dimecres, 5 d’agost del 2009

Rancid - ...And Out Come the Wolves (1995)


Per fi! Després de 6 anys tenim nou disc de Rancid, Let The Dominoes Fall. Però com que encara no l’he pogut escoltar, parlarem de la seva joia, …And Out Come The Wolves.

Es sabut que el punk rock va viure la seva màxima explosió el 1994, alhora que el grunge es suïcidava. Varen ser culpables discs com Punk in Drublic de NOFX, Stranger than fiction de Bad Religion, Dookie de Green Day i, sobretot, Smash de The Offspring. Si bé …And Out Come The Wolves va sortir un any després, seria injust no ficar-lo al mateix sac ja que es tracta d’una obra mestre. Fou la consagració del grup, el primer disc amb Lars Frederiksen com a segon guitarra (lloc que arribà a ocupar Billie Joe Armstrong), guanyant un paper important també com a vocalista, combinant la seva veu de manera magistral amb Tim Armstrong.

Molt influenciats per The Clash, molta gent parlà del nou London Calling. El títol del disc respon a les ganes de tantes discogràfiques per fitxar-los degut a la seva fama. Però ells es mantingueren fidels a la discogràfica independent Epitaph fins que anys més tard fundaren el seu propi segell Hellcat Records. Dins el disc es succeeixen hits un darrera l’altra, des de la rapidesa de Maxwell Murder, passant per l’ska de Time Bomb, les cançons van passant sense baixar gens el nivell, i mira que n’hi ha 19! Però tenint en compte que poques passen dels 2 minuts i mig, no es fa un disc llarg. Costa destacar-ne unes poques, però cançons com Roots Radicals, The 11th Hour, Lock, Step & Gone o Journey to the End of the East Bay es poden qualificar com a mítiques dins el gènere. Un disc imprescindible.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada