Joan Miquel Oliver, Teatre Principal, 25 d'abril

M'agraden les gires d'aniversari de discos antics, autèntics exercicis de nostàlgia i que te transporten a una altra època de la teva vida. En aquest cas, Surfistes en Càmera Lenta, primer disc en solitari d'en Joan Miquel Oliver. Un disc que en aquell moment (2005) va semblar senzill, tímid i sense masses pretensions, publicat en el moment de major èxit d'Antònia Font (ni més ni manco que entre dues genialitats anomenades Taxi i Batiskafo Katiuskas!). Però un disc al qual li tenc molta estima i que me teletransporta als primers anys de vida universitària a Barcelona.

Però bé, nostàlgies personals a banda, el d'ahir va ser concert genial. Amb un Joan Miquel vestit de amb un quimono estampat de flors, a conjunt amb els seus fidels escuders Jaume Manresa als teclats i Xarli Oliver a la bateria. Començaren amb el tic-tac de Rellotge i continuaren amb Emerson Fitipaldi, amb en Jaume jugant amb el sons del theremin. I a partir d'aquí, van oferir el disc sencer, seguint l'ordre del CD, tot allargant les cançons originals amb els solos i atmosferes marca de la casa, que tant bé saben fer en directe. Algunes d'elles van reconèixer que no les tocava des de feia 15 anys. Enmig de Molí de Vent, mos va intercalar el graciós Iventari del pis de Carrer de la Missió, i acabà amb la darrera del disc, la magnífica Foto.

I una vegada acabada la part nostàlgica, van caure els seus hits més recents, com Hipotèrmia, Elektra, Flors de Cactus o les genials Final Feliç i Hansel i Gretel que van sonar seguides. Com no, no faltà el toc d'humor del solleric entre cançó i cançó, com quan abans d'Avió de Paper va explicar la decepció que s'endú el públic de la península en veure que ell no és el guapot actor que canta les seves línies al videoclip de 7 Días Juntos de la Bien Querida, on va col·laborar versionant la cançó en castellà. Finalment, després del bis, va tancar el concert amb Rumba del Temps i Lego. En definitiva, un fantàstic concert. Ja que hi som, en Joan Miquel podria mirar encara un poc més enrere i deleitar-mos amb un concert especial 20 anys del disc A Rússia amb la resta d'Antònia Font. No crec que passi, però jo deix la idea damunt la taula!

Weezer - OK Human (2021)

Cada vegada que en Rivers Cuomo anuncia nou disc de Weezer, me pos a tremolar. No negaré que m'he queixat moltes vegades de lo molt que tarden els grups veterans en treure nous discos. Però també és cert, que "quien mucho abarca, poco aprireta", i en el cas de Weezer, això s'ha traduït en una gran quantitat de discos els darrers anys, però bastant irregulars. Record pensar en el seu moment que si el Red Album (2008), Raditude (2009) i Hurley (2010), haguessin sortit en un sol disc amb els millors temes, estaríem parlant d'un dels millors discos del grup, enlloc de tres discos normalets amb alguns temes destacables. Després, em va molar molt l'Everything will Be Allright at the End (2014) però a partir d'aquí, va tornar la incontinència creativa del grup i ja no els hi vaig seguir el ritme.

Però l'anunci a principi d'any d'un nou disc rupturista, sense guitarres elèctriques, gravat de manera analògica i acompanyats per una orquestra, em va provocar una curiositat tan gran que no m'hi vaig poder resistir. I puc dir, alleugerit, que es tracta d'un bon disc! Les guitarres distorsionades marca de la casa, no s'enyoren en cap moment. La orquestra acompanya a la perfecció les melodies d'en Rivers, en un disc que transmet molt bon rollo, i amb un títol que és una clara referència a l'OK Computer de Radiohead. I això es pot gaudir en cançons com All My Favourite Songs, single del disc, on canta sobre les contradiccions d'un mateix; la "rockera" Grapes of Wrath amb referències a 1984 i a Lord of The Rings; o la balada Playing My Piano que sembla escrita per un amant de música en ple confinament del 2020.

Un nou disc de hard rock, Van Weezer, ja està en camí, i crec ja preparen nous projectes. Però bé, si han de mantenir el nivell d'aquest OK Human, tenen el meu permís per treure tots els discos que vulguin!

Mark Oliver Everett - Cosas que los nietos deberían saber (2009)

Fa estona que vaig descobrir que en qüestió de llibres, lo meu són les autobiografies de rock n roll. I feia temps que tenia aquest llibre en ment, ja que amics meus fans de Eels me l'havien recomanat i sempre el veia situat a les llistes de millors autobiografies del rock, amb el detall que no feia falta haver escoltat la seva música per disfrutar del llibre, el qual era el meu cas. I puc confirmar que es 100% cert.

Com s'explica al pròleg, basta entrar a la wikipedia d'en Mark Oliver Everett, i veure que hi ha un capítol titulat "tragèdies familiars"; per fer-se una idea de tot el que ha hagut de superar l'autor. Son pare, amb qui havia tengut una relació mol freda, mort per un atac de cor. La seva germana, depressiva i amb varis intents de suïcidi, s'acaba matant amb una sobredosi. I quan millor li van les coses a nivell musical, també es queda sense mare degut a un càncer. I s'acaba quedant tot sol, l'únic de la seva família, i aquesta és una de les raons per les quals escriu aquest llibre, amb l'esperança que si mai té nets, coneguin la seva història.

Però tot i això no és un llibre trist. Al contrari, he rigut molt llegint-lo, amb el toc d'humor que té n'Everett per a contar episodis i anècdotes de vida que li han anat passant. També és la història d'un músic caparrut, que a base de molt d'esforç ha pogut viure del que més li agrada, la música. I tot amb una filosofia de vida, que per un home que ha viscut tant d'aprop la mort, és molt vitalista i que fa que en acabar el llibre, tenguis encara més ganes de viure i aprofitar el moment.

Ryan Adams - 1989 (2015)

D'acord, ho reconec, m'he acabat fent Swiftie. M'he escoltat tota la seva discografia i m'agraden tant els discos country com els discos pop. I una de les coses que més m'ha sorprès és aquest 1989, el disc amb el qual na Taylor Swift va abandonar el country per abraçar la música pop dels anys 80, que va suposar l'èxit més gran de la seva carrera, i que un any després el va versionar sencer.... en Ryan Adams!

No conec gaire de l'obra d'en Ryan Adams, però pel que he llegit sé que és un enamorat de versionar altres artistes. I en la meva opinió, en aquest disc ho borda. Quan desvesteixes una cançó del seu vestit original i segueix sonant genial, és quan es demostra que és una bona cançó. I en aquest disc les cançons de na Taylor passen la prova amb nota. I per altra banda, en Ryan aconsegueix endur-se els temes al seu terreny de manera encertada. Fins i tot, amb versions que pel meu gust milloren les originals. Estic parlant, per exemple de la folkie Out of the Woods i el seu genial final amb secció de vents, o de Bad Blood. Els mega hits Shake it Off i Blank Space es converteixen en cançons minimalistes de guitarra i poc més, mentre que Style es torna guitarrera i distorsionada. Genials també Wildest Dreams, I Know Places o el final amb Clean.

Tots dos artistes surten guanyant. Es demostra la qualitat dels temes de na Taylor i el talent d'en Ryan. Un win-win en tota regla.

Foo Fighters - Medicine At Midnight (2021)

En Dave Grohl sap com crear expectatives pels seus nous discos. En aquest cas, fa mesos que que vaig llegir declaracions seves on deia que aquest Medicine At Midnight seria el disc de Foo Fighters més pop, amb groove rítimic, de ritmes ballables i inspirat amb clàssics com el Let's Dance de David Bowie o el Some Girls dels Stones ...

I això és cert a mitges. Si que es cert que en alguns temes la banda s'endinsa en una nova sonoritat. Arranca el disc amb Making A Fire, amb un ritme de bateria i uns genials coros femenins amb un toc gospel que ja sorprenen des de el començament. Coros on per cert, participa la filla den Dave. Shame Shame, que va ser el primer single d'avançament, continua comandat per la baser rítmica; Cloudspotter compta amb un dels riffs més funkies que els hi record, i Medicine At Midnight segueix la mateixa línia sonora, amb un solo de guitarra que sembla un homenatge al de n'Stevie Ray Vaughan a Let's Dance.

