un estat en que ja els hi és impossible fer un mal disc. I tot i que segurament The Dissent of Man està un escaló per davall de les darreres entregues The Empire Strikes First i New Maps of Hell, Bad Religion mos torna a oferir un munt de bones cançons, presentades en comprimits de punk rock que no superen els dos minuts i mig.

I després de 30 anys de carrera alguna novetat? Novetat a aquestes altures és molt demanar, però si que s’aprecien diferencies amb els darrers treballs, i això ja s’agraeix. En aquest cas la contundència guitarrera dels riffs que governaven New Maps Of Hell han donat pas a melodia, melodia i més melodia, cosa que dona com a resultat un disc que s’aproxima bastant al rock clàssic. Segurament té molt a veure que per aquest disc el gran Brett Gurewitz hagi utilitzat guitarres acústiques pe composar, i el recent èxit de bandes com The Gaslight Anthem (de la qual tothom en parla meravelles, i lis haurem de donar una oportunitat) que partint del punk han dotat a la seva música d’elements més melòdics.

Aquí trobem de tot: cançons canyeres com les de sempre de Bad Religion, amb aquest rapidíssim inici a The Day That The Earth Stalled, Only Rain o la contundent The Resist Stance, que ja havien avançat en directe i que guanya, i molt, amb aquests coros que tant bé saben fer ells; però també cançons que segurament son de les més accessibles que hagin fet mai i que tenen un so springstinià com The Devil In Stitches, Cydanie, Turn Your Back on Me, o Won’t Somebody, que be podria ésser qualificada com la germana petita de Infected.

La victòria de n’Obama ha omplert d’optimisme a moltíssimes bandes nord-americanes, i Bad Religion no en són una excepció, deixant de banda les temàtiques polítiques i socials per fer el seu disc més personal des de el gloriós i meravellós Stranger Than Fiction. Segurament, com sempre, s’han passat ficant tantes cançons al disc, però el fet que cap el final et trobis amb cançons tan brillants com Avalon, Cyanide, Turn Your Back on Me o Ab Hominem fa que el disc guany molts de punts. De fet, el fet que sigui un dels seus discos més melòdics i accessibles, el fa 100% recomanable per tot aquell innocent que encara no hagi escoltat als reis del punk.

_

Sick Of It All + Madball, Razzmatazz 2, 24 d'octubre

-Doctor, no me trob gaire bé… Estic molt estressat, fa dies que patesc insomni, i tenc molta ansietat!

-Mmmm, vosté necessita alliberar tensions…. Li receptaré un concert de Sick Of It All.

Un xut d’adrenalina. Així son els concerts de Sick Of It All: pura descàrrega d’energia. Uns riffs que te colpejen sense aturar, uns components hiperactius que no deixen de correr i pegar bots, corrents humanes de mosh-pits que t’arrosseguen per una pista que en qualsevol moment es pot venir abaix,.. Tot això i més visquerem en un diumenge atípic de Hardcore, concretament, New York City Hardcore.

Madball i Sick Of It All són dues autèntiques institucions del hardcore de NY. Si bé els primers són bastant més durs, massa segurament pel meu gust, els segons són els Bad Religion del hardcore: una banda amb un so dur però amb la dosi justa de melodia. Si Black Flag, Minor Threat o Bad Brains avui existin, no ho dubteu, el seu nom seria Sick Of it All.

El concert va començar amb una descarrega de temassos com Death Or Jail, Uprising Nation o The Divide. Cançons curtes, concentrades, amb lletres que clamen contra injustícies. Les cançons noves, no desentonen gens amb clàssics com Built to Last o Step Down. De fet, a punt de complir 25 anys, m’atreviria a dir que SOIA estàn en el seu millor moment compositiu. Els seus dos darrers discos, són imprescindibles.

El quadrat guitarrista (Pete Koller) va ser tot un espectacle, sense aturar de mourer-se mentres mos destrossava amb els seus riffs, mentre que el seu germà Lou va tornar a estar esplendid a les veus, organitzant mosh-pits i vigilant que ningu prengues mal. Que no atura de pujar gent a l’escenari? És igual. Això és hardcore, aquí tots som germans. I amb himnes com A Month of Sundays, amb uns coros que posen la pell de punta, Take The Night Off o Faihtless, com pots dir que no t’agrada el hardcore?

Finalment, agrair a SOIA que siguin d’aquestes poques bandes americanes que saben que hi ha terra a l’altra banda de l’Atlàntic, i que venen per aquí cada dos per tres. Esperem que no falti molta estona per la pròxima!