Però en aquest àlbum també trobam els Foo Fighters de tota la vida, els més elèctrics a No Son of Mine o Holding Poison, els més acústics i reposats a Chasing Birds, o el clàssic increscendo marca de la casa que és aquest Waiting on a War, que comença acústic i acaba accelerat i elèctric, on en Dave recorda la seva infantesa, quan temia que la guerra freda acabés en una guerra real.

No competeix amb les obres mestres del grup ni falta que fa. Senzillament, un bon disc, on han volgut cercar un nou so, i que a mi m'ha entrat beníssim. I desprès de més de 25 anys de carrera, no necessit res més.

Les 10 de 2020

2020, l'any que la Covid-19 va arribar per a canviar les nostres vides, deixar-mos de cop i volta sense música en directe i convertint les entrades de concerts que ja teníem en paper banyat. Per sort, també mos ha deixat un munt de discos genials que entre d'altres coses, mos ha salvat durant el confinament de la passada primavera. I es que encara trob increïble que en un sol any haguem tengut material nou de Da Souza, Pearl Jam, Pet Shop Boys, Els Amics de Les Arts, Green Day, Sopa de Cabra, The Strokes, Biffy Clyro, Bob Dylan, Neil Young, Lucinda Williams, Paul McCartney, Jarabe de Palo, Txarango, Bruce Springsteen, AC/DC, .... i encara podria continuar. Així que, sense cap ordre que no sigui el cronològic, aquí van les 10 cançons que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

Green Day - Father of All...

Si aquesta és la cançó que més he escoltat aquest 2020 segons Spotify, per alguna cosa serà. Amb aquest disc han tornat a les arrels, a les cançons accelerades i vitaminades de 2 minuts, i aconseguit que me torni a reenganxar a Green Day.

Sopa de Cabra - En trenques el cor

Els gironins marcant-se un rock n roll de tota la vida, en un disc (La Gran Onada) ple de bones cançons, que esborra els dubtes que me va provocar l'anterior Cercles, i que pot mirar de tu a tu a qualsevol de la seva etapa clàssica dels anys 90.

Pearl Jam - Quick Escape

Fa anys que els discos dels de Seattle me semblen irregulars. Però sempre hi trobam joies que valen la pena, com l'impecable quartet inicial del seu darrer disc, Gigaton. Però avui mos quedarem amb aquesta Quick Escape de riffs Zeppelians, amb un Eddie Vedder a les veus cagant-se en en Donald Trump, i un estel·lar Mike McGready marcant-se un solo de guitarra final que sembla que t'estigui apunyalant l'ànima.

The Strokes - Bad Decisions

Sense dubte, una de les meves bandes sonores durant el confinament. Els de New York van tornar amb un disc amb un títol que no podia ser més premonitori, The New Abnormal, amb un so molt anys 80, i cançons tan rodones com aquesta Bad Decisions i el seu descarat homenatge al Dancing With Myself de Billy Idol.

The Rolling Stones - Living In A Ghost Town

"Life was so beautiful, then we all got locked down". Se pot fer una cançó més premonitòria de lo que passaria el 2020 que aquesta? I amb el seu videoclip de ciutats fantasma durant el confinament? Ho dubt. Un plaer sempre escoltar treball nou de les satàniques majestats, amb genial solo d'harmònica d'en Mick Jagger inclòs. Serà l'avançament d'un nou disc? Esperem que sí!

Jarabe De Palo - Los Ángeles Visten de Blanco

El 2020 també mos ha duit la pèrdua d'en Pau Donés, que feia anys que lluitava contra un càncer de colon. Però abans de partir, mos va voler donar el seu darrer regal, aquest disc anomenat Tragas o Escupes, que tot i les circumstàncies rebosa vitalisme, i que conté coses tan belles com aquest Los Ángeles Visten de Blanco, dedicat als metges que el van cuidar durant la seva malaltia, i que mos han cuidat a noltros durant aquesta pandèmia.

Rolling Blackouts Coastal Fever - Cars In Space

M'encanta descubrir grups nous. I aquest estiu, llegint la Ruta 66 a la platja, davant la mar, me va cridar l'atenció una entrevista a un grup australià de nom impossible de recordar. Però amb un disc, Sideways to New Italy, d'un indie rock exquisit, que em va acompanyar tot el mes d'Agost, amb temes tant genials com aquest Cars in Space i el seu brutal diàleg de guitarres en el seu interludi.

Taylor Swift - Exile (feat. Bon Iver)

Durant el confinament vaig mirar el documental Miss Americana a Netflix, i per curiositat, vaig ficar el nas dins la seva discografia a veure que tal sonava aquesta tal Taylor Swift. I finalment, m'hi vaig acabar ficant de cap i ja me puc declarar un Swiftie en tota regla. A més a més, va la tia i no es marca un, sino DOS! discos sorpresa, amb temes que va compondre durant la incontinència creativa que va patir durant el confinament, on figuren col·laboracions tan genials com aquesta balada a duo amb en Bon Iver.

Bruce Springsteen - If I Was The Priest

The Boss ha reunit a la E Street Band i això sempre és una bona noticia. I a més amb un disc que esta a l'altura de la seva història, amb un gran so, amb temes nous molt interessants, però sobretot, per aquestes tres animalades de cançons que en Bruce tenia amagades desde... 1972!.. i que reben el nom de Jenny Needs a Shoter, Song for Orphans o aquesta If I Was The Priest.

AC/DC - Shot In The Dark

Com ja vam comentar per aquí, els australians son una altra de les bandes que han vengut a salvar aquest 2020, amb un Angus Young que ha pogut tornar a reunir a la formació clàssica, un Brian Johnson que torna a posar les veus, i dosis del hard rock de tota la vida com aquesta Shot In The Dark.

AC/DC - POWER UP (2020)

Quina agradable sorpresa tenir nou material d'AC/DC en ple 2020. I es que les circumstàncies no convidaven a l'optimisme. Entre la demencia i posterior mort d'en Malcolm Young, els problemes amb la justicia del bateria Phil Rudd, l'abandonament de la banda per part de Cliff Williams, i per acabar, els problemes d'oïda d'en Brian Johnson que van fer que n'Axl Rose acabés la gira anterior. La veritat es que feia pensar que la següent noticia que tendríem dels australians seria la dissolució de la banda.

Però per sort, poc a poc n'Angus Young ha pogut tornar a reunir la formació clàssica del grup, amb el seu nebot Stevie Young a la guitarra rítmica, i amb un Brian que pareix que ha superat els seus problemes de salut per a posar la seva veu al servei del grup. I així, amb un secretisme absolut, es va anar gestant aquest gran retorn anomenat POWER UP.

I m'és absolutament igual si diuen que tots els discs sonen igual, que no han tornat a fer un gran treball desde Back in Black, o que molts dels riffs d'aquest POWER UP estaven guardats desde fa anys i podrien ser temes descartats d'altres CD's. Lo important per jo és la felicitat de que un dels meus grups de tota la vida encara estigui donant guerra, poder tancar la setmana laboral passant per la meva tenda de discos, fer tertúlia amb el venedor, anar cap a cameva, posar a tot volum el disc i disfrutar de coses com els genials riffs de guitarra de l'impecable trio inicial (Realize, Rejection i Shot in the Dark), el més semblant a un mig temps que han gravat en molt de temps (Through the Mists of Time), les pinzellades que ens deixa n'Angus als solos de guitarra de cançons com Demon Fire o Money Shot, els fantàstics coros de Wild Reputation o No Man's Land, o la darrera Code Red, que tanca un disc que mai baixa el nivell.

Ah, i encara no ho havia dit, en Brian perfecte a les veus, com si res hagués passat. No sé si només pot cantar a l'estudi o si podrà sortir de gira, pero en època coronavirica tampoc es massa important ara. A jo personalment ja m'han fet feliç amb aquest nou disc. I amb això ja és més que suficient